Una llibertat que covardament t’han negat durant anys i que mai estarà completa sense la llibertat de tots i totes, sense la llibertat dels nostres pobles, sense els mil i un esclavatges que encara ens resten per trencar i enviar a l’abocador de la història. La teva aportació i el teu mestratge ens és imprescindible.

 

Com fem la ruptura independentista? Aquesta ha estat la pregunta que el diputat de la CUP i militant de Poble Lliure, Albert Botran, ha intentat respondre davant una dotzena de ciutadans que dimecres van participar a la segona jornada de debat i formacióque organitza l’assemblea territorial de Barcelona de Poble Lliure. En el context actual, quan el procés s’està obrint per dotar-lo del caràcter constituent, el cupaire ha insistit “que cal definir les vies de ruptura”. En aquest sentit, en un gest d’autocrítica, ha reconegut que ara mateix el full de ruta pot generar “certa incertesa” entre la ciutadania.

Aquests darrers mesos, a mesura que s’aguditza el debat sobre la independència, van apareixent escrits de diversa volada sobre aspectes que, sens dubte, interessa anar debatent i clarificant pel bé del camí que ens resta per recórrer.Aquest debat ha tingut part de la seva expressió al voltant de la posició de la CUP arran del 27S. Si la dinàmica imposada per un cert biaix personalista (el nom del president) no hagués desviat l’atenció, podríem haver aprofitat les condicions del moment per aprofundir discussions amb un cert rigor teòric que sempre ens és ben necessari, com seria la qüestió de l’existència i la forma de l’Estat independent. Aquest debat, que ha de superar l’àmbit de la CUP, s’esdevé necessari per saber el què, el com, el quan i amb qui, uns continguts que marcaran els pròxims mesos i perfilaran tant la tàctica com l’estratègia del moviment d’alliberament nacional.

 El proppassat diumenge 14 de febrer, rebíem amb gran estupefacció la notícia de la mort de Muriel Casals i Couturier, diputada de Junts pel Sí i expresidenta d’Òmnium Cultural. En aquests moments de dolor i consternació, no podem fer altra cosa que fer arribar el nostre condol més sincer als familiars, amics i companys de la Muriel, en nom del conjunt de la militància de Poble Lliure.

Dijous 18 de febrer comencen les jornades de Debat i Formació (Hivern 2016) que organitza l'Assemblea Territorial de Barcelona de Poble Lliure. Tots els actes tindran lloc a l'Espai Basset de Barcelona (C/ Elisi, 20).

L'acte que obre el cicle porta el títol de "Què entenem per imperialisme?" que anirà a càrrec del militant de la CUP i de Poble Lliure, Xavi Oca. Es projectarà un videofòrum sobre el conflicte a Síria.

Les següents sessions seran les següents:

Dimecres, 24 de febrer - Com fem la Ruptura Independentista? amb el diputat de la CUP i militant de Poble Lliure, Albert Botran.

Dijous, 3 de març - Presentació del decàleg "Un país lliure de patriarcat" a càrrec de membres de Feministes per la Independència.

Article publicat a Llibertat.cat el 14 de febrer de 2016.

Alguna cosa s’està movent a tot el territori de la nació que obre uns nous horitzons polítics i socials impensables fa uns anys: un enorme i depredador procés amb una economia criminal i unes castes corruptores i corruptes s’està ensorrant a tots els Països Catalans amb més o menys terrabastall ; no es tracta únicament del PP i els seus entorns o el sistema polític de la transició format per l’entramat fins ara de PP-PSOE-CIU amb afegitons de les marques de la tradició comunista, sinó que és tot el sistema monàrquic parlamentari, judicial, financer, d’organització dels treballadors, i del sistema de valors, de drets i deures que han de regir una societat lliure i justa que està corcat i necessita un canvi profund i un començar de nou amb una empenta popular i un plantejament de ruptura de les estructures de l’Estat Espanyol.

Parlo de la necessitat de ruptura i no únicament de regeneració o de recanvi d’aquestes estructures i de les seves castes governants i hem de remarcar que sempre que hi ha una crisi profunda d’aquest estat, la qüestió política de la nació catalana completa apareix com un element clau d’aquesta ruptura i menystenir, ocultar, esborrar, silenciar, refusar, esclafar o destruir la realitat dels Països Catalans és una missió estratègica central que comparteixen tots els unionistes siguin del color que siguin – inclosos els que defensen un dret de decidir no se sap ben bé què- i visquin dins o fora dels Països Catalans.

Qui hagi donat un cop d’ull a les memòries de José Maria Aznar haurà llegit com un dels eixos inalterables que guia la seva política i del qual se sent més orgullós és precisament la destrucció de les relacions històriques, polítiques i de confiança entre la gent del País Valencià i la de Catalunya i la seva substitució pel l’eix València-Madrid , el que els del PP han anomenat “el eje de la prosperidad”! que ha resultat ser l’eix de la corrupció més depredadora! Escriu Aznar :« cambiar el signo político del Levante español representaba para el centroderecha un gran reto y conseguirlo fue una operación histórica que suponía un valioso factor de equilibrio general en España. El vínculo entre Madrid i Valencia generaria por razones de proximidad geográfica sinergías muy importantes a la Comunidad Valenciana, que contribuirían a fortalecer una posición propia ante el expansionisimo del nacionalismo radical desde Cataluña y desde la misma Valencia [...] En tan sólo una década el PP pasó a ser la fuerza ya no sólo mayoritaria sinó prácticamente hegemónica; la transformación económica y social ha sido espectacular» Al servei d’aquesta política s’han sacrificat  tant un espai comú de comunicació en català com el corredor ferroviari mediterrani, com l’optimització entre els ports i aeroports dels Països catalans, com la política de l’aigua i els transvessaments, i sobretot s’ha fomentat el recel, l’odi i els tòpics de menyspreu i desconeixement mutu entre valencians, catalans i illencs amb quantitats immenses de diners destinades a comprar voluntats i interessos i amb una repressió selectiva contra tot allò que podia refer llaços d’agermanament pancatalanistes.

Ens enganyaríem si pensem que amb el fracàs i l’enfangament en la corrupció d’una part important del blaverisme, la coneguda com a “batalla de València” s’ha acabat; hem de comptar que la construcció política del blaverisme ha rebut un cop negatiu important que es reflecteix fins i tot en la situació del València CF o en la desaparició de les caixes d’estalvi valencianes però per a l’unionisme continua sent una estratègia imprescindible a la qual no renunciaran fàcilment ni el PP, ni el PSOE més estatalista, ni els nous grups polítics, els C’s de manera molt contundent i els Podemos amb maniobres d’encerclament, promeses de veus pròpies i opes més menys hostils. De moment al Congrés espanyol asseguren més una veu pròpia els diputats valencians que s’han estimat més anar al grup mixt que els podemites del Principat que han quedat subsumits a les ordres de Pablo Iglesias.

Ara mateix tot el conjunt de la nació –els Països Catalans- és com si hagués sortit d’una greu malaltia i s’hagués de dedicar , sobretot, a curar les ferides, refer el teixit sa, recuperar la salut psíquica, social, econòmica, cultural i lingüística i restaurar la confiança mútua entre els ciutadans dels PaÏsos Catalans.

Políticament tot aquest procés de sanejament i ruptura pot ser considerat com a part d’un procés constituent molt ampli que vagi desplegant diferents eines i estructures noves a tots els Països Catalans,- assemblees i plataformes reivindicatives entorn a temes concrets com els diferents temes de corrupció, l’espai comunicacional en català, el sentit de sentir-se enllaçats per la llengua a tots els nivells, la lluita conjunta per desobeir la Llei Wert, les accions conjuntes per preservar el territori i la cultura, els temes de l’aigua, dels enllaços ferroviaris, de parar els peus a temes com el Castor, les lluites per una regeneració de les pràctiques polítiques dins i fora dels parlaments autonòmics, l’aprofundiment de la democràcia i la lluita per les millores socials i contra l’avanç de la precarietat i la pobresa. 

En aquest context que des del Principat es treballi per un procés constituent cap a la República Catalana Independent que no tanqui la porta a relacions fraternals  i organitzatives amb la resta de la nació és perfectament plantejable i factible : Una Assemblea de càrrecs electes dels Països Catalans ha d’aparèixer en un horitzó temporal i polític no massa llunyà com a materialització de les necessitats que – descartat l’infaust eix de la prosperitat aznarià – el projecte tàctic i estratègic estableix per uns Països Catalans lliures.

Article publicat a ElMón l'11 de febrer de 2016.

El 9 de novembre de 2014, centenars de milers de catalans i catalanes van desconnectar nacionalment d'Espanya, en un acte de desobediència massiva contra el govern de Mariano Rajoy i les institucions de l'Estat. El disbarat antidemocràtic fou tan immens que no van permetre la celebració d'un referèndum vinculant, ni tampoc una consulta, ni tan sols un procés participatiu, on la població pogués pronunciar-se sobre la independència de Catalunya.

D'aquesta manera, tot el que va venir a continuació del 9N va ser l'obertura d'un parèntesi que encara no s'ha tancat. Per a molts va ser com omplir-se d'aire els pulmons i aguantar la respiració fins encara a dia d'avui, entrar als llimbs com a nació, a un estadi passatger del ser i del no ser, a un "mentrestant" que porta a molta gent a formular-se la mateixa pregunta: Què esperem per començar a construir la República Catalana?

De respostes n'hi ha moltes i per a tots els gustos. Però una de les més eloqüents, ja que la defensen, fins i tot, alguns sectors favorables a la independència, tant de dretes com d'esquerres, és que no tenim "encara" legitimitat per materialitzar la independència. Per declarar-la, per proclamar-la, per realitzar-la, diguem-ne com vulguem, el fet és que aquests sectors consideren que Catalunya encara no es pot constituir en una República Independent.

L'argument d'aquesta suposada "falta de legitimitat" quin és? Doncs que a les eleccions del passat 27S no vam arribar al 50% dels vots favorables (alguns diuen que havien de ser el 51%, d'altres el 55%...) que consideren necessaris per legitimar l'aposta independentista. No cal dir que des del búnquer espanyolista se'ls escapa més d'una rialleta per sota el nas quan senten que sectors autoproclamats partidaris del dret decidir exposen aquests arguments, i encara són més sorneguers quan ho afirmen alguns que s'han postulat a favor de la independència.

La nostra és una lluita d'alliberament nacional. No és una altra cosa. Ni una oportunitat per a la regeneració democràtica de les institucions, ni una manera de forçar l'obtenció del concert econòmic o d'un tracte fiscal més favorable per a Catalunya, ni una batalla partidista, ni una simple crisi territorial. Res de tot això. El poble català té la legitimitat històrica per alliberar-se unilateralment, no requereix el permís ni l'aprovació prèvia de cap institució, ni de ningú, en el camí del seu alliberament. És que el 1707, per posar un exemple, les tropes borbòniques van necessitar alguna legitimitat (que no fos per motu proprio de Felip V) per incendiar i exterminar la població de Xàtiva?

Els fonaments de tota estratègia independentista han de partir del fet que som una nació ocupada i que, per tant, tenim no només el dret, sinó també el deure d'alliberar-nos. Tota nació esclava té el deure d'alliberar-se. Com digué Lluís Maria Xirinacs, "una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers". Per això, l'independentisme també ha de tenir clar que les condicions d'opressió nacional no poden ser considerades al mateix nivell de legitimitat que la constitució d'una República Democràtica Catalana.

El filòsof alemany Fichte va escriure que "el poble és de fet i de dret el poder suprem sobre el qual no n'hi ha cap altre (...) El seu aixecament és, per naturalesa de les coses, sempre just, no només quant a la forma, sinó també quant a la matèria". I això és exactament el que estem emprenent: la Revolució Catalana. Per a la qual no necessitem cap més legitimitat que la històrica, la que ens aporta el sol fet d'existir com a nació i la de tenir consciència de la necessitat d'alliberar-nos.

Dit d'una altra manera: quan una massa crítica d'una nació ha pres consciència de si mateixa (condicions subjectives favorables) i de la seva condició de societat oprimida (realitat material objectiva), aquesta esdevé poble en lluita; és a dir, subjecte polític revolucionari. "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble", que deia el poeta Estellés. I si alguna cosa hem demostrat els catalans i les catalanes durant els últims anys, en les grans manifestacions de l'11 de setembre, és que som poble, i un dels més ben organitzats i mobilitzats del món.

Per això, la suposada condició sine qua non sobre la necessitat de superar un llindar de vots o d'assolir una victòria que superi el 50% de vots (o els que siguin) en un referèndum no és res més que una coartada populista de l'unionisme i del regeneracionisme espanyolista. Com a nació oprimida, doncs, tenim la legitimitat històrica per alliberar-nos i, per poder-ho fer, tenim la valuosa eina d'una majoria absoluta parlamentària i de representants electes municipals favorables a la independència. I tenim un poble mobilitzat per empènyer-los quan s'arronsin, i a donar-los suport quan s'arrisquin. Sense més dilació, per tant, cal avançar cap a la constitució de la República Catalana Independent.

Per altra banda, però, això no significa que els sectors més conscients i organitzats del poble català "imposin" la independència a la resta de la població. Imposar la independència, com imposar la llibertat, òbviament seria una contradicció en els termes. Però l'Estat de les autonomies espanyol, sorgit de la reforma de la legalitat franquista, no pot ser considerat font de legitimitat democràtica. L'independentisme, de fet, ja no va reconèixer ni va avalar l'anomenada transició, com un procés democràtic, sinó com un règim de continuïtat. Per tant, cap procés electoral ni referendari sota el marc espanyol pot ser considerat legítim des d'un punt de vista democràtic.

Així doncs, per tal que el poble català pugui decidir el seu futur, tal i com pretenia fer el 9N, cal que es doti d'un veritable marc democràtic. Només en un marc de llibertat, el poble podrà decidir lliurement i, aquest, només pot ser el de la República Catalana. Perquè només una nació lliure pot decidir federar-se, confederar-se o, fins i tot, deixar d'existir. Una nació sotmesa, en canvi, podria decidir poc més que la mida i la forma de les seves cadenes, sempre i quan l'amo ho acceptés. Per tant, no veig altre camí possible, legítim i just que no sigui el de la via unilateral cap a la independència.

 

Article publicat a Llibertat.cat el 9 de febrer de 2016.

Aquesta és la qüestió. Després de les confrontacions dels darrers mesos en què ha semblat que alguns sectors s’oposaven a la independència en una mena d’embogiment esquerranista, ara sembla que es vulgui entrar en una etapa en què  s’hagi d’esborrar aquesta deriva que ha portat d’esquerra independentista a la vora del precipici per l’obstinació d’alguns per a anar a unes eleccions al mes de març que invalidarien la majoria parlamentària independentista del 27 de setembre. Després d’un acord d’investidura sense gaire solta ni volta, tothom s’afirma ara, amb una insistència sospitosa, com a més independentista que ningú, proclamant als quatre vents la seva adhesió fervent al procés de ruptura i desconnexió orientat cap a la independència.

Què hi ha de cert en tot això? – és lícit de preguntar-se -, quan sabem que els sentiments de fredor independentista estan arrelats i vénen de lluny des d’una mateixa banda. Ja es van expressar en el moment de les Consultes sobre la Independència i, d’aleshores ençà, el recel envers les mobilitzacions de masses organitzades per la PDD i per l’ANC han trobat el seu públic, el mateix que s’ha entusiasmat amb els avanços electorals de l’esquerra espanyola (com Podemos i entorn) a les eleccions del 20 de desembre passat.

És per això que seria bo que, des de l’independentisme, exigim que les proclames de fe independentista siguin acompanyades per fets. D’aquesta manera, més que fer cas del que es proclama caldrà tenir en compte quina política es fa realment.

Fer política independentista en aquests moments vol dir assumir un conjunt d’elements mínims que defineixen les línies bàsiques del rumb cap a la República Catalana Independent.

Podem resumir aquests elements en tres grans línies d’acció:

  1. La ruptura amb l’Estat espanyol.
  2. Assumir l’abast social i polític del bloc independentista.
  3. La construcció de l’Estat català. 

1) Un aspecte bàsic de la línia d’acció independentista és la ruptura amb l’Estat espanyol, un procés que té diverses expressions: d’una banda, la famosa construcció d’estructures d’estat, la més significativa de les quals és la Hisenda pròpia. D’altra banda, la ruptura es traduirà per diferents confrontacions successives amb el poder de l’estat, aspecte que s’ha descrit com a desobediència o insubmissió. Pensar que aquesta ruptura es pot portar a terme sense transgredir la legalitat espanyola és una barrabassada pròpia dels qui es diuen independentistes però es mantenen dins la ideologia autonomista.

Només el desplegament de la mobilització i l’organització independents del marc estatal i autonomista (com per mitjà d’una Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans) permetrà portar a terme la ruptura necessària.

D’altra banda caldrà preparar la capacitat de respondre des de la mobilització i des de les institucions als embats que l’estat i l’oligarquia perpetraran contra el nostre projecte polític; és a dir, preparar el poble català per a la lluita democràtica en defensa de la República, repel·lint les agressions exteriors i fiscalitzant l’actuació dels representants institucionals.

2) La independència s’assolirà si partim del conjunt de sectors socials que hi estan interessats, des de les classes populars i la petita burgesia, fins a sectors de la mitjana burgesia. Assumir aquesta composició social bàsica és una prova d’estar en una orientació independentista o no. L’altre aspecte comú de l’independentisme, en aquesta qüestió, és la necessitat d’estendre la influència social per mitjà d’una actuació adequada: reforçant les organitzacions populars, la mobilització i el protagonisme dels qui dia a dia lluiten i treballen en defensa del territori, l’educació, la sanitat, la igualtat de gènere, el dret a l’habitatge, la llengua i la cultura… I, més concretament, treballant de bracet administracions i col·lectius socials, per l’activació de plans de xoc contra la pobresa i la precarietat, fent de la garantia dels drets socials inalienables una de les prioritats de tota acció de govern. I desplegant un procés constituent participatiu i de base. És a dir, amb la implicació i participació del màxim de persones i col·lectius lligats als moviments populars, les lluites socials i la societat civil per definir els principis rectors de la nova República. 

3) No hi pot haver independència sense construcció de l’Estat, des de les primeres mesures ja esmentades com la Hisenda pròpia fins a d’altres estructures també necessàries  com la banca pública, un cos jurídic i administratiu, i una política de relacions internacionals que garanteixi els màxims suports possibles al reconeixement de la República Catalana.

Les bases de la nova República s’hauran de determinar, com ja ho hem apuntat més amunt, a través d’un debat constituent participatiu per tal de garantint-ne el seu caràcter de justícia social i radicalitat democràtica.

La defensa del nou Estat català és important i no pot ser desestimada per concepcions poc polítiques de la societat. Des del punt de vista de l’indepedentisme l’Estat català independent pot ser, doncs, un instrument útil per a la defensa dels interessos de les classes populars també com a instrument per a frenar les intrusions del capitalisme europeu i internacional.

Cal tenir clar que la conquesta de la independència és una qüestió de poder i aquest poder s’expressa per la construcció de l’Estat independent. Ser independentista inclou, doncs, de manera indefugible la defensa de l’Estat com a instrument de poder apropiat pel poble català.

A part d’aquestes característiques que poden definir una acció com a independentista o no, l’independentisme d’esquerra té una altra necessitat pròpia imperiosa que és la de construir una Unitat Popular capaç d’aglutinar els sectors més mobilitzats de les classes populars. I això s’haurà de fer sense sectarismes ni ideologismes que poden limitar la seva capacitat d’incidència i d’arrelament social. Això és necessari perquè sense una Unitat Popular arrelada arreu del territori, la força del moviment independentista es pot veure molt limitada i la capacitat de confrontació amb el poder de l’Estat molt disminuïda.

Actualment els sectors que estan d’acord amb aquestes línies d’acció política són àmpliament majoritàries al si de l’independentisme d’esquerra. Això no vol pas dir que no hi hagi dubtes ni vacil·lacions. Uns dubtes i unes vacil·lacions que no s’haurien de confondre, però, amb les posicions obstruccionistes o liquidacionistes que treballen objectivament contra l’independentisme desenvolupant teories de dissolució de l’alternativa independentista en una vaguetat política de múltiples sobiranies, o posant traves al procés per mitjà de propostes de referèndums abans del procés constituent etc, accions diverses que apareixen com a desviacions o obstruccions al procés de desconnexió i confrontació institucional entre Catalunya i Espanya que és avui el centre de l’acció independentista.

La clarificació del que vol dir fer política independentista (o no) és, doncs, fonamental en aquests moments.

 

La societat dels Països Catalans s’ha anat constituint al llarg del temps al voltant de les conques fluvials que els travessen, les quals han possibilitat i garantit la vida. Així, des de la vall de la Tet al nord fins les valls del Vinalopó al sud, el nostre país ha tingut i té una relació determinant i condicionada pels rius Tet, Fluvià, Ter, Besòs, Llobregat, Ebre, Millars, Túria, Xúquer i Vinalopó, per anomenar-ne alguns dels més importants.

"Vaig copsar que hi havia aquest esperit de no reconèixer el que era el procés, menystenir l'ANC, que tindrà molts errors i molts problemes, però evidentment representava un moviment de masses, o era la punta de l'iceberg d'un moviment de masses que no es podia negar que existia. Negar això, porta a vegades, quan arriben els moments crucials, a quedar presoner d'aquest discurs, i a quedar-te absolutament catatònic davant la realitat a risc de què la malaltia sigui ja permanent"

Entrevista realitzada per Nació Digital a Jaume Soler el 23 de gener de 2016.

Parlar amb Jaume Soler (Arbúcies, 1950) és com obrir un llibre d'història. No només de l'esquerra independentista, de la qual forma part des de ben jove, quan va començar a militar al Partit Socialista d'Alliberament Nacional, sinó de la lluita antifranquista i de la construcció del país que ara tenim a les mans. Integrat al Col·lectiu Drassanes, l'exalcalde d'Arbúcies (la Selva) és un dels quadres veterans que durant les darreres setmanes s'han mobilitzat per defensar l'acord amb Junts pel Sí, i per redefinir l'estratègia de la CUP. 


- La Candidatura Unitària Popular d'Arbúcies va ser un dels primers referents del que ha esdevingut la CUP en l'àmbit municipal.

- Últimament, he hagut d'aclarir diverses vegades que jo no sóc fundador de la CUP. Vaig signar els estatuts amb altres persones per legalitzar el partit, però com una qüestió purament instrumental. La Candidatura Unitària Popular d'Arbúcies es va crear el 1978; vam mantenir viva l'Assemblea de Catalunya que s'havia creat el 72 de manera clandestina i el 76 de manera pública. I quan van arribar les eleccions municipals, cap al mes d'octubre del 78, ens vam dissoldre a l'assemblea i es va crear la Candidatura Unitària Popular d'Arbúcies com una sectorial municipalista del que havia sigut l'esperit de l'assemblea. 

- I aquí, per tant, hi havia gent que militava a altres llocs, fins i tot a CDC, o a ERC. 

- Sí, la llista es va fer a partir d'oferiments personals. Va costar molt trobar gent que anés a la llista. Vam haver de fer un recés i buscar gent de sindicats que també s'incorporessin. Finalment, es va presentar i es va fer una votació secreta. I a aquesta candidatura li va donar suport, sense ser una coalició ni tenir incidència orgànica directa, sinó a través dels seus militants, Convergència, Esquerra... tot l'antifranquisme. El PSUC, el PSAN i el Partit Socialista també, inicialment. 

- Aquesta manera de néixer indica que la gent que llavors ja vinculàveu l'alliberament nacional amb la lluita social, del PSAN, no teníeu problemes a l'hora de construir una candidatura amb persones que ideològicament no fossin exactament igual que vosaltres. 

- Hi havia una base de transversalitat, un concepte molt de moda arran del procés i d'organismes com l'Assemblea Nacional Catalana. Va ser una escola. Ens va portar problemes i, evidentment, el mateix model assembleari dificultava moltes coses, però com que vam néixer així i ens hi vam trobar, no té cap mèrit. No és que fos cap cosa elaborada en abstracte, sinó fruit de les vivències, del treball de l'assemblea... quan et fregues amb la gent, acabés trobant-hi, sobretot en moments crítics com va ser la transició del franquisme. Hi trobes més les coincidències que les divergències. 

- Es parla molt de transversalitat, ara, i també d'assemblearisme, arran del procés de negociació, amb les assemblees de la CUP. Segurament, les dificultats en la negociació no provenen tant de l'assemblearisme com del funcionament intern de la CUP. 

- Si algú ho fa servir, és una excusa de mal pagador. Entre altres coses, entrant una mica en matèria, jo que vaig participar a l'assemblea de Sabadell, aquella jornada va ser un acte amb mítings inicials i una votació. Assemblearisme i debat intern, suposo que n'hi devia haver en altres òrgans, però aquelles tres mil persones no vam celebrar una assemblea. Vam anar a un acte en què vam sentir opinions diverses, és veritat, però en plan míting. No hi havia cap mecanisme de debat després de sentir el que senties. 

- Quina valoració fa de la negociació?

- Si s'hagués fet bé, no hauria durat tres mesos. Això mostra que no s'ha fet bé. Després, quan ho analitzes, evidentment, els tics de cadascuna de les parts s'han projectat sobre l'interès general d'una manera gairebé escandalosa. Fins al punt que el 80% de la militància independentista, i dic militància perquè els dos milions que surten al carrer són tan militants com el que té carnet, es va arribar a petar dels nervis. No s'entenia. 

- Sí, tota aquesta gent no va entendre massa el que passava.

- Els polítics tenien la responsabilitat de gestionar no una derrota, sinó una victòria. I s'estava a punt de llançar per la borda una victòria. I regalar-la a l'enemic. La gent volia ruptura i república catalana, per resumir-ho en dos conceptes. Ruptura d'Espanya i un nou règim, amb unes bases noves, per fer un país millor. Però predominava més, per una banda i per l'altra, aquí sí que les responsabilitats van compartides absolutament, els interessos dels partits per sobre dels interessos de la gent. Es van prioritzar els interessos partidistes, les visions particularistes, el tacticisme... posa-hi els noms que vulguis. 

- La responsabilitat és compartida?

- Hi ha un adagi popular que diu: dos no es barallen si un no vol. La primera responsabilitat, per a mi, és de CDC i d'Artur Mas quan el 14 de gener, ara farà un any, per interessos partidistes, per la seva necessitat de refundar el partit, fan xantatge, clar i dur, no se n'han amagat mai, i retarden les eleccions. Estava més que cantat que portaria una contaminació de molts factors, començant per les municipals. Les municipals es van voler vestir com la primera ronda del 27-S i és mentida, perquè els tripijocs, les baralles locals entre CDC i ERC, no es van solventar ni van desaparèixer. I van dificultar que després, el que seria Junts pel Sí, fos un artefacte molt poc sòlid a nivell territorial.

- I a més de CDC?

- La segona responsabilitat, l'altre pecador, és ERC, per no tenir cintura i no entendre que, al final, havia d'acabar acceptant la llista unitària condicionant-ho a fer les eleccions al març. I a més a més, amb el paper que ha fet Esquerra, ha tornat una mica al joc de la puta i la Ramoneta, veient com es barallaven o intentant que es barallessin la CUP i CDC, com si el tema no li anés, com si no fos part de Junts pel Sí. Hi ha hagut pecats d'omissió, que segons l'ortodòxia religiosa són igual de greus. 

- Com els d'obra. 

- Sí. I, finalment, el que ha passat més com el dolent, però no té més responsabilitat que la de tocar-li la part final, és la CUP. Per una visió d'un tacticisme excessiu i manca d'estratègia política independentista, bàsicament independentista, semblava que acabaria ensorrant el projecte. Sumes tots aquests elements en aquest context, i n'hi poden haver més si vas més enllà, i obtens el resultat final.

- Causes, n'hi ha moltes. 

- I totes han influït en el final del procés. No ho pots destriar i quedar-te amb quinze dies perquè això és antimaterialista, antihistòric. Potser m'equivoco i tinc deformacions de l'edat i de la meva formació marxista, però em sembla que encara no hi ha cap mètode d'anàlisi de la realitat si no és a partir del materialisme històric i dialèctic. 

- Fet aquest context, centrem-nos en la CUP per veure quin ha estat el seu paper i com serà, el d'aquest espai. 

- Bé, jo parlo a títol personal. Jo sóc membre de l'esquerra independentista des dels quinze anys. Però les meves opinions em representen a mi mateix, i a ningú més. Això que quedi clar. No parlo en nom de cap col·lectiu. 

- Tot i ser la seva visió personal, segurament el que explica o la visió que dóna és bastant compartida pel que és el Col·lectiu Drassanes o Poble Lliure...

- Sí, som força gent que compartim l'anàlisi. Per això, en els últims moments, potser una mica massa tard –aquesta seria l'autocrítica que hauríem de fer- vam començar a moure peça per expressar que els que estàvem dins la CUP, alguns companys, i els que estàvem a l'entorn o érem de l'esquerra independentista, consideràvem un error l'actitud de no desencallar el tema i de posar qüestions personalistes i purament tàctiques per sobre de l'interès de país i la construcció de la república catalana. Jo crec que aquí hi va haver un error greu de qui va decidir dins la CUP de restar presoner del seu propi discurs. I un discurs que, per a mi, estava mancat de fonamentació ideològica des del punt de vista independentista i d'esquerres. Aquí hi ha un error: el de contraposar allò que, des de l'any 68, el PSAN havia aconseguit, si més no conceptualment, i que era el fet d'ajuntar independència i revolució social. No vol dir que siguin automàtiques, però l'una porta a l'altra. 

- És que no arribar a un acord amb Junts pel Sí, a la pràctica, comportava deixar de prioritzar l'independentisme i donar més pes a l'internacionalisme, perquè suposava dir que només es prioritza la lluita social. Era desentendre's de tot el moviment popular independentista. 

- Com que no he viscut internament els debats d'aquest nucli central, dirigent, de la CUP, no puc donar detalls. Però és que, a més a més, m'ho intento imaginar i no ho puc copsar. No puc entendre per on anaven les propostes, les anàlisis i quina línia estratègica defensaven. Era un error des del punt de vista estratègic. Era una traïció a la voluntat popular i evidentment era una expressió de què fins i tot gent que, defensant potser sincerament una nova manera de fer política, continuaven aplicant mecanismes de la vella política i caient presoners fins i tot de les trampes que se'ls podia posar des de Junts pel Sí i des de Convergència, que són gats vells.

- Parlant de Convergència, per fer entendre a la gent el que ha passat dins la CUP, per una banda hi ha l'anàlisi estratègic i per l'altra com s'organitza la CUP per decidir les coses i quins sectors hi pesen. Comencem per l'estratègia. El que ha dit Endavant, el sector que més ha dificultat aquest acord i menys clar el veia...

- És el col·lectiu més ampli, més organitzat i amb més pes dins la direcció de la CUP. És evident. I s'ho deuen haver guanyat, suposo, per això hi són. Això no és una acusació. Però tenen una visió de la qual discrepo absolutament. I no d'ara. 

- De quan?

- Fa dos anys, vaig participar en una taula rodona, en unes jornades de formació de la CUP, i aquest tema, no de manera tan viva però conceptualment, va sortir de forma clara. I divergíem absolutament. I els ho vaig dir: aquesta visió que teniu del procés, per a mi és absolutament errònia. Vaig copsar que hi havia aquest esperit de no reconèixer el que era el procés, menystenir l'ANC, que tindrà molts errors i molts problemes, però evidentment representava un moviment de masses, o era la punta de l'iceberg d'un moviment de masses que no es podia negar que existia. Negar això, porta a vegades, quan arriben els moments crucials, a quedar presoner d'aquest discurs, i a quedar-te absolutament catatònic davant la realitat a risc de què la malaltia sigui ja permanent. 

- Per què li sembla que feien aquesta anàlisi, de negar el procés tal com s'estava conduint i el paper de l'ANC? El combatre Convergència fins a l'aniquil·lació potser es podria entendre més en el sentit que ideològicament no hi estàs d'acord...

- Sí, però s'han de triar els tempos de les batalles. En aquest moment, era absurd fer una batalla que l'has de plantejar en el futur i en altres àmbits de normalització, en un país independent, amb una constitució oberta que permet el joc i fins i tot les propostes més agosarades des del punt de vista de canvi, i per la via electoral. No s'ha de plantejar en el moment que estàs negociant el futur o el no futur d'arrancar aquest procés.  

- És com si es volgués capgirar sociològicament Catalunya en pocs mesos. Aquesta anàlisi et porta a això. Si no t'agraden aquests actors, com s'està engegant aquest procés, i vols transformar la societat, com ho fas, encara, dins l'estat espanyol?

- Jo coincideixo en el desig, però en el moment i amb la tàctica i la visió estratègica, crec que van errar. Per l'edat, i per concepte generacional, potser forma part de les meves limitacions no entendre l'estratègia d'aquests companys que dirigien el procés i van portar-ho fins al final. 

- Orgànicament, dins la CUP, també hi ha això, l'element generacional. La direcció de la CUP, el secretariat i el grup d'acció parlamentària, és relativament jove. Molts dels quadres de l'esquerra independentista que estàveu militant durant els setanta, els vuitanta... heu fet no sé si dir-ne un pas enrere, però si al costat. No us vau posar en aquest nucli de direcció. 

- Perquè som conscients que el canvi generacional en si mateix és una necessitat. I això no hauria de ser cap problema. En última instància, el que ens uneix no són els gustos musicals, sinó el concepte que tenim del país i com el volem transformar. Per tant, si amb aquests companys, fins ara, coincidíem en independència, socialisme i Països Catalans, quin problema hi havia d'haver? Hi ha hagut algun moment que he arribat a dubtar sense trobar resposta que realment les coincidències fossin tan clares, i sospito que hi pot haver alguna diferència que se m'escapa, algun matís, que ja no compartim amb aquesta gent.

- I què s'ha de fer?

- Per al futur de l'esquerra independentista, em sembla fonamental que l'experiència i aquest matchball que hem salvat sigui motiu de reflexió profunda, començant per les arrels estratègiques i conceptuals. Que no ens quedem en l'anècdota, i menys en l'anècdota personal. Les cares, els serrells i totes aquestes històries que a vegades als mitjans de comunicació us agrada tant posar en primer pla...

- A mi no gaire...

- Bé, jo parlo dels mitjans en general. 

- D'acord. 

- Sí, perquè això tampoc no ha ajudat gens ni mica. Ha deformat i ha caricaturitzat tots els problemes de fons. 

- L'element estètic ha estat un molt mal company de viatge. 

- Tot això ha de ser motiu de reflexió. No podem repetir errors i hem d'aprofitar aquesta anàlisi, aquesta etapa de debat per plantejar-nos i preparar-nos, com esquerra independentista, per avançar cap a una societat més justa, cap al socialisme que defensem, i cap a la unificació dels Països Catalans. Això vol dir una readequació no tàctica sinó estratègica, fins i tot d'instruments, per tal d'arribar, aquí a un any i mig, o dos, armats, preparats, per llavors disputar l'espai a la burgesia i als sectors que estiguin en contra de l'interès comú general, i m'atreveixo a fer aquesta afirmació no des del punt de vista ideològic sinó a partir de les notícies d'avui. Un 1% que és l'amo del món...

- I que té més que el 99% restant.

- Això és la lluita de classes d'aquest moment. Tindrem aquesta realitat, ens agradi no ens agradi, i no haurà canviat gaire, en dos anys. Tindrem la mateixa voluntat però tindrem un terreny de joc nostre, un espai i un temps que podrem disputar i, per tant, hem d'estar sobretot preparats per arribar amb totes les condicions a aquesta nova etapa. 

- Ajuntem aquest concepte, el de la lluita de classes actual, amb el component estètic, dels serrells. Potser el problema que hi ha a vegades és que en el sector d'Endavant i el seu entorn hi ha molt component estètic. En lloc de fer una anàlisi de qui és l'1% que ho té tot, per estètica, perquè l'altre no porta el serrell, es combat una suposada burgesia que en el fons és també classe popular.

- Si fan això, s'equivoquen absolutament i m'atreveixo a dir que no és una anàlisi revolucionària. Agafant-nos al concepte de classe, avui, hi ha una pauperització de les classes mitjanes que les converteix objectivament en classes populars. No simplement perquè amb el bonisme s'han convertit. Sinó perquè les seves necessitats, que són el que acaben unint tots els elements de lluita, les necessitats, fa que siguin gent disposada a lluitar pel canvi, per la transformació. Això està més que teoritzat en els últims anys, aquesta estratificació. 

- Per aconseguir aquesta definició estratègica, correcta, per superar els errors que hi poden haver hagut per part de la CUP, hi ha d'haver canvis orgànics?

- El que hi ha d'haver, i ho dic perquè hi ha molts territoris, com el nord-oriental, on hi tinc molts contactes, a Girona, és un congrés per posar sobre la taula tota aquesta problemàtica i analitzar-la de veritat. Si d'això se'n derivaran canvis personals, per a mi és un tema relatiu. Si les conclusions són correctes, la gent que s'elegeix democràticament... qui hauria dit que el senyor Mas seria un actor determinant de l'independentisme?

- Més d'un en dubtava.

- Això ho dius fa cinc anys i no s'ho creien ni els de CDC, perquè molts d'ells no ho volien. No és un tema de persones. Dels 1.750 militants de la CUP, bona part ja ho estan demanant, un congrés. I crec que serà inevitable que es faci posant sobre la taula tota l'anàlisi de la situació fins al dia 10 de gener i, sobretot, mirant cap al futur. D'allà n'ha de néixer una concepció més àmplia, que superi també les sigles. L'esquerra independentista ha de ser un magma. 

- El problema que ha tingut la CUP, i que no ha permès a la seva direcció resoldre ràpidament l'empat de Sabadell, és el pes d'organitzacions de la Crida Constituent com Corrent Roig, que tenen més pes que les assemblees territorials? 

- Aquest tema, nosaltres l'hem criticat. Jo l'he criticat i ens hem posicionat. Ens sembla que, en aquell moment, potser va ser una decisió feta amb bona intenció. Em refereixo al fet d'ampliar el ventall per anar a les eleccions del setembre, i crear això de la Crida Constituent. Però s'ha demostrat, pel que acaben de manifestar en públic algun d'aquests organismes, que la seva inclusió era una necessitat tàctica que tenien, d'obtenir unes sigles, d'obtenir una projecció mediàtica, i no pas la voluntat clara d'assumir un projecte independentista d'esquerres. I evidentment això no és un tema organitzatiu. És un tema de línia estratègica i de clarificació. 

- En quin sentit?

- Això comporta, parlant en plata, que si es fa aquest congrés, que espero que sí, ha de quedar molt clar que a la CUP no hi pot haver contradicció entre anticapitalisme i independència. Perquè van lligats i es conjuminen perfectament des del primer dia. I qui hi trobi algun problema, doncs s'ha equivocat de projecte, així de senzill. I crec que, dient que no se sentien identificats amb l'acord pres, aquests companys s'han equivocat de territori. El seu lloc serà ben legítim, tenen tot el dret d'organitzar-se i coordinar-se amb qui sigui, però hi ha massa contradiccions que els porta fins i tot a renegar de part del projecte en públic. 

- Parla d'Endavant?

- No, parlo d'organismes com Corrent Roig, que han fet aquests manifestos. Em fonamento en el que diuen i el que llegeixo. O d'aquest company que va plegar, que era de l'executiva...

- En Xavier Monge...

- Un company que diu que el procés és la gran estafa de la història política de Catalunya dels darrers anys... amb aquest xicot, se'm fa difícil treballar-hi perquè no coincidim. Amb la seva definició, s'exclou o m'exclou a mi del concepte d'alliberament nacional d'esquerres. Per tant, aquestes contradiccions s'han de resoldre. 

- El que també hi ha una dualitat de visions entre el territori i l'Àrea Metropolitana. Sociològicament, són diferents, però no ho dic tant per això sinó per l'experiència política. En alguns municipis ja s'està governant, i a prop de Barcelona l'estadi és molt més previ. I les visions de com s'ha d'actuar són molt diferents. 

- Hi ha gent en què el tema de la trinxera es mitifica. Fer servir la trinxera, hi ha moments en la lluita que és necessari, però hi ha moments que s'ha de ser intel·ligent i sortir, a risc que també perdis; sortir de la trinxera, avançar, i trepitjar les merdes que convingui. I això, alguns ho hem après a garrotades. Sense córrer riscos, estant sempre a la trinxera, no avances mai. I sembla que hi ha algun col·lectiu o algun grup de persones, independentment que siguin de l'Àrea Metropolitana o no, que potser per l'experiència o el tipus de necessitats socials, o el tipus de lluites com a mínim més tàctiques, tenen aquesta visió de trinxera.

- Quin consell els donaria?

- Que comparteixin una mica, amb la resta de gent, i enriquim-nos mútuament, cadascú amb la seva visió, i intentem arribar a una posició consensuada a partir de l'esperit fundacional de la CUP. Que hi continuïn havent lluites sectorials de tot tipus és imprescindible, però això no pot ser contradictori en un projecte global de transformació que ja porta implícit la lluita social i la lluita d'alliberament nacional. 

- Canviant de punt, creu que la CUP donarà l'estabilitat parlamentària que necessita el Govern?

- Està signat, és un acord, i no tinc cap element per dubtar-ne. Si en dubtés, estaria fent especulacions o estaria parlant molt malament dels que han signat l'acord. I no tinc cap element per dubtar que el que s'ha acordat, sigui bo o dolent. En alguns aspectes em sembla que no és gaire bo per la CUP. Si s'hagués fet un pacte dos mesos abans hauria estat molt millor per a la CUP; però bé, s'ha signat, és necessari i no tinc cap element per dubtar que els que han signat això ho compliran.

- Tornant al congrés que tan necessari veu, ja hi ha alguna data plantejada?

- No, s'ha demanat. Aquests dies, en el debat per exigir que hi hagués pacte, en una assemblea que es va fer a Celrà o voltants, un dels acords era de demanar, i crec que algun altre territori també ho ha fet, un congrés per després de l'acord. Està demanat com a mínim des del nord-oriental, al secretariat. S'ha de fer un congrés, on la militància s'expressi de forma transparent. Això és democràcia, i estic segur que la CUP ho farà. I això s'ha de fer en interès del futur del país. La CUP, o el que surti més endavant, és imprescindible per aquesta nova etapa. 

- La CUP o el que en surti?

- Les sigles no m'han preocupat mai. Són noms d'instruments que poden ampliar-se o millorar-se. El congrés pot servir per resoldre els conflictes encara latents, per curar ferides, però sobretot de cara al futur. Un futur en què no dubto que arribarem a la república catalana ràpidament, potser més ràpidament del que pensem. Perquè hi ha un actor que encara no hem esmentat, que és l'estat espanyol, que ha restat calladet, i molt content, esperant que ens acabéssim de barallar. Però l'endemà de la investidura, ja hi havia tambors de guerra. Això s'accentuarà i pot accelerar encara més el procés. I el paper de la CUP és determinant pel bon resultat del procés independentista.
  

 

 

Pàgina 7 de 17

La Veu de Poble Lliure

LaVeu

Contacta amb PL

Poble Lliure

organització política en lluita per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans

Contacta'ns

Facebook

Twitter

YouTube

Issuu

Agenda

Juny 2017
Dil Dim Dic Dij Div Dis Diu
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30