Diumenge, 12 abril 2015 11:52

El segle dels genocidis

Entrem al mes d’abril i sembla obligat escriure sobre la llengua catalana, les seves possibilitats de supervivència i el seus indicadors de salut lingüística, el declinant abast actual i el seu lloc en una futura República Catalana Independent com a llengua d’unió de la comunitat entre el conjunt de llengües familiars diverses que parlen les actuals famílies catalanes. Deixem, però passar aquests dies i constatem només el debat interessantíssim que, unes vegades en veu baixa i de sotamà i en veu una mica més alta i indignada d’altres, s’està donant a totes les terres catalanes entre els que compartim el mal o el dolor de llengua. També hem de constatar un silenci estrany -esquitxat per declaracions d’alguns polítics sobre cooficialitats lingüístiques en to d’un paternalisme i electoralisme que ja crèiem superat- d’algunes de les institucions que per mandat científic o per voluntat popular de defensa de la llengua la cultura i el país més haurien d’aixecar la veu en aquests moments.  Deixem-ho, doncs, per un altre moment.

També seria lògic parlar de l’actual moment polític als Països Catalans en vigílies d’unes eleccions autonòmiques i municipals  que marcaran tendències i canvis significatius en funció, vulguis o no, de factors que no seran únicament l’avaluació de la feina feta pels actuals batlles i els seus equips, ni en funció dels programes elaborats en termes tradicionals de esquerra/dreta, sinó que entraran en joc amb força les qüestions de l’autodeterminació i la independència d’una part de la nació i del país que volem en totes les seves dimensions. Si el mapa dels nous governs locals i de les entitats tipus diputacions té un color sobiranista en una gran majoria del país, això serà llegit per tothom, de fora i de dins i en clau internacional també, com un pas endavant de l’independentisme: i si a les ciutats importants dels Països Catalans, singularment Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, València, Palma governen partidaris de l’independentisme o de no seguir en el dependentisme unionista que ara tenen, el projecte de ruptura i canvi cap a la independència i una democràcia més justa i en clau d’avanç social serà un fet.

Però ,no obstant aquestes temes tan importants per a tots nosaltres, en aquest mes d’abril de 2015, penso que és important recordar com fa 100 anys justos es va abatre sobre el poble armeni una de les experiències del Mal,- en majúscula-, més terribles d’un segle,- el segle XX-, que cal qualificar de segle dels genocidis.

Cada 24 d’abril el poble armeni, al seu propi país i a la diàspora –també a Barcelona- commemora amb un llarg dia de dol l’aniversari de l’inici del genocidi sofert l’any 1915 en mans dels oficials turcs de l’Imperi otomà, operació que obeïa a una voluntat planificada i sistemàtica d’extermini dels armenis d’Anatòlia. Les xifres oficials i les accions de crueltat despietada sofertes per la comunitat armènia són tan espantoses com desconegudes: gairebé un milió i mig de víctimes, prop d’un milió de deportats en massa, abandonats al desert, confiscacions, conversions a la força, destrucció de pobles, crema d’esglésies... El resultat va ser la desaparició en pocs anys de dos de cada tres armenis que habitaven les fronteres aleshores de l’immens imperi Otomà i l’anorreament d’una cultura i una llengua de molts segles abans de la nostra era, una de les cristianitzacions més antigues i unes institucions religioses pròpies (l’església cristiana armènia dipositària d’un immens patrimoni artístic i de cultura escrita).

Hi ha algú que encara se’n recordi de l’extermini armeni?  Els catalans, particularment, hauríem de ser sensibles a una qüestió- el genocidi armeni- que encara està per resoldre, perquè si visites Armènia de seguida te n’adones que estàs davant d’una terra i d’un poble que respira encara per una gran ferida oberta, que viu un trauma impossible d’oblidar ni de perdonar; és un poble que no ha pogut  fer el seu dol i que viu refugiat  en un passat terriblement dolorós. Els armenis actuals, concentrats en una república territorialment molt disminuïda, contemplen, desolats, a l’altre cantó d’una frontera política que ells no han construït ni volgut la seva muntanya sagrada , el Mont Ararat, talment com els catalans contemplem el nostre país dividit per una frontera política que tampoc no hem volgut i a un cantó, al nord, hi tenim també una muntanya mítica , el Canigó. I talment com els armenis tampoc els catalans no hem pogut fer el dol de la guerra del 36-39 i els 40 anys de dictadura i estem encara condemnats a buscar morts i fosses comunes i a fer memorials de record de fets tràgics impossibles d’oblidar.

El fet del qual aquest any fa el centenari va ser la culminació d’una sèrie de matances des de finals del segle XIX; quan, conscients del desmembrament inevitable de l’imperi otomà, els anomenats Joves Turcs cercaren d’imposar una política que almenys convertís el territori d’Anatòlia en una nació turca racialment homogènia i que, naturalment trobà en els armenis el primer poble a abatre i en els fets i els combats de la Primera Guerra Mundial entre els exèrcits turc i rus el pretext per començar les operacions de represàlia contra els soldats armenis, els intel·lectuals, i la població en general armènia, vista com a traïdora a la pàtria turca.

Avui dia no hi ha historiador seriós que no consideri que, encara que l’actual República de Turquia rebutgi la seva responsabilitat i no accepti el terme genocidi tot i admetre les massacres, allò va ser realment un autèntic extermini sistemàtic i allò va ser el model en què s’inspirà el règim nazi (això ho digueren i admeteren els caps nacionalsocialistes) per a la seva “Solució final a la qüestió dels jueus” aprovada a la conferència de Wannsee de gener de 1942. La “solució final” consistia en l’eliminació física per mitjà dels treballs forçats, la fam i les càmeres de gas, aplicant a la “fabricació de la mort” les últimes tècniques del treball industrial en cadena.

La Xoà, paraula hebrea bíblica que significa “destrucció total”, “reducció al no res” va ser aplicada sistemàticament sobretot entre 1933 i 1945 i hi trobem les mateixes “marxes de la mort”, amuntegaments en vagons de bestiar per transportar la gent,  incineracions en massa, inoculacions de tifus i sobredosis de morfina als infants, embarcaments massius en barques  que en el cas armeni eren enfonsades al Mar Negre... que es van practicar per eliminar els armenis.  Només que en 20 anys i en mans d’un estat desenvolupat com l’alemany i els seus aliats , els resultats van ser encara més terribles i aquesta vegada prou coneguts.

També el poble gitano o romaní va ser víctima del genocidi nazi; ara se’n comença a parlar i se sap que també tenen una paraula per referir-se a aquell horror: Porrajmos, que en idioma romaní vol dir “aniquilació”, “devastació”. La comunitat gitana d’Europa, sobretot de l’Europa oriental, no estava tan organitzada com la jueva i per això no és fàcil saber amb precisió el nombre de gitanos que vivien en aquelles zones i el nombre dels  que van ser exterminats: els historiadors parlen de 800.000 a un milió.  Els gitanos i gitanes  van ser víctimes preferides dels experiments mèdics fets als camps de concentració. Des del final de la Segona Guerra Mundial es va dedicar molt poca atenció al cas dels romaní i la qüestió d’una possible reparació als familiars es veu encara remota.

I realment, per acabar de repassar un segle XX ple de pràctiques genocides només ens cal recordar Cambodja entre 1975 i 1979 en què        enlloc de lleis racials van regnar lleis socials de cara a implantar un estat d’obrers pagesos que va abocar a la desaparició i extermini sistemàtic d’una quarta part de la població d’aquest país asiàtic. I un altre cop a Europa, a la petita terra de Bòsnia Hercegovina, el Tribunal Penal Internacional per a la ex-Iugoslàvia i la Cort Internacional de Justícia han dictaminat que almenys a Srbrenica es va produir una massacre titllada de genocidi i una neteja ètnica severa entre 1992 i 1995 a Bòsnia degut a la política portada a terme pels polítics serbis.  I no havia acabat el segle que l’abril del 1994 ha passat a ser una data macabra no només per a la història de Rwanda sinó també per a la història de la humanitat: un genocidi de caràcter ètnic, polític i social que va anorrear un 75 % de la població tutsi d’aquest país africà, enmig també d’una terrible matança dels hutus moderats, els seus botxins principals.

Tota aquesta memòria tràgica ens hauria de servir per estar alerta i dir: ”mai més”: recordem les paraules d’Elie Wiesel, escriptor nord-americà, d’origen romanès, premi Nobel de la pau el 1986: “El contrari de l’amor no és pas l’odi, és la indiferència (...) El contrari de la vida no és pas la mort, és la indiferència”.