Diumenge, 05 abril 2015 11:17

La sobirania nacional des del municipi

Els darrers anys han fet palès a ulls de milions de persones que l’autonomisme és una via morta, i que la construcció d’un futur de justícia, progrés i llibertat per al poble català tan sols serà possible conquerint la plena sobirania política. Tant el Regne d’Espanya com la República Francesa han estat i són aparells estatals hostils als nostres drets i llibertats, pensats i construïts amb la finalitat de garantir la dominació nacional i de classe dels pobles que els patim.

El desvetllament de la consciència col·lectiva ha anat acompanyat, com no podia ser d’altra manera, de grans mobilitzacions populars en defensa de la llengua, la cultura, l’escola pública i dels drets socials arreu dels Països Catalans, i de reclam del dret a decidir i la independència al Principat.

Aquest moviment, nascut des dels municipis que van organitzar les consultes independentistes, que ha protagonitzat algunes de les més grans manifestacions de la història europea i que va tenir un moment àlgid el passat 9 de novembre, quan més dos milions de persones van desobeir les prohibicions del Tribunal Constitucional, ha topat i ha posat en evidència el caràcter antidemocràtic de l’estat espanyol: ni els poders fàctics, ni l’aparell, ni cap dels seus gestors estan disposats a permetre l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Ha topat també amb l’oportunisme de determinats representants polítics i amb un excés d’institucionalisme que a voltes ha mirat de desplaçar el veritable protagonista i motor del procés (el poble) en favor de dinàmiques partidistes i de les velles pràctiques en què els pactes entre elits acaben traint la voluntat popular.

Ens trobem ara, doncs, en aquell punt en què cal tenir molt clar què volem, i què cal fer per aconseguir-ho.

Entenem la sobirania nacional com l’exercici màxim d’empoderament polític del poble, és a dir, com la capacitat de totes i cada una de les persones que el conformem per decidir, en un pla d’igualtat, llibertat i democràcia, quin futur volem i quines eines ens calen per aconseguir-lo.

Això, traslladat als nostres dies, i en el context hostil que hem descrit, vol dir la ruptura amb el marc legal actual i la construcció d’una República Catalana independent i fonamentada en la radicalitat democràtica; lliure tant d’imposicions polítiques, com de xantatges econòmics. Una República on la voluntat popular pugui materialitzar-se a través de polítiques decidides horitzontalment i a través d’unes institucions transparents i netes de corrupció.

I com que el producte final sempre depèn del procés d’elaboració, aquesta República l’hem de construir des de la base, des del moviment popular i des dels municipis, com a institucions més properes a la ciutadania i, per tant, més proclius a la participació democràtica.

Podríem dibuixar tres àmbits de treball fonamentals:

Garantir la ruptura i construir una nova legitimitat. Els ajuntaments i els representants municipals han de ser agents actius en els actes de sobirania i desobediència necessaris per superar l’actual marc legal i en la construcció d’estructures institucionals, representatives i executives de la nova república catalana. Han de ser també una eina per garantir el caràcter inclusiu d’un projecte en el que tothom, vingui d’on vingui, sigui com sigui, hi té coses a dir.

Desplegar un veritable procés constituent. La constitució que ens haurà de permetre construir un estat al servei de la majoria del nostre poble no ens serà revelada per intervenció divina, sinó que haurà de ser elaborada des de cada barri i cada ciutat, atenent als anhels i necessitats expressats per la ciutadania.

Construir els Països Catalans. No pas des dels discursos i les proclames estèrils, sinó des de la base, a través de l’intercanvi i la cooperació, tant entre entitats com entre municipis en àmbits com les polítiques territorials, l’educació i els serveis públics, la llengua, la cultura, etc… obrint portes materials i ideològiques a la confluència.

Xavier Oca