El proper dijous 10 de setembre tindrà lloc a Barcelona un acte internacional amb líders de l'esquerra europea que donaran el seu suport al dret a la independència. L'acte, que donarà començament a les 18:30 a la plaça del rei de la capital principatina comptarà amb les intervencions des del País Basc de Pernando Barrena, portaveu de Sortu, de Bodil Valero, eurodiputada pel partit verd de Suècia, Paul Maskey, diputat del Sinnfen d'Irlanda, Natalie Mcgarry, diputada de l'SNP d'Escòcia, i Nikolaj Villumsen, diputat de l'aliança roja-verda de Dinamarca.

L'acte estarà presentat pel diputat de la CUP Quim Arrufat i Toni Comín. L'acte ha estat organitzat per Esquerres per la Independència, plataforma on també pertany Poble Lliure.

L’11 de setembre de 2015 tornarem a sortir al carrer i tornarem a recordar com les classes populars resistiren heroicament durant més d'un any el setge de Barcelona per part de les tropes borbòniques. I ho farem en el moment en què tenim en joc la Ruptura Democràtica per la Independència al Principat de Catalunya. Després de 40 anys de feixisme i 35 d'autonomisme pujolista (que han estat 20 al País Valencià i 28 a les Illes d'espanyolisme del PP), és l'hora històrica de la Ruptura Democràtica. És l'hora històrica de la República Catalana Independent!

Diumenge, 30 Agost 2015 22:41

Presentació de llibre a Blanes

El proper divendres 4 de setembre tindrà lloc la presentació del llibre "Introducció a la història dels Països Catalans" amb Carles Castellanos, coautor del llibre i Agustí Barrera, historiador. L'acte començarà a les 18:30 h. a l'Ateneu Popular Sa Fera Ferotge (C/.Mas Enlaire, 3). L'acte ha estat organitzat per Arran de Blanes i amb la col·laboració de Poble Lliure i Avancem cap a la Independència.

Diumenge, 30 Agost 2015 22:22

"On som i què fem?" per Xavi Oca

La convocatòria de les eleccions del 27S assenyala, probablement, l’inici de la fase resolutiva d’allò que en els darrers anys s’ha anomenat “el procés” català cap a la sobirania. Cada vegada és més evident que aquesta confrontació entre el poble català i l’estat espanyol no pot acabar en taules, és a dir, no hi ha marxa enrere vers la fal·làcia autonomista.

Aquest article és un avançament dels continguts del número 2 de la Veu de Poble Lliure, que sortirà en les properes setmanes. 

Destacats: “L'absència d'objectius finals en Podem és notòria”

L'anomenada «estratègia tsumani» només condueix a l'oportunisme com a pràctica política habitual i impossibilita qualsevol transformació real”

L'acumulació de forces no implica un procés gradual i lineal. Errors en l'apreciació de la conjuntura i en les decisions que se'n deriven poden frenar aquesta acumulació. I a l'inrevés”

La utilitat de les organitzacions revolucionàries es mesura per la seva capacitat d'operar en un temps no lineal. Això és un «art» i no pas una ciència”

El passat 16 de febrer, la inefable Gemma Ubasart va dir en una entrevista al «El món a RAC1»:

El debat independentista és un[a] [de les diferències amb la CUP]. També és una qüestió de l’estratègia política que es prioritza. L’estratègia de la CUP és més de formigueta. I l'estratègia de Podem és més de tsunami.

Com recordava la mateixa Ubasart, havia estat un altre membre de la direcció de Podem a Catalunya, Jordi Bonet, que en una entrevista a Vilaweb el 5 de febrer havia posat en circulació aquesta dicotomia (i les metàfores corresponents):

La diferència entre la CUP i Podem és més de mètode. La CUP fa una feina de mica en mica. Municipal, autonòmic, connexió amb les lluites que es desenvolupen a les places i les viles. Aglutinar aquestes lluites. Mètode formigueta i acumulació de forces. Podem és el mètode del tsunami. No és entrar a l'àmbit més petit, sinó és la hipòtesi nacional-popular, o populista, que s'ha experimentat en un seguit de països.

Tot i així, les paraules de Bonet havien passat inadvertides, mentre que les d'Ubasart van desfermar una certa polèmica a les xarxes, que sobretot va portar molts membres de la CUP i en general de l'Esquerra Independentista a afirmar públicament que s'identificaven amb l'estratègia de formigueta (expressions, com ara Jo, formigueta, es van fer habituals a les xarxes socials).

Més enllà d'aquestes reafirmacions identitàries i de metàfores simplificadores, creiem que la dicotomia establerta per alguns membres de Podem permet reflexionar sobre alguns aspectes de l'estratègia revolucionària.

A l'estiu les cigales oportunistes xerriquen

A més d'òbviament Ernesto Laclau, l'estratègia que alguns membres de Podem de Catalunya anomenen de «tsunami» és deutora també de la teoria politocològica estructura d'oportunitats polítiques. Segons aquesta teoria, pensada fonamentalment per analitzar l'acció política i la incidència dels moviments socials, en determinades conjuntures els sistemes polítics més o menys estables presenten obertures que permetrien incidir-hi per satisfer certes demandes.

No serem nosaltres qui negarem l'existència d'aquestes obertures i la necessitat que les organitzacions revolucionàries incideixin en la conjuntura. Sens dubte, la crisi econòmica i política de l'Estat espanyol seria una finestra d'oportunitat que permetria l'aparició d'agents polítics nous, com ara Podem, amb capacitat d'aglutinar més o menys exitosament les diferents impugnacions al sistema vigent.

Ara bé, aquesta incidència en la conjuntura, que és un requisit constant de l'activitat política, no pot estar mancada de perspectiva estratègica, tant en el sentit que cada moviment tàctic s'ha de situar en l'horitzó d'uns objectius finals com en el sentit que s'ha d'inserir en una estratègia a mitjà i llarg termini per arribar-hi.

Doncs bé, si analitzem els plantejaments de Podem ens adonem de seguida de la manca d'aquesta perspectiva estratègica en els dos sentits que acabem d'esmentar. D'una banda, l'absència d'objectius finals és notòria, de manera que ningú sap per exemple quin model de societat es vol construir, més enllà d'algunes referències vagues als països del nord d'Europa. Ho deixava clar Pablo Iglesias aquest març en l'article «Understanding Podemos», publicat per la revista New Left Review:

Però la mateixa crisi ha ajudat a forjar noves forces polítiques, sobretot Syriza a Grècia —que finalment té un govern sobirà, que defensa una Europa social— i Podemos a Espanya, cosa que ha obert la possibilitat d'un canvi polític real i de recuperació dels drets socials. Òbviament, en les condicions actuals això no té res a veure amb la revolució, o la transició al socialisme, en el sentit històric d'aquests termes. Però sí és factible aspirar a l'existència de processos sobiranistes que limitarien el poder de les finances, estimularien la transformació de la producció, garantirien una redistribució més àmplia de la riquesa i impulsarien una configuració democràtica de les institucions europees.

Per tant, Podem aspira fonamentalment a la implementació d'una agenda antineoliberal, dos punts fonamentals de la qual serien la recuperació d'uns mítics1 drets socials i una certa redistribució de la riquesa. El canvi polític «real» es limita a aquests objectius a curt termini, sense que s'esbossi cap horitzó a mitjà i llarg termini, com reconeixia també aquest juliol un dels seus ideòlegs, Íñigo Errejón, en un acte celebrat a Barcelona per presentar el seu llibre Construir pueblo. L'objectiu seria un retorn al paradís socialdemòcrata, al pacte posterior a la II Guerra Mundial en els països del centre capitalista.

Per tant, pel que fa als objectius, la immediatesa guia l'acció política de Podemos i, més concretament, l'electoralisme. En aquest punt és pertinent recordar unes paraules de Michael A. Lebowitz:2

Tanmateix, sí que hem de saber cap a on volem anar. Diu una vella dita que «si no saps on vols anar, qualsevol camí t'hi durà». La dita és incorrecta, però: «Si no saps on vols anar, cap camí t'hi durà.»

D'altra banda, a partir d'uns objectius a curt termini tan migrats, inscrits en la tradició reformista socialdemòcrata, tota l'estratègia es redueix a bastir una organització política per guanyar eleccions i a un seguit d'operacions discursives, l'objectiu principal de les quals és dividir el camp polític en dues parts i alhora construir una identitat política (allò de «construir poble»). I pel que fa a la política d'aliances, no cal estranyar-se que sigui erràtica i oportunista: el PSOE deixa de ser casta en funció de possibles pactes de govern, per no parlar de la relació asimètrica amb IU i ICV-EUiA.

Com es pot deduir de les paraules de Jordi Bonet, en aquesta estratègia la connexió amb les lluites és irrellevant. A tot estirar s'aspira a representar-ne les «demandes». També ho és la construcció de contrapoders, que necessiten d'entrada aquesta connexió amb les lluites.

En aquesta estratègia tampoc no hi ha lloc per a una organització que serveixi també per a la mobilització i l'enquadrament militant, sense subordinar aquestes funcions a la lluita institucional. En aquest sentit, són reveladores, pel seu reduccionisme, unes paraules de Pablo Iglesias del passat 20 de juliol, les quals van ser piulades per l'organització que dirigeix: "La gent no milita en els partits polítics; militen en els mitjans de comunicació".

En el rerefons de tot plegat hi ha una de les mancances més greus de Podem: una concepció simplista del Poder, que el redueix fonamentalment a les institucions polítiques triades per sufragi universal. Es menysté que sovint el veritable Poder (o veritables poders) no és en aquestes institucions i que si no es disposa de contrapoders si més no defensius es fa impossible dur a terme no només cap transformació en profunditat sinó fins i tot una agenda socialdemòcrata. Perquè qui defensaria l'acció d'un veritable govern transformador contra les escomeses dels veritables poders? En aquest sentit, el que ha passat recentment a Grècia hauria de servir com a reflexió sobre determinades estratègies que no tenen en compte aspectes fonamentals de les forces (el poder) que s'oposen a un projecte que pretén presentar-se com a transformador.

Amb tots aquests materials a l'obrador, no cal estranyar-se que el discurs de Podem hagi fet un viratge tan ràpid, perquè, com que es tracta de «guanyar eleccions sigui com sigui», tot hi està

subordinat. Ho analitzava el politicòleg Jordi Muñoz el passat 31 de maig en un article al diari Ara:

Igualment, els elogis freqüents a institucions com la policia i l’exèrcit són una altra novetat destacada del discurs polític de Podem perquè suposen una ruptura amb la tradició antiautoritària de l’esquerra espanyola. Iglesias fins i tot ha tingut bones paraules per a la monarquia borbònica i l’Església catòlica. No és difícil d’identificar, en aquest sobtat apreci per institucions més aviat conservadores, una combinació de la influència llatinoamericana amb el càlcul demoscòpic, que els porta a esquivar qualsevol qüestió que pugui suposar contradiccions internes entre la gent, que és el subjecte polític que volen activar.

En aquesta mutació ideològica, tot el que no es considera útil per construir l’hegemonia anhelada és eliminat, sense gaires manies, del discurs i la praxi política. I això inclou l’assemblearisme, el republicanisme, l’anticlericalisme i el dret a l’autodeterminació dels pobles de l’Estat.

Comptat i debatut, l'anomenada «estratègia tsumani» només condueix a l'oportunisme com a pràctica política habitual i, de fet, a impossibilitar qualsevol transformació real.

Reduccionismes al voltant de l'estratègia de «formigueta»

Tal com hem vist en començar l'article, a la suposada estratègia de «tsunami», s'hi oposa la de «formigueta», que pressuposa evidentment una implicació en les lluites i una relació estreta del front institucional d'un moviment amb aquestes lluites.

Aquesta estratègia s'associa al que tradicionalment s'ha anomenat acumulació de forces. Ara bé, a diferència del que es pot pensar no hi ha una única manera d'acumular forces, ni aquesta acumulació implica un procés gradual (uniformement accelerat) i lineal des del punt vista quantitatiu, que expressaria la dita «en mica en mica s'omple la pica». És a dir, el ritme de l'acumulació no és idèntic sempre, com massa sovint es creu quan s'evoca la metàfora.

Per exemple, fins fa tres anys força gent del nostre moviment creia que ser al Parlament d'amunt era contradictori amb aquesta acumulació, i aquesta era una de les raons que es brandava per oposar-se a presentar-se a les eleccions supramunicipals. Eren els temps en què s'accentuava la identificació del projecte la CUP amb un municipalisme a ultrança, que era concebut en si mateix com una estratègia. Després de tres anys de ser al Parlament d'amunt, molt poca gent defensaria ara aquest plantejament, perquè la pràctica ha demostrat que la nostra presència a institucions supramunicipals no només suma sinó que multiplica el projecte, de manera que els resultats del passat 24M deuen una part gens menyspreable a aquesta presència, especialment en els grans nuclis urbans. L'acumulació municipalista va ser fonamental i necessària en una determinada fase de creixement, però ser al Parlament d'amunt ha permès fer arribar el nostre projecte a molta més gent que no abans, i en un període de temps molt més curt.

Els plantejaments gradualistes i lineals tampoc no tenen en compte que no existeix una mena d'acumulació infinita (una concepció més aviat positivista més que no pas dialèctica), sinó que pot haver-hi estancaments i/o retrocessos (els estancament són en el fons retrocessos). Així, errors en l'apreciació de la conjuntura i en les decisions que se'n deriven poden frenar aquesta acumulació. I a l'inrevés, una apreciació adequada de la conjuntura i, per tant, una determinada decisió política pot accelerar-la. Això és el que va passar arran del 9-N, en què la CUP i en general l'Esquerra Independentista va prendre una decisió difícil però adequada, que li va permetre acumular més forces.

D'altra banda, cal ser conscient que una visió lineal i reduccionista de l'acumulació de forces és incapaç de copsar (i actuar-hi en conseqüència) el que Lenin (i Daniel Bensaïd3 seguint el líder bolxevic) anomenen els «salts», és a dir, aquells moments propicis, de crisi (revolucionària), de ruptura. En el moment del «salt» (un salt qualitatiu, sens dubte), en què la història s'accelera, consignes més pròpies d'una botiga de vetes-i-fils, com ara "anar a poc a poc i bona lletra", no només esdevenen inútils sinó contrarevolucionàries. En aquestes circumstàncies, la utilitat de les organitzacions revolucionàries es mesura per la seva capacitat d'operar en un temps no lineal, la qual cosa no és gens fàcil, ja que ens trobem davant un “art” i no pas una ciència i, per tant, la possibilitat d'equivocar-se és altament probable, com demostren nombroses experiències històriques. Com afirma Bensaïd:

Les revolucions tenen el seu temps específic, compassat per acceleracions i alentiments. Tenen també la seva geometria específica, en què la línia recta es trenca en les bifurcacions i girs bruscos de la història. El partit apareix sota una nova llum. En Lenin ja no és el resultat d'una experiència acumulativa, ni el modest pedagog encarregat d'elevar els proletaris des de l'obscura ignorància als llums de la raó. Esdevé un operador estratègic, una mena de caixa de velocitats i d'orientador de la lluita de classes.

Finalment, un altre aspecte de l'acumulació de forces que cal comentar és la seva relació amb la guerra de posicions, en oposició a la guerra de moviments, una distinció esbossada per Gramsci. Com recordarem, el revolucionari sard reflexionà sobre la dificultat d'aplicar al que anomenava l'Occident l'estratègia que havia portat la classe treballadora russa a la presa del poder. A diferència de Rússia, la complexitat de la societat civil a països com Itàlia feia que fossin més resistents a un sobtat cop revolucionari que es fes amb les regnes de l'Estat. Segons Gramsci, l'estructura robusta de la societat civil en aquests països constituïa un conjunt de «fortaleses i casamates» que calia conquerir abans d'assaltar l'Estat. Calia, doncs, conquerir l'hegemonia dins la societat civil.

Cal parar esment, però, que l'estratègia esbossada per Gramsci no consisteix fonamentalment a construir estructures i/o instruments del i per al moviment,4 en aquest cas de l'Esquerra Independentista, sinó en un treball sostingut dins determinades institucions de la societat civil, sense el qual és impossible assolir l'hegemonia i assaltar la trinxera de l'Estat. En aquest sentit, si hi ha res de més oposat a la guerra de posicions són els espais i les polítiques d'autoconsum.

A. Contell

1Diem mítics perquè en primer lloc s'oblida que, pel que fa a aquests drets, en cap moment es va arribar a assolir un nivell comparable d'aquests drets amb d'altres països europeus; i en segon lloc, es menysté que des de fa trenta anys hi ha hagut una erosió constant d'aquests migrats. Per tant, parlar de «recuperar» els drets socials no deixa de ser una visió històrica bastant esbiaixada, per no dir idealitzada, a més d'ignorar que el capitalisme actual ha llançat el projecte socialdemòcrata a l'abocador.

2L'alternativa socialista: el veritable desenvolupament humà. Barcelona: Edicions del 1979, 2014, p. 27.

3La política como arte estratégico. Torrejón de Ardoz: La Oveja Negra, 2013.

4La qual cosa no vol dir que no s'hagin de crear o construir aquestes imprescindibles estructures, però no pas com a substitut del treball que s'ha de dur a terme dins la societat civil.

Encarna Canet

Militant de Poble Lliure i la CUP d'Almàssera

Els darrers assassinats masclistes de dones i els seus fills i filles ens torna a enervar i a posar el cor a la gola fins el punt de tindre ganes de vomitar-lo. Tanmateix aquests fets no ens resulten novedosos donat que una i altra vegada les barbaritats contra les dones per banda de la societat heteropatriarcal i els seus acèrrims seguidors no han estat mai interrompudes. Una vegada més i com tantes altres quan hi ha víctimes mortals, vos hem sentit parlar als governants espanyols (i les seves delegacions autonòmiques) de la necessitat de que les dones víctimes de violència denuncien, de la necessitat de protocols d´actuació i de la coordinació de les professionals, de la creació de recursos, de més jutjats especialitzats.

Divendres, 24 Juliol 2015 13:49

El Dret a Decidir al Feslloch

Toni Infante

Militant de Poble Lliure, la CUP d'Almàssera i coodinador de la PDaD

El passat 10 de juliol vaig estar convidat com a membre de la Plataforma pel Dret a Decidir per a donar una xerrada sobre el Dret a Decidir a Benlloch dins del Feslloch, festival de música en valencià que organitza Escola Valenciana. Com que no es va gravar i algunes persones m’han demanat el contingut, he transcrit el guió que vaig utilitzar en forma d’article, advertint però que hi pot haver alguna lleugera diferència entre una i altra versió. 

Eduard Garcia

Militant de Poble Lliure, la CUP de Biar i membre de l'Equip de Llibertat.cat

En una entrevista publicada per Llibertat.cat el passat 22 de maig amb motiu de les eleccions locals i autonòmiques al País Valencià el mitjà independentista destacava una de les meues respostes que literalment deia “no entenc qui creu que no es poden fer CUP al País Valencià”, dos dies després de realitzar l’entrevista, la nit del 24 es confirmava la notícia, la CUP aconseguia els seus dos primers regidors i regidores al País Valencià, concretament a Pedreguer(Marina Alta), on ja es tenia representació mitjançant una candidatura municipalista, però esta volta s’havia aconseguit amb les sigles de la CUP, fet que confirmava que no sols es pot treballar i presentar candidatures sota les sigles de la CUP al País Valencià com hem fet a Biar (l’Alcoià), Almàssera(Horta Nord) i el citat Pedreguer, si no que tenim possibilitats fins i tot d’entrar als nostres ajuntaments, on està una part del poder real de decisió.

Des de Poble Lliure volem fer les següents consideracions sobre l’acord de llista unitària per al 27 de setembre:

En primer lloc, entenem que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) ha aconseguit portar la conjuntura a un terreny abonat pel dilacionisme i ha demostrat, un cop més, que aquesta formació està més preocupada per mantenir-se en el poder que per avançar cap a la independència. Així, vam veure com, després del 9N, el partit liderat per Artur Mas va decidir endarrerir les eleccions pel 27S, en lloc de convocar-les just després del procés participatiu com marcava el mandat democràtic. Aquesta jugada va ser possible gràcies a un pacte amb ERC a canvi de presentar-se als comicis amb llistes separades. L’acord d’aquesta setmana ha implicat, doncs, una total concessió d’ERC a l’estratègia convergent que no ha sabut imposar cap de les seves propostes inicials: ni les eleccions al març, ni les llistes separades.

Al marge de les mancances explícites dels dos partits independentistes amb més representació a Catalunya, tot indica que la independència guanyarà les eleccions del proper 27 de setembre, portant a la necessitat d’una ruptura política amb l’Estat espanyol. No obstant això, la ruptura només serà possible abandonant les polítiques dilacionistes i contemporitzadores amb el poder de l’Estat, i reforçant les posicions rupturistes dins el conjunt de l’independentisme.

Així centrant-nos en la proposta consensuada i tenint en compte les mancances ja explicitades,  des de Poble Lliure entenem que el format de les plebiscitàries entorn a les dues llistes acordades (la del pacte entre CDC-ERC-Entitats i independents) i la d’ Unitat Popular (CUP-Crida Constituent) presenta un element que cal considerar positiu: la possibilitat de fer bascular, per una banda, als sectors de l'esquerra que es movien en el terreny de l’ambigüitat cap a posicions de ruptura independentista, i, per l’altra, de guanyar posicions en el debat social i constituent dins el propi bloc independentista. Aquesta és, doncs, la tasca que, entenem com a prioritària durant les properes setmanes i mesos.

Secretariat Nacional. Països Catalans 17 de juliol 2015

Dimecres, 15 Juliol 2015 22:23

Unitat popular, CUP i País Valencià

La realitat política dintre del País Valencià és evident que està canviant. Discursos com el de Ximo Puig i presències com la de Ribó en la manifestació reivindicativa en defensa de les persones homosexuals, bisexuals i transsexuals ho demostren. Ara bé, malgrat ser un canvi esperat i desitjat, falta demostrar amb polítiques clares i contundents si realment açò és un canvi polític o una transformació Lampedusiana del règim al nostre País Valencià.

Pàgina 14 de 19

La Veu de Poble Lliure

LaVeu

Contacta amb PL

Poble Lliure

organització política en lluita per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans

Contacta'ns

Facebook

Twitter

YouTube

Issuu

Agenda

Agost 2018
Dil Dim Dic Dij Div Dis Diu
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31