Dimecres, 05 Octubre 2016 19:55

Valoració de Poble Lliure sobre la situació a Colòmbia

Arran del referèndum celebrat a Colòmbia el proppassat diumenge 3 d'octubre, on va sortir derrotat el sí als acorda de pau entre les FARC-EP i el Govern oficialista de Santos, des de Poble Lliure analitzem els precedents i el context actual, per tal de dilucidar alguns elements claus que ens permetin comprendre la complexitat de la situació que viu el país llatinoamericà.

Econòmicament Colòmbia és un país de latifundi i manufactura amb poc pes de la indústria, excepte el cas de la sector petroler situat al nord del país, i una més que incipient burgesia urbana. A més cal destacar el paper distorsionador que ha exercit el narcotràfic i la minera il·legal. Les classes populars no rurals representen una immensa majoria de la població, amb prop d’un 30% del que s’anomena ‘economia informal’ i que entenem nosaltres com a ‘economia submergida’. Sociològicament és un país conservador amb un fort pes de la l’església catòlica que s’ha agreujat amb l’entrada els darrers 30 anys de multitud de confessions evangèliques provinents dels Estats Units i amb un discurs marcadament retrògrad. El paper de l’església vinculada a la teologia de l’alliberament, o un pensament més progressista, no ha estat prou destacat per influir en el substrat social colombià. Tot i així cal destacar el paper de diversos religiosos (capellans, bisbes...) en la defensa dels drets humans o a la mateixa guerrilla.

Colòmbia és un país que no ha deixat de ’colonitzar’ des de l’entrada dels espanyols. I no només en el sentit d’anorrear les nacions originàries, sinó pel mateix fet que fins a data d’avui la població, especialment la pagesia, ha seguit ‘colonitzant’ territoris per tal de poder (sobre)viure. La matriu castellana feudal i latifundista hi té força a veure; les elits criolles han adoptat un model semblant de servitud i acaparament de terres per mitjà de la violència.

I aquesta és una de les principals raons del conflicte polític, social i armat de Colòmbia i el per què la població rural ha seguit ‘colonitzant’ noves terres fugint del latifundi i la violència para- estatal.  L’esgotament d’aquest model, continuat durant tot el segle XIX i XX degut a l’increment de la violència terratinent (paramilitars) i la inacció o inexistència de l’estat a moltes zones del país, ha comportat que a la darreria del segle XX i durant tot el segle XXI s’hagin hagut de desplaçar més de 4 milions de persones del camp a la ciutat a la recerca de refugi incorporant-se als cinturons de misèria de les ciutats colombianes. Aquestes dades coincideixen amb el robatori, de manera il·legal i violenta de 7 milions d’hectàrees (la mateixa superfície que els Països Catalans) fet que ha reconegut el mateix Estat colombià durant les negociacions de l’acord de pau.

La violència a Colòmbia ha estat molt superior a la dels països veïns i arrenca ja a finals del segle XIX i s’estén a la primera meitat del segle XX amb les guerres entre conservadors i liberals, amb les incipients bandes paramilitars anomenades Los Chulavitas i després Los Pajaros, que causen autèntics estralls al camp colombià.  La segona meitat del segle XX, continuadora d’aquesta violència, s’estrena el 1948 amb l’assassinat d’una de les principals figures històriques de Colòmbia després de Simón Bolívar, Jorge Eliécer Gaitan. Gaitan fou un dirigent liberal, partidari de la reforma agrària i un sistema avançat de protecció social. Aquell assassinat desembocarà en l’etapa històrica que s’anomenarà ‘La Violència’ duent a l’aparició als seixantes de les guerrilles marxistes que provenien, en bona part, dels grups armats de caire liberal dels any 40 i 50.

L’altre element destacable, a diferència dels països de la regió i d’altres conflictes polítics i socials semblants, és el grau de crueltat en l’ús de la violència paramilitar a fi i efecte de crear un terror massiu entre la població rural, l’oposició política i els defensors de drets humans.

La violència para estatal, sigui amb la participació encoberta de l’estat, la connivència o la inacció del mateix,  ha aplicat diverses modalitats. Tant assassinats col·lectius (massacres) com individuals i la desaparició forçada, sigui de pagesia,  dirigents locals o candidats presidencials. El més greu, com s’esmentava, ha estat l´ús continuat d’elements de terror massiu com serres mecàniques o ‘casas de pique’ (locals on s’esquartera la gent) entre d’altres bestieses per cometre els assassinats.

Les xifres són esgarrifoses. Només els darrers 50 anys han mort més de 250.000 persones, principalment població civil. Tots els organismes internacionals de drets humans coincideixen a responsabilitzar els grups paramilitars i el mateix estat en més del 80% d’aquestes morts.

Els exemples més destacats han estat l’assassinat de tres candidats presidencials progressistes als anys 80 i 90 (Jaramillo de la Unión Patriótica, Pizarro de l’M-19 i Galán del Partit Liberal), l’extermini físic de gairebé tot un partit d’esquerres (la Unión Patriótica) amb 4000 morts entre 1986 i 1995, els 3000 sindicalistes desapareguts o morts des de la dècada dels 90 o els 120 membres del moviment d’esquerres Marcha Patriótica assassinats des de 2012, any de l’inici de les negociacions, fins a data d’avui.

La justificació de l’ús massiu de la violència contra la població civil s’ha bastit històricament a partir de la teoria anti-comunista de l’enemic intern, anomenada de  ‘Seguretat Democràtica’, que ha calat profundament al país on el substrat catòlic conservador hi ha jugat un paper receptor important. Aquesta teoria ha permès, per una banda, demonitzar qualsevol opció política d’oposició, fos d’esquerra marxista, d’esquerra liberal (el que nosaltres entenem aquí com a socialdemocràcia) o simplement progressista com el cas de l’M-19.

Al partits polítics representants de l’històric statu quo tradicional colombià, i que s’han posicionat oficialment a favor de donar suport als acords de pau entre el govern i les FARC-EP, han fet un paper molt tebi en la defensa pública dels mateixos. Així mateix, després del bombardeig mediàtic de més de 50 anys d’estigmatitzar i demonitzar l’esquerra colombiana no era fàcil fer-hi forat. La part de l’esquerra i la progressia colombiana, prou fragmentada i dèbil també degut a un extermini continuat de més de 30 anys, que ha hagut de fer front al pes de la defensa dels acords no ha estat capaç d’arribar, fora de Twitter i Facebook, a les grans majories sense premsa escrita o canals de televisió afins. A més, com a agreujant, la guerrilla de l’ELN  es va mostrar públicament en contra dels acords, creant encara més desconcert.

Els partidaris del no a l’acord han estat la majoria de les classes terratinents, vinculades directament al paramilitarisme i al narcotràfic, i històricament a l’estat, encapçalades per l’expresident d’ultradreta Álvaro Uribe. L’argumentari del latifundisme, basat principalment en la consigna histèrica, ha fet forat en el substrat conservador d’una part important de la població però també en un clientelisme molt arrelat a la societat colombiana. A més, el resultat de dècades de generar por i terror a la població per mitjà de l’horror també hi ha influït de manera important. Les classes terratinents temien d’aquest acords dues coses molt importants; que alguns dels seus capitostos acabessin amb algun tipus de pena i que una part de la terra robada a la pagesia fos retornada o redistribuïda entre la pagesia colombiana.

D’aquí que l’eina emprada per l’ultra dreta ha estat la mentida repetida mil vegades fins a l’extenuació, sense oferir cap mena d’argumentari mínimament sòlid. Com a exemples  van estendre que hi hauria ‘avortaments massius’ i  que als pagesos ‘emprenedors’ se’ls prendria la terra. Però principalment van poder  fer arribar el missatge de la ‘impunitat’ pels crims comesos durant el conflicte armat assenyalant les FARC-EP com els culpables del tots els mals del país; narcotràfic, guerra, mort, pobresa. Realment una estratègia enfocada a convertir les víctimes en botxins.

L’acord que es va signar el dia 26 de setembre a Cartagena era de caràcter democràtic, no revolucionari. Simplement posava les bases per crear un marc polític real on fos possible, amb plenes garanties a la vida, el desenvolupament del lliure exercici de l’activitat social i política. Per tant sense ser perdre-hi la vida. Les parts, i especialment les FARC-EP,  van fer un esforç important de cessió com correspon a unes negociacions serioses.

La intenció dels acords era aconseguir que es pugues fer activitat política d’esquerres des de la perspectiva de crear aliances progressistes sense risc  a la vida i poder, així, assolir el poder per transformar la societat de manera pacífica.

La resta de punts de l’acord anaven enfocats a falcar aquest objectiu. Per tant és important el paper que es dóna a la memòria, justícia, reparació i no repetició de la violència política. I això significa que l’estat hauria de posar els màxims esforços en el desmantellament de les estructures paramilitars inserides al país i escampades arreu. I aquí la por de les classes terratinents.

Així mateix la substitució dels conreus il·lícits també era un fort cop per les màfies del narcotràfic, amb forta vinculació amb el paramilitarisme. La cirereta era la restitució i/o redistribució de terra per a la pagesia. Un fet que, òbviament, atacava el cor del latifundi.

Hi havia, finalment, acords per millorar les condicions de vida de les zones més empobrides o afectades per la guerra, amb la construcció d’infraestructures vials, sanitàries i educatives.

L’incògnita és com s’enfocarà a partir d’ara la sortida a aquest atzucac. L’única cosa certa és el compromís irreversible amb la pau que ha reiterat les FARC-EP, fins i tot assumint que alguns dels seus dirigents poden morir. També és cert que la facció de la burgesia urbana, que podria representar en part Santos, no veu rendible una guerra d’aquesta envergadura durant 50 anys més, i més tenint en compte les potencialitats agropecuàries i de serveis turístics del país.

L’opció més plausible que es baralla, després de la derrota per només 60.000 vots del plebiscit i amb una participació del 36,37%,  és ‘renegociar’ certs continguts incorporant el sector de les classes terratinents que representa Uribe. Aquesta incorporació, com en tota negociació, pot anar enfocada a cercar la impunitat dels seus crims o la reducció de les hectàrees que es podrien cedir a la pagesia. Però a data d’avui, això encara és aviat per dilucidar-ho.

En aquest sentit, des de Poble Lliure entenem que els acords de pau han de seguir dempeus i que la pau amb justícia social continuarà sent l'única alternativa per poder fixar les bases de la convivència pacífica i el progrés social del poble colombià. Per això, estenem la nostra solidaritat envers totes les persones, organitzacions i institucions que volen fer realitat l'assoliment de la pau, especialment als companys i companyes del Partit Comunista de Colòmbia i del conjunt de Marcha Patriótica.

Països Catalans, octubre de 2016

Àrea Internacional de Poble Lliure