Opinió

Article publicat a El PuntAvui el 18 de gener de 2016.

Haver aconseguit l'acord per a recomençar, el 10 de gener, el camí de la ruptura independentista no ens hauria d'impedir reflexionar sobre com hi hem arribat. Les clàusules del document, per elles mateixes prou estrafolàries, ja ens en mostren la fragilitat. Per això ara no n'hi ha prou amb reclamar la unitat de l'independentisme, sinó que és important situar en un primer pla la clarificació que necessiten, segons el parer de molts analistes, totes i cadascuna de les peces del trencaclosques.

Tots els espais polítics d'aquest àmbit han passat per una clarificació: CiU ho feia, no fa gaire, amb la partició de la coalició, una escissió dins Unió i l'eliminació d'aquest partit de l'escena parlamentària. L'espai socialdemòcrata, per la seva banda, ha donat lloc a un cert nombre de partits i col·lectius que orbiten al voltant d'ERC. I, darrerament, no podem oblidar que la CUP ha estat l'escenari d'una forta controvèrsia... Tots aquests trasbalsos tenen com a denominador comú els debats sorgits de l'avanç del moviment independentista. I en tots els casos l'esforç de clarificació ha estat fonamental per a continuar avançant.

Artefactes electorals “endimoniats”, i mancances. El darrer episodi que convé observar són les eleccions del 27 de setembre, una confrontació abordada amb artefactes electorals peculiars i amb una capacitat de reflexió política feble. Cal reconèixer, en primer lloc, que l'enginyeria electoral de Junts pel Sí i de la CUP-Crida Constituent contenia dins seu el germen de la polarització. En un cas, amb un cap de llista que figurava en quarta posició; i en l'altre cas, amb una política d'aliances al si del GAP (Grup d'Acció Parlamentària) que una part molt important de la militància de la CUP ha posat en discussió a partir del coneixement del pes determinant de petits grups d'inspiració no independentista en preses de decisió transcendentals.

No podem deixar de recordar també la proliferació d'atacs i de comportaments hooligans que ha posat de manifest la manca de formació política –de totes bandes– i ha deixat en mans de la irracionalitat, en molts moments, el futur del país. A tot això s'hi ha d'afegir el fetitxisme que s'ha empeltat en la pugna per un nom, un enfocament que ha embolicat la negociació i ha anat alimentant l'obstinació en una part i l'altra, fins que s'ha arribat a una sortida final de regust salomònic. A hores d'ara encara costen d'entendre les condicions en què s'ha produït, qui ha fet què; i per a qui i per a què s'han pres decisions tan extremes, sobretot per una de les bandes. Però la narració dels fets i el desenllaç final són prou explícits sobre les dificultats arrossegades al llarg de la negociació.

Ara li toca a la CUP. La CUP no ha de tenir por d'abordar internament la seva clarificació política. Amb l'existència de l'acord s'ha encarrilat una qüestió important però no s'ha resolt el debat necessari. Perquè és evident que la CUP pot millorar la seva definició política i hi ha aspectes organitzatius perfectibles (com hem escrit). Si la CUP hagués portat a terme un debat suficient sobre el full de ruta cap a la independència, amb una línia sòlida aprovada i assumida per tothom, les tendències favorables a cercar aliances en l'àmbit d'En Comú i el seu entorn, tot abandonant el bloc independentista, no haurien tingut recorregut; ni tampoc hauria afectat un tant per cent tan important de la seva militància la idea d'anar a unes eleccions el mes de març com a proposta política creïble per a una ruptura independentista. La CUP té també l'oportunitat de contribuir a dinamitzar un procés constituent que abasti un ampli ventall social, etc. La catarsi alliberadora i tranquil·litzadora ara i aquí es diu “debat polític”.

Després dels darrers esdeveniments que han marcat tantes persones, res
ja no serà com abans. Tothom, fins i tot els col·lectius més petits, hauran de fer un esforç de reflexió. Tot plegat és aparentment senzill: posar l'independentisme al centre de l'acció política defugint tacticismes de partit i disposant les aliances i el treball de base amb nous sectors, en la perspectiva de sumar-los a l'estratègia independentista i no a l'inrevés. La independència com a porta a una nova societat més justa
i democràtica. Això vol dir rebutjar la falsa reforma espanyola i prioritzar l'element polític fonamental de la
conjuntura, que és la ruptura independentista.

No hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir ni pitjor cec que el qui no hi vol veure. Aquests dies estic realment en estat de xoc perquè els qui s’han esforçat més per a sabotejar l’acumulació de forces independentista aconseguida al llarg dels darrers anys, i estan treballant per una aliança amb sectors no independentistes per a assolir una suposada “aliança d’esquerres”, es presenten ara com grans defensors de la independència ....  Com s’entén això?

Només pot ser degut a diferents confusions que penso que convindria aclarir.

En aquest breu resum només recordaré dues qüestions:

PRIMERA: Què és realment aquest projecte d’ “unitat de l’esquerra” que proposen alguns, per a justificar l’abandó del bloc independentista i aturar el procés en curs? 

SEGONA: Què és la Ruptura Democràtica per la Independència? Composició social i política. Com s’articula la Ruptura Democràtica per la Independència amb la Unitat Popular. Quina era la proposta de Front Patriòtic dels anys 80 del segle passat etc.

- - - - - -

A. La proposta de la “unitat de l’esquerra” en el context actual

Ja ho hem exposat en diferents articles: No hauríem d’oblidar que els diferents sectors de l’esquerra espanyolista (alguns disfressats d’amics de l’independentisme) estan interessats a evitar una ruptura realitzada a partir de la base sociopolítica de l’independentisme (ERC, CDC, CUP) i advoquen per una “aliança d’esquerres” (fora de l’independentisme)  que trenqui aquesta base sociopolítica tot allunyant l’opció independentista de la majoria, oferint com a objectiu la perspectiva d’una reforma espanyola que diuen que faria possible un referèndum o que es proposaria de recomençar “un nou procés” indefinit que seria “més esquerrà”. El fet és però que l’aliança amb Podemos i derivats, o amb Podemos i ERC (en el cas dubtós que ERC volgués), o amb Podemos i el PSC-PSOE etc. no fan possible ni la modificació del marc estatal ni una acumulació de forces de caire independentista que pugui portar a una ruptura amb l’Estat espanyol.

Es tracta d’una pràctica política enganyosa perquè un referèndum espanyol no es fonamenta en cap possibilitat creïble i el “nou procés més esquerrà”  és només un simulacre sense cap possibilitat política efectiva de cara a una ruptura, i orientat tan sols a trencar la base de suport a la independència tot encarrilant el sector independentista d’esquerres que volgués seguir aquesta via, cap a un carreró sense sortida política on pot quedar encallat durant uns quants anys.

En resum, sabem que en el context de l’Estat espanyol, l’única possibilitat de canvi social substancial està en funció de les oportunitats noves que s’obriran amb els processos d’independència que es podran anar articulant com l’actual lluita per la independència de Catalunya i el procés de construcció de la República Catalana.

El dilema es presenta, doncs, com una sola opció possible. O ruptura política independentista amb la possibilitat de canvi social que comportarà. O diferents expressions del reformisme espanyolitzant, sense perspectives de canvi.  Cap aquí és on pot portar aquesta famosa “aliança d’esquerres” o “gir a l’esquerra”, com el volen anomenar uns altres. El temps ho deixarà clar. La miopia o la manca de fonament polític no excusa les persones que han caigut o podran caure en aquest error, de la seva responsabilitat en aquest important moment històric.

B. Sobre la Ruptura Democràtica per la Independència

També hem exposat en diversos articles què és  això de la Ruptura Democràtica per la Independència, el procés social i polític de masses en què ens trobem implicats que pot portar a un canvi democràtic en profunditat i ha d’obrir perspectives favorables a la igualtat social. La possibilitat actual de la independència es presenta, doncs, en forma de Ruptura política de caire democràtic, una ruptura que cal que es fonamenti, doncs, en una base social àmplia (que inclou, les classes populars, implica la petita burgesia i fins sectors de la mitjana burgesia; és a dir que, per entendre’ns, abasta des dels  votants independentistes de la CUP, d’ERC i de CDC, i tots els qui s’hi puguin afegir per mitjà de la mobilització i la participació popular en un procés constituent).  Aquesta base social i política de suport a la independència és el bagatge mínim acumulat al llarg dels darrers anys, damunt el qual és possible fer efectiva la ruptura política que representa la independència. Oposar-s’hi és no assumir com a propi l’objectiu de la independència. 

En resum, com a síntesi podem recordar que la lluita independentista necessita per a avançar dos instruments imprescindibles:

  • Una forta organització de la Unitat Popular orientada a la Independència.
  • I també un bloc polític sòlid per la Ruptura Democràtica per la Independència, com hem descrit.

Per això és important sortir al pas d’algunes comparacions poc clares d’antics companys de lluita dels anys 80, aparegudes als mitjans. El Front Patriòtic dels anys 80, que proposava una part de l’independentisme, volia transformar l’MDT en un moviment “patriòtic”, no considerava necessari organitzar la Unitat Popular. I ara hi ha uns altres sectors que s’oposen a organitzar la Ruptura Democràtica per la Independència en un moment en què existeixen les condicions objectives per a aquest canvi polític. Dos errors importants: el primer ja es va superar; i el segon caldrà superar-lo ben aviat, si volem avançar.

El proper dissabte 19 de desembre, Carles Castellanos presentarà el seu llibre El fenomen nacional a l'Espai Basset de la ciutat de València.

De la trajectòria de Carles Castellanos i Llorenç se subratlla el seu paper com a escriptor i traductor, com a lingüista, intel·lectual polititzat i fundador de les organitzacions de l’independentisme modern; amb tota certesa és una de les ments més preclares d'aquest moviment i l’autor més prolífic de reflexions sobre l’independentisme i sobre altres tantes realitats (com la del poble amazig), sempre des dels fonaments del marxisme.

1. Perquè la independència és l’única via per a trencar amb l’statu quo i obrir un veritable procés constituent que permeti l’empoderament del nostre poble i la construcció d’una societat més justa, d’una República al servei de la majoria.

Entendre bé les posicions més evidents i les més amagades

Com en d’altres moments importants, ens trobem en una cruïlla històrica en què les opcions que es prenguin són determinants. I ara el dilema fonamental es presenta entre, d’una banda, la possibilitat d’una ruptura política de tipus democràtic que haurà de tenir lloc en la conquesta i construcció de la República Catalana Independent en una part de la nostra nació; i d’altra banda, la continuïtat dins l’Estat espanyol, amb tot el que això comporta.

“La ignorància no és l'absència passiva d'informació sinó una barreja formada per dades, dades incompletes, dades sobre coses irrellevants, expectatives irreals, coneixement fragmentat, categories rígides així com dicotomies errònies.” R. Levins, Quan la ciència ens falla

El passat diumenge, vam celebrar l’assemblea de la CUP per debatre i posicionar-nos al voltant de les negociacions entre la CUP i JXSI, i especialment pel que fa a la investidura d’Artur Mas.

Tot i que és cert que al matí es va parlar de les diverses taules de negociacions, el debat va girar al voltant de la investidura o no d’Artur Mas.  No ens importava el qui, i vam fer una assemblea on totes les intervencions van girar al voltant del qui.

L’anticipació de les eleccions al mes de març vinent, com a conseqüència de no haver arribat a un acord d’investidura entre JuntsxSí i la CUP-CC, és percebuda amb inquietud per moltes persones, que ho veuen com la fi del procés independentista. 

Cal un gran Acord Polític per a la Ruptura, el procés constituent de la República Catalana i la reversió de les polítiques antisocials.

Després d’anys de mobilitzacions i posicionaments públics, de les eleccions plebiscitàries del 27S i de la reacció demofòbica de l’estat espanyol suspenent de facto l’autonomia per la via de l’ofec financer, ens trobem en un punt cabdal de la nostra història: o assolim la independència i obrim un procés d’empoderament popular, o ens veiem arrossegats a un procés brutal de regressió social i política pel que fa als nostres drets i llibertats.

 

Podríamos decir, sin equivocarnos lo más mínimo, que Antoni Infante es un todo un referente militante revolucionario en el País Valencià. Este catalán del País Valencià de origen andaluz es militante de la organización independentista y comunista Poble Lliure y de la CUP, es también coordinador de la Plataforma por el Derecho a Decidir del País Valencià y un firme defensor de los derechos de los animales. Hablamos con Toni sobre la actualidad política más candente del País Valencià y del conjunto de los Països Catalans.

Pàgina 2 de 7