Opinió

De la Rebel·lió Catalana a la Revolució dels Somriures: per molt simpàtica, propositiva, “guai", i original que la nostra lluita per la independència sigui o vulgui semblar, no deixar de ser el que és: un procés de Ruptura amb l’statu-quo amb tots els ets i uts.

Dimecres, 18 Novembre 2015 11:09

"Cop de CUP" per Blanca Serra

Així és titula el llibre que el diputat de la CAC sortint David Fernàndez i l’ara entrant Julià de Jòdar van dedicar a presentar i analitzar els orígens i futur de la Candidatura d’Unitat Popular. On estem en aquest moment d’aquest cop de CUP?

L’assalt de vaixells britànics per part de colons nord-americans el 16 de desembre de 1773 a Boston és considerat un dels episodis clau en el conflicte que acabaria amb la independència dels Estats Units. Els vaixells, contràriament al que algú podria suposar tractant-se d’un fet destacat, no anaven carregats d’armes, ni de diners, ni de res que aparentment pogués tenir cap importància estratègica per al desenvolupament posterior del conflicte, sinó que duien un carregament de te de la British East India Company, companyia afavorida per la llei del te britànica en detriment dels comerciants nord-americans. Podríem dir que l’assalt als vaixells britànics va ser un acte de desobediència dels secessionistes de les Tretze Colònies a l’ordenament jurídic vigent a l’Imperi. Des de finals de la dècada passada aquest fet històric dóna nom a un moviment ultraconservador populista i hiperventilat: el Tea Party. 

Síntesi de la intervenció d’Antoni Infante a l’acte “Som un sol poble” celebrat el dia 9 a Palma.

Aquest acte de solidaritat amb la Diada de l’11S, estava organitzat per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, L’Obra Cultural Balear i el Grup Blanquerna i comptà també amb les intervencions de Jaume Mateu, president de l’OCB, d’Agnès Ambròs vicepresidenta de l’ASM i Àngels Folch del Secretariat de l’ANC, a més de la intervenció musicals dels germans Martorell.

Durant molts anys les persones i entitats que teníem consciència de la nostra nacionalitat catalana oprimida hem anant bastint un discurs que abraçava el conjunt de la Nació, els Països Catalans. És cert però que aquest discurs no arribava a les amples masses i es quedava reduït a cercles més o menys amples, majoritàriament a nivell cultural. Durant anys semblava que la correlació de forces no canviaria gaire i en cas de fer-ho seria a nivell aritmètic, sumant de molt poc a poc les persones convençudes. Les grans majories semblaven reservades per a les opcions espanyolistes.

Alguna cosa que no contemplàvem en tota la seva plenitud des d’eixos nuclis militants, era que si l’estat ens oprimia culturalment ho feia per a poder exprimir-nos econòmicament més fàcilment. L’estat sap que quan les persones perdem la nostra identitat, ens convertim en titelles manipulables. Així, els atacs contra el català mantenia el doble objectiu d’uniformar-nos en la llengua castellana però sobre tot desarmar-nos per a poder ser més fàcil objecte de rapinya. Rés millor per això que dividir-nos potenciant les variants més folcloritzades i desprestigiades intentant separar el valencià i el mallorquí del català, l’alacantí del valencià, el menorquí del mallorquí...i sempre avantposant el castellà omnipresent presentat com a molt superior.

Però allò que semblava inamovible es va començar a moure. Quan a partir dels anys 2006/7 comença a esclatar de manera massiva el moviment independentista al Principat ho fa perquè a les raons culturals i lingüístiques s’incorporen de manera determinant les raons materials: espoliació, dèficit de finançament, penosa situació de les infraestructures, guerra de l’aigua contra l’Ebre, deslocalització forçada d’empreses, empobriment de les classes populars i un llarg etc. El moviment independentista previ va actuar de facto com a gran catalitzador dotant de sentit històric i estratègic un allau de mobilitzacions que d’altra manera podrien haver segut neutralitzades per l’estat. És el que encara ens passa molt a sovint a la resta dels PPCC on moltes de les mobilitzacions socials, polítiques, de gènere... van separades de la lluita independentista.
Aquesta materialitat que farcia el nou moviment, semblava una mica d’esquenes al conjunt de la nació. Un cert pragmatisme primerenc semblava aconsellar-los centrar els esforços en la massa crítica que estava constituint-se al Principat i deixar de banda els i les somnia truites dels Països Catalans que érem incapaços de fer el mateix o al menys de fer-ho al mateix ritme. Així van aparèixer entitats independentistes que no contemplaven l’àmbit de tota la nació. El “ara no toca” queia de nou com una pesada llosa contra la gent que no renunciàvem als PPCC.

La realitat però, és més tossuda que algunes voluntats. I la realitat va fer que el poble català va iniciar una revolució democràtica. Una revolució que va fer que milions de persones deixaren de sentir-se espanyoles per sentir-se només catalanes. Quan una revolució es posa en marxa s’incrementa de manera exponencial el nivell de participació i amb ell l’esperit crític. Aquest esperit crític va ser el que va desbordar els pragmatisme de curta volada. La gran cadena humana del 2013 que va desbordar els límits del Principat unint Vinaròs al PV amb El Pertús a la Catalunya Nord i amb una nodrida representacions d’Illencs va ser un gran exemple. Malgrat tot els Països Catalans soterrats una i mil vegades estaven i estem més vius que mai!

A la resta del territori també va haver unes primeres reaccions -quasi infantils- que davant els diferents ritmes, demanaven a la gent del Principat que no marxaren fins que ho poguérem fer tots/es plegats. Desprès hem viscut un procés de ràpida maduració política que es pot sintetitzar amb un “marxeu quan abans millor que nosaltres anirem després”. Així la complexitat de les nostres realitats deixen de ser una rèmora per a convertir-se en un motor de solidaritat multidireccional.
Fa uns dies es va obrir una immensa polseguera mediàtica arran de les declaracions del conseller de la Generalitat de Catalunya Germà Gordó, que es va mostrar obert a reconèixer com a connacionals a aquelles persones que així ho demanen de la resta dels Països Catalans. Com va escriure Pere Cardús: “El conseller Gordó els ha trepitjat l’ull de poll. La independència de Catalunya és l’amenaça més important que sent l’estat espanyol en aquest moment, però si alguna cosa els atemoreix més és que el País Valencià i les Illes Balears segueixin el mateix camí a mitjà termini. A tots ens sembla que ara per ara això queda molt lluny. Però jo també veia lluny la possibilitat de la independència del Principat de Catalunya fa tan sols deu anys. És evident l’efecte que pot tenir una república independent de Catalunya a la resta de la nació catalana”.
A l’estat espanyol, al País Valencià i supose que també a les illes, les paraules de Germà Gordó, van rebre un allau d’insults, desqualificacions i crítiques però no van poder tapar, les dues qüestions que hi han al fons del problema i que ens afecten directament. La primera és sobre la identitat nacional del PV, de les Illes, de la Franja i de la Catalunya del Nord. Però també del Principat. No existeix una identitat nacional de cadascuna de les nostres realitats territorials. Tal vegada no siguen tant simples les paraules de Felipe González, jugant un dia si i altre també amb el terme nació referit només al Principat.
La identitat nacional és la del conjunt. El conjunt dels PPCC som una nació i ho som perquè ens hem anat fent amb una llengua comuna, un mateix bagatge cultural i unes relacions continuades ... i sobre tot d'una manera important perquè ens hem solidaritzat amb les lluites socials, polítiques i de gènere i contra la repressió del nostre poble. L'11 de setembre de 1714 que avui commemorem a Palma n'és un exemple molt clar amb la presència de gent d'arreu dels Països Catalans defensant Barcelona. Barcelona com sabeu no va ser la fi de la guerra, que va durar fins el 1715 a Mallorca i Eivissa.

Però no som una nació solament per tenir una llengua i una cultura que compartim i perquè estem units en la lluita sinó, sobre tot, perquè tenim el propòsit de construir un futur lliure i compartit. La coordinació de les lluites és molt important, com va demostrar el moviment de solidaritat envers el professorat de les Illes en lluita contra Bauzà i els seus decrets contra la llengua. En aquest moment, el nou Estat català que ja s’albira ha de tenir present aquesta realitat nacional complexa però unitària. Els PPCC, no som realitats separades sinó realitats que aspiren a un futur comú federat i en llibertat.

La segona qüestió és sobre qui té dret a opinar i decidir sobre nosaltres. Sembla ser, per les respostes a G. Gordó per part del PP i PSOE, els insults de Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra a més de la permanent campanya de la majoria dels mitjans, que nosaltres no podem opinar i decidir sobre el nostre País. En canvi, des de Madrid estant, el cor de lacais sembla que sí poden opinar sobre el que som o deixem de ser. Una paradoxa profundament antidemocràtica que no respecta qui som els subjectes polítics.
Però i nosaltres, la gent del PV i de les Illes? Tenim dret a opinar sobre el que som o volem ser? Des de Madrid ens diuen una i altra vegada (la darrera el ministre de defensa) que el tema no està obert al debat. Que això és va resoldre ja a la constitució del 78 i als estatuts d’autonomia. Una constitució molt qüestionable històrica i democràticament pel seu origen i gestació i que molta gent dona ja, si més no, per esgotada i uns estatuts d’autonomia de segona aprovats com a part d’una mera descentralització administrativa de l’estat i amb importants dèficits democràtics.

El resultats de tal estructura jurídica que dictamina què som i com hem de governar-nos, no semblen molt satisfactoris per a la majoria, i al igual que al Principat es deixen notar en amples aspectes de la nostra vida, com són l’espoliació de tipus colonial, el dèficit estructural de finançament, la manca d’inversions, la penosa situació de les nostres infraestructures, el nivell d’atur i precarització de les condicions laborals, la lapidació del nostre sistema financer absorbint les caixes d’estalvi, la violència estructural de gènere, el malbaratament dels nostres ecosistemes i altres molts aspectes.

Arran d’això crec que és més que legítim que com a ciutadania puguem preguntar-nos si tot això és deu a una maledicció o una plaga bíblica, o té per contra unes responsabilitats més tangibles, més humanes i per tant més opinables. És a dir, podem preguntar i preguntar-nos qui són els responsables de la nostra deficitària situació? I si podem fer tal cosa, podem també plantejar-nos si a més de saber d’on venen els nostres maldecaps podem decidir què fer per a solucionar-ho?. Podem o no podem i són altres qui han de decidir?

Son les persones i les institucions que tant s’han escarotat davant l’oferiment del conseller Gordó, acusant-lo d’ingerència en assumptes del País Valencià, les Illes, la Franja...les que no ens reconeixen com a poble adult per a poder decidir per nosaltres mateix. Son ells que tremolen davant la possibilitat cada dia més real dels PPCC. Nosaltres, el poble, amb els nostres valors republicans de llibertat, igualtat i solidaritat, no tenim res que perdre a no ser les cadenes que ens uneixen pel dret de conquesta als designes de l’estat espanyol. Un estat espanyol que, com va recordar l’actual Conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, construït i mantingut al servei dels interessos de només 400 famílies. Nosaltres ara i ací reafirmem el nostre compromís amb la independència del Principat, però també amb el dret de les Illes i del País Valencià per assolir eixa independència.

Antoni Infante, Plataforma pel Dret a Decidir PDaD.

Dimecres, 09 Setembre 2015 19:31

Defensem la República Catalana Independent!

En primer lloc, voldria agrair a l’Assemblea Nacional Catalana de Capellades la possibilitat d’estar avui aquí en aquest acte amb vosaltres... 

Fa un cert vertigen (el moment polític actual … i també aquest acte … pel lloc, per l’assistència ...  i pel moment històric en què es fa aquest acte ….).

És la consciència que tenim, totes i tots, de ser part d’un fet molt important ...  de ser part d’un poble en moviment.

El 27 de setembre és el dia que comença tot. No és el final de res. És el començament del nostre camí real cap a la independència. I ens hi hem de preparar. I ens hem de sentir segurs ... perquè tenim el més important: la consciència política, la convicció ferma que la independència és la porta a un futur lliure i més just.

Ens trobem com aquell que està a punt de fer un gran salt en què  s’hi juga la vida ...  Neguit, emoció ...  (el vertigen  que us deia ...)

- - - - -

Però hem d’anar més enllà de les sensacions primàries i ens hem de fonamentar en les conviccions... I sabem que:

- Som un poble que ve de lluny. Que ha fet un gran recorregut. Som els hereus d’anys i anys de lluites del nostre poble: des de la lluites dels pagesos del Corpus de Sang a les diferents revoltes populars de l’època industrial. Ara només ens falta un pas. Un pas important però que podem fer amb fermesa i sense vacil·lacions ...

- Sabem [pel que sabem d’altres casos d’independència reeixits] que si mantenim la convicció i la mobilització (sobretot això la mo-bi-lit-za-ci-ó) farem aquest primer salt i també tot el camí fins a aconseguir la independència.

- - - - -

Per això és important que estiguem plenament convençuts d’aquest objectiu ...

S’ha parlat d’Estat propi, de sobirania, del país que volem ... però ens hem de demanar ... què vol dir realment això de la independència?

Ara ja ho crida tot el país, i ho cridarem el dia 11 de setembre:  El país que volem serà una RE-PÚ-BLI-CA. I parlar d’aquest nou país, d’aquesta República  Catalana Independent ... representa parlar ara de les bases constitucionals, de quin marc  polític volem i necessitem.

Ens hem de PREPARAR, doncs, per la REPÚBLICA que ha de venir...

- Caldrà superar el tabú contra la República, que ha fabricat la ideologia monàrquica. Cal desfer la por que provoca la ignorància.

- Sabent que la República és, i ha estat des dels seus orígens, la recerca incansable de la llibertat política (és a dir, el rebuig al poder arbitrari i tirànic, condició imprescindible per a l’exercici de la democràcia).

- Que la República és autodeterminació ciutadana és la lluita contra els abusos i la desigualat.

- Que -dins la República- només és realment lliure políticament 

qui no està condicionat per cap forma de dominació.

- En resum: la República és l’eina de construcció nacional i popular per excel·lència (basada en el dret a decidir i a organitzar la Res Publica – la Cosa Pública)

- - - - -

I hem de tenir clars també els continguts generals de la República Catalana Independent:

- Cal rebatre amb força la idea que abans de la independència no s’ha de parlar de continguts (perquè no parlem de programes de partit - parlem  de qüestions molt bàsiques i elementals)

- Parlem de drets bàsics dels ciutadans (vida digna, treball i sou dignes, llibertat d’expressió i manifestació … renda bàsica, sistema fiscal etc.)

- De la defensa dels drets econòmics i socials de les classes populars (treballadors, petit comerç, pagesia ... pensionistes etc.). Mesures de xoc per a aturar la misèria i la pobresa extrema.

- De fiscalitat justa, de foment del cooperativisme, de Banca pública.

- De defensa de la igualtat (d’homes i dones, i posar fi a tota discriminació).

- De defensa del territori i el patrimoni nacionals.

- De promoció de la participació popular (consultes, sistemes electorals oberts: llistes obertes, revocació de càrrecs etc.)

- De defensa i promoció de la llengua catalana  i dels Països Catalans.

- De defensa de la independència nacional i de la supressió dels instruments de coacció.

- De promoció de les relacions europees i mediterrànies etc.

En resum, la República Catalana independent és l’expressió de la voluntat popular. I és la construcció d’una societat justa alliberada de les opressions del passat. No és res de nou: és la nostra vida associativa traduïda en fets polítics.

- - - - -

Sabem, doncs, que ens espera – per a nosaltres i per als nostres fills – un futur de llibertat … I ens hem de preparar per a aconseguir-ho. I ho podrem portat a terme, organitzant-nos; i fent, amb fermesa i decisió, els passos necessaris.

Cal, en primer lloc, que a tots els pobles i barris organitzem (les setmanes i mesos vinents) grups unitaris per a la Defensa de la República Catalana Independent …

Ens hem de fer forts, hem de fer pinya contra les dificultats que vindran.

I, caldrà també,  que fem un procés ràpid per a posar en marxa la nostra llibertat política, perquè la llibertat no ens la regalaran i no hem de donar facilitats a l’enemic allargant els terminis:

Després del 27 de setembre ja hem de començar el nostre camí com a poble lliure. I ho hem de fer de manera ràpida amb pocs mesos. Diré només sis passos que em semblen importants:

1er. El nou parlament haurà de prendre de seguida el solemne compromís respectar només els acords dels òrgans emanats del nostre poble

2n. Caldrà crear organismes representatius propis, sobretot: 

- Una Assemblea Constituent

- L’Assemblea de Representants dels Països Catalans

3er. Aplicar urgentment mesures socials de xoc per a eradicar la pobresa i les injustícies socials que ofeguen el país.

4t. Elaborar amb una àmplia participació (durant 2 o 3 mesos) la constitució de la República Catalana Independent

5è. Aprovar per referèndum (o per qualsevol altre mitjà de representació) la nova constitució del poble català lliure.

6è. Proclamar de manera clara i definitiva la independència (El procés ha de ser ràpid, com he dit, sense més dilacions) 

 - - - - -

 I només dues coses per a acabar.

En primer lloc, un compromís: Que és que ara, cadascú de nosaltres, haurem d’explicar a tothom (a la feina, al barri, al cafè, a casa ...allà on sigui) que la independència és l’única solució. Hem d’explicar-ho, repetir-ho i cridar-ho, als més ingenus: “No hi ha cap solució per cap dels nostres problemes dins aquest Estat espanyol nascut del franquisme i pensat només per al benefici d’uns quants aprofitats”.  

Escampem-ho, fem que sigui un clam popular, hem de portar aquest missatge, tan clar i senzill, a tothom...

I en segon lloc, és important que tots plegats mantinguem la voluntat ben ferma de defensar la nostra República Catalana Independent.

Hem de fer-la nostra ja ara la República Catalana, com un fill que ha de venir:  l’hem de defensar i l’hem d’anar construint dia a dia entre tots .... fins a guanyar!!

- - - - -

És a dir (i acabo): 

- Des d’ara mateix ens hem de posar en moviment de manera permanent. 

- El dia 11 hem d’aconseguir una gran mobilització

- I el 27 de setembre, hem de guanyar votant una de les dues candidatures Junts pel Sí o la CUP-Crida Constituent , votant independència i votant també ruptura i justícia social...

Tothom hi ha de ser. Tothom pot aportar el seu esforç i la seva solidaritat. 

ARA EL FUTUR ÉS VOSTRE, DE VOSALTRES .... (ÉS NOSTRE, DE TOTES I TOTS NOSALTRES)

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT!!

Fa uns dies es va obrir una immensa polseguera mediàtica arran de les declaracions del conseller de la Generalitat de Catalunya Germà Gordó, que es va mostrar obert a reconèixer com a connacionals a aquelles persones que així ho demanen de la resta dels Països Catalans. Més enllà de l’allau d’insults, desqualificacions i crítiques que va rebre el conseller, el que hi ha al fons del problema són dues qüestions que ens afecten directament. El primer és sobre la identitat nacional del PV. Un tema espinós i controvertit per a molta gent al nostre país.

La segona qüestió és sobre qui te dret a opinar i decidir sobre nosaltres. Sembla ser, per les respostes a G. Gordó per part del PP i PSOE i també la dels nostres governants a la Generalitat Valenciana, a més de per la majoria dels mitjans, que els catalans no poden opinar sobre el País Valencià. En canvi els madrilenys o els de Segovia posem per cas, sembla que sí poden opinar sobre el que som o deixem de ser. Una paradoxa si més no.

Però i nosaltres els valencians i valencianes? Tenim dret a opinar sobre el que som o volem ser? Des de Madrid ens diuen una i altra vegada que el tema no està obert al debat. Que això és va resoldre ja a la constitució del 78 i a l’estatut d’autonomia. Una constitució molt qüestionable històrica i democràticament pel seu origen i gestació i que molta gent dona ja, si més no, per esgotada i un estatut d’autonomia de segona aprovat com a part d’una mera descentralització administrativa de l’estat i amb importants dèficits democràtics.

El resultats de tal estructura jurídica que dictamina què som i com hem de governar-nos, no semblen molt satisfactoris per a la majoria,  i es deixen notar en amples aspectes de la nostra vida, com són el dèficit estructural de finançament, la manca d’inversions, la penosa situació de les nostres infraestructures, el nivell d’atur i precarització de les condicions laborals, la lapidació del nostre sistema financer, la violència estructural de gènere, el malbaratament dels nostres ecosistemes i altres molts aspectes.

Arran d’això crec que és més que legítim que com a ciutadania puguem preguntar-nos si tot això és deu a una maledicció o una plaga bíblica, o té per contra unes responsabilitats més tangibles, més humanes i per tant més opinables. És a dir, podem preguntar i preguntar-nos qui són els responsables de la nostra deficitària situació?  I sí podem fer tal cosa, podem també plantejar-nos si a més de saber d’on venen els nostres maldecaps podem decidir què fer per a solucionar-ho?. Podem o no podem i són altres qui han de decidir?

Les persones i les institucions que tant s’han escarotat davant l’oferiment del conseller Gordó, acusant-lo d’ingerència en assumptes del País Valencià,  ens reconeixen com a poble adult per a poder decidir per nosaltres mateixos? O per contra el que hi ha al darrere de tal escarotament és alguna cosa així com “no ens xafes els calls que això és el meu cortijo”?

 

[1] L’estat mai ha segut aliè a aquesta controvèrsia.

[2] Des de l'independentisme català sempre s'ha reconegut que "en darrera instància seran els valencians qui decidiran què volen ser", i per tant es reconeix el PV com a subjecte polític de dret.

Antoni Infante,  Plataforma pel Dret a Decidir PDaD

Diumenge, 30 Agost 2015 22:22

"On som i què fem?" per Xavi Oca

La convocatòria de les eleccions del 27S assenyala, probablement, l’inici de la fase resolutiva d’allò que en els darrers anys s’ha anomenat “el procés” català cap a la sobirania. Cada vegada és més evident que aquesta confrontació entre el poble català i l’estat espanyol no pot acabar en taules, és a dir, no hi ha marxa enrere vers la fal·làcia autonomista.

Aquest article és un avançament dels continguts del número 2 de la Veu de Poble Lliure, que sortirà en les properes setmanes. 

Destacats: “L'absència d'objectius finals en Podem és notòria”

L'anomenada «estratègia tsumani» només condueix a l'oportunisme com a pràctica política habitual i impossibilita qualsevol transformació real”

L'acumulació de forces no implica un procés gradual i lineal. Errors en l'apreciació de la conjuntura i en les decisions que se'n deriven poden frenar aquesta acumulació. I a l'inrevés”

La utilitat de les organitzacions revolucionàries es mesura per la seva capacitat d'operar en un temps no lineal. Això és un «art» i no pas una ciència”

El passat 16 de febrer, la inefable Gemma Ubasart va dir en una entrevista al «El món a RAC1»:

El debat independentista és un[a] [de les diferències amb la CUP]. També és una qüestió de l’estratègia política que es prioritza. L’estratègia de la CUP és més de formigueta. I l'estratègia de Podem és més de tsunami.

Com recordava la mateixa Ubasart, havia estat un altre membre de la direcció de Podem a Catalunya, Jordi Bonet, que en una entrevista a Vilaweb el 5 de febrer havia posat en circulació aquesta dicotomia (i les metàfores corresponents):

La diferència entre la CUP i Podem és més de mètode. La CUP fa una feina de mica en mica. Municipal, autonòmic, connexió amb les lluites que es desenvolupen a les places i les viles. Aglutinar aquestes lluites. Mètode formigueta i acumulació de forces. Podem és el mètode del tsunami. No és entrar a l'àmbit més petit, sinó és la hipòtesi nacional-popular, o populista, que s'ha experimentat en un seguit de països.

Tot i així, les paraules de Bonet havien passat inadvertides, mentre que les d'Ubasart van desfermar una certa polèmica a les xarxes, que sobretot va portar molts membres de la CUP i en general de l'Esquerra Independentista a afirmar públicament que s'identificaven amb l'estratègia de formigueta (expressions, com ara Jo, formigueta, es van fer habituals a les xarxes socials).

Més enllà d'aquestes reafirmacions identitàries i de metàfores simplificadores, creiem que la dicotomia establerta per alguns membres de Podem permet reflexionar sobre alguns aspectes de l'estratègia revolucionària.

A l'estiu les cigales oportunistes xerriquen

A més d'òbviament Ernesto Laclau, l'estratègia que alguns membres de Podem de Catalunya anomenen de «tsunami» és deutora també de la teoria politocològica estructura d'oportunitats polítiques. Segons aquesta teoria, pensada fonamentalment per analitzar l'acció política i la incidència dels moviments socials, en determinades conjuntures els sistemes polítics més o menys estables presenten obertures que permetrien incidir-hi per satisfer certes demandes.

No serem nosaltres qui negarem l'existència d'aquestes obertures i la necessitat que les organitzacions revolucionàries incideixin en la conjuntura. Sens dubte, la crisi econòmica i política de l'Estat espanyol seria una finestra d'oportunitat que permetria l'aparició d'agents polítics nous, com ara Podem, amb capacitat d'aglutinar més o menys exitosament les diferents impugnacions al sistema vigent.

Ara bé, aquesta incidència en la conjuntura, que és un requisit constant de l'activitat política, no pot estar mancada de perspectiva estratègica, tant en el sentit que cada moviment tàctic s'ha de situar en l'horitzó d'uns objectius finals com en el sentit que s'ha d'inserir en una estratègia a mitjà i llarg termini per arribar-hi.

Doncs bé, si analitzem els plantejaments de Podem ens adonem de seguida de la manca d'aquesta perspectiva estratègica en els dos sentits que acabem d'esmentar. D'una banda, l'absència d'objectius finals és notòria, de manera que ningú sap per exemple quin model de societat es vol construir, més enllà d'algunes referències vagues als països del nord d'Europa. Ho deixava clar Pablo Iglesias aquest març en l'article «Understanding Podemos», publicat per la revista New Left Review:

Però la mateixa crisi ha ajudat a forjar noves forces polítiques, sobretot Syriza a Grècia —que finalment té un govern sobirà, que defensa una Europa social— i Podemos a Espanya, cosa que ha obert la possibilitat d'un canvi polític real i de recuperació dels drets socials. Òbviament, en les condicions actuals això no té res a veure amb la revolució, o la transició al socialisme, en el sentit històric d'aquests termes. Però sí és factible aspirar a l'existència de processos sobiranistes que limitarien el poder de les finances, estimularien la transformació de la producció, garantirien una redistribució més àmplia de la riquesa i impulsarien una configuració democràtica de les institucions europees.

Per tant, Podem aspira fonamentalment a la implementació d'una agenda antineoliberal, dos punts fonamentals de la qual serien la recuperació d'uns mítics1 drets socials i una certa redistribució de la riquesa. El canvi polític «real» es limita a aquests objectius a curt termini, sense que s'esbossi cap horitzó a mitjà i llarg termini, com reconeixia també aquest juliol un dels seus ideòlegs, Íñigo Errejón, en un acte celebrat a Barcelona per presentar el seu llibre Construir pueblo. L'objectiu seria un retorn al paradís socialdemòcrata, al pacte posterior a la II Guerra Mundial en els països del centre capitalista.

Per tant, pel que fa als objectius, la immediatesa guia l'acció política de Podemos i, més concretament, l'electoralisme. En aquest punt és pertinent recordar unes paraules de Michael A. Lebowitz:2

Tanmateix, sí que hem de saber cap a on volem anar. Diu una vella dita que «si no saps on vols anar, qualsevol camí t'hi durà». La dita és incorrecta, però: «Si no saps on vols anar, cap camí t'hi durà.»

D'altra banda, a partir d'uns objectius a curt termini tan migrats, inscrits en la tradició reformista socialdemòcrata, tota l'estratègia es redueix a bastir una organització política per guanyar eleccions i a un seguit d'operacions discursives, l'objectiu principal de les quals és dividir el camp polític en dues parts i alhora construir una identitat política (allò de «construir poble»). I pel que fa a la política d'aliances, no cal estranyar-se que sigui erràtica i oportunista: el PSOE deixa de ser casta en funció de possibles pactes de govern, per no parlar de la relació asimètrica amb IU i ICV-EUiA.

Com es pot deduir de les paraules de Jordi Bonet, en aquesta estratègia la connexió amb les lluites és irrellevant. A tot estirar s'aspira a representar-ne les «demandes». També ho és la construcció de contrapoders, que necessiten d'entrada aquesta connexió amb les lluites.

En aquesta estratègia tampoc no hi ha lloc per a una organització que serveixi també per a la mobilització i l'enquadrament militant, sense subordinar aquestes funcions a la lluita institucional. En aquest sentit, són reveladores, pel seu reduccionisme, unes paraules de Pablo Iglesias del passat 20 de juliol, les quals van ser piulades per l'organització que dirigeix: "La gent no milita en els partits polítics; militen en els mitjans de comunicació".

En el rerefons de tot plegat hi ha una de les mancances més greus de Podem: una concepció simplista del Poder, que el redueix fonamentalment a les institucions polítiques triades per sufragi universal. Es menysté que sovint el veritable Poder (o veritables poders) no és en aquestes institucions i que si no es disposa de contrapoders si més no defensius es fa impossible dur a terme no només cap transformació en profunditat sinó fins i tot una agenda socialdemòcrata. Perquè qui defensaria l'acció d'un veritable govern transformador contra les escomeses dels veritables poders? En aquest sentit, el que ha passat recentment a Grècia hauria de servir com a reflexió sobre determinades estratègies que no tenen en compte aspectes fonamentals de les forces (el poder) que s'oposen a un projecte que pretén presentar-se com a transformador.

Amb tots aquests materials a l'obrador, no cal estranyar-se que el discurs de Podem hagi fet un viratge tan ràpid, perquè, com que es tracta de «guanyar eleccions sigui com sigui», tot hi està

subordinat. Ho analitzava el politicòleg Jordi Muñoz el passat 31 de maig en un article al diari Ara:

Igualment, els elogis freqüents a institucions com la policia i l’exèrcit són una altra novetat destacada del discurs polític de Podem perquè suposen una ruptura amb la tradició antiautoritària de l’esquerra espanyola. Iglesias fins i tot ha tingut bones paraules per a la monarquia borbònica i l’Església catòlica. No és difícil d’identificar, en aquest sobtat apreci per institucions més aviat conservadores, una combinació de la influència llatinoamericana amb el càlcul demoscòpic, que els porta a esquivar qualsevol qüestió que pugui suposar contradiccions internes entre la gent, que és el subjecte polític que volen activar.

En aquesta mutació ideològica, tot el que no es considera útil per construir l’hegemonia anhelada és eliminat, sense gaires manies, del discurs i la praxi política. I això inclou l’assemblearisme, el republicanisme, l’anticlericalisme i el dret a l’autodeterminació dels pobles de l’Estat.

Comptat i debatut, l'anomenada «estratègia tsumani» només condueix a l'oportunisme com a pràctica política habitual i, de fet, a impossibilitar qualsevol transformació real.

Reduccionismes al voltant de l'estratègia de «formigueta»

Tal com hem vist en començar l'article, a la suposada estratègia de «tsunami», s'hi oposa la de «formigueta», que pressuposa evidentment una implicació en les lluites i una relació estreta del front institucional d'un moviment amb aquestes lluites.

Aquesta estratègia s'associa al que tradicionalment s'ha anomenat acumulació de forces. Ara bé, a diferència del que es pot pensar no hi ha una única manera d'acumular forces, ni aquesta acumulació implica un procés gradual (uniformement accelerat) i lineal des del punt vista quantitatiu, que expressaria la dita «en mica en mica s'omple la pica». És a dir, el ritme de l'acumulació no és idèntic sempre, com massa sovint es creu quan s'evoca la metàfora.

Per exemple, fins fa tres anys força gent del nostre moviment creia que ser al Parlament d'amunt era contradictori amb aquesta acumulació, i aquesta era una de les raons que es brandava per oposar-se a presentar-se a les eleccions supramunicipals. Eren els temps en què s'accentuava la identificació del projecte la CUP amb un municipalisme a ultrança, que era concebut en si mateix com una estratègia. Després de tres anys de ser al Parlament d'amunt, molt poca gent defensaria ara aquest plantejament, perquè la pràctica ha demostrat que la nostra presència a institucions supramunicipals no només suma sinó que multiplica el projecte, de manera que els resultats del passat 24M deuen una part gens menyspreable a aquesta presència, especialment en els grans nuclis urbans. L'acumulació municipalista va ser fonamental i necessària en una determinada fase de creixement, però ser al Parlament d'amunt ha permès fer arribar el nostre projecte a molta més gent que no abans, i en un període de temps molt més curt.

Els plantejaments gradualistes i lineals tampoc no tenen en compte que no existeix una mena d'acumulació infinita (una concepció més aviat positivista més que no pas dialèctica), sinó que pot haver-hi estancaments i/o retrocessos (els estancament són en el fons retrocessos). Així, errors en l'apreciació de la conjuntura i en les decisions que se'n deriven poden frenar aquesta acumulació. I a l'inrevés, una apreciació adequada de la conjuntura i, per tant, una determinada decisió política pot accelerar-la. Això és el que va passar arran del 9-N, en què la CUP i en general l'Esquerra Independentista va prendre una decisió difícil però adequada, que li va permetre acumular més forces.

D'altra banda, cal ser conscient que una visió lineal i reduccionista de l'acumulació de forces és incapaç de copsar (i actuar-hi en conseqüència) el que Lenin (i Daniel Bensaïd3 seguint el líder bolxevic) anomenen els «salts», és a dir, aquells moments propicis, de crisi (revolucionària), de ruptura. En el moment del «salt» (un salt qualitatiu, sens dubte), en què la història s'accelera, consignes més pròpies d'una botiga de vetes-i-fils, com ara "anar a poc a poc i bona lletra", no només esdevenen inútils sinó contrarevolucionàries. En aquestes circumstàncies, la utilitat de les organitzacions revolucionàries es mesura per la seva capacitat d'operar en un temps no lineal, la qual cosa no és gens fàcil, ja que ens trobem davant un “art” i no pas una ciència i, per tant, la possibilitat d'equivocar-se és altament probable, com demostren nombroses experiències històriques. Com afirma Bensaïd:

Les revolucions tenen el seu temps específic, compassat per acceleracions i alentiments. Tenen també la seva geometria específica, en què la línia recta es trenca en les bifurcacions i girs bruscos de la història. El partit apareix sota una nova llum. En Lenin ja no és el resultat d'una experiència acumulativa, ni el modest pedagog encarregat d'elevar els proletaris des de l'obscura ignorància als llums de la raó. Esdevé un operador estratègic, una mena de caixa de velocitats i d'orientador de la lluita de classes.

Finalment, un altre aspecte de l'acumulació de forces que cal comentar és la seva relació amb la guerra de posicions, en oposició a la guerra de moviments, una distinció esbossada per Gramsci. Com recordarem, el revolucionari sard reflexionà sobre la dificultat d'aplicar al que anomenava l'Occident l'estratègia que havia portat la classe treballadora russa a la presa del poder. A diferència de Rússia, la complexitat de la societat civil a països com Itàlia feia que fossin més resistents a un sobtat cop revolucionari que es fes amb les regnes de l'Estat. Segons Gramsci, l'estructura robusta de la societat civil en aquests països constituïa un conjunt de «fortaleses i casamates» que calia conquerir abans d'assaltar l'Estat. Calia, doncs, conquerir l'hegemonia dins la societat civil.

Cal parar esment, però, que l'estratègia esbossada per Gramsci no consisteix fonamentalment a construir estructures i/o instruments del i per al moviment,4 en aquest cas de l'Esquerra Independentista, sinó en un treball sostingut dins determinades institucions de la societat civil, sense el qual és impossible assolir l'hegemonia i assaltar la trinxera de l'Estat. En aquest sentit, si hi ha res de més oposat a la guerra de posicions són els espais i les polítiques d'autoconsum.

A. Contell

1Diem mítics perquè en primer lloc s'oblida que, pel que fa a aquests drets, en cap moment es va arribar a assolir un nivell comparable d'aquests drets amb d'altres països europeus; i en segon lloc, es menysté que des de fa trenta anys hi ha hagut una erosió constant d'aquests migrats. Per tant, parlar de «recuperar» els drets socials no deixa de ser una visió històrica bastant esbiaixada, per no dir idealitzada, a més d'ignorar que el capitalisme actual ha llançat el projecte socialdemòcrata a l'abocador.

2L'alternativa socialista: el veritable desenvolupament humà. Barcelona: Edicions del 1979, 2014, p. 27.

3La política como arte estratégico. Torrejón de Ardoz: La Oveja Negra, 2013.

4La qual cosa no vol dir que no s'hagin de crear o construir aquestes imprescindibles estructures, però no pas com a substitut del treball que s'ha de dur a terme dins la societat civil.

Encarna Canet

Militant de Poble Lliure i la CUP d'Almàssera

Els darrers assassinats masclistes de dones i els seus fills i filles ens torna a enervar i a posar el cor a la gola fins el punt de tindre ganes de vomitar-lo. Tanmateix aquests fets no ens resulten novedosos donat que una i altra vegada les barbaritats contra les dones per banda de la societat heteropatriarcal i els seus acèrrims seguidors no han estat mai interrompudes. Una vegada més i com tantes altres quan hi ha víctimes mortals, vos hem sentit parlar als governants espanyols (i les seves delegacions autonòmiques) de la necessitat de que les dones víctimes de violència denuncien, de la necessitat de protocols d´actuació i de la coordinació de les professionals, de la creació de recursos, de més jutjats especialitzats.

Divendres, 24 Juliol 2015 13:49

El Dret a Decidir al Feslloch

Toni Infante

Militant de Poble Lliure, la CUP d'Almàssera i coodinador de la PDaD

El passat 10 de juliol vaig estar convidat com a membre de la Plataforma pel Dret a Decidir per a donar una xerrada sobre el Dret a Decidir a Benlloch dins del Feslloch, festival de música en valencià que organitza Escola Valenciana. Com que no es va gravar i algunes persones m’han demanat el contingut, he transcrit el guió que vaig utilitzar en forma d’article, advertint però que hi pot haver alguna lleugera diferència entre una i altra versió. 

Pàgina 3 de 7