Dijous, 25 Juny 2015 21:18

Unitat Popular i Lluita Socioeconòmica

Els resultats de les passades eleccions municipals i autonòmiques en una part del nostre territori, obren una porta insospitada només fa uns anys a un procés d'alliberament social i nacional en tota la nostra nació. A les illes i al País valencià, les forces d'esquerres impulsades des de les bases populars tenen l'oportunitat (Malgrat el PSOE) de fer fora un règim regionalista, caciquil, feixistoide i anticatalà (expressió local dels interessos oligarques espanyolistes) donant l'oportunitat d'un empoderament cultural i nacional necessari per a desfer-se del llast d'una repressió sistèmica i prolongada exercida des de la fi de l'anomenada guerra civil i exercida en graus diversos.

És important, però, tenir en compte que el vot almenys al País Valencià s'ha dirigit més cap a un sector de l'esquerra moderada i valencianista que cap a propostes d'esquerres en clau espanyolista (Podemos). És a dir, que el vot pel canvi, majoritàriament, ha tingut un component clarament nacional. També cal destacar com un triomf a tenir en compte la presència de la CUP al panorama electoral (malgrat la inexplicable absència de València ciutat que caldrà valorar i corregir per a eleccions vinents) i la representació obtinguda (tres regidories) que ha de servir per a conscienciar-se del fet que cal lluitar a cada poble del país per a fer visible la proposta municipalista i independentista, sense complexos i des d'ara mateix, cercant la connexió estratègica amb les candidatures d'unitat popular properes a la nostra forma d'acció política.

Per una altra banda, el procés independentista al Principat, comença a decantar-se cap a la ruptura donant una major representativitat i visibilitat a les lluites i a les forces situades més a l'esquerra. Aquells que amagaven la seua por a l'acció sota el paraigües de la conducció de la lluita per part de la burgesia catalana, han de reconéixer que des de les eleccions municipals del 2011 el vot independentista ha augmentat molt considerablement i aquest, conduit pel poble fent feina de formigueta, però també donant salts qualitatius, camina cap a la ruptura amb la intenció de canviar-ho tot.

Per tant, l'escenari actual posiciona les forces i les tasques que cal fer en un plànol rellevant de l'alliberament de la nostra nació, (tota, de Salses a Guardamar i de la franja a Maó, a ritmes diferents però estratègicament interconnectats). L'aposta per la ruptura per una banda i per altra per l'empoderament al voltant de la consciència nacional camina vers una lluita decidida i decisiva on les bases de les classes populars, mitjançant les seues expressions organitzatives de lluita han de prendre la iniciativa de la unitat popular sense sectarismes ni falsos avantguardismes.

Reconéixer la possibilitat d'una lluita veritablement transformadora passa primer per reconéixer el moment actual com el moment en què s’ha d’intervenir de manera activa i decidida . La qüestió clau és discernir el grau, l’estratègia i la tàctica per a desenvolupar una acció coherent o més aviat, anar decidint col·lectivament i encertadament quin és el grau de radicalitat, l’estratègia política i la tàctica directa i efectiva per a cada moment d’aquest present contradictori. Per açò i perquè el descontentament creix entre la població per la crisi econòmica, política, moral, filosòfica i social, la situació actual ha d'ésser, per a les forces que es pretenen rupturistes, el punt de partida per a la seua agitació i el seu millor aliat.

Però, no hem de fer-se il·lusions, saben que cap pacte social dintre del capitalisme i a més a més dintre de la constitucionalitat espanyola pot ser vàlid per les classes populars dels Països Catalans, classes que ,més enllà de les seues expressions polítiques i estratègiques, han de lluitar, ara i sempre, per l'extensió d'una tendència combativa arreu del món del treball i de la lluita socioeconòmica si no es vol que la tendència institucionalista fagocite aquest principi de canvi social dirigint-lo cap al reforçament del règim espanyol i no cap a la ruptura amb aquest.

Expressions atemorides com les de l'empresariat a Barcelona o els comentaris del president del BBVA han de fer-nos agafar consciència del fet que estem en una partida d'escacs on el tauler on es juga la partida és un moment de la realitat on els interessos de classe es mostren clarament divergents. Per una banda l'oligarquia i l'alta burgesia política, econòmica, social i militar que recerca la salvaguarda d'uns interessos particulars que es vehiculen de cara a Espanya i la UE, i per altra les classes populars amb uns interessos que passen per la ruptura i el dret a decidir directament sobre tot allò que els afecta. (Tan econòmica, com socialment).

L'alliberament social i nacional no es desenvolupa de forma espontània ni es pot dibuixar per traços rectes i uniformes. L'empoderament popular, i en definitiva els aspectes derivats de la lluita social vers la llibertat, no és un camí de roselles, ni una senda lluminosa per la qual discórrer amb la llicència que dóna una lliçó apresa de carrereta i més o menys matemàtica.

Els moviments d'alliberament dels pobles, tenen, a força d'opressió i de rebel·lió, un contingut socialista que els i les que volen ésser revolucionaris/es han de sostenir activament i sense cap dubte. Una classe oprimida que lluita radicalment contra qualsevol forma d'opressió no pot justificar de cap manera el fet de mostrar-se indiferent davant l'anomenada opressió nacional, però una lluita d'alliberament nacional que no lluite radicalment contra l'opressió de classe està condemnada a perpetuar les desigualtats socials reproduint l'explotació i el servilisme en un nou marc institucional propi.

La instal·lació d'una tendència combativa en la lluita socioeconòmica no ha de quedar en les mans d'uns sindicats (els oficialistes) que han demostrat i demostren de part de qui estan en la ruptura i en la lluita de classes. Per altra banda totes les experiències sindicals combatives i amb referencialitat nacional (Països Catalans) o no, es troben amb moltes dificultats per ha créixer en un món, el laboral, molt restringit, sobreexplotat, deslocalitzat i abusivament controlat pel sindicalisme oficialista.

Que fer aleshores per a dur endavant eixa tendència combativa? Com espentar el treball d'agitació i organització cap a la independència de les classes treballadores respecte del capital tenint en compte els antagonismes dels interessos d'uns i d'altres?.

Fonamentalment, pot ser, caldrà canviar de paradigma però sense caure en derives postmodernes ni reformismes ciutadanistes. Caldrà fer una anàlisi de la situació real de les estructures capitalistes al nostre territori, de la configuració de l'estat i de les dependències, carències, virtuts i forces de les classes treballadores i populars per articular de baix cap a dalt un “nou” moviment de defensa que camine paral·lelament a les forces sindicals i combatives existents, retroalimentant-se i construint un teixit defensiu d'on es puga impulsar un pas a l'ofensiva.

En primer lloc hem de reconéixer que malgrat intensificar-se les agressions del capital cap a les forces de treball, aquestes no tendeixen a unificar-se sota els clàssics models organitzatius del moviment obrer. Això vol dir que no existeixen tendències combatives dintre del “vell moviment obrer”? Creguem que no. Això vol dir tan sols que no troben expressió organitzativa i per tant no es vehiculen cap a una lluita rupturista ni estratègicament planificada. Aquestes expressions de lluita, normalment, estan desaparegudes fins que esclaten davant d'una agressió brutal i s'expressen mitjançant un acte desesperat de defensa, sense cap organització prèvia i de forma totalment espontània. I on cal dir-ho, tenen una gran importància, ja que serveixen de cobertura legal i de, en molt casos, d'escola de formació d'urgència dels sindicats xicotets i combatius.

Per tant, el primer pas dintre de la lluita socioeconòmica implica intentar comprendre aquesta situació, la de la manca d'expressió organitzativa de les tendències combatives de les classes populars, per a poder respondre a les agressions en augment de forma sòlida i efectiva. El final del segle passat i el principi d'aquest ens demostra que si bé les tendències combatives existeixen (n'hi ha un munt d'exemples significatius) aquestes tendències ni perviuen, ni es consoliden més enllà dels moviments puntuals d'esclat del conflicte de classe per què es tendeix a intentar reagrupar-les dintre d'un model organitzatiu del qual els propis treballadors/res estem fugint. La burocratització de les organitzacions de lluita, la moderació que finalment ha conclòs en claudicació dels sindicats d'estat i la nova forma d'explotació capitalista poden tenir molt a veure en aquest èxode o travessia del desert. On, ho tornem a dir, els sindicats combatius han sigut i són els oasis.

Però aquesta travessia pel desert pot estar finalitzant si observem i analitzem la tendència en els darrers anys de les classes populars a reagrupar-se en experiències municipals d'unitat popular. És a dir, el nostre poble i la nostra classe tendeix a reagrupar-se en experiències de lluita, que més enllà dels models particulars d'organització tenen com a referència el municipi (i/o la comarca), la unitat popular i l'acció directa per a la lluita contra el règim de dominació en qualsevol de les seues tendències repressives.

Les Candidatures d'Unitat Popular són un pas vital per a la transformació dels nostres municipis, però ara bé, també han d'anar-hi acompanyades d'una unitat popular objectiu del qual siga la lluita socioeconòmica que, sense la necessitat de fer desaparéixer les organitzacions combatives preexistents, camine cap a l'assoliment d'un espai obert i participatiu d'empoderament de les lluites i cau d'una estratègia ampla i rupturista.

És per això que no hem d'acontentar-se en voler guanyar tal ajuntament. El que hem d'aconseguir també, és la consolidació d'uns consells populars municipals on de forma oberta i horitzontal es puga donar resposta (tant tàctica, com estratègica) a les agressions nacionals i socioeconòmiques des d'un espai local. Cal articular des d'aquests, a escala municipal, caixes de resistència i xarxes de suport mutu i de solidaritat amb les persones en vaga i amb les seues famílies. El primer punt de la lluita ha de ser la resposta popular i solidaria que suporte les carències de les vagues i pressione al carrer amb la seua solidaritat.

Cal que dintre dels municipis es gestione de forma assembleària la interrelació dels sindicats en lluita i dels treballadors i treballadores entre si, donant la possibilitat a aquests de lluitar pels seus interessos d'una forma directa i amb el suport del poble i amb la força del qual es pot arrossegar o superar l'immobilisme sindical.

Cal articular una mena de piquets, que de forma organitzada donen suport a les ocupacions dels treballadors/es i que també servisquen per a mobilitzar activament a tota la població oprimida per la precarietat i l'atur. (És prioritari que els i les aturades es mobilitzen ja al carrer involucrant-se en les lluites obreres i superant la representativitat sindical).

Cal unificar, de forma horitzontal i amb tots els mecanismes de control popular, la lluita en defensa del territori, l'ecologisme, l'agricultura, l'habitatge..... en un espai popular on interconnectats amb les candidatures d'unitat popular creem un autèntic poder popular que camine cap al socialisme, el feminisme i l'alliberament nacional.

Cal definitivament que des del municipi o els barris de les grans ciutats recuperem la lluita socioeconòmica com un pilar del nostre alliberament, organitzant les nostres necessitats més enllà dels sindicats oficials i intentant involucrar-los en una política activa a través de l'acció popular.

I cal, que des de la lluita horitzontal lluitem per unificar i consolidar aquestes estructures i les estructures sindicals combatents existents en una organització de defensa de la classe treballadora i de les classes populars amb capacitat de donar cobertura legal, assessorament i mitjans en les lluites tant individuals com col·lectives i dintre d'un àmbit nacional (Països Catalans).

Dintre de la lluita socioeconòmica els sindicats sense perdre la importància (els combatents) com a organitzacions estratègiques del món del treball en molts casos, estan perdent rellevància. Però les tendències repressives dintre del capitalisme pressionen més i més a un poble exhaust i ferit per la pobresa i la precarietat. La transformació del model econòmic (Industria per turisme) i el seguit de reformes laborals ha expulsat del model de societat capitalista a un gran sector del nostre poble i a un altre l'ha sotmés a unes normés i imposicions inadmissibles. Davant d'açò, la unitat popular en la lluita socioeconòmica ha de ser la unió de tots els sectors conscients de la classe treballadora entorn d'un programa de lluita i de resistència contra el capitalisme, l'oligarquia i l'imperialisme i una estratègia en clau nacional/independentista.

Si analitzem des del nostre punt de vista la situació actual, no queda una altra que arribar a la conclusió que els grans perjudicats en aquesta crisi que ha servit per a modernitzar l'economia des d'un punt de vista capitalista hem sigut les classes populars i que aquest fenomen d'agressió constant tendencialment va anar en augment dintre de la pròpia dinàmica desesperada del capitalisme nacional subordinat a l'espanyol i aquest subordinat totalment a l'imperialisme europeu.

La instal·lació d'una corrent combativa de forma permanent en aquesta realitat que estem vivint és del tot prioritària, per tant a totes les persones i organitzacions que estem pel canvi, la ruptura i la revolució socialista ens cal un esforç de compressió de la realitat i un esforç en l'agitació de les estructures que deixen l'espontaneïtat en un plànol recurrent però circumstancial. Com a proposta a debatre, els consells populars municipals (Cau d'una veritable unitat popular, sense sectarismes i sempre disposada a practicar l'acció directa) poden ser una forma d'organització vàlida i adaptada a la nostra realitat social, i la realització o no d'aquesta proposta no ha de suposar una discussió teòrica respecte a la millor forma de portar-la endavant. És i ha de ser, una qüestió de lluita pràctica contra l'aparell de dominació espanyola i capitalista; ha de ser el fil conductor per a la llarga i dura lluita d'alliberament del nostre poble i les seues classes populars.

La unitat popular ha de significar per a totes les persones que estem per la ruptura, lluita de classes, alliberament nacional i construcció des d'ara mateix del socialisme revolucionari!

Jordi Belver, Poble Lliure