La societat dels Països Catalans s’ha anat constituint al llarg del temps al voltant de les conques fluvials que els travessen, les quals han possibilitat i garantit la vida. Així, des de la vall de la Tet al nord fins les valls del Vinalopó al sud, el nostre país ha tingut i té una relació determinant i condicionada pels rius Tet, Fluvià, Ter, Besòs, Llobregat, Ebre, Millars, Túria, Xúquer i Vinalopó, per anomenar-ne alguns dels més importants.

"Vaig copsar que hi havia aquest esperit de no reconèixer el que era el procés, menystenir l'ANC, que tindrà molts errors i molts problemes, però evidentment representava un moviment de masses, o era la punta de l'iceberg d'un moviment de masses que no es podia negar que existia. Negar això, porta a vegades, quan arriben els moments crucials, a quedar presoner d'aquest discurs, i a quedar-te absolutament catatònic davant la realitat a risc de què la malaltia sigui ja permanent"

Entrevista realitzada per Nació Digital a Jaume Soler el 23 de gener de 2016.

Parlar amb Jaume Soler (Arbúcies, 1950) és com obrir un llibre d'història. No només de l'esquerra independentista, de la qual forma part des de ben jove, quan va començar a militar al Partit Socialista d'Alliberament Nacional, sinó de la lluita antifranquista i de la construcció del país que ara tenim a les mans. Integrat al Col·lectiu Drassanes, l'exalcalde d'Arbúcies (la Selva) és un dels quadres veterans que durant les darreres setmanes s'han mobilitzat per defensar l'acord amb Junts pel Sí, i per redefinir l'estratègia de la CUP. 


- La Candidatura Unitària Popular d'Arbúcies va ser un dels primers referents del que ha esdevingut la CUP en l'àmbit municipal.

- Últimament, he hagut d'aclarir diverses vegades que jo no sóc fundador de la CUP. Vaig signar els estatuts amb altres persones per legalitzar el partit, però com una qüestió purament instrumental. La Candidatura Unitària Popular d'Arbúcies es va crear el 1978; vam mantenir viva l'Assemblea de Catalunya que s'havia creat el 72 de manera clandestina i el 76 de manera pública. I quan van arribar les eleccions municipals, cap al mes d'octubre del 78, ens vam dissoldre a l'assemblea i es va crear la Candidatura Unitària Popular d'Arbúcies com una sectorial municipalista del que havia sigut l'esperit de l'assemblea. 

- I aquí, per tant, hi havia gent que militava a altres llocs, fins i tot a CDC, o a ERC. 

- Sí, la llista es va fer a partir d'oferiments personals. Va costar molt trobar gent que anés a la llista. Vam haver de fer un recés i buscar gent de sindicats que també s'incorporessin. Finalment, es va presentar i es va fer una votació secreta. I a aquesta candidatura li va donar suport, sense ser una coalició ni tenir incidència orgànica directa, sinó a través dels seus militants, Convergència, Esquerra... tot l'antifranquisme. El PSUC, el PSAN i el Partit Socialista també, inicialment. 

- Aquesta manera de néixer indica que la gent que llavors ja vinculàveu l'alliberament nacional amb la lluita social, del PSAN, no teníeu problemes a l'hora de construir una candidatura amb persones que ideològicament no fossin exactament igual que vosaltres. 

- Hi havia una base de transversalitat, un concepte molt de moda arran del procés i d'organismes com l'Assemblea Nacional Catalana. Va ser una escola. Ens va portar problemes i, evidentment, el mateix model assembleari dificultava moltes coses, però com que vam néixer així i ens hi vam trobar, no té cap mèrit. No és que fos cap cosa elaborada en abstracte, sinó fruit de les vivències, del treball de l'assemblea... quan et fregues amb la gent, acabés trobant-hi, sobretot en moments crítics com va ser la transició del franquisme. Hi trobes més les coincidències que les divergències. 

- Es parla molt de transversalitat, ara, i també d'assemblearisme, arran del procés de negociació, amb les assemblees de la CUP. Segurament, les dificultats en la negociació no provenen tant de l'assemblearisme com del funcionament intern de la CUP. 

- Si algú ho fa servir, és una excusa de mal pagador. Entre altres coses, entrant una mica en matèria, jo que vaig participar a l'assemblea de Sabadell, aquella jornada va ser un acte amb mítings inicials i una votació. Assemblearisme i debat intern, suposo que n'hi devia haver en altres òrgans, però aquelles tres mil persones no vam celebrar una assemblea. Vam anar a un acte en què vam sentir opinions diverses, és veritat, però en plan míting. No hi havia cap mecanisme de debat després de sentir el que senties. 

- Quina valoració fa de la negociació?

- Si s'hagués fet bé, no hauria durat tres mesos. Això mostra que no s'ha fet bé. Després, quan ho analitzes, evidentment, els tics de cadascuna de les parts s'han projectat sobre l'interès general d'una manera gairebé escandalosa. Fins al punt que el 80% de la militància independentista, i dic militància perquè els dos milions que surten al carrer són tan militants com el que té carnet, es va arribar a petar dels nervis. No s'entenia. 

- Sí, tota aquesta gent no va entendre massa el que passava.

- Els polítics tenien la responsabilitat de gestionar no una derrota, sinó una victòria. I s'estava a punt de llançar per la borda una victòria. I regalar-la a l'enemic. La gent volia ruptura i república catalana, per resumir-ho en dos conceptes. Ruptura d'Espanya i un nou règim, amb unes bases noves, per fer un país millor. Però predominava més, per una banda i per l'altra, aquí sí que les responsabilitats van compartides absolutament, els interessos dels partits per sobre dels interessos de la gent. Es van prioritzar els interessos partidistes, les visions particularistes, el tacticisme... posa-hi els noms que vulguis. 

- La responsabilitat és compartida?

- Hi ha un adagi popular que diu: dos no es barallen si un no vol. La primera responsabilitat, per a mi, és de CDC i d'Artur Mas quan el 14 de gener, ara farà un any, per interessos partidistes, per la seva necessitat de refundar el partit, fan xantatge, clar i dur, no se n'han amagat mai, i retarden les eleccions. Estava més que cantat que portaria una contaminació de molts factors, començant per les municipals. Les municipals es van voler vestir com la primera ronda del 27-S i és mentida, perquè els tripijocs, les baralles locals entre CDC i ERC, no es van solventar ni van desaparèixer. I van dificultar que després, el que seria Junts pel Sí, fos un artefacte molt poc sòlid a nivell territorial.

- I a més de CDC?

- La segona responsabilitat, l'altre pecador, és ERC, per no tenir cintura i no entendre que, al final, havia d'acabar acceptant la llista unitària condicionant-ho a fer les eleccions al març. I a més a més, amb el paper que ha fet Esquerra, ha tornat una mica al joc de la puta i la Ramoneta, veient com es barallaven o intentant que es barallessin la CUP i CDC, com si el tema no li anés, com si no fos part de Junts pel Sí. Hi ha hagut pecats d'omissió, que segons l'ortodòxia religiosa són igual de greus. 

- Com els d'obra. 

- Sí. I, finalment, el que ha passat més com el dolent, però no té més responsabilitat que la de tocar-li la part final, és la CUP. Per una visió d'un tacticisme excessiu i manca d'estratègia política independentista, bàsicament independentista, semblava que acabaria ensorrant el projecte. Sumes tots aquests elements en aquest context, i n'hi poden haver més si vas més enllà, i obtens el resultat final.

- Causes, n'hi ha moltes. 

- I totes han influït en el final del procés. No ho pots destriar i quedar-te amb quinze dies perquè això és antimaterialista, antihistòric. Potser m'equivoco i tinc deformacions de l'edat i de la meva formació marxista, però em sembla que encara no hi ha cap mètode d'anàlisi de la realitat si no és a partir del materialisme històric i dialèctic. 

- Fet aquest context, centrem-nos en la CUP per veure quin ha estat el seu paper i com serà, el d'aquest espai. 

- Bé, jo parlo a títol personal. Jo sóc membre de l'esquerra independentista des dels quinze anys. Però les meves opinions em representen a mi mateix, i a ningú més. Això que quedi clar. No parlo en nom de cap col·lectiu. 

- Tot i ser la seva visió personal, segurament el que explica o la visió que dóna és bastant compartida pel que és el Col·lectiu Drassanes o Poble Lliure...

- Sí, som força gent que compartim l'anàlisi. Per això, en els últims moments, potser una mica massa tard –aquesta seria l'autocrítica que hauríem de fer- vam començar a moure peça per expressar que els que estàvem dins la CUP, alguns companys, i els que estàvem a l'entorn o érem de l'esquerra independentista, consideràvem un error l'actitud de no desencallar el tema i de posar qüestions personalistes i purament tàctiques per sobre de l'interès de país i la construcció de la república catalana. Jo crec que aquí hi va haver un error greu de qui va decidir dins la CUP de restar presoner del seu propi discurs. I un discurs que, per a mi, estava mancat de fonamentació ideològica des del punt de vista independentista i d'esquerres. Aquí hi ha un error: el de contraposar allò que, des de l'any 68, el PSAN havia aconseguit, si més no conceptualment, i que era el fet d'ajuntar independència i revolució social. No vol dir que siguin automàtiques, però l'una porta a l'altra. 

- És que no arribar a un acord amb Junts pel Sí, a la pràctica, comportava deixar de prioritzar l'independentisme i donar més pes a l'internacionalisme, perquè suposava dir que només es prioritza la lluita social. Era desentendre's de tot el moviment popular independentista. 

- Com que no he viscut internament els debats d'aquest nucli central, dirigent, de la CUP, no puc donar detalls. Però és que, a més a més, m'ho intento imaginar i no ho puc copsar. No puc entendre per on anaven les propostes, les anàlisis i quina línia estratègica defensaven. Era un error des del punt de vista estratègic. Era una traïció a la voluntat popular i evidentment era una expressió de què fins i tot gent que, defensant potser sincerament una nova manera de fer política, continuaven aplicant mecanismes de la vella política i caient presoners fins i tot de les trampes que se'ls podia posar des de Junts pel Sí i des de Convergència, que són gats vells.

- Parlant de Convergència, per fer entendre a la gent el que ha passat dins la CUP, per una banda hi ha l'anàlisi estratègic i per l'altra com s'organitza la CUP per decidir les coses i quins sectors hi pesen. Comencem per l'estratègia. El que ha dit Endavant, el sector que més ha dificultat aquest acord i menys clar el veia...

- És el col·lectiu més ampli, més organitzat i amb més pes dins la direcció de la CUP. És evident. I s'ho deuen haver guanyat, suposo, per això hi són. Això no és una acusació. Però tenen una visió de la qual discrepo absolutament. I no d'ara. 

- De quan?

- Fa dos anys, vaig participar en una taula rodona, en unes jornades de formació de la CUP, i aquest tema, no de manera tan viva però conceptualment, va sortir de forma clara. I divergíem absolutament. I els ho vaig dir: aquesta visió que teniu del procés, per a mi és absolutament errònia. Vaig copsar que hi havia aquest esperit de no reconèixer el que era el procés, menystenir l'ANC, que tindrà molts errors i molts problemes, però evidentment representava un moviment de masses, o era la punta de l'iceberg d'un moviment de masses que no es podia negar que existia. Negar això, porta a vegades, quan arriben els moments crucials, a quedar presoner d'aquest discurs, i a quedar-te absolutament catatònic davant la realitat a risc de què la malaltia sigui ja permanent. 

- Per què li sembla que feien aquesta anàlisi, de negar el procés tal com s'estava conduint i el paper de l'ANC? El combatre Convergència fins a l'aniquil·lació potser es podria entendre més en el sentit que ideològicament no hi estàs d'acord...

- Sí, però s'han de triar els tempos de les batalles. En aquest moment, era absurd fer una batalla que l'has de plantejar en el futur i en altres àmbits de normalització, en un país independent, amb una constitució oberta que permet el joc i fins i tot les propostes més agosarades des del punt de vista de canvi, i per la via electoral. No s'ha de plantejar en el moment que estàs negociant el futur o el no futur d'arrancar aquest procés.  

- És com si es volgués capgirar sociològicament Catalunya en pocs mesos. Aquesta anàlisi et porta a això. Si no t'agraden aquests actors, com s'està engegant aquest procés, i vols transformar la societat, com ho fas, encara, dins l'estat espanyol?

- Jo coincideixo en el desig, però en el moment i amb la tàctica i la visió estratègica, crec que van errar. Per l'edat, i per concepte generacional, potser forma part de les meves limitacions no entendre l'estratègia d'aquests companys que dirigien el procés i van portar-ho fins al final. 

- Orgànicament, dins la CUP, també hi ha això, l'element generacional. La direcció de la CUP, el secretariat i el grup d'acció parlamentària, és relativament jove. Molts dels quadres de l'esquerra independentista que estàveu militant durant els setanta, els vuitanta... heu fet no sé si dir-ne un pas enrere, però si al costat. No us vau posar en aquest nucli de direcció. 

- Perquè som conscients que el canvi generacional en si mateix és una necessitat. I això no hauria de ser cap problema. En última instància, el que ens uneix no són els gustos musicals, sinó el concepte que tenim del país i com el volem transformar. Per tant, si amb aquests companys, fins ara, coincidíem en independència, socialisme i Països Catalans, quin problema hi havia d'haver? Hi ha hagut algun moment que he arribat a dubtar sense trobar resposta que realment les coincidències fossin tan clares, i sospito que hi pot haver alguna diferència que se m'escapa, algun matís, que ja no compartim amb aquesta gent.

- I què s'ha de fer?

- Per al futur de l'esquerra independentista, em sembla fonamental que l'experiència i aquest matchball que hem salvat sigui motiu de reflexió profunda, començant per les arrels estratègiques i conceptuals. Que no ens quedem en l'anècdota, i menys en l'anècdota personal. Les cares, els serrells i totes aquestes històries que a vegades als mitjans de comunicació us agrada tant posar en primer pla...

- A mi no gaire...

- Bé, jo parlo dels mitjans en general. 

- D'acord. 

- Sí, perquè això tampoc no ha ajudat gens ni mica. Ha deformat i ha caricaturitzat tots els problemes de fons. 

- L'element estètic ha estat un molt mal company de viatge. 

- Tot això ha de ser motiu de reflexió. No podem repetir errors i hem d'aprofitar aquesta anàlisi, aquesta etapa de debat per plantejar-nos i preparar-nos, com esquerra independentista, per avançar cap a una societat més justa, cap al socialisme que defensem, i cap a la unificació dels Països Catalans. Això vol dir una readequació no tàctica sinó estratègica, fins i tot d'instruments, per tal d'arribar, aquí a un any i mig, o dos, armats, preparats, per llavors disputar l'espai a la burgesia i als sectors que estiguin en contra de l'interès comú general, i m'atreveixo a fer aquesta afirmació no des del punt de vista ideològic sinó a partir de les notícies d'avui. Un 1% que és l'amo del món...

- I que té més que el 99% restant.

- Això és la lluita de classes d'aquest moment. Tindrem aquesta realitat, ens agradi no ens agradi, i no haurà canviat gaire, en dos anys. Tindrem la mateixa voluntat però tindrem un terreny de joc nostre, un espai i un temps que podrem disputar i, per tant, hem d'estar sobretot preparats per arribar amb totes les condicions a aquesta nova etapa. 

- Ajuntem aquest concepte, el de la lluita de classes actual, amb el component estètic, dels serrells. Potser el problema que hi ha a vegades és que en el sector d'Endavant i el seu entorn hi ha molt component estètic. En lloc de fer una anàlisi de qui és l'1% que ho té tot, per estètica, perquè l'altre no porta el serrell, es combat una suposada burgesia que en el fons és també classe popular.

- Si fan això, s'equivoquen absolutament i m'atreveixo a dir que no és una anàlisi revolucionària. Agafant-nos al concepte de classe, avui, hi ha una pauperització de les classes mitjanes que les converteix objectivament en classes populars. No simplement perquè amb el bonisme s'han convertit. Sinó perquè les seves necessitats, que són el que acaben unint tots els elements de lluita, les necessitats, fa que siguin gent disposada a lluitar pel canvi, per la transformació. Això està més que teoritzat en els últims anys, aquesta estratificació. 

- Per aconseguir aquesta definició estratègica, correcta, per superar els errors que hi poden haver hagut per part de la CUP, hi ha d'haver canvis orgànics?

- El que hi ha d'haver, i ho dic perquè hi ha molts territoris, com el nord-oriental, on hi tinc molts contactes, a Girona, és un congrés per posar sobre la taula tota aquesta problemàtica i analitzar-la de veritat. Si d'això se'n derivaran canvis personals, per a mi és un tema relatiu. Si les conclusions són correctes, la gent que s'elegeix democràticament... qui hauria dit que el senyor Mas seria un actor determinant de l'independentisme?

- Més d'un en dubtava.

- Això ho dius fa cinc anys i no s'ho creien ni els de CDC, perquè molts d'ells no ho volien. No és un tema de persones. Dels 1.750 militants de la CUP, bona part ja ho estan demanant, un congrés. I crec que serà inevitable que es faci posant sobre la taula tota l'anàlisi de la situació fins al dia 10 de gener i, sobretot, mirant cap al futur. D'allà n'ha de néixer una concepció més àmplia, que superi també les sigles. L'esquerra independentista ha de ser un magma. 

- El problema que ha tingut la CUP, i que no ha permès a la seva direcció resoldre ràpidament l'empat de Sabadell, és el pes d'organitzacions de la Crida Constituent com Corrent Roig, que tenen més pes que les assemblees territorials? 

- Aquest tema, nosaltres l'hem criticat. Jo l'he criticat i ens hem posicionat. Ens sembla que, en aquell moment, potser va ser una decisió feta amb bona intenció. Em refereixo al fet d'ampliar el ventall per anar a les eleccions del setembre, i crear això de la Crida Constituent. Però s'ha demostrat, pel que acaben de manifestar en públic algun d'aquests organismes, que la seva inclusió era una necessitat tàctica que tenien, d'obtenir unes sigles, d'obtenir una projecció mediàtica, i no pas la voluntat clara d'assumir un projecte independentista d'esquerres. I evidentment això no és un tema organitzatiu. És un tema de línia estratègica i de clarificació. 

- En quin sentit?

- Això comporta, parlant en plata, que si es fa aquest congrés, que espero que sí, ha de quedar molt clar que a la CUP no hi pot haver contradicció entre anticapitalisme i independència. Perquè van lligats i es conjuminen perfectament des del primer dia. I qui hi trobi algun problema, doncs s'ha equivocat de projecte, així de senzill. I crec que, dient que no se sentien identificats amb l'acord pres, aquests companys s'han equivocat de territori. El seu lloc serà ben legítim, tenen tot el dret d'organitzar-se i coordinar-se amb qui sigui, però hi ha massa contradiccions que els porta fins i tot a renegar de part del projecte en públic. 

- Parla d'Endavant?

- No, parlo d'organismes com Corrent Roig, que han fet aquests manifestos. Em fonamento en el que diuen i el que llegeixo. O d'aquest company que va plegar, que era de l'executiva...

- En Xavier Monge...

- Un company que diu que el procés és la gran estafa de la història política de Catalunya dels darrers anys... amb aquest xicot, se'm fa difícil treballar-hi perquè no coincidim. Amb la seva definició, s'exclou o m'exclou a mi del concepte d'alliberament nacional d'esquerres. Per tant, aquestes contradiccions s'han de resoldre. 

- El que també hi ha una dualitat de visions entre el territori i l'Àrea Metropolitana. Sociològicament, són diferents, però no ho dic tant per això sinó per l'experiència política. En alguns municipis ja s'està governant, i a prop de Barcelona l'estadi és molt més previ. I les visions de com s'ha d'actuar són molt diferents. 

- Hi ha gent en què el tema de la trinxera es mitifica. Fer servir la trinxera, hi ha moments en la lluita que és necessari, però hi ha moments que s'ha de ser intel·ligent i sortir, a risc que també perdis; sortir de la trinxera, avançar, i trepitjar les merdes que convingui. I això, alguns ho hem après a garrotades. Sense córrer riscos, estant sempre a la trinxera, no avances mai. I sembla que hi ha algun col·lectiu o algun grup de persones, independentment que siguin de l'Àrea Metropolitana o no, que potser per l'experiència o el tipus de necessitats socials, o el tipus de lluites com a mínim més tàctiques, tenen aquesta visió de trinxera.

- Quin consell els donaria?

- Que comparteixin una mica, amb la resta de gent, i enriquim-nos mútuament, cadascú amb la seva visió, i intentem arribar a una posició consensuada a partir de l'esperit fundacional de la CUP. Que hi continuïn havent lluites sectorials de tot tipus és imprescindible, però això no pot ser contradictori en un projecte global de transformació que ja porta implícit la lluita social i la lluita d'alliberament nacional. 

- Canviant de punt, creu que la CUP donarà l'estabilitat parlamentària que necessita el Govern?

- Està signat, és un acord, i no tinc cap element per dubtar-ne. Si en dubtés, estaria fent especulacions o estaria parlant molt malament dels que han signat l'acord. I no tinc cap element per dubtar que el que s'ha acordat, sigui bo o dolent. En alguns aspectes em sembla que no és gaire bo per la CUP. Si s'hagués fet un pacte dos mesos abans hauria estat molt millor per a la CUP; però bé, s'ha signat, és necessari i no tinc cap element per dubtar que els que han signat això ho compliran.

- Tornant al congrés que tan necessari veu, ja hi ha alguna data plantejada?

- No, s'ha demanat. Aquests dies, en el debat per exigir que hi hagués pacte, en una assemblea que es va fer a Celrà o voltants, un dels acords era de demanar, i crec que algun altre territori també ho ha fet, un congrés per després de l'acord. Està demanat com a mínim des del nord-oriental, al secretariat. S'ha de fer un congrés, on la militància s'expressi de forma transparent. Això és democràcia, i estic segur que la CUP ho farà. I això s'ha de fer en interès del futur del país. La CUP, o el que surti més endavant, és imprescindible per aquesta nova etapa. 

- La CUP o el que en surti?

- Les sigles no m'han preocupat mai. Són noms d'instruments que poden ampliar-se o millorar-se. El congrés pot servir per resoldre els conflictes encara latents, per curar ferides, però sobretot de cara al futur. Un futur en què no dubto que arribarem a la república catalana ràpidament, potser més ràpidament del que pensem. Perquè hi ha un actor que encara no hem esmentat, que és l'estat espanyol, que ha restat calladet, i molt content, esperant que ens acabéssim de barallar. Però l'endemà de la investidura, ja hi havia tambors de guerra. Això s'accentuarà i pot accelerar encara més el procés. I el paper de la CUP és determinant pel bon resultat del procés independentista.
  

 

 

Article publicat a Llibertat.cat el 12 de gener de 2016.

En els tres mesos que han passat des de les eleccions del 27 de setembre del 2015, que la CUP defensava que eren eleccions plebiscitàries i constituents, han passat suficients esdeveniments, fins a arribar en temps de descompte a l’acord del 9 de gener, com per haver pogut extreure’n unes quantes lliçons amb les seves corresponents conclusions:

En primer lloc, tothom s’ha posat a buscar responsables de per què hem hagut d’arribar a l’últim sospir i al desgast polític sever per al bloc independentista que això ha comportat. Un exercici d’aquest tipus per part meva donaria una responsabilitat múltiple: la primera la dels votants que no hem sabut calibrar bé què ens hi jugàvem; la segona la de les entitats socials i polítiques cíviques que hem abandonat massa el terreny de joc per deixar-lo als partits polítics sense vigilar-los ni pressionar-los en tot moment de manera clara i contundent; la tercera uns partits polítics amb nul sentit del poder que cal i de les forces socials que cal reunir per avançar en un procés constituent i la construcció d’una república Catalana Independent. Els partits polítics catalans que ara basteixen un programa independentista- sobretot CDC.UDC i ERC- d’una manera o altra han estat el ciment amb què s’ha bastit la constitució espanyola i el règim autonomista, raó per la qual quan aquesta autonomia trontolla i s’acaba i aquesta constitució és qüestionada a fons , aquests partits polítics trontollen també. CDC i UDC són un exemple d’aquesta crisi, però també ho són l’esborrament d’ICV-EUA, camuflada i mig dissolta en Podemos i els comuns; també els diferents plantejaments confrontats al sí de la CUP, amb l’afegit dels grups que conformen la Crida Constituent, han evidenciat un cop més que la crisi de l’autonomisme i el procés de ruptura amb l’Estat espanyol també els afecta i els obliga a fer canvis profunds.

Una altra lliçó prou clara és que alguns dels supòsits dels quals partia una part de la CUP són políticament equivocats i amb errors greus de tàctica i estratègia per al conjunt del moviment independentista d’esquerres i per a l’avanç de la construcció tant de la unitat popular com de la construcció del procés constituent i la República Catalana Independent.

Només tres exemples d’aquests errors: pensar que tot el procés polític dels últims anys cap a la ruptura i la independència és un frau, el major frau de la política catalana. Una opinió semblant només es pot fer si la teva visió del país és tan reduccionista i simplista que només contempla alguns sectors dirigents –per exemple els sector “negocis” de CDC  i menysté completament els moviments socials populars protagonistes principals d’aquest procés . És clar que aquesta afirmació revela que no ha s’ha entès ni probablement es vol entendre res de res, que no s’ha estat dia rere dia, per exemple, en el moviment de les consultes populars (que no va ser un moviment puntual sinó que es va allargar durant dos anys, onada rere onada per tota la geografia del Principat); revela un menyspreu total, , per la gent, els seus anhels i les seves contradiccions ben humanes. Així s’explica que tot el procés per implementar políticament els resultats electorals del 27 de setembre s’hagi reduït –i això sí que és un frau polític espectacular- a una obsessiva i infantil fixació per enviar el polític fetitxe de la dreta catalana “a la paperera de la història” tot bescanviant aquesta medalla per la submissió a tot un seguit de condicions que a la CUP si que l’envien a la cua de l’atur polític, per poc que deixem que s’imposin aquests parers reduccionistes.

El segon exemple d’error és la interpretació dels resultats del 27 en clau exclusivament d’aritmètica parlamentària i d’obsessió antiMas. Segons aquesta interpretació ni la gran participació dels votants ni el gran percentatge de vots dirigits a un SÍ al projecte d’independència que fregava el 48 % malgrat tots els entrebancs posats per l’estat, mereixien que ens plantegéssim seriosament un avanç popular i parlamentari del primers passos d’insubmissió i desballestament de l’autonomia. La interpretació més divulgada ha estat que els resultats eren insuficients, que necessitàvem un creixement cap a l’esquerra que frenés el projecte de CDC i del seu cap (el qual no era de fiar ni per la seva presumpta vinculació a afers de corrupció ni per la seva política de retallades socials) i que això ens encaminava a buscar l’aliança amb els podemites i la seva marca catalana CSQEP-Bec (a l’ajuntament de Barcelona). En definitiva el mantra insistent d’aquesta interpretació és que “Mas és ara un fre al creixement de l’independentisme més enllà dels seus fans”; és a dir, per resumir, que una part de la CUP ha comprat innocentment la interpretació de La Vanguardia, dels grups unionistes, i el lobi de “Puente Aèreo” i pretén sumar-se a la tercera via del “dret de decidir” en nom d’aquesta obertura a l’esquerra; sembla , doncs, que s’hagi d’ arraconar tota la lluita popular independentista de l’ANC i semblants perquè fa ferum d’una transversalitat dretana.

Un tercer error- greu sobretot per un bloc independentista i desconnectat, diuen, amb Madrid- ha estat comprar també la interpretació dels resultats de les eleccions espanyoles per condicionar les estratègies polítiques a Catalunya: des d’aquest supòsit s’ha titllat de “subordinat a CDC” tot allò que no prevegi subordinar-se a Iglesias-Colau i els seus comuns. I això un independentisme d’esquerres amb estratègia nacional pròpia no ho pot subscriure de cap manera.

I aquest és el problema: per no subordinar-se al que representa la vella i la nova CDC i no caure en braços, sense més ni més, dels Podemites de Catalunya i les seves estratègies de contribuir decisivament a regenerar l’Estat espanyol de sempre, ens cal una estratègia d’independentisme d’esquerres pròpia basada en l’aprofundiment en la ruptura democràtica, la insubmissió conscient en la construcció d’una nova legalitat, l’avanç en una justícia social que afavoreixi les classes populars, la construcció d’una societat que es doti dels instruments per combatre la corrupció de tot tipus. i el model de democràcia representativa oligàrquica que ara s’està imposant.

Aquesta estratègia ha de tenir unes bases fonamentals de tipus ideològic, polític, organitzatiu i mobilitzador pròpies i esquivar les principals dificultats que han entrebancat l’eixamplament social de l’independentisme entre les classes populars, a més d’arrossegar la petita i mitjana burgesia cap a posicions rupturistes.

Penso que valdrà la pena en un pròxim article analitzar una mica a fons les principals dificultats de tipus ideològic que ens hem anat trobant en l’espai de l’esquerra independentista que resumiria en tres aspectes: l’adamisme ( o síndrome de que com Adam tu comences la història i darrera teu no hi ha precedents, ni èxits, ni fracassos ni fils conductors per al present i futur); l’infantilisme esquerranista que ja ha estat abundantment estudiat però que reapareix en cada moment de ruptura i dificulta trobar les aliances tàctiques i les estratègies més necessàries a curt i llarg termini; el sectarisme o pensament i acció sectària que et fa veure el món només en blanc i negre, en bons i dolents, en tot o res obviant els grisos i les mil i una contradiccions en què tota acció humana, la política també, pot caure.

Aquests tres aspectes tenen remei : la formació i la lluita fora dels despatxos polítics (institucionals o no, de la política convencional o dels despatxos (que també n’hi ha) de les organitzacions dels moviments socials).

Si alguna cosa hem aprés d’aquests mesos finals del 2015 és que la política participativa i assembleària té les seves dificultats, els seus límits i les seves misèries i que és molt millorable, però com s’ha dit de la democràcia és la menys dolenta de les fórmules d’acció social.

Article publicat a El PuntAvui el 18 de gener de 2016.

Haver aconseguit l'acord per a recomençar, el 10 de gener, el camí de la ruptura independentista no ens hauria d'impedir reflexionar sobre com hi hem arribat. Les clàusules del document, per elles mateixes prou estrafolàries, ja ens en mostren la fragilitat. Per això ara no n'hi ha prou amb reclamar la unitat de l'independentisme, sinó que és important situar en un primer pla la clarificació que necessiten, segons el parer de molts analistes, totes i cadascuna de les peces del trencaclosques.

Tots els espais polítics d'aquest àmbit han passat per una clarificació: CiU ho feia, no fa gaire, amb la partició de la coalició, una escissió dins Unió i l'eliminació d'aquest partit de l'escena parlamentària. L'espai socialdemòcrata, per la seva banda, ha donat lloc a un cert nombre de partits i col·lectius que orbiten al voltant d'ERC. I, darrerament, no podem oblidar que la CUP ha estat l'escenari d'una forta controvèrsia... Tots aquests trasbalsos tenen com a denominador comú els debats sorgits de l'avanç del moviment independentista. I en tots els casos l'esforç de clarificació ha estat fonamental per a continuar avançant.

Artefactes electorals “endimoniats”, i mancances. El darrer episodi que convé observar són les eleccions del 27 de setembre, una confrontació abordada amb artefactes electorals peculiars i amb una capacitat de reflexió política feble. Cal reconèixer, en primer lloc, que l'enginyeria electoral de Junts pel Sí i de la CUP-Crida Constituent contenia dins seu el germen de la polarització. En un cas, amb un cap de llista que figurava en quarta posició; i en l'altre cas, amb una política d'aliances al si del GAP (Grup d'Acció Parlamentària) que una part molt important de la militància de la CUP ha posat en discussió a partir del coneixement del pes determinant de petits grups d'inspiració no independentista en preses de decisió transcendentals.

No podem deixar de recordar també la proliferació d'atacs i de comportaments hooligans que ha posat de manifest la manca de formació política –de totes bandes– i ha deixat en mans de la irracionalitat, en molts moments, el futur del país. A tot això s'hi ha d'afegir el fetitxisme que s'ha empeltat en la pugna per un nom, un enfocament que ha embolicat la negociació i ha anat alimentant l'obstinació en una part i l'altra, fins que s'ha arribat a una sortida final de regust salomònic. A hores d'ara encara costen d'entendre les condicions en què s'ha produït, qui ha fet què; i per a qui i per a què s'han pres decisions tan extremes, sobretot per una de les bandes. Però la narració dels fets i el desenllaç final són prou explícits sobre les dificultats arrossegades al llarg de la negociació.

Ara li toca a la CUP. La CUP no ha de tenir por d'abordar internament la seva clarificació política. Amb l'existència de l'acord s'ha encarrilat una qüestió important però no s'ha resolt el debat necessari. Perquè és evident que la CUP pot millorar la seva definició política i hi ha aspectes organitzatius perfectibles (com hem escrit). Si la CUP hagués portat a terme un debat suficient sobre el full de ruta cap a la independència, amb una línia sòlida aprovada i assumida per tothom, les tendències favorables a cercar aliances en l'àmbit d'En Comú i el seu entorn, tot abandonant el bloc independentista, no haurien tingut recorregut; ni tampoc hauria afectat un tant per cent tan important de la seva militància la idea d'anar a unes eleccions el mes de març com a proposta política creïble per a una ruptura independentista. La CUP té també l'oportunitat de contribuir a dinamitzar un procés constituent que abasti un ampli ventall social, etc. La catarsi alliberadora i tranquil·litzadora ara i aquí es diu “debat polític”.

Després dels darrers esdeveniments que han marcat tantes persones, res
ja no serà com abans. Tothom, fins i tot els col·lectius més petits, hauran de fer un esforç de reflexió. Tot plegat és aparentment senzill: posar l'independentisme al centre de l'acció política defugint tacticismes de partit i disposant les aliances i el treball de base amb nous sectors, en la perspectiva de sumar-los a l'estratègia independentista i no a l'inrevés. La independència com a porta a una nova societat més justa
i democràtica. Això vol dir rebutjar la falsa reforma espanyola i prioritzar l'element polític fonamental de la
conjuntura, que és la ruptura independentista.

El passat 14 de gener es va presentar el Fòrum de Tarragona per la Memòria a la Sala d'Actes de l'Ajuntament d'aquesta població, coincidint amb els actes de commemoració del 80è aniversari de la Guerra de 1936-1939.

En concret s'han programat cinc conferències, dues visites guiades, un taller bibliogràfic, la presentació d'un projecte didàctic i la presentació del Fòrum de Tarragona per la Memòria que va tenir lloc el passat 14 de gener a la Sala d'Actes de l'Ajuntament.

El Fòrum de Tarragona per la Memòria es planteja com a objectiu immediat no oblidar aquells anys i transmetre la memòria històrica d’aquells anys negres a futures generacions. Des de la nova organització s’ha reclamat que l’Ajuntament senyalitzi els llocs de tortura franquistes a la ciutat com té previst fer el consistori després que s’aprovés al ple municipal aquesta senyalització.

El coordinador d’aquesta entitat, l’historiador Xavier Tolosana, va explicar un recorregut per als diferents indrets de la ciutat com serien; la presó de pilats al pretori, la muntanya de l’Oliva, el cementiri, l’antiga audiència on es feien els judicis sumaríssims i els interrogatoris o el convent de les oblates que es va convertir en una presó de dones.

Tolosana va remarcar que encara queden diferents elements franquistes a la ciutat i de fet aquest dissabte se seguiran fent les visites organitzades per aquests indrets tal i com ha informat Llibertat.cat

Des de Poble Lliure entenem que cal que totes i tots els qui defensem la llibertat del nostre poble i la justícia social ens felicitem per l'acord assolit ahir, ja que després de llargs mesos de converses finalment ens trobem en condicions de fer efectiva la majoria parlamentària del 27 de setembre i els acords de desconnexió del 9 de novembre.  

No hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir ni pitjor cec que el qui no hi vol veure. Aquests dies estic realment en estat de xoc perquè els qui s’han esforçat més per a sabotejar l’acumulació de forces independentista aconseguida al llarg dels darrers anys, i estan treballant per una aliança amb sectors no independentistes per a assolir una suposada “aliança d’esquerres”, es presenten ara com grans defensors de la independència ....  Com s’entén això?

Només pot ser degut a diferents confusions que penso que convindria aclarir.

En aquest breu resum només recordaré dues qüestions:

PRIMERA: Què és realment aquest projecte d’ “unitat de l’esquerra” que proposen alguns, per a justificar l’abandó del bloc independentista i aturar el procés en curs? 

SEGONA: Què és la Ruptura Democràtica per la Independència? Composició social i política. Com s’articula la Ruptura Democràtica per la Independència amb la Unitat Popular. Quina era la proposta de Front Patriòtic dels anys 80 del segle passat etc.

- - - - - -

A. La proposta de la “unitat de l’esquerra” en el context actual

Ja ho hem exposat en diferents articles: No hauríem d’oblidar que els diferents sectors de l’esquerra espanyolista (alguns disfressats d’amics de l’independentisme) estan interessats a evitar una ruptura realitzada a partir de la base sociopolítica de l’independentisme (ERC, CDC, CUP) i advoquen per una “aliança d’esquerres” (fora de l’independentisme)  que trenqui aquesta base sociopolítica tot allunyant l’opció independentista de la majoria, oferint com a objectiu la perspectiva d’una reforma espanyola que diuen que faria possible un referèndum o que es proposaria de recomençar “un nou procés” indefinit que seria “més esquerrà”. El fet és però que l’aliança amb Podemos i derivats, o amb Podemos i ERC (en el cas dubtós que ERC volgués), o amb Podemos i el PSC-PSOE etc. no fan possible ni la modificació del marc estatal ni una acumulació de forces de caire independentista que pugui portar a una ruptura amb l’Estat espanyol.

Es tracta d’una pràctica política enganyosa perquè un referèndum espanyol no es fonamenta en cap possibilitat creïble i el “nou procés més esquerrà”  és només un simulacre sense cap possibilitat política efectiva de cara a una ruptura, i orientat tan sols a trencar la base de suport a la independència tot encarrilant el sector independentista d’esquerres que volgués seguir aquesta via, cap a un carreró sense sortida política on pot quedar encallat durant uns quants anys.

En resum, sabem que en el context de l’Estat espanyol, l’única possibilitat de canvi social substancial està en funció de les oportunitats noves que s’obriran amb els processos d’independència que es podran anar articulant com l’actual lluita per la independència de Catalunya i el procés de construcció de la República Catalana.

El dilema es presenta, doncs, com una sola opció possible. O ruptura política independentista amb la possibilitat de canvi social que comportarà. O diferents expressions del reformisme espanyolitzant, sense perspectives de canvi.  Cap aquí és on pot portar aquesta famosa “aliança d’esquerres” o “gir a l’esquerra”, com el volen anomenar uns altres. El temps ho deixarà clar. La miopia o la manca de fonament polític no excusa les persones que han caigut o podran caure en aquest error, de la seva responsabilitat en aquest important moment històric.

B. Sobre la Ruptura Democràtica per la Independència

També hem exposat en diversos articles què és  això de la Ruptura Democràtica per la Independència, el procés social i polític de masses en què ens trobem implicats que pot portar a un canvi democràtic en profunditat i ha d’obrir perspectives favorables a la igualtat social. La possibilitat actual de la independència es presenta, doncs, en forma de Ruptura política de caire democràtic, una ruptura que cal que es fonamenti, doncs, en una base social àmplia (que inclou, les classes populars, implica la petita burgesia i fins sectors de la mitjana burgesia; és a dir que, per entendre’ns, abasta des dels  votants independentistes de la CUP, d’ERC i de CDC, i tots els qui s’hi puguin afegir per mitjà de la mobilització i la participació popular en un procés constituent).  Aquesta base social i política de suport a la independència és el bagatge mínim acumulat al llarg dels darrers anys, damunt el qual és possible fer efectiva la ruptura política que representa la independència. Oposar-s’hi és no assumir com a propi l’objectiu de la independència. 

En resum, com a síntesi podem recordar que la lluita independentista necessita per a avançar dos instruments imprescindibles:

  • Una forta organització de la Unitat Popular orientada a la Independència.
  • I també un bloc polític sòlid per la Ruptura Democràtica per la Independència, com hem descrit.

Per això és important sortir al pas d’algunes comparacions poc clares d’antics companys de lluita dels anys 80, aparegudes als mitjans. El Front Patriòtic dels anys 80, que proposava una part de l’independentisme, volia transformar l’MDT en un moviment “patriòtic”, no considerava necessari organitzar la Unitat Popular. I ara hi ha uns altres sectors que s’oposen a organitzar la Ruptura Democràtica per la Independència en un moment en què existeixen les condicions objectives per a aquest canvi polític. Dos errors importants: el primer ja es va superar; i el segon caldrà superar-lo ben aviat, si volem avançar.

Poble Lliure manifesta tota la seva solidaritat amb els i les treballadores de SEAT Components en la vaga indefinida. La vaga és el mitjà que la classe treballadora tenim per enfortir-nos col·lectivament contra les agressions injustes de les empreses i també per aconseguir millores com la jornada de 8 hores arrencada amb la històrica vaga de la Canadenca.

El Comité d'Empresa de Seat Components ha fet públic que el trasllat de 50 empleats de El Prat a Martorell respon a la no renovació de 200 operaris contractats per ETT a Martorell. El conjunt d'irregularitats és tan gran que requereix tota la difusió que des de l'exterior puguem fer arribar a tot arreu. Com sabem, respon a la voluntat de l'empresa de rebaixar costos salarials i, així augmentar la taxa de guanys, objectiu central del mode econòmic capitalista.

El Grup Volkswagen ha de rectificar. Ha de retornar els empleats a El Prat i ha de fer contractes indefinits a la plantilla temporal de Martorell, així com compensar la quantitat d'hores extres realitzades que es reclamen i que demostren que no sobra cap treballador, sinó que més aviat en falten.

Des de Poble Lliure ens en fem ressó i compartim la lluita de la plantilla de Seat Components per un món del treball digne i de qualitat.

Repartint el treball, repartim la riquesa!

Enfortim l'organització sindical dels i les treballadores!

Poble Lliure considera un error greu la decisió del Grup d'Acció Parlamentària (GAP) de la CUP-Crida Constituent de no facilitar la formació de govern. D'entrada, aquesta decisió suposa incomplir la promesa electoral de ser l'accelerador i la garantia del procés independentista i que si la CUP-CC era decisiva es proclamaria la República Catalana independent; d'altra banda, i aquesta és la qüestió més rellevant, posa en perill l'acumulació de forces obtinguda pel moviment independentista fins al 27S.

Evidentment, aquest error no és pas exclusiu de la CUP i sobretot el GAP, sinó que també hi han influït, i molt, els interessos partidistes de CDC i ERC. Aquestes dues forces polítiques han estat més interessades en la seva batalla particular per l'hegemonia dins el camp independentista que no pas a facilitar una investidura i acord de govern. Resulta paradoxal que Artur Mas critiqui «la manca de sentit de país» de la CUP quan podria aplicar el mateix retret a CDC. En tot cas, fins diumenge tant ERC com CDC tenen l'oportunitat de rectificar.

També Poble Lliure hi té la seva part de responsabilitat, especialment per haver reaccionat massa tard quan es veia que les negociacions s'estaven centrant obsessivament en el nom d'una persona, una perspectiva reduccionista. De fet, com es desprèn de nombroses declaracions, la sensació és que per a molta gent el procés negociador entorn de tres eixos (full de ruta, procés constituent i pla de xoc) ha estat una excusa, ja que a tort i a dret s'ha repetit que si Junts pel Sí canviava el candidat hi hauria acord.

Considerem també greu que des de determinats sectors de l'esquerra i fins de l'Esquerra Independentista s'hagi qüestionat el mandat del 27S. I ho ha fet la mateixa gent que en els seus discursos presenten sovint mobilitzacions i reivindicacions de moviments petits com a representatives de la voluntat popular. És un contrasentit d'aplicar al moviment independentista una visió purament quantitativa de la lluita política, alhora que es menystenen alguns aspectes qualitatius, com ara el paper cabdal de la mobilització popular o que el 27S va confirmar l'hegemonia de projecte independentista i la possibilitat de mantenir la iniciativa política, la qual s'ha perdut en aquests mesos.

En tot cas, correspon a les diferents organitzacions i persones que han defensat el perillós escenari actual i sobretot a la Crida Constituent, que és qui ha dirimit l'empat dins la CUP, de gestionar la nova situació i responsabilitzar-se de les conseqüències que se'n derivin.

En aquest escenari de possibles noves eleccions volem deixar clar que Poble Lliure no acceptarà cap proposta que suposi rebaixar el contingut independentista de la CUP. Sempre hem defensat acords amb altres forces o espais polítics però a partir d'eixos programàtics, no pas a partir de qüestions estètiques com ara 200 euros amunt o avall del sou dels càrrecs públics. Dit altrament, Poble Lliure no avalarà cap candidatura o un govern autonòmic que substitueixi l'objectiu estratègic de la independència per un hipotètic referèndum unilateral, que, a més de ser una repetició del 9N de 2014 que a tot estirar tindria una participació lleugerament superior, només serviria per erosionar encara més l'hegemonia independentista, un objectiu prioritari dels dirigents d'En Comú Podem.

Finalment, volem agrair a Antonio Baños la tasca feta. De ben segur, amb ell i persones com ell construirem la República Catalana independent.

Visca la Terra!

Països Catalans, 5 de gener de 2016

 

Les eleccions al Parlament espanyol celebrades el passat 20 de desembre han permès constatar la pèrdua de pes als Països Catalans dels partits que han estat centrals des del 1978 ençà, cosa que evidencia la continuació de la crisi del règim polític del 1978.

 

Pàgina 8 de 17

La Veu de Poble Lliure

LaVeu

Contacta amb PL

Poble Lliure

organització política en lluita per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans

Contacta'ns

Facebook

Twitter

YouTube

Issuu

Agenda

Agost 2017
Dil Dim Dic Dij Div Dis Diu
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31