Divendres, 26 Juny 2015 00:43

Gnosis hel·lèniques: sobre Grècia, Europa i el futur de l’esquerra

Les eleccions gregues del passat 25 de gener han estat una font inesgotable d’inspiració per a tertulians, analistes, converses de l’hora de l’entrepà i, no cal dir-ho, per a  l’alarmisme  o l’establiment de paral·lelismes interessats per part de l’stablishment polític i dels aspirants a formar-ne part. Aquest article pretén oferir uns mínims elements d’anàlisi política crítica de la situació generada a Grècia i la UE, des de l’òptica de l’esquerra independentista catalana.

1. El KKE i Syriza: límits, encerts i contradiccions

El Partit Comunista (KKE) és el més antic dels partits polítics existents a Grècia. Fundat i inspirat a partir de la revolució soviètica, adoptà el marxisme-leninisme com a font ideològica primordial. Dels seus gairebé 90 anys d’història, tan sols ha estat legalitzat els darrers 40. Ha estat, doncs, una organització de combat, que ha lluitat coratjosament tant contra el feixisme i l’ultra-nacionalisme grec com contra la invasió mussoliniana.

Malgrat una llarga història de repressió i clandestinitat, malgrat diverses escissions, i contràriament a la imatge venuda pels mitjans occidentals, especialment a partir de la desaparició de l’URSS, el KKE no és ni ha estat mai una organització grupuscular o sectària; ans el contrari, és un partit amb una clara línia de masses, desplegada a través de la seva vinculació amb les lluites sindicals, les organitzacions juvenils, feministes, etc.

A diferència d’altres partits comunistes europeus, que sota l’excusa del centralisme democràtic han esdevingut estructures burocratitzades amb unes direccions que han imposat línies reformistes, el KKE ha combinat al llarg dels anys, i no sense dificultats, la capacitat de fer anàlisis materialistes i dialèctiques, de defensar una estratègia revolucionària, de dinamitzar la lluita de classes i d’interactuar amb el moviment popular, amb què ha garantit la seva renovació.

Les aportacions del KKE a la base teòrica del socialisme són dignes de ser tingudes en compte. A tall d’exemple, les anàlisis i els posicionaments del KKE respecte a la Unió Europea,  la construcció del socialisme, la feixistització i la guerra a Ucraïna, la situació a la Mediterrània Oriental (amb infinitat de conflictes nacionals i de classe creuats entre Grècia, Turquia, el poble kurd, el wahabisme, Síria, l’imperialisme euro-ianqui i el sionisme, Palestina i el món àrab en general) són impecables des del punt de vista de la defensa dels interessos de la classe treballadora i d’una resolució democràtica dels diferents conflictes; i, com comentarem al final de l’article, apunten a l’única sortida possible de l’infern on les polítiques de la UE-OTAN ens estan abocant.

Però no tot són flors i violes. Hi ha dos factors (interrelacionats) que han limitat les potencialitats del KKE: les escissions (a dreta i esquerra) i la incapacitat, condicionada sovint per un entorn hostil, de desplegar una línia tàctica que permetés acumular prou forces per a la ruptura. D’altra banda, la seva política de relacions internacionals combina encerts, com ara l’impuls d'una internacional comunista, i errors com la seva relació amb organitzacions sectàries i grupusculars.

Potser el fet més dramàtic i significatiu en termes polítics es produí a partir del 1989. El KKE havia impulsat una gran coalició de l’esquerra (Synaspismos) amb voluntat i possibilitats de disputar a mitjà termini l’hegemonia al PASOK i la dreta xovinista. Però amb la caiguda de la Unió Soviètica i l’ofensiva ideològica que se’n derivà, diferents faccions reformistes sota les més diverses aparences impulsaren una operació de liquidació del KKE i pressionaren per forçar-ne la  dissolució. 

El KKE sortí derrotat de la batalla i es veié forçat a abandonar Synaspismos, que perdria tota la seva potencialitat rupturista i acabaria sent el reducte dels anomenats “eurocomunistes”. Durant els anys posteriors, el KKE sobreviurà en el treball de base, al carrer i a les organitzacions populars, desenvoluparà una coherent estratègia de resistència, però no podrà, en una conjuntura hostil, articular una proposta política amb voluntat hegemònica. Arribada la crisi del 2008 i els anys  posteriors, en què les contradiccions de classe assoleixen màxims històrics, serà un altre sector (titllat amb o sense raó pel KKE d’oportunista) qui aprofiti la conjuntura per articular una nova hegemonia.

A començament dels 2000, el sector eurocomunista que liderava el que quedava de Synaspismos liderà una nova proposta de confluència amb diferents petites organitzacions de l’esquerra que havien compartit espais de lluita en diversos moviments socials contra les guerres imperialistes i les polítiques neoliberals. Aquesta amalgama de grups eurocomunistes (1), trotsquistes, maoistes, socialdemòcrates radicals i ecologistes acabarà configurant l’anomenada “coalició de l’esquerra radical” (Syriza), que obtindria en les eleccions de 2004 un 3% dels vots, enfront del 6% del KKE. El 2007, Syriza n'aconseguia un 5%, mentre que el KKE n'assolia el 8%.

Amb l’arribada de la reestructuració capitalista i les polítiques de saqueig imposades per la UE, el BCE i el FMI, i enmig de grans mobilitzacions populars de resistència i de la repressió policial i neonazi, la “primera volta” de les eleccions de 2012 se saldà amb un 8.50% de vots per al KKE i un 16,78% per a Syriza, que havia guanyat protagonisme gràcies al nodrit i divers univers que li dóna suport, a les habilitats retòriques i comunicatives del seu líder Alexis Tsipras i, no ho oblidem, al sabotatge informatiu al qual és sotmès sistemàticament el KKE, una situació que Syriza també havia havia patit fins als darrers anys.

Un mes més tard, hi hagué una segona volta (2) i l'anomenat vot útil (3) consagrà l'hegemonia electoral de Syriza, amb un 27% contra el 4,5% del KKE. La coalició s'havia presentat amb un programa radical de qüestionament de les polítiques ultraliberals europees, d’impagament del deute il·legítim i de sortida de la crisi a través de la transformació del sistema econòmic i social, al capdavant del vot d’esquerres. 

A partir d’aquest moment i durant els tres anys següents, Syriza anirà guanyant l’hegemonia  a Grècia a través de la presència de les seves bases en moviments de protesta, combinada amb la gestió progressista d’alguns ajuntaments, la modulació del discurs d’Alexis Tsipras, l'augment  de  la presència mediàtica, i la captació d’antics quadres i miltants del PASOK.  Paral·lelament, bona part de l’esquerra europea, incloent-hi la més reformista, escleròtica i esquitxada de connivència amb el sistema (com ara ICV i EUiA) comença a prendre el “model Syriza” com a referent de la seva resurrecció.

I té els seus motius, no només oportunistes, sinó també ideològics, ja que Syriza anirà decantant el seu debat intern sobre l’euro, la UE i la Troica vers un discurs equiparable al del Partit de l’Esquerra Europea: no qüestionar pas els fonaments de l’edifici, sinó insistir en la necessitat de reformar-lo. Un destacat líder declarava a TV3: “No volem construir el socialisme, volem reformar el sistema i canviar les polítiques per donar resposta a les necessitats de la gent”.

Podem dir, en resum, que Syriza ha tingut la virtut de fer palès el caràcter profundament antidemocràtic de les institucions de l’Europa del capital a ulls de milions de ciutadans i d’unificar amplis sectors sota un programa comú de mínims, que, en cas d’aplicar-se, suposaria el primer tomb real en les polítiques socials a Europa des de fa decennis, minvaria la impunitat de la corrupta oligarquia grega i qüestionaria les polítiques imperialistes i bel·licistes de la UE i l’OTAN. 

Per contra, i com ja han començat a denunciar alguns dels sectors que hi són enquadrats, sembla que la resolució de les inevitables contradiccions internes tendeix a decantar-se en favor de l’oportunisme tecnocràtic i de la renúncia a bastir alternatives reals al capitalisme i la llei dels mercats.

2. Un govern nacionalista per a la resurrecció de la socialdemocràcia europea

Va ser qüestió de minuts que s’anunciés el govern de coalició entre Syriza i els Grecs Independents (ANEL), una organització de caràcter xovinista i conservadora oposada a les “vexacions” que la Troica imposa al poble hel·lè, i d’hores o dies per assistir a tota mena de desqualificacions o justificacions dels diferents sectors dels Syriza fan boys d’arreu d’Europa. El sector més supporter es va imposar amb facilitat…; i de motius no en falten.

D’una banda, la coalició amb GI respon a la necessitat de tancar files a nivell intern davant una previsible negociació/confrontació amb el poders fàctics europeus que no estalvien esforços en desestabilitzar el nou govern grec. En un país amb una llarga dictadura, amb forts prejudicis anticomunistes i amb un gran poder de l’església, GI pot ser la garantia que l’exèrcit grec (tradicionalment dretà i ultranacionalista) no tingui temptacions colpistes si les coses es torcen.

I d’altra banda, la socialdemocràcia europea es juga a Grècia la seva darrera oportunitat de ressorgiment. L’èxit del govern Tsipras-Varoufakis suposaria l’esperança de refer el pacte social que va permetre desenvolupar l’anomenat Estat del Benestar”, és a dir, el compromís de no qüestionar el sistema d’explotació a canvi de l’establiment de mecanismes pal·liatius de repartiment de la riquesa. 

Per contra, el seu fracàs certificaria que en l’actual fase de desenvolupament del capitalisme, l’oligarquia europea (i nord-americana) no està disposada (o en condicions) a aturar el procés sagnant d’acumulació per despossessió de la majoria, que juntament amb les guerres de saqueig, li permet momentàniament mantenir l’hegemonia davant nous pols econòmics emergents.

No deixa, doncs, de ser si més no curiós que l’esperança socialdemòcrata-eurocomunista s’hagi de bastir, de facto, sobre la base d’un govern nacionalista i la reivindicació de la sobirania dels pobles davant el capitalisme transnacional i les institucions que li donen cobertura.

 3. Quo vadis, Europa?  La UE, com Espanya, és irreformable!

Arribats a aquest punt, ens cal plantejar-nos si el programa de reformes de Syriza, basat en la necessària superació de la dictadura del deute i la Troica, serà realment aplicable sense renúncies substancials, i, en cas que no ho sigui, si tindrà almenys la virtut de posar al descobert el segrest de la voluntat popular per part de les oligarquies i de preparar el terreny per a transformacions d’arrel més profunda.

 En aquest sentit, la primera constatació que cal tenir en compte és que les estructures político-administratives mai són neutres, sinó que han estat dissenyades i construïdes al servei d’uns interessos determinats. De la mateixa manera que l’independentisme català ha denunciat sempre el caràcter irreformable de l’Estat espanyol, dissenyat i bastit com una eina de dominació nacional i de classe sobre els pobles que el patim, cal ser ben conscients que l’anomenada “construcció europea”, des de la CECA i el Mercat Comú fins a l’euro i la UE, ha respost de manera única i exclusiva als interessos de les oligarquies, especialment les franco-alemanyes, i ha tingut com a única finalitat el domini d’aquestes d’un ampli mercat i el blindatge del seu poder en una vital zona geoestratègica.

L’ensorrament del bloc soviètic, la progressiva caiguda de la taxa de guanys en l’economia productiva i el seu progressiu arraconament en favor de l’especulació i, finalment, la forta competència de nous pols econòmics mundials han dut l’actual versió del capitalisme europeu, en què el pillatge substitueix la concertació social i en què les polítiques neocolonials afecten també la riba nord de la Mediterrània i condemnen els pobles del sud d‘Europa a ser economies subsidiàries respecte al conglomerat capitalista centre-europeu.

D’altra banda, en l’aspecte més polític, la deriva ultradretana de la UE ha passat de ser preocupant a esdevenir una amenaça real fins i tot per a les mínimes formes democràtiques. Arreu del continent el racisme, l’ultranacionalisme i la xenofòbia estan sent atiats com a eina d’alienació de masses per tal de reconduir/canalitzar el descontentament i les frustracions generades per les polítiques ultraliberals i evitar l’aparició d’alternatives emancipadores. A més dels FN, UKIP, Lega Norte i companyia, Grècia té motius especials de preocupació després de veure com els ultres d’Svoboda i l’organització neonazi i paramilitar Pravdi Sektor, germana d’Alba Daurada, eren utilitzades per a perpetrar un cop d’estat a Ucraïna i reprimir i assassinar sindicalistes i militants d’esquerres.

Així doncs, les coses pinten crues per a les esperances de Syriza, que, no obstant això, té dues cartes al seu favor en la seva estratègia negociadora: l’efecte arrossegament sobre la banca alemanya i sobretot francesa que provocaria la fallida de la banca grega i la seva històrica bona relació amb Rússia, just en un moment en què la política imperialista, bel·licista i de pillatge del bloc OTAN-UE té el seu focus posat a Ucraïna.

Una de les possibilitats és que la partida d’escacs acabi en unes taules aparents, fonamentades en transformacions retòriques i/o superficials (desaparició formal de la Troica i substitució per organismes d’arrel similar, relaxació de les condicions del deute i un respir en la mal anomenada austeritat…) que permetin a Syriza salvar la cara corregint algunes de les agressions a les condicions de vida de les classes populars gregues, de manera que es generi una nova quimera socialdemòcrata que no qüestioni l’Europa del capital.

Les altres dues són o bé la liquidació de l’etapa Syriza recorrent a tàctiques colpistes de desestabilització política i sabotatge econòmic (com les practicades a Xile o Venezuela), o bé que, un cop constatada la inviabilitat de l’opció reformista i davant la impossibilitat d’un canvi real de les polítiques de la UE, s’aconsegueixi una treballada i dura reorientació de l’estratègia de l’esquerra grega i l’esquerra transformadora europea vers postulats rupturistes (4).

4. De falsos paral·lelismes i perilloses semblances

Una de les simplificacions més habituals de les darreres setmanes ha estat el suposat paral·lelisme entre Syriza i Podemos.Res més lluny de la realitat. Tot i que part de la tirada de Syriza s’articuli també al voltant de dues figures mediàtiques (Tsipras i Varoufakis), la realitat és que, com hem comentat, Syriza neix com una unió de realitats preexistents, bregades en anys de lluita comuna al carrer, amb un programa desacomplexadament d’esquerres que ha estat parcialment experimentat en alguns ajuntaments i amb unes mínimes bases ideològiques. 

Per dir-ho clarament: Syriza és construïda de baix cap a dalt, a partir del debat i la confluència de persones i col·lectius bregats en la unitat de la lluita…, exactament el contrari que Podemos (5), un projecte dissenyat en despatxos universitaris i que ha comptat amb el suport d'alguns mitjans de comunicació espanyols, sense un programa explícit, sense un treball previ significatiu en les lluites i moviments populars i sense base ideològica, més enllà d'alguns mantres regeneracionistes i de certs plantejaments postmoderns.

Potser sí que Syriza acaba sent un substitutiu de la socialdemocràcia europea. Com ja hem dit, la realitat és dialèctica i tot està per veure, però en cap cas es pot comparar amb un projecte polític que té com a objectiu principal una simple substitució dels gestors del sistema (canviar de casta).

La segona i més sagnant és la comparació entre el KKE, un partit comunista, honest, arrelat, mobilitzador i de combat (amb els encerts i limitacions que ja hem comentat), i el PCE i el seu cosmos (IU, EUPV, ICV, EUiA…), un dels màxims exponents a nivell mundial del que suposa, en nom de l’esquerra, mantenir estructures de partit estalinistes mentre s’aposta pel pitjor dels reformismes, basat en el desclassament i la desmobilització popular i en l’assumpció vergonyant del paper de crossa i de còmplice de les polítiques dretanes i corruptes del PSOE.

Gràficament: mentre en els xocs amb la policia d’Atenes els militants del KKE duien pancartes i patien la repressió, a Barcelona els senyorets d’ICV i EUiA co-protagonitzaven amb el govern corrupte del PSC la repressió evidenciada a Ciutat Morta.

Un altre fals paral·lelisme ha vingut, reblant el cinisme, del món convergent, que ha arribat a posar el govern grec com a exemple d’unitat nacionalista que faria bona la consigna barretinaire de “tots amb el President i la llista única".

Tan sols un “petit” detall: el govern grec és nacionalista, cert, però aquesta aposta és una necessitat tàctica per fer valer els interessos populars, plantar cara a la Troika i desenvolupar polítiques d’igualació social. És a dir, exactament el contrari del que pretenen els Mas Boys: que renunciem a qualsevol contingut transformador i acceptem les polítiques de desposseïment popular amb l’excusa de bastir un pseudoestat al servei de l’oligarquia i submís a la dictadura del l’Europa del capital.

En canvi, hi ha un parell de perilloses semblances, més sibil·lines:

-En primer lloc, l’interès de Podemos a “desear mucha suerte a Ciudadanos”, just després de la formació del govern grec. És a dir, l’interès d’una part dels poders econòmics espanyols (probablement amb el vist-i-plau d’unes institucions europees fartes de la corrupció sistèmica de l’Estat (6)) a completar una operació de substitució de casta. Es tractaria simplement de suplir estructures corruptes i desgastades com el PSOE i el PP per unes de nou encuny (Podemos i Ciudadanos), que, amb un discurs nacionalista (espanyol) i regeneracionista, garanteixin la continuïtat del sistema i evitin la ruptura.

-En segon lloc, canviar el llenguatge per no canviar la realitat. Això que a Grècia és una de les hipòtesis sobre el futur del govern de Syriza, a l'Estat espanyol és una evidència en el cas de Podemos: dissenyar un nou llenguatge (on casta és el terme clau) que se centra  en el maquillatge de la supraestructura (les “noves formes” de fer les mateixes polítiques), mentre es deixen de banda les arrels del sistema de dominació (l’explotació, l’espoli, la despossessió).

5. Per una alternativa euro-mediterrània a l’Europa del capital

Més enllà de moviments tàctics, tempos, negociacions i correlacions de forces, és del tot necessari definir quina és l’aposta estratègica de l’esquerra europea. Com ja hem comentat, no té sentit fixar-se com a objectiu estratègic la reforma d’unes institucions que han estat dissenyades per perpetuar i intensificar la dominació de les oligarquies, sense qüestionar el sistema, amb l'esperança de poder aplicar mesures pal·liatives d’unes desigualtats que li són inherents i se’ns presenten com a a inevitables. 

Ni els processos d’acumulació per despossessió de la majoria, ni els retrocessos en drets i llibertats, ni les guerres i les agressions imperialistes poden ser aturats i revertits sense un qüestionament d’arrel del que ha estat l’anomenada “construcció europea”, i la definició d’una veritable alternativa econòmica, política i social basada en la cooperació, la igualtat, la sobirania i la radicalitat democràtica.

Aquest és un debat urgent que requereix del concurs d’amplis sectors en lluita per la transformació social arreu d’Europa i la Mediterrània i que, des del punt de vista de l’esquerra independentista catalana, pensem que hauria d’incorporar alguns elements:

-Un canvi del paradigma econòmic allunyat del monetarisme i l’especulació i que posi l’activitat econòmica al servei dels interessos i necessitats de la majoria, tot establint mecanismes de control popular de l’economia (començant per la nacionalització dels sectors estratègics), desplegant els serveis públics i promovent economies d’escala i de proximitat que tinguin en compte la finitud de recursos i el paradigma ecològic.

-La radicalitat democràtica entesa com l’empoderament de les classes populars davant la dictadura del capital i les seves institucions. Un empoderament que tan sols serà possible establint mecanismes efectius de control polític i fiscalització per part del poble organitzat sobre l’activitat dels governs, les empreses i les administracions.

-El reconeixement i l’exercici real del dret a l’autodeterminació dels pobles, entès no només com el dret de dotar-se de les estructures estatals i jurídico-administratives que democràticament decideixin, sinó també de fer valer la preeminència del poder polític democràtic i representatiu sobre els interessos privatius del capital transnacional.

-El desenvolupament d’un nou model de relacions internacionals en l’arc euro-mediterrani fonamentat no pas en el pillatge, la subordinació o el neocolonialisme, sinó en la cooperació econòmica i en el respecte a les sobiranies i a la dignitat dels pobles i les persones. Aquest model haurà de generar el desplegament d’un nou espai polític i social que garanteixi els drets i llibertats a tota la ciutadania.

El compromís de les organitzacions revolucionàries i moviments populars de tota la riba mediterrània per treballar plegats en el desenvolupament d’aquest projecte, a partir del suport mutu tant en la resistència contra les polítiques de la UE, l’imperialisme, els moviments feixistes i el wahabisme, com en el desenvolupament, allà on les condicions ho facin possible, d’alternatives econòmiques i polítiques que apuntin vers aquests objectius estratègics.

Xavier Oca, Poble Lliure

1.- Provinent de l’anomenat KKE-Interior, l’històricament eurocomunista, i d’un sector minoritari que abandonà el KKE

2.-  En realitat, van ser dues eleccions diferents. Com que amb els resultats de maig no va ser possible formar un govern, se'n van convocar unes de noves al juny.

3.-  El sistema electoral grec “regala” 50 diputats a la força més votada per afavorir la formació de majories absolutes.

4.- Al final de l’article comentarem algunes de les característiques que hauria de tenir l’alternativa d’esquerres a la UE.

5.- Jordi Bonet, un dels dirigents de Podemos a Catalunya, confirmava en una entrevista a Vilaweb (05.02.2015) aquesta diferència en afirmar que no veia “cap problema” que la seva organització s'hagués creat de dalt cap avall.

6.-  No oblidem que a Itàlia fou la UE qui forçà la destitució de Berlusconi i la seva substitució sense eleccions pel president de la Trilateral i assessor de Goldman-Sachs, Mario Monti; un cop d’estat de palau aplaudit aleshores com a exemple de “regeneració política”.