Dimecres, 18 Novembre 2015 11:01

"D’infusions i presidències" per Josep A. Vilalta

L’assalt de vaixells britànics per part de colons nord-americans el 16 de desembre de 1773 a Boston és considerat un dels episodis clau en el conflicte que acabaria amb la independència dels Estats Units. Els vaixells, contràriament al que algú podria suposar tractant-se d’un fet destacat, no anaven carregats d’armes, ni de diners, ni de res que aparentment pogués tenir cap importància estratègica per al desenvolupament posterior del conflicte, sinó que duien un carregament de te de la British East India Company, companyia afavorida per la llei del te britànica en detriment dels comerciants nord-americans. Podríem dir que l’assalt als vaixells britànics va ser un acte de desobediència dels secessionistes de les Tretze Colònies a l’ordenament jurídic vigent a l’Imperi. Des de finals de la dècada passada aquest fet històric dóna nom a un moviment ultraconservador populista i hiperventilat: el Tea Party. 

A diferència del te (Camellia sinensis), que té propietats estimulants sobre el sistema nerviós central, s’atribueix a la camamilla (Matricaria chamomilla) un efecte sedant, que fa que les infusions de flors seques d’aquesta herbàcia siguin especialment indicades per a alleujar els casos de nerviosisme i insomni. Llegint i escoltant els infusionistes nostrats ningú no ho diria. Del 27 de setembre ençà els membres del Camamilla Party estan força sobreexcitats. El seu prèssing CUP no té límits: tot el que no sigui votar la investidura de Mas a la presidència de la Generalitat de Dalt és posar pals a les rodes i una traïció al país per part d’una colla de trinxeraires als que la independència els importa una puta merda i bla, bla, bla...

Keep calm. Al marge d’amnèsies polítiques -per exemple sobre el posicionament que en aquest país i al llarg dels anys ha tingut cadascú respecte a la independència- , de tossuderies i d’errors que es puguin haver comès per totes bandes, de debò creuen els legítims partidaris de la reelecció de Mas que, si l’objectiu és la independència, l’insult i la desqualificació dels únics aliats possibles és la millor de les tàctiques? Una formació política amb suficient imaginació com per a relegar el seu presidenciable al quart lloc d’una llista no pot trobar cap fórmula innovadora d’acord per a fugir d’una disjuntiva –“O Mas president o noves eleccions”- que seria altament perjudicial per al conjunt de l’independentisme i, conseqüentment, per al país?

Anem a pams. Els detractors de Mas li retreuen la seva proximitat als casos de corrupció i, sobretot, les seves polítiques neoliberals com a gestor de l’autonomia. En canvi el principal argument dels defensors més abrandats de la seva reelecció no és pas la seva acció de govern sinó el seu lideratge en el procés i el seu reconeixement internacional, uns actius polítics dels quals no es pot prescindir. Aquests posicionament aparentment oposats no es poden compatibilitzar? Mas no pot tenir cap altre paper en aquest procés que no sigui el de president del govern?

El dilluns 4 de novembre el Parlament va aprovar, amb els vots de JpS i la CUP, iniciar el procés de creació de l’Estat català independent en forma de república. Aquest procés ha de comportar la creació de les estructures d’estat necessàries per a l’objectiu esmentat, al marge de la legalitat il·legítima del regne d’Espanya. En aquest escenari canviant no hauria de ser tan difícil de trobar un nou paper a Mas. No volem fer una República? A la majoria de les repúbliques parlamentàries la presidència fa funcions de representació institucional, principalment en l’àmbit internacional, -allò que, segons els seus abrandats defensors, tan bé fa Mas- sense exercir funcions de govern –allò que volen evitar els seus detractors. Doncs la cosa podria anar per aquí:

  • El Parlament de Catalunya –que està obligat a crear creació de l’Estat català independent en forma de república- acorda crear una presidència provisional de la República catalana. Una de les principals funcions d’aquest òrgan hauria de ser la recerca de reconeixement internacional per al nou estat. I qui millor que per a presidir-la provisionalment que Artur Mas, per la seva condició de cara més coneguda del procés a nivell internacional?
  • A la presidència de la Generalitat, com a gestor del que encara és una autonomia, s’hi posa una persona de perfil socialdemòcrata de la llista de JpS, a mig camí entre les diferents sensibilitats d’un moviment transversal com l’independentisme.
  • D’aquesta manera la CUP compleix el seu compromís d’evitar que Mas gestioni el dia a dia de la política principatina (i pugui nomenar consellers com Felip Puig, Boi Ruiz o altres amb perfil (dirty) business friendly) sense privar-lo de tenir un paper destacat al procés i sense degradar-lo a un nivell institucional inferior, del tipus Conseller en cap, sinó tot el contrari. Només caldria que el president de la Generalitat li reconegués de forma pública i solemne un rang institucional superior al seu, al mateix temps que la negués al reietó dels espanyols.

Evidentment aquesta teoria es pot contra argumentar molt fàcilment: sense un reconeixement internacional de la República catalana aquest “ascens” de Mas no valdria res. I és ben cert: el càrrec aquí proposat podria tenir el mateix valor que el títol de rei de Jerusalem... o ser molt més que la presidència (de moment  autonòmica) a la que aspira ser reelegit. Tot aniria en funció de l’èxit del procés. D’altra banda una renúncia convergent a la presidència de la Generalitat contribuiria també a cremar definitivament les naus de l’autonomisme, davant qualsevol temptació negociadora amb la metròpoli.

Tornant al començament. L’ANC, a part de convocar concentracions al Passeig dels Til·lers (Tilia spp.) “demanant als 72 diputats un acord”, no hauria de fer també alguna proposta d’acord amb la que es pogués desencallar la situació i que ajudés a rebaixar la tensió entre independentistes? No és això el que també hauria de fer una entitat unitària? Doncs això, keep calm i visca la til·la lliure.