Dimecres, 01 abril 2015 11:59

El Direccional no és invencible

Per a molta gent d’aquestes contrades del Vallès el projecte del Centre Direccional (després rebatejat “Parc Alba”) és un fet consumat. Per a tants altres, un torcebraç. Per sort la desinflada del creixement ha aturat el monstre. I els recels evident dels inversos en un negoci bastit sobre arenes movedisses (remulles per abocadors tòxics) fa que l’amenaça no sigui tan imminent.

El projecte del Centre Direccional ja estava configurat l’any 1969. I seguia, de la mà de l’oligarquia franquista, el model del centre urbà de La Défense, que es troba a pocs quilòmetres de París. Pretenien ja aleshores urbanitzar la Plana del Castell fent pisos per acollir 80.000 habitants i 72.0000 places de pàrquing, segons la premsa de l’època. També per sort els viaranys de l’anomenada Transició van truncar aquella operació, per les rivalitats administratives del moment, per l’oposició política i per la crisi econòmica que es va allargar fins a finals dels vuitanta.

Tot i la manca de legitimitat democràtica de la imposició d’aquest monstre urbanístic (canvis de criteris sobtats dels partits governants, absència total de participació ciutadana, dobles discursos, etc.), i tot i que existeixen resolucions del Parlament autonòmic que defensen la preservació de la Via Verda entre Sant Llorenç del Munt i Collserola, des fa anys els promotors i beneficiaris del Direccional han tirat pel dret i han generat la sensació que no hi ha res a pelar contra aquest projecte. Està clar, la gran majoria dels partits amb representació a l’ajuntament de Cerdanyola l’han beneït.

El fet és que aquests partits pro-Direccional deuen la seva existència i la seva subsistència a base de crèdits electorals als bancs i caixes que curiosament també n’obtindran suculents beneficis de subcontractacions i altres martingales relacionades amb aquest projecte vial-urbanístic. Així ha estat durant anys.

Que quedi a la memòria de tothom, quins són aquests partits que ens volen fotre enlaire els pocs pams de zona verda de la comarca: tots amb responsabilitats governamentals de major o menor escala. Partits d’ordre, en definitiva.

Tot i això, som molts els qui pensem que encara estem a temps d’aturar aquesta desraó compulsiva del ciment i de grans superfícies. Si més no, d’aconseguir que no avancin ni un centímetre més.

En altres moments de la història els David han aconseguit vèncer els Goliats de la destrucció. Fins podríem remetre’ns al pròleg d’un clàssic com el Tirant lo Blanc per no perdre l’esperança, ja que un enemic gegant i poderós també té els seus punts vulnerables: (…) diverses vegades los pocs han obtesa victòria dels molts, la saviesa e astúcia dels cavallers ha bastat aterrar les forces dels enemics. Un precedent històric proper del qual caldria prendre exemple és la lluita contra la central nuclear de Lemoniz, en què la mobilització popular i la fermesa de la població basca van aconseguir paralitzar definitivament un projecte nuclear que hipotecava el seu futur.

Els apologetes del Direccional ens diran que aquest projecte pretén beneficiar tothom malgrat una “minoria” de descontents. Però el cas és que això es repeteix en altres indrets amb la MAT, amb un abocador, amb el Pla Caufec, amb un camp de golf o una incineradora.  També ens diran que es tracta d’obres “socials”, mentre perpetuen els peatges, desballesten els serveis públics, privatitzen i mercantilitzen l’aigua, l’habitatge, l’assistència sanitària o l’ensenyament. Fins invocaran el Progrés, cínicament, tot i que la nostra existència i les condicions de vida vagin empitjorant dia a dia.

Lluitar contra el Direccional no és una dèria de quatre ecologistes de diumenge. Ens hi juguem molt, i no només un paisatge. S’ha explicat prou vegades què representa aquesta amenaça en procés per al nostre futur. Sobretot: qui pagarà el deute acumulat en aquest negoci a càrrec dels contribuents? I qui assumirà responsabilitats quan es trenqui el sac?

Encara no està tot perdut. Que cadascú ocupi les seves posicions segons la seva consciència i els seus interessos. Perquè qui no comparteixi la batalla i es quedi a casa, tal i com deia Brecht, bé no podrà evitar les conseqüències de la derrota.