Dilluns, 20 Març 2017 19:00

Balanç polític dels últims mesos per part de Poble Lliure

En el darrer balanç polític, publicat el novembre passat, analitzàvem algunes de les mancances del moviment independentista. Hi destacàvem l'absència d'una estratègia conjunta de les diferents forces de implicades en la lluita per la República Catalana.

Uns mesos després, podem afirmar que tot i que no s'ha assumit de manera prou clara la voluntat d'elaborar una estratègia que caldria desplegar en tots els àmbits, sí que és cert que s'estan fent un seguit de passos que contribueixen a avançar en una mateixa direcció.

 

Ara és l'hora del poble. Avancem amb decisió i fermesa per guanyar

El caràcter repressiu de l'Estat Espanyol és més evident cada dia que passa i va clarament lligat a l'avanç del procés independentista en una part del país. A cada passa endavant, l'Estat espanyol hi respon amb un acte repressiu.

Davant d'això caldrà que el conjunt del moviment independentista, amb la mobilització popular al capdavant, avanci amb decisió i fermesa cap a la convocatòria del referèndum unilateral a tot estirar el mes de setembre. Sabem que estem en un camí ple d'entrebancs i que l'Estat espanyol farà tot allò que estigui a les seves mans per conservar la "sagrada unidad de España". Però les dificultats no poden servir com a excusa per allargar o fins i tot substituir el referèndum per altres opcions que no contribueixin a avançar cap a la ruptura democràtica per la independència. Cal que el conjunt del moviment popular per la independència estigui alerta per tal de combatre qualsevol posició vacil·lant que intenti buscar terceres vies, vies que sabem que no tenen cap mena de recorregut.

 

Fem el referèndum: Guanyem la independència!

El Govern de la Generalitat de Catalunya té la responsabilitat de convocar el referèndum i fer tot allò possible perquè aquest es faci en les condicions necessàries i gaudeixi del reconeixement internacional. Però no ens podem limitar a cedir totes les tasques de realització del referèndum a la Generalitat. Cal que el poble català prengui el protagonisme i torni a activar les organitzacions populars i de masses que assegurin la realització del referèndum poble a poble, barri a barri.

En aquest sentit caldrà reactivar els pactes locals pel dret a decidir que van sorgir per tal de contribuir a la realització del 9N del 2014. Aquest cop hauran de prendre la forma de pactes locals pel referèndum, destinant les seves forces a la sensibilització de la importància del referèndum i aportant el seu gra de sorra a les tasques logístiques. Pel que fa al govern, no es pot dilatar més aquesta situació i cal posar data i pregunta el més aviat possible. Això contribuirà a animar al moviment popular per la independència i a afrontar els mesos vinents amb l'empenta necessària per guanyar el referèndum

També serà important que les entitats independentistes tornin a assumir la seva vocació mobilitzadora per tal de recuperar l'impuls popular i que aquest acabi sent determinant en l'avanç cap a la realització del referèndum i en la victòria del SÍ.

Una altra de les tasques que urgeixen és l'inici de les campanyes pel Sí. Ens trobem a poc més de mig any de la realització del referèndum i som molt poques les forces que hem iniciat la campanya pel SÍ. Sabent que, a través dels seus mitjans de comunicació, l'Estat està en campanya constant contra la independència, hem de saber fer arribar al conjunt del poble català que només la ruptura  independentista és l’única opció que ens ajudarà per avançar cap a les nostres necessitats com a poble. Tenim el temps a sobre i queda molta feina a fer.

 

L'endemà de la Independència

Havent guanyat el Referèndum, si l'Estat espanyol no ha pogut impedir-lo per la força, cal que proclamem la independència de manera immediata. En aquest escenari, no ens podem permetre vagar en la desorientació. Caldrà reforçar els fonaments de la nova República i, en aquest sentit, cal abandonar les posicions idealistes que consideren que n’hi ha prou amb una declaració o un paper  per fer efectiva la nostra sobirania, un plantejament que sintetitza l’expressió idealista “de la llei a la llei”. Des d'ara mateix, caldrà que dones i homes d'aquest país facin un pas endavant per assumir la construcció i defensa de la República independent.

Hem d'aprendre dels fracassos del passat, en què va mancar unitat en la lluita i fermesa en la seva defensa, que és la defensa de la nostra sobirania. Aquestes mancances van provocar el fracàs de la proclamació de l'Estat Català per part de Lluís Companys l'octubre de 1934 i va comportar la detenció del Govern de la Generalitat de Catalunya. I també, més recentment, va comportar que no es produís la Ruptura Democràtica amb el règim feixista després, de la mort del dictador.

El fet que determinades forces dites progressistes que van ser pal de paller del règim del 78 avui siguin contràries o vacil·lants davant la idea de la independència de Catalunya ens hauria de fer reflexionar en profunditat De fet, algunes han endegat un procés que en el fons, malgrat que hi hagi algunes persones benintencionades, encara es manté en la lògica del Bloc Històric Dominant que constituïen CiU, el PSC, el PSUC (i ICV després). Una part dels partits implicats són reticents a contribuir a fer un salt qualitatiu i contribueixen a continuar fent surar el Titànic de l'autonomisme, que ha xocat contra l'iceberg de la triple crisi de l'Estat: nacional, social i democràtica.

Poble Lliure parteix de la necessitat que caldrà convocar eleccions constituents havent proclamat la Independència. Aquestes eleccions hauran de celebrar-se amb plenes garanties democràtiques sense ingerències externes, atès que la seva tasca principal serà escollir l'Assemblea Constituent per tal d'impulsar i concretar el Procés Constituent en el termini de temps més breu possible. Cal reforçar les eines que participin en la dinamització del procés perquè aquest sigui realment participatiu i popular.

Ara s'ha esgotat el temps de les excuses i toca assumir responsabilitats. Qui no pugui assumir els compromisos necessaris per fer el pas històric de fundar la República Catalana que faci un pas al costat.

 

País Valencià i les Illes: cap a l’agudització de la contradicció nacional?

Els darrers mesos han servit per visualitzar la precarietat dels pactes de progrés a les Illes i els País Valencià. Les tensions entre les diverses forces polítiques són evidents (l’episodi de la presidència del Parlament de les Illes n’ha estat una de significativa), sobretot perquè Podem, immers en fortes crisis internes, necessita accentuar un perfil propi. Tot i així, atès que l’alternativa és l’hipercorrupte PP, els pactes es mantindran per necessitat.

Deixant de banda les tensions institucionals, els dos governs de progrés constaten dia rere dia les limitacions del marc autòmic, especialment les derivades de l’espoli fiscal, un dels aspectes rellevants en què es manifesta l’ocupació espanyola i, per tant, la contradicció nacional. Des de fa mesos es reiteren les crides a millorar el finançament, però sense en cap moment qüestionar aquest espoli i conscienciar sobre la seva existència. El marc autonòmic marca els límits del joc i cap força política compromesa amb els governs de les Illes i el País Valencià sembla disposada a qüestionar-los.

Tanmateix, si al final reeix poc o molt la proposta d’Àngel de la Fuente, l”expert” del govern espanyol, que s’ha filtrat aquests dies sobre el nou finançament de les comunitats autònomes, els governs de progrés estaran abocats a una realitat colpidora: dins el marc autonòmic espanyol no hi ha cap possibilitat de millora, de progrés, i només cal esperar el manteniment o l’agudització de l’espoli. Caldrà veure aleshores si cap de les forces polítiques implicades farà a curt termini un pas endavant i posarà, per exemple, a l’agenda política el dret a decidir.

D’altra banda, cal esmentar tres petits fets que s’han produït darrerament i que podrien ser un primer germen per avançar en l’articulació dels Països Catalans si les principals forces polítiques valencianes i illenques abandonessin la política sucursalista i les catalanes l’oblit del conjunt de la nació:

-En primer lloc, la trobada del passat 2 de març “És l’hora de les decisions” entre els vicepresidents dels governs de les Illes, Catalunya i el president de les Corts del País Valencià. Lamentablement, una visió en clau exclusivament capitalista de les infraestructures per part de les entitats organitzadores, va reduir la participació de sectors socials rellevants i per altra part les pors i els límits del tripartit valencià van impedir que la trobada fos entre els tres presidents.

-En segon lloc, la trobada el passat 20 de febrer entre els consellers de Cultura de les Illes, Catalunya i el País Valencià per subscriure la “Declaració de Palma”, amb l’objectiu d’enfortir els seus llaços històrics i lingüístics.

-I en tercer lloc, les declaracions d’un sector de la patronal valenciana urgint a construir el corredor mediterrani, denunciant els incompliments de l’Estat espanyol i manifestant la necessitat d’establir llaços econòmics amb Catalunya. Tenint en compte d’on provenen aquestes declaracions, cal analitzar-les com a esquerdes dins en el bloc dominant de l’Estat en un lloc on fa no gaires anys seren impensables.

Comptat i debatut, en aquesta conjuntura, doncs, continua sent més vàlida que mai la proposta tàctica d’estendre a les Illes i el País Valencià el Dret a Decidir, per tal de passar de continuar aprofundint en les lluites socials, superar els límits dels pactes progressistes a les Illes i al País Valencià, tot avançant en la lluita per continuar construint els subjectes polítics per a avançar cap a la República (Con)federal dels Països Catalans.

 

Catalunya nord: entre la regressió ideològica de l’Estat francès i l’incipient regionalisme

La Catalunya Nord es troba enmig del conflicte entre el "reaccionarisme xovinista" francès al nord i la lluita per la Ruptura Democràtica per la República Catalana al sud. Aquesta situació sacseja la realitat nord-catalana entre una opció de progrés i de defensa de la identitat catalana en contraposició amb la regressió ideològica de l'Estat francès que impregna totes les opcions polítiques majoritàries.

En aquest context, podem constatar que la reivindicació massiva perquè la nova regió departamental francesa esdevingués Occitanie-Pays Catalan ha servit per estendre la necessitat d'obtenir més poder polític i reconeixement per a la Catalunya Nord (val a dir que diversos municipis han col·locat a l'entrada cartells que indiquen que formen part del "País Català"). Tanmateix, l'Estat francès no ha pretès en cap moment dotar d'identitat a Occitània ni tampoc a la Catalunya Nord. De fet, el Govern francès veu amb mals ulls el procés d'autodeterminació que s'està vivint a Catalunya. Segurament, per aquest rerefons no ha acceptat en el nom de la nova regió la denominació Pays Catalan.

Una part d'aquesta reivindicació política transversal ha cristalitzat en un partit polític, Oui au Pays Catalan, que està esdevenint un moviment regionalista a Catalunya Nord que nega el conflicte amb l’Estat francès i busca la confrontació amb Occitània, amb lemes com "Nous ne somes pas Occitans". Així mateix, aquest moviment prioritza l'ús habitual del francès i és capaç d'afirmar que voler usar el català de manera vehicular és fruit del radicalisme, justament ara que les enquestes indiquen un augment de l'interès per aprendre català a l'escola (més del 70% de les famílies nord-catalanes segons algunes enquestes). 

Per altra banda, el Govern francès ha rebaixat les hores lectives de català a les escoles públiques de la Catalunya Nord. L'opció de llengua catalana desapareixerà de l'ensenyament secundari del col·legi Pierre Fouché d'Illa de Tet. A més dels alumnes d'Illa, capital del Riberal rossellonès, en aquest establiment escolar hi van alumnes de les comarques del Conflent i la Fenolleda. Es tracta d'una de les zones més catalanoparlants de la Catalunya Nord (a la Fenolleda s'hi parla també l'occità). Els alumnes de poblacions com Bula, Corbera, Rodès, Vinçà, Joc, Vallestàvia, Finestret, Belesta, Sournia i Montalba no podran aprendre, doncs, la llengua del país a l'escola.

 

8 de març: augment de la mobilització feminista

Les mobilitzacions del Dia Internacional de la Dona de Treballadora d'enguany han estat marcades per un augment de la participació i un reviscolament de la lluita feminista arreu dels Països Catalans, després de constatar que les reivindicacions i lluites per la igualtat de drets laborals de les darreres dècades se n’han anat en orris amb l’excusa  de la crisi del 2008: salaris un 26% més baixos que els homes, feminització i sectorialització de la pobresa, altíssimes taxes d’atur, precarietat estructural, manteniment dels sostres de vidre, minorització en llocs directius i un llarg, etc.

Ens correspon als i les independentistes d'esquerres assenyalar la imbricació entre el patriarcat i el capitalisme, a més de la manca de possibilitats legislatives i econòmiques, per l’espoli estructural que limita molt el marge competencial de les institucions autonòmiques (al nord ni tan sols es compta amb un espai amb poder polític) dels Països Catalans. Malgrat que la cura de les persones ha de ser una responsabilitat social compartida entre dones i homes i degudament sostinguda pels poders públics, l'Estat espanyol ha convertit les comunitats autònomes en simples gestores d’uns serveis d’atenció a la dependència infradotats de recursos.

Cal que inserim totes les lluites en un projecte vital i estratègic que sàpiga combatre i reconèixer que el nostre enemic actualment és un monstre de tres caps –patriarcat, capitalisme i estats ocupants- i múltiples braços que mantenen, reprodueixen, divulguen, assassinen, tot aprofitant-se de diverses maneres d’aquest sistema.

Cal una profunda transformació social i econòmica, que qüestioni de baix a dalt tant els estats ocupants, les desigualtats socioeconòmiques, com el masclisme, amb un independentisme plenament implicat en aquestes lluites. La independència del país ha de ser indestriable de la independència de les dones del patriarcat, així com d’altres formes d’opressió interrelacionades (per motiu de classe, origen, orientació sexual o diversitat funcional). Això no ho garanteix necessàriament un Estat propi però ens ofereix un millor escenari per aconseguir-ho.

De cara al Procés Constituent, cal que tots els espais de la República Catalana siguin paritaris i cal aprofitar l’oportunitat per fer avançar tant les polítiques d’igualtat de gènere com la perspectiva de gènere en les estructures polítiques i econòmiques, tant en les formes com en els continguts, amb la participació activa en el seu disseny del moviment feminista.

 

Tasques per als propers mesos

En aquesta conjuntura fem una crida al conjunt del poble català a no abaixar la guàrdia i estar alerta en uns mesos que ens reclamen la màxima organització, mobilització i fermesa. Per això creiem que cal desenvolupar les següents línies d'acció:

1. Estratègia comuna per la independència: Com hem dit, en els darrers mesos s'estan fent passes que contribueixen a avançar en aquesta direcció. Creiem que cal aprofundir en aquest aspecte i avançar cap a una coordinació més estreta entre els partits i les entitats independentistes per enfocar amb una línia ben clara les tasques necessàries per a la ruptura independentista.

2. Referèndum vinculant: Tenim la responsabilitat d'històrica d'avançar de manera decidida cap a la realització d'un referèndum d'independència que sens dubte ha de ser vinculant. Caldrà, doncs, que el Govern i moviment popular treballin en aquesta direcció sense cap mena de dilació, i que es posi una data i pregunta el més aviat possible.

3. Campanya pel SÍ: Ens trobem a pocs mesos de la celebració del referèndum i cal que les forces independentistes fem arribar els motius pels quals apostem pel Sí abans no se'ns llanci el temps a sobre.

4. Acord d'Esquerres per la República Catalana: Des de fa uns mesos s'ha reactivat la campanya Esquerres per la Independència. Aquesta campanya neix amb la voluntat de crear un espai ampli que vinculi la ruptura independentista amb la necessitat d'avançar cap a la justícia social. Des de Poble Lliure creiem que aquesta pot ser una eina per incidir en alguns sectors de les classes populars que encara vinculen el projecte independentista a la dreta.

5. Avançar cap a la federació dels Països Catalans: Som conscients que la (con)federació dels Països Catalans és ara com ara un objectiu a llarg termini, però com a partit revolucionari hem de saber lligar els objectius estratègics amb propostes tàctiques a partir de la conjuntura del moment. En aquest sentit pensem que cal seguir sensibilitzant al Principat els llaços que ens uneixen amb la resta dels Països Catalans i que un cop proclamada la independència es deixi la porta oberta a una futura federació de la resta dels territoris nacionals.

6. Extensió del dret a decidir al País Valencià i les Illes: Pel que fa a aquests territoris, creiem que la proclamació de la República Catalana contribuirà a accelerar uns processos de construcció nacionals propis. Continuarem insistint en la proposta del dret a decidir i  la recuperació de la sobirania per tal de que el País Valencià i les Illes siguin subjectes polítics que puguin prendre les seves pròpies decisions.

7. Reforçar la visió estratègica i revolucionària: Marx deia que hi ha dies (mesos) en què es concentra l'activitat política de molts anys. Aquests són els mesos que estem vivint, i hi serà determinant la capacitat de direcció política adequada a la conjuntura concreta. Des de la màxima modèstia, Poble Lliure ens disposem -i de fet és la nostra raó de ser- a contribuir a base de propostes i treball de base per avançar sense vacil·lacions cap a la ruptura democràtica.