Dimecres, 16 Setembre 2015 18:49

11S: la mobilització ens farà lliures

Des de Poble Lliure volem felicitar els organitzadors de la Via Lliure a la República Catalana i els centenars de milers de persones que hi van participar, demostrant, un cop més, que l’anhel de llibertat del nostre poble és ben viu i que la ciutadania i el teixit social són la veritable avantguarda del procés cap la plena independència.

Síntesi de la intervenció d’Antoni Infante a l’acte “Som un sol poble” celebrat el dia 9 a Palma.

Aquest acte de solidaritat amb la Diada de l’11S, estava organitzat per l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, L’Obra Cultural Balear i el Grup Blanquerna i comptà també amb les intervencions de Jaume Mateu, president de l’OCB, d’Agnès Ambròs vicepresidenta de l’ASM i Àngels Folch del Secretariat de l’ANC, a més de la intervenció musicals dels germans Martorell.

Durant molts anys les persones i entitats que teníem consciència de la nostra nacionalitat catalana oprimida hem anant bastint un discurs que abraçava el conjunt de la Nació, els Països Catalans. És cert però que aquest discurs no arribava a les amples masses i es quedava reduït a cercles més o menys amples, majoritàriament a nivell cultural. Durant anys semblava que la correlació de forces no canviaria gaire i en cas de fer-ho seria a nivell aritmètic, sumant de molt poc a poc les persones convençudes. Les grans majories semblaven reservades per a les opcions espanyolistes.

Alguna cosa que no contemplàvem en tota la seva plenitud des d’eixos nuclis militants, era que si l’estat ens oprimia culturalment ho feia per a poder exprimir-nos econòmicament més fàcilment. L’estat sap que quan les persones perdem la nostra identitat, ens convertim en titelles manipulables. Així, els atacs contra el català mantenia el doble objectiu d’uniformar-nos en la llengua castellana però sobre tot desarmar-nos per a poder ser més fàcil objecte de rapinya. Rés millor per això que dividir-nos potenciant les variants més folcloritzades i desprestigiades intentant separar el valencià i el mallorquí del català, l’alacantí del valencià, el menorquí del mallorquí...i sempre avantposant el castellà omnipresent presentat com a molt superior.

Però allò que semblava inamovible es va començar a moure. Quan a partir dels anys 2006/7 comença a esclatar de manera massiva el moviment independentista al Principat ho fa perquè a les raons culturals i lingüístiques s’incorporen de manera determinant les raons materials: espoliació, dèficit de finançament, penosa situació de les infraestructures, guerra de l’aigua contra l’Ebre, deslocalització forçada d’empreses, empobriment de les classes populars i un llarg etc. El moviment independentista previ va actuar de facto com a gran catalitzador dotant de sentit històric i estratègic un allau de mobilitzacions que d’altra manera podrien haver segut neutralitzades per l’estat. És el que encara ens passa molt a sovint a la resta dels PPCC on moltes de les mobilitzacions socials, polítiques, de gènere... van separades de la lluita independentista.
Aquesta materialitat que farcia el nou moviment, semblava una mica d’esquenes al conjunt de la nació. Un cert pragmatisme primerenc semblava aconsellar-los centrar els esforços en la massa crítica que estava constituint-se al Principat i deixar de banda els i les somnia truites dels Països Catalans que érem incapaços de fer el mateix o al menys de fer-ho al mateix ritme. Així van aparèixer entitats independentistes que no contemplaven l’àmbit de tota la nació. El “ara no toca” queia de nou com una pesada llosa contra la gent que no renunciàvem als PPCC.

La realitat però, és més tossuda que algunes voluntats. I la realitat va fer que el poble català va iniciar una revolució democràtica. Una revolució que va fer que milions de persones deixaren de sentir-se espanyoles per sentir-se només catalanes. Quan una revolució es posa en marxa s’incrementa de manera exponencial el nivell de participació i amb ell l’esperit crític. Aquest esperit crític va ser el que va desbordar els pragmatisme de curta volada. La gran cadena humana del 2013 que va desbordar els límits del Principat unint Vinaròs al PV amb El Pertús a la Catalunya Nord i amb una nodrida representacions d’Illencs va ser un gran exemple. Malgrat tot els Països Catalans soterrats una i mil vegades estaven i estem més vius que mai!

A la resta del territori també va haver unes primeres reaccions -quasi infantils- que davant els diferents ritmes, demanaven a la gent del Principat que no marxaren fins que ho poguérem fer tots/es plegats. Desprès hem viscut un procés de ràpida maduració política que es pot sintetitzar amb un “marxeu quan abans millor que nosaltres anirem després”. Així la complexitat de les nostres realitats deixen de ser una rèmora per a convertir-se en un motor de solidaritat multidireccional.
Fa uns dies es va obrir una immensa polseguera mediàtica arran de les declaracions del conseller de la Generalitat de Catalunya Germà Gordó, que es va mostrar obert a reconèixer com a connacionals a aquelles persones que així ho demanen de la resta dels Països Catalans. Com va escriure Pere Cardús: “El conseller Gordó els ha trepitjat l’ull de poll. La independència de Catalunya és l’amenaça més important que sent l’estat espanyol en aquest moment, però si alguna cosa els atemoreix més és que el País Valencià i les Illes Balears segueixin el mateix camí a mitjà termini. A tots ens sembla que ara per ara això queda molt lluny. Però jo també veia lluny la possibilitat de la independència del Principat de Catalunya fa tan sols deu anys. És evident l’efecte que pot tenir una república independent de Catalunya a la resta de la nació catalana”.
A l’estat espanyol, al País Valencià i supose que també a les illes, les paraules de Germà Gordó, van rebre un allau d’insults, desqualificacions i crítiques però no van poder tapar, les dues qüestions que hi han al fons del problema i que ens afecten directament. La primera és sobre la identitat nacional del PV, de les Illes, de la Franja i de la Catalunya del Nord. Però també del Principat. No existeix una identitat nacional de cadascuna de les nostres realitats territorials. Tal vegada no siguen tant simples les paraules de Felipe González, jugant un dia si i altre també amb el terme nació referit només al Principat.
La identitat nacional és la del conjunt. El conjunt dels PPCC som una nació i ho som perquè ens hem anat fent amb una llengua comuna, un mateix bagatge cultural i unes relacions continuades ... i sobre tot d'una manera important perquè ens hem solidaritzat amb les lluites socials, polítiques i de gènere i contra la repressió del nostre poble. L'11 de setembre de 1714 que avui commemorem a Palma n'és un exemple molt clar amb la presència de gent d'arreu dels Països Catalans defensant Barcelona. Barcelona com sabeu no va ser la fi de la guerra, que va durar fins el 1715 a Mallorca i Eivissa.

Però no som una nació solament per tenir una llengua i una cultura que compartim i perquè estem units en la lluita sinó, sobre tot, perquè tenim el propòsit de construir un futur lliure i compartit. La coordinació de les lluites és molt important, com va demostrar el moviment de solidaritat envers el professorat de les Illes en lluita contra Bauzà i els seus decrets contra la llengua. En aquest moment, el nou Estat català que ja s’albira ha de tenir present aquesta realitat nacional complexa però unitària. Els PPCC, no som realitats separades sinó realitats que aspiren a un futur comú federat i en llibertat.

La segona qüestió és sobre qui té dret a opinar i decidir sobre nosaltres. Sembla ser, per les respostes a G. Gordó per part del PP i PSOE, els insults de Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra a més de la permanent campanya de la majoria dels mitjans, que nosaltres no podem opinar i decidir sobre el nostre País. En canvi, des de Madrid estant, el cor de lacais sembla que sí poden opinar sobre el que som o deixem de ser. Una paradoxa profundament antidemocràtica que no respecta qui som els subjectes polítics.
Però i nosaltres, la gent del PV i de les Illes? Tenim dret a opinar sobre el que som o volem ser? Des de Madrid ens diuen una i altra vegada (la darrera el ministre de defensa) que el tema no està obert al debat. Que això és va resoldre ja a la constitució del 78 i als estatuts d’autonomia. Una constitució molt qüestionable històrica i democràticament pel seu origen i gestació i que molta gent dona ja, si més no, per esgotada i uns estatuts d’autonomia de segona aprovats com a part d’una mera descentralització administrativa de l’estat i amb importants dèficits democràtics.

El resultats de tal estructura jurídica que dictamina què som i com hem de governar-nos, no semblen molt satisfactoris per a la majoria, i al igual que al Principat es deixen notar en amples aspectes de la nostra vida, com són l’espoliació de tipus colonial, el dèficit estructural de finançament, la manca d’inversions, la penosa situació de les nostres infraestructures, el nivell d’atur i precarització de les condicions laborals, la lapidació del nostre sistema financer absorbint les caixes d’estalvi, la violència estructural de gènere, el malbaratament dels nostres ecosistemes i altres molts aspectes.

Arran d’això crec que és més que legítim que com a ciutadania puguem preguntar-nos si tot això és deu a una maledicció o una plaga bíblica, o té per contra unes responsabilitats més tangibles, més humanes i per tant més opinables. És a dir, podem preguntar i preguntar-nos qui són els responsables de la nostra deficitària situació? I si podem fer tal cosa, podem també plantejar-nos si a més de saber d’on venen els nostres maldecaps podem decidir què fer per a solucionar-ho?. Podem o no podem i són altres qui han de decidir?

Son les persones i les institucions que tant s’han escarotat davant l’oferiment del conseller Gordó, acusant-lo d’ingerència en assumptes del País Valencià, les Illes, la Franja...les que no ens reconeixen com a poble adult per a poder decidir per nosaltres mateix. Son ells que tremolen davant la possibilitat cada dia més real dels PPCC. Nosaltres, el poble, amb els nostres valors republicans de llibertat, igualtat i solidaritat, no tenim res que perdre a no ser les cadenes que ens uneixen pel dret de conquesta als designes de l’estat espanyol. Un estat espanyol que, com va recordar l’actual Conseller d’Hisenda de la Generalitat Valenciana, construït i mantingut al servei dels interessos de només 400 famílies. Nosaltres ara i ací reafirmem el nostre compromís amb la independència del Principat, però també amb el dret de les Illes i del País Valencià per assolir eixa independència.

Antoni Infante, Plataforma pel Dret a Decidir PDaD.

Va afirmar Albert Botran, en un acte sota el títol "Indestriables: Unitat Popular i Ruptura independentista", que va comptar també amb les intervencions de Jose Téllez i Xavier Oca.

Aquest dimarts, Poble Lliure va organitzar al Casal popular independentista L'Anònima del barri del Clot el primer acte polític d’aquest espai, inaugurat recentment.

L’acte estava enfocat a evidenciar la indestriabilitat de la lluita independentista amb la lluita pels drets socials aglutinada amb la unitat popular. Per a aquest propòsit, la organització va comptar amb les intervencions de tres ponents: Jose Téllez, tinent d'alcalde a l'ajuntament de Badalona per la plataforma Guanyem Badalona en Comú, i activista pels drets socials; Xavier Oca, militant històric de Joves Independentistes Revolucionaris i Revolucionàries, del Moviment de Defensa de la Terra i actualment de Poble Lliure i la CUP a Sabadell; i Albert Botran, militant de Poble Lliure i cinquè candidat a la llista de la CUP - Crida Constituent per la demarcació de Barcelona a les eleccions del proper 27 de setembre.

Ja està disponible per a descarregar a continuació el segon número de "La Veu de Poble Lliure", que inclou els articles d'anàlisi i opinió: "Independència, un horitzó en disputa", "La paraula contrària: sobre les arrels llibertàries de l'independentisme", "Desobeir les lleis d'educació", "Més enllà de les formigues i les cigales oportunistes", i un comentari del llibre "La formació d'una identitat. Una història de Catalunya" de Josep Fontana.

Descarregueu a continuació.

Dimecres, 09 Setembre 2015 19:31

Defensem la República Catalana Independent!

En primer lloc, voldria agrair a l’Assemblea Nacional Catalana de Capellades la possibilitat d’estar avui aquí en aquest acte amb vosaltres... 

Fa un cert vertigen (el moment polític actual … i també aquest acte … pel lloc, per l’assistència ...  i pel moment històric en què es fa aquest acte ….).

És la consciència que tenim, totes i tots, de ser part d’un fet molt important ...  de ser part d’un poble en moviment.

El 27 de setembre és el dia que comença tot. No és el final de res. És el començament del nostre camí real cap a la independència. I ens hi hem de preparar. I ens hem de sentir segurs ... perquè tenim el més important: la consciència política, la convicció ferma que la independència és la porta a un futur lliure i més just.

Ens trobem com aquell que està a punt de fer un gran salt en què  s’hi juga la vida ...  Neguit, emoció ...  (el vertigen  que us deia ...)

- - - - -

Però hem d’anar més enllà de les sensacions primàries i ens hem de fonamentar en les conviccions... I sabem que:

- Som un poble que ve de lluny. Que ha fet un gran recorregut. Som els hereus d’anys i anys de lluites del nostre poble: des de la lluites dels pagesos del Corpus de Sang a les diferents revoltes populars de l’època industrial. Ara només ens falta un pas. Un pas important però que podem fer amb fermesa i sense vacil·lacions ...

- Sabem [pel que sabem d’altres casos d’independència reeixits] que si mantenim la convicció i la mobilització (sobretot això la mo-bi-lit-za-ci-ó) farem aquest primer salt i també tot el camí fins a aconseguir la independència.

- - - - -

Per això és important que estiguem plenament convençuts d’aquest objectiu ...

S’ha parlat d’Estat propi, de sobirania, del país que volem ... però ens hem de demanar ... què vol dir realment això de la independència?

Ara ja ho crida tot el país, i ho cridarem el dia 11 de setembre:  El país que volem serà una RE-PÚ-BLI-CA. I parlar d’aquest nou país, d’aquesta República  Catalana Independent ... representa parlar ara de les bases constitucionals, de quin marc  polític volem i necessitem.

Ens hem de PREPARAR, doncs, per la REPÚBLICA que ha de venir...

- Caldrà superar el tabú contra la República, que ha fabricat la ideologia monàrquica. Cal desfer la por que provoca la ignorància.

- Sabent que la República és, i ha estat des dels seus orígens, la recerca incansable de la llibertat política (és a dir, el rebuig al poder arbitrari i tirànic, condició imprescindible per a l’exercici de la democràcia).

- Que la República és autodeterminació ciutadana és la lluita contra els abusos i la desigualat.

- Que -dins la República- només és realment lliure políticament 

qui no està condicionat per cap forma de dominació.

- En resum: la República és l’eina de construcció nacional i popular per excel·lència (basada en el dret a decidir i a organitzar la Res Publica – la Cosa Pública)

- - - - -

I hem de tenir clars també els continguts generals de la República Catalana Independent:

- Cal rebatre amb força la idea que abans de la independència no s’ha de parlar de continguts (perquè no parlem de programes de partit - parlem  de qüestions molt bàsiques i elementals)

- Parlem de drets bàsics dels ciutadans (vida digna, treball i sou dignes, llibertat d’expressió i manifestació … renda bàsica, sistema fiscal etc.)

- De la defensa dels drets econòmics i socials de les classes populars (treballadors, petit comerç, pagesia ... pensionistes etc.). Mesures de xoc per a aturar la misèria i la pobresa extrema.

- De fiscalitat justa, de foment del cooperativisme, de Banca pública.

- De defensa de la igualtat (d’homes i dones, i posar fi a tota discriminació).

- De defensa del territori i el patrimoni nacionals.

- De promoció de la participació popular (consultes, sistemes electorals oberts: llistes obertes, revocació de càrrecs etc.)

- De defensa i promoció de la llengua catalana  i dels Països Catalans.

- De defensa de la independència nacional i de la supressió dels instruments de coacció.

- De promoció de les relacions europees i mediterrànies etc.

En resum, la República Catalana independent és l’expressió de la voluntat popular. I és la construcció d’una societat justa alliberada de les opressions del passat. No és res de nou: és la nostra vida associativa traduïda en fets polítics.

- - - - -

Sabem, doncs, que ens espera – per a nosaltres i per als nostres fills – un futur de llibertat … I ens hem de preparar per a aconseguir-ho. I ho podrem portat a terme, organitzant-nos; i fent, amb fermesa i decisió, els passos necessaris.

Cal, en primer lloc, que a tots els pobles i barris organitzem (les setmanes i mesos vinents) grups unitaris per a la Defensa de la República Catalana Independent …

Ens hem de fer forts, hem de fer pinya contra les dificultats que vindran.

I, caldrà també,  que fem un procés ràpid per a posar en marxa la nostra llibertat política, perquè la llibertat no ens la regalaran i no hem de donar facilitats a l’enemic allargant els terminis:

Després del 27 de setembre ja hem de començar el nostre camí com a poble lliure. I ho hem de fer de manera ràpida amb pocs mesos. Diré només sis passos que em semblen importants:

1er. El nou parlament haurà de prendre de seguida el solemne compromís respectar només els acords dels òrgans emanats del nostre poble

2n. Caldrà crear organismes representatius propis, sobretot: 

- Una Assemblea Constituent

- L’Assemblea de Representants dels Països Catalans

3er. Aplicar urgentment mesures socials de xoc per a eradicar la pobresa i les injustícies socials que ofeguen el país.

4t. Elaborar amb una àmplia participació (durant 2 o 3 mesos) la constitució de la República Catalana Independent

5è. Aprovar per referèndum (o per qualsevol altre mitjà de representació) la nova constitució del poble català lliure.

6è. Proclamar de manera clara i definitiva la independència (El procés ha de ser ràpid, com he dit, sense més dilacions) 

 - - - - -

 I només dues coses per a acabar.

En primer lloc, un compromís: Que és que ara, cadascú de nosaltres, haurem d’explicar a tothom (a la feina, al barri, al cafè, a casa ...allà on sigui) que la independència és l’única solució. Hem d’explicar-ho, repetir-ho i cridar-ho, als més ingenus: “No hi ha cap solució per cap dels nostres problemes dins aquest Estat espanyol nascut del franquisme i pensat només per al benefici d’uns quants aprofitats”.  

Escampem-ho, fem que sigui un clam popular, hem de portar aquest missatge, tan clar i senzill, a tothom...

I en segon lloc, és important que tots plegats mantinguem la voluntat ben ferma de defensar la nostra República Catalana Independent.

Hem de fer-la nostra ja ara la República Catalana, com un fill que ha de venir:  l’hem de defensar i l’hem d’anar construint dia a dia entre tots .... fins a guanyar!!

- - - - -

És a dir (i acabo): 

- Des d’ara mateix ens hem de posar en moviment de manera permanent. 

- El dia 11 hem d’aconseguir una gran mobilització

- I el 27 de setembre, hem de guanyar votant una de les dues candidatures Junts pel Sí o la CUP-Crida Constituent , votant independència i votant també ruptura i justícia social...

Tothom hi ha de ser. Tothom pot aportar el seu esforç i la seva solidaritat. 

ARA EL FUTUR ÉS VOSTRE, DE VOSALTRES .... (ÉS NOSTRE, DE TOTES I TOTS NOSALTRES)

VISCA LA REPÚBLICA CATALANA INDEPENDENT!!

Fa uns dies es va obrir una immensa polseguera mediàtica arran de les declaracions del conseller de la Generalitat de Catalunya Germà Gordó, que es va mostrar obert a reconèixer com a connacionals a aquelles persones que així ho demanen de la resta dels Països Catalans. Més enllà de l’allau d’insults, desqualificacions i crítiques que va rebre el conseller, el que hi ha al fons del problema són dues qüestions que ens afecten directament. El primer és sobre la identitat nacional del PV. Un tema espinós i controvertit per a molta gent al nostre país.

La segona qüestió és sobre qui te dret a opinar i decidir sobre nosaltres. Sembla ser, per les respostes a G. Gordó per part del PP i PSOE i també la dels nostres governants a la Generalitat Valenciana, a més de per la majoria dels mitjans, que els catalans no poden opinar sobre el País Valencià. En canvi els madrilenys o els de Segovia posem per cas, sembla que sí poden opinar sobre el que som o deixem de ser. Una paradoxa si més no.

Però i nosaltres els valencians i valencianes? Tenim dret a opinar sobre el que som o volem ser? Des de Madrid ens diuen una i altra vegada que el tema no està obert al debat. Que això és va resoldre ja a la constitució del 78 i a l’estatut d’autonomia. Una constitució molt qüestionable històrica i democràticament pel seu origen i gestació i que molta gent dona ja, si més no, per esgotada i un estatut d’autonomia de segona aprovat com a part d’una mera descentralització administrativa de l’estat i amb importants dèficits democràtics.

El resultats de tal estructura jurídica que dictamina què som i com hem de governar-nos, no semblen molt satisfactoris per a la majoria,  i es deixen notar en amples aspectes de la nostra vida, com són el dèficit estructural de finançament, la manca d’inversions, la penosa situació de les nostres infraestructures, el nivell d’atur i precarització de les condicions laborals, la lapidació del nostre sistema financer, la violència estructural de gènere, el malbaratament dels nostres ecosistemes i altres molts aspectes.

Arran d’això crec que és més que legítim que com a ciutadania puguem preguntar-nos si tot això és deu a una maledicció o una plaga bíblica, o té per contra unes responsabilitats més tangibles, més humanes i per tant més opinables. És a dir, podem preguntar i preguntar-nos qui són els responsables de la nostra deficitària situació?  I sí podem fer tal cosa, podem també plantejar-nos si a més de saber d’on venen els nostres maldecaps podem decidir què fer per a solucionar-ho?. Podem o no podem i són altres qui han de decidir?

Les persones i les institucions que tant s’han escarotat davant l’oferiment del conseller Gordó, acusant-lo d’ingerència en assumptes del País Valencià,  ens reconeixen com a poble adult per a poder decidir per nosaltres mateixos? O per contra el que hi ha al darrere de tal escarotament és alguna cosa així com “no ens xafes els calls que això és el meu cortijo”?

 

[1] L’estat mai ha segut aliè a aquesta controvèrsia.

[2] Des de l'independentisme català sempre s'ha reconegut que "en darrera instància seran els valencians qui decidiran què volen ser", i per tant es reconeix el PV com a subjecte polític de dret.

Antoni Infante,  Plataforma pel Dret a Decidir PDaD

El proper dijous 10 de setembre tindrà lloc a Barcelona un acte internacional amb líders de l'esquerra europea que donaran el seu suport al dret a la independència. L'acte, que donarà començament a les 18:30 a la plaça del rei de la capital principatina comptarà amb les intervencions des del País Basc de Pernando Barrena, portaveu de Sortu, de Bodil Valero, eurodiputada pel partit verd de Suècia, Paul Maskey, diputat del Sinnfen d'Irlanda, Natalie Mcgarry, diputada de l'SNP d'Escòcia, i Nikolaj Villumsen, diputat de l'aliança roja-verda de Dinamarca.

L'acte estarà presentat pel diputat de la CUP Quim Arrufat i Toni Comín. L'acte ha estat organitzat per Esquerres per la Independència, plataforma on també pertany Poble Lliure.

L’11 de setembre de 2015 tornarem a sortir al carrer i tornarem a recordar com les classes populars resistiren heroicament durant més d'un any el setge de Barcelona per part de les tropes borbòniques. I ho farem en el moment en què tenim en joc la Ruptura Democràtica per la Independència al Principat de Catalunya. Després de 40 anys de feixisme i 35 d'autonomisme pujolista (que han estat 20 al País Valencià i 28 a les Illes d'espanyolisme del PP), és l'hora històrica de la Ruptura Democràtica. És l'hora històrica de la República Catalana Independent!

Diumenge, 30 Agost 2015 22:41

Presentació de llibre a Blanes

El proper divendres 4 de setembre tindrà lloc la presentació del llibre "Introducció a la història dels Països Catalans" amb Carles Castellanos, coautor del llibre i Agustí Barrera, historiador. L'acte començarà a les 18:30 h. a l'Ateneu Popular Sa Fera Ferotge (C/.Mas Enlaire, 3). L'acte ha estat organitzat per Arran de Blanes i amb la col·laboració de Poble Lliure i Avancem cap a la Independència.

Diumenge, 30 Agost 2015 22:22

"On som i què fem?" per Xavi Oca

La convocatòria de les eleccions del 27S assenyala, probablement, l’inici de la fase resolutiva d’allò que en els darrers anys s’ha anomenat “el procés” català cap a la sobirania. Cada vegada és més evident que aquesta confrontació entre el poble català i l’estat espanyol no pot acabar en taules, és a dir, no hi ha marxa enrere vers la fal·làcia autonomista.

Pàgina 12 de 18

La Veu de Poble Lliure

LaVeu

Contacta amb PL

Poble Lliure

organització política en lluita per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans

Contacta'ns

Facebook

Twitter

YouTube

Issuu

Agenda

Setembre 2017
Dil Dim Dic Dij Div Dis Diu
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30