Dijous, 07 Mai 2015 13:52

“Calla i treballa...”

... i gràcies que et dono feina”. Paraules textuals amb què una empresa obsequia a una persona quan aquesta li demana perquè li canvien el seu horari de matí a tarda sense cap termini ni cap justificació. La tasca dels sindicats mai ha estat fàcil. Però és que ara amb les darreres reformes laborals, fer sindicalisme és encara més difícil.

Pots explicar a una persona de quin mal ha de morir a la feina, però com li pots explicar com aguantar les cares, les paraules o els gestos dels seus caps posant-lo de volta i mitja quan demana el compliment dels seus drets? I no podem dir que aquests caps facin assetjament moral en el treball doncs no s’ajustaria a la definició legal del precepte.

Canviar-te l’horari de feina quan els hi plau perquè se n’adonen que al matí tenen menys feina que a la tarda, però això sí, d’avui per demà que has de tenir plena disponibilitat . Dir-te que no tenen diners per pagar-te l’increment salarial pactat i que poses en perill el futur de l’empresa reclamant-t’ho però això sí de diners en negre per pagar les hores extres els que vulguis. O demanar-te perquè vols una reducció de jornada, amb reducció de sou proporcional de sou també, per cuidar les criatures: on s’ha vist aixó? ni que poguéssim escollir el nostre horari. Les lleis i els convenis no existeixen en el salvatge món del treball.

Malgrat tot hi ha empreses on continua havent tradició sindical o hi ha empreses on sorgeix nova saba de gent combativa que davant les injustícies reacciona i no tenén cap por de respondre a les males cares i a les males paraules dels seus caps. El problema continua però en milers d’empreses en que persones anònimes giren l’esquena davant d’un problema a la feina perquè no volen ser elles qui paguin els plats trencats del capitalisme. Callen i treballen.