Article publicat a Llibertat.cat el 12 de gener de 2016.

En els tres mesos que han passat des de les eleccions del 27 de setembre del 2015, que la CUP defensava que eren eleccions plebiscitàries i constituents, han passat suficients esdeveniments, fins a arribar en temps de descompte a l’acord del 9 de gener, com per haver pogut extreure’n unes quantes lliçons amb les seves corresponents conclusions:

En primer lloc, tothom s’ha posat a buscar responsables de per què hem hagut d’arribar a l’últim sospir i al desgast polític sever per al bloc independentista que això ha comportat. Un exercici d’aquest tipus per part meva donaria una responsabilitat múltiple: la primera la dels votants que no hem sabut calibrar bé què ens hi jugàvem; la segona la de les entitats socials i polítiques cíviques que hem abandonat massa el terreny de joc per deixar-lo als partits polítics sense vigilar-los ni pressionar-los en tot moment de manera clara i contundent; la tercera uns partits polítics amb nul sentit del poder que cal i de les forces socials que cal reunir per avançar en un procés constituent i la construcció d’una república Catalana Independent. Els partits polítics catalans que ara basteixen un programa independentista- sobretot CDC.UDC i ERC- d’una manera o altra han estat el ciment amb què s’ha bastit la constitució espanyola i el règim autonomista, raó per la qual quan aquesta autonomia trontolla i s’acaba i aquesta constitució és qüestionada a fons , aquests partits polítics trontollen també. CDC i UDC són un exemple d’aquesta crisi, però també ho són l’esborrament d’ICV-EUA, camuflada i mig dissolta en Podemos i els comuns; també els diferents plantejaments confrontats al sí de la CUP, amb l’afegit dels grups que conformen la Crida Constituent, han evidenciat un cop més que la crisi de l’autonomisme i el procés de ruptura amb l’Estat espanyol també els afecta i els obliga a fer canvis profunds.

Una altra lliçó prou clara és que alguns dels supòsits dels quals partia una part de la CUP són políticament equivocats i amb errors greus de tàctica i estratègia per al conjunt del moviment independentista d’esquerres i per a l’avanç de la construcció tant de la unitat popular com de la construcció del procés constituent i la República Catalana Independent.

Només tres exemples d’aquests errors: pensar que tot el procés polític dels últims anys cap a la ruptura i la independència és un frau, el major frau de la política catalana. Una opinió semblant només es pot fer si la teva visió del país és tan reduccionista i simplista que només contempla alguns sectors dirigents –per exemple els sector “negocis” de CDC  i menysté completament els moviments socials populars protagonistes principals d’aquest procés . És clar que aquesta afirmació revela que no ha s’ha entès ni probablement es vol entendre res de res, que no s’ha estat dia rere dia, per exemple, en el moviment de les consultes populars (que no va ser un moviment puntual sinó que es va allargar durant dos anys, onada rere onada per tota la geografia del Principat); revela un menyspreu total, , per la gent, els seus anhels i les seves contradiccions ben humanes. Així s’explica que tot el procés per implementar políticament els resultats electorals del 27 de setembre s’hagi reduït –i això sí que és un frau polític espectacular- a una obsessiva i infantil fixació per enviar el polític fetitxe de la dreta catalana “a la paperera de la història” tot bescanviant aquesta medalla per la submissió a tot un seguit de condicions que a la CUP si que l’envien a la cua de l’atur polític, per poc que deixem que s’imposin aquests parers reduccionistes.

El segon exemple d’error és la interpretació dels resultats del 27 en clau exclusivament d’aritmètica parlamentària i d’obsessió antiMas. Segons aquesta interpretació ni la gran participació dels votants ni el gran percentatge de vots dirigits a un SÍ al projecte d’independència que fregava el 48 % malgrat tots els entrebancs posats per l’estat, mereixien que ens plantegéssim seriosament un avanç popular i parlamentari del primers passos d’insubmissió i desballestament de l’autonomia. La interpretació més divulgada ha estat que els resultats eren insuficients, que necessitàvem un creixement cap a l’esquerra que frenés el projecte de CDC i del seu cap (el qual no era de fiar ni per la seva presumpta vinculació a afers de corrupció ni per la seva política de retallades socials) i que això ens encaminava a buscar l’aliança amb els podemites i la seva marca catalana CSQEP-Bec (a l’ajuntament de Barcelona). En definitiva el mantra insistent d’aquesta interpretació és que “Mas és ara un fre al creixement de l’independentisme més enllà dels seus fans”; és a dir, per resumir, que una part de la CUP ha comprat innocentment la interpretació de La Vanguardia, dels grups unionistes, i el lobi de “Puente Aèreo” i pretén sumar-se a la tercera via del “dret de decidir” en nom d’aquesta obertura a l’esquerra; sembla , doncs, que s’hagi d’ arraconar tota la lluita popular independentista de l’ANC i semblants perquè fa ferum d’una transversalitat dretana.

Un tercer error- greu sobretot per un bloc independentista i desconnectat, diuen, amb Madrid- ha estat comprar també la interpretació dels resultats de les eleccions espanyoles per condicionar les estratègies polítiques a Catalunya: des d’aquest supòsit s’ha titllat de “subordinat a CDC” tot allò que no prevegi subordinar-se a Iglesias-Colau i els seus comuns. I això un independentisme d’esquerres amb estratègia nacional pròpia no ho pot subscriure de cap manera.

I aquest és el problema: per no subordinar-se al que representa la vella i la nova CDC i no caure en braços, sense més ni més, dels Podemites de Catalunya i les seves estratègies de contribuir decisivament a regenerar l’Estat espanyol de sempre, ens cal una estratègia d’independentisme d’esquerres pròpia basada en l’aprofundiment en la ruptura democràtica, la insubmissió conscient en la construcció d’una nova legalitat, l’avanç en una justícia social que afavoreixi les classes populars, la construcció d’una societat que es doti dels instruments per combatre la corrupció de tot tipus. i el model de democràcia representativa oligàrquica que ara s’està imposant.

Aquesta estratègia ha de tenir unes bases fonamentals de tipus ideològic, polític, organitzatiu i mobilitzador pròpies i esquivar les principals dificultats que han entrebancat l’eixamplament social de l’independentisme entre les classes populars, a més d’arrossegar la petita i mitjana burgesia cap a posicions rupturistes.

Penso que valdrà la pena en un pròxim article analitzar una mica a fons les principals dificultats de tipus ideològic que ens hem anat trobant en l’espai de l’esquerra independentista que resumiria en tres aspectes: l’adamisme ( o síndrome de que com Adam tu comences la història i darrera teu no hi ha precedents, ni èxits, ni fracassos ni fils conductors per al present i futur); l’infantilisme esquerranista que ja ha estat abundantment estudiat però que reapareix en cada moment de ruptura i dificulta trobar les aliances tàctiques i les estratègies més necessàries a curt i llarg termini; el sectarisme o pensament i acció sectària que et fa veure el món només en blanc i negre, en bons i dolents, en tot o res obviant els grisos i les mil i una contradiccions en què tota acció humana, la política també, pot caure.

Aquests tres aspectes tenen remei : la formació i la lluita fora dels despatxos polítics (institucionals o no, de la política convencional o dels despatxos (que també n’hi ha) de les organitzacions dels moviments socials).

Si alguna cosa hem aprés d’aquests mesos finals del 2015 és que la política participativa i assembleària té les seves dificultats, els seus límits i les seves misèries i que és molt millorable, però com s’ha dit de la democràcia és la menys dolenta de les fórmules d’acció social.

Article publicat a El PuntAvui el 18 de gener de 2016.

Haver aconseguit l'acord per a recomençar, el 10 de gener, el camí de la ruptura independentista no ens hauria d'impedir reflexionar sobre com hi hem arribat. Les clàusules del document, per elles mateixes prou estrafolàries, ja ens en mostren la fragilitat. Per això ara no n'hi ha prou amb reclamar la unitat de l'independentisme, sinó que és important situar en un primer pla la clarificació que necessiten, segons el parer de molts analistes, totes i cadascuna de les peces del trencaclosques.

Tots els espais polítics d'aquest àmbit han passat per una clarificació: CiU ho feia, no fa gaire, amb la partició de la coalició, una escissió dins Unió i l'eliminació d'aquest partit de l'escena parlamentària. L'espai socialdemòcrata, per la seva banda, ha donat lloc a un cert nombre de partits i col·lectius que orbiten al voltant d'ERC. I, darrerament, no podem oblidar que la CUP ha estat l'escenari d'una forta controvèrsia... Tots aquests trasbalsos tenen com a denominador comú els debats sorgits de l'avanç del moviment independentista. I en tots els casos l'esforç de clarificació ha estat fonamental per a continuar avançant.

Artefactes electorals “endimoniats”, i mancances. El darrer episodi que convé observar són les eleccions del 27 de setembre, una confrontació abordada amb artefactes electorals peculiars i amb una capacitat de reflexió política feble. Cal reconèixer, en primer lloc, que l'enginyeria electoral de Junts pel Sí i de la CUP-Crida Constituent contenia dins seu el germen de la polarització. En un cas, amb un cap de llista que figurava en quarta posició; i en l'altre cas, amb una política d'aliances al si del GAP (Grup d'Acció Parlamentària) que una part molt important de la militància de la CUP ha posat en discussió a partir del coneixement del pes determinant de petits grups d'inspiració no independentista en preses de decisió transcendentals.

No podem deixar de recordar també la proliferació d'atacs i de comportaments hooligans que ha posat de manifest la manca de formació política –de totes bandes– i ha deixat en mans de la irracionalitat, en molts moments, el futur del país. A tot això s'hi ha d'afegir el fetitxisme que s'ha empeltat en la pugna per un nom, un enfocament que ha embolicat la negociació i ha anat alimentant l'obstinació en una part i l'altra, fins que s'ha arribat a una sortida final de regust salomònic. A hores d'ara encara costen d'entendre les condicions en què s'ha produït, qui ha fet què; i per a qui i per a què s'han pres decisions tan extremes, sobretot per una de les bandes. Però la narració dels fets i el desenllaç final són prou explícits sobre les dificultats arrossegades al llarg de la negociació.

Ara li toca a la CUP. La CUP no ha de tenir por d'abordar internament la seva clarificació política. Amb l'existència de l'acord s'ha encarrilat una qüestió important però no s'ha resolt el debat necessari. Perquè és evident que la CUP pot millorar la seva definició política i hi ha aspectes organitzatius perfectibles (com hem escrit). Si la CUP hagués portat a terme un debat suficient sobre el full de ruta cap a la independència, amb una línia sòlida aprovada i assumida per tothom, les tendències favorables a cercar aliances en l'àmbit d'En Comú i el seu entorn, tot abandonant el bloc independentista, no haurien tingut recorregut; ni tampoc hauria afectat un tant per cent tan important de la seva militància la idea d'anar a unes eleccions el mes de març com a proposta política creïble per a una ruptura independentista. La CUP té també l'oportunitat de contribuir a dinamitzar un procés constituent que abasti un ampli ventall social, etc. La catarsi alliberadora i tranquil·litzadora ara i aquí es diu “debat polític”.

Després dels darrers esdeveniments que han marcat tantes persones, res
ja no serà com abans. Tothom, fins i tot els col·lectius més petits, hauran de fer un esforç de reflexió. Tot plegat és aparentment senzill: posar l'independentisme al centre de l'acció política defugint tacticismes de partit i disposant les aliances i el treball de base amb nous sectors, en la perspectiva de sumar-los a l'estratègia independentista i no a l'inrevés. La independència com a porta a una nova societat més justa
i democràtica. Això vol dir rebutjar la falsa reforma espanyola i prioritzar l'element polític fonamental de la
conjuntura, que és la ruptura independentista.

El passat 14 de gener es va presentar el Fòrum de Tarragona per la Memòria a la Sala d'Actes de l'Ajuntament d'aquesta població, coincidint amb els actes de commemoració del 80è aniversari de la Guerra de 1936-1939.

En concret s'han programat cinc conferències, dues visites guiades, un taller bibliogràfic, la presentació d'un projecte didàctic i la presentació del Fòrum de Tarragona per la Memòria que va tenir lloc el passat 14 de gener a la Sala d'Actes de l'Ajuntament.

El Fòrum de Tarragona per la Memòria es planteja com a objectiu immediat no oblidar aquells anys i transmetre la memòria històrica d’aquells anys negres a futures generacions. Des de la nova organització s’ha reclamat que l’Ajuntament senyalitzi els llocs de tortura franquistes a la ciutat com té previst fer el consistori després que s’aprovés al ple municipal aquesta senyalització.

El coordinador d’aquesta entitat, l’historiador Xavier Tolosana, va explicar un recorregut per als diferents indrets de la ciutat com serien; la presó de pilats al pretori, la muntanya de l’Oliva, el cementiri, l’antiga audiència on es feien els judicis sumaríssims i els interrogatoris o el convent de les oblates que es va convertir en una presó de dones.

Tolosana va remarcar que encara queden diferents elements franquistes a la ciutat i de fet aquest dissabte se seguiran fent les visites organitzades per aquests indrets tal i com ha informat Llibertat.cat

Des de Poble Lliure entenem que cal que totes i tots els qui defensem la llibertat del nostre poble i la justícia social ens felicitem per l'acord assolit ahir, ja que després de llargs mesos de converses finalment ens trobem en condicions de fer efectiva la majoria parlamentària del 27 de setembre i els acords de desconnexió del 9 de novembre.  

No hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir ni pitjor cec que el qui no hi vol veure. Aquests dies estic realment en estat de xoc perquè els qui s’han esforçat més per a sabotejar l’acumulació de forces independentista aconseguida al llarg dels darrers anys, i estan treballant per una aliança amb sectors no independentistes per a assolir una suposada “aliança d’esquerres”, es presenten ara com grans defensors de la independència ....  Com s’entén això?

Només pot ser degut a diferents confusions que penso que convindria aclarir.

En aquest breu resum només recordaré dues qüestions:

PRIMERA: Què és realment aquest projecte d’ “unitat de l’esquerra” que proposen alguns, per a justificar l’abandó del bloc independentista i aturar el procés en curs? 

SEGONA: Què és la Ruptura Democràtica per la Independència? Composició social i política. Com s’articula la Ruptura Democràtica per la Independència amb la Unitat Popular. Quina era la proposta de Front Patriòtic dels anys 80 del segle passat etc.

- - - - - -

A. La proposta de la “unitat de l’esquerra” en el context actual

Ja ho hem exposat en diferents articles: No hauríem d’oblidar que els diferents sectors de l’esquerra espanyolista (alguns disfressats d’amics de l’independentisme) estan interessats a evitar una ruptura realitzada a partir de la base sociopolítica de l’independentisme (ERC, CDC, CUP) i advoquen per una “aliança d’esquerres” (fora de l’independentisme)  que trenqui aquesta base sociopolítica tot allunyant l’opció independentista de la majoria, oferint com a objectiu la perspectiva d’una reforma espanyola que diuen que faria possible un referèndum o que es proposaria de recomençar “un nou procés” indefinit que seria “més esquerrà”. El fet és però que l’aliança amb Podemos i derivats, o amb Podemos i ERC (en el cas dubtós que ERC volgués), o amb Podemos i el PSC-PSOE etc. no fan possible ni la modificació del marc estatal ni una acumulació de forces de caire independentista que pugui portar a una ruptura amb l’Estat espanyol.

Es tracta d’una pràctica política enganyosa perquè un referèndum espanyol no es fonamenta en cap possibilitat creïble i el “nou procés més esquerrà”  és només un simulacre sense cap possibilitat política efectiva de cara a una ruptura, i orientat tan sols a trencar la base de suport a la independència tot encarrilant el sector independentista d’esquerres que volgués seguir aquesta via, cap a un carreró sense sortida política on pot quedar encallat durant uns quants anys.

En resum, sabem que en el context de l’Estat espanyol, l’única possibilitat de canvi social substancial està en funció de les oportunitats noves que s’obriran amb els processos d’independència que es podran anar articulant com l’actual lluita per la independència de Catalunya i el procés de construcció de la República Catalana.

El dilema es presenta, doncs, com una sola opció possible. O ruptura política independentista amb la possibilitat de canvi social que comportarà. O diferents expressions del reformisme espanyolitzant, sense perspectives de canvi.  Cap aquí és on pot portar aquesta famosa “aliança d’esquerres” o “gir a l’esquerra”, com el volen anomenar uns altres. El temps ho deixarà clar. La miopia o la manca de fonament polític no excusa les persones que han caigut o podran caure en aquest error, de la seva responsabilitat en aquest important moment històric.

B. Sobre la Ruptura Democràtica per la Independència

També hem exposat en diversos articles què és  això de la Ruptura Democràtica per la Independència, el procés social i polític de masses en què ens trobem implicats que pot portar a un canvi democràtic en profunditat i ha d’obrir perspectives favorables a la igualtat social. La possibilitat actual de la independència es presenta, doncs, en forma de Ruptura política de caire democràtic, una ruptura que cal que es fonamenti, doncs, en una base social àmplia (que inclou, les classes populars, implica la petita burgesia i fins sectors de la mitjana burgesia; és a dir que, per entendre’ns, abasta des dels  votants independentistes de la CUP, d’ERC i de CDC, i tots els qui s’hi puguin afegir per mitjà de la mobilització i la participació popular en un procés constituent).  Aquesta base social i política de suport a la independència és el bagatge mínim acumulat al llarg dels darrers anys, damunt el qual és possible fer efectiva la ruptura política que representa la independència. Oposar-s’hi és no assumir com a propi l’objectiu de la independència. 

En resum, com a síntesi podem recordar que la lluita independentista necessita per a avançar dos instruments imprescindibles:

  • Una forta organització de la Unitat Popular orientada a la Independència.
  • I també un bloc polític sòlid per la Ruptura Democràtica per la Independència, com hem descrit.

Per això és important sortir al pas d’algunes comparacions poc clares d’antics companys de lluita dels anys 80, aparegudes als mitjans. El Front Patriòtic dels anys 80, que proposava una part de l’independentisme, volia transformar l’MDT en un moviment “patriòtic”, no considerava necessari organitzar la Unitat Popular. I ara hi ha uns altres sectors que s’oposen a organitzar la Ruptura Democràtica per la Independència en un moment en què existeixen les condicions objectives per a aquest canvi polític. Dos errors importants: el primer ja es va superar; i el segon caldrà superar-lo ben aviat, si volem avançar.

Poble Lliure manifesta tota la seva solidaritat amb els i les treballadores de SEAT Components en la vaga indefinida. La vaga és el mitjà que la classe treballadora tenim per enfortir-nos col·lectivament contra les agressions injustes de les empreses i també per aconseguir millores com la jornada de 8 hores arrencada amb la històrica vaga de la Canadenca.

El Comité d'Empresa de Seat Components ha fet públic que el trasllat de 50 empleats de El Prat a Martorell respon a la no renovació de 200 operaris contractats per ETT a Martorell. El conjunt d'irregularitats és tan gran que requereix tota la difusió que des de l'exterior puguem fer arribar a tot arreu. Com sabem, respon a la voluntat de l'empresa de rebaixar costos salarials i, així augmentar la taxa de guanys, objectiu central del mode econòmic capitalista.

El Grup Volkswagen ha de rectificar. Ha de retornar els empleats a El Prat i ha de fer contractes indefinits a la plantilla temporal de Martorell, així com compensar la quantitat d'hores extres realitzades que es reclamen i que demostren que no sobra cap treballador, sinó que més aviat en falten.

Des de Poble Lliure ens en fem ressó i compartim la lluita de la plantilla de Seat Components per un món del treball digne i de qualitat.

Repartint el treball, repartim la riquesa!

Enfortim l'organització sindical dels i les treballadores!

Poble Lliure considera un error greu la decisió del Grup d'Acció Parlamentària (GAP) de la CUP-Crida Constituent de no facilitar la formació de govern. D'entrada, aquesta decisió suposa incomplir la promesa electoral de ser l'accelerador i la garantia del procés independentista i que si la CUP-CC era decisiva es proclamaria la República Catalana independent; d'altra banda, i aquesta és la qüestió més rellevant, posa en perill l'acumulació de forces obtinguda pel moviment independentista fins al 27S.

Evidentment, aquest error no és pas exclusiu de la CUP i sobretot el GAP, sinó que també hi han influït, i molt, els interessos partidistes de CDC i ERC. Aquestes dues forces polítiques han estat més interessades en la seva batalla particular per l'hegemonia dins el camp independentista que no pas a facilitar una investidura i acord de govern. Resulta paradoxal que Artur Mas critiqui «la manca de sentit de país» de la CUP quan podria aplicar el mateix retret a CDC. En tot cas, fins diumenge tant ERC com CDC tenen l'oportunitat de rectificar.

També Poble Lliure hi té la seva part de responsabilitat, especialment per haver reaccionat massa tard quan es veia que les negociacions s'estaven centrant obsessivament en el nom d'una persona, una perspectiva reduccionista. De fet, com es desprèn de nombroses declaracions, la sensació és que per a molta gent el procés negociador entorn de tres eixos (full de ruta, procés constituent i pla de xoc) ha estat una excusa, ja que a tort i a dret s'ha repetit que si Junts pel Sí canviava el candidat hi hauria acord.

Considerem també greu que des de determinats sectors de l'esquerra i fins de l'Esquerra Independentista s'hagi qüestionat el mandat del 27S. I ho ha fet la mateixa gent que en els seus discursos presenten sovint mobilitzacions i reivindicacions de moviments petits com a representatives de la voluntat popular. És un contrasentit d'aplicar al moviment independentista una visió purament quantitativa de la lluita política, alhora que es menystenen alguns aspectes qualitatius, com ara el paper cabdal de la mobilització popular o que el 27S va confirmar l'hegemonia de projecte independentista i la possibilitat de mantenir la iniciativa política, la qual s'ha perdut en aquests mesos.

En tot cas, correspon a les diferents organitzacions i persones que han defensat el perillós escenari actual i sobretot a la Crida Constituent, que és qui ha dirimit l'empat dins la CUP, de gestionar la nova situació i responsabilitzar-se de les conseqüències que se'n derivin.

En aquest escenari de possibles noves eleccions volem deixar clar que Poble Lliure no acceptarà cap proposta que suposi rebaixar el contingut independentista de la CUP. Sempre hem defensat acords amb altres forces o espais polítics però a partir d'eixos programàtics, no pas a partir de qüestions estètiques com ara 200 euros amunt o avall del sou dels càrrecs públics. Dit altrament, Poble Lliure no avalarà cap candidatura o un govern autonòmic que substitueixi l'objectiu estratègic de la independència per un hipotètic referèndum unilateral, que, a més de ser una repetició del 9N de 2014 que a tot estirar tindria una participació lleugerament superior, només serviria per erosionar encara més l'hegemonia independentista, un objectiu prioritari dels dirigents d'En Comú Podem.

Finalment, volem agrair a Antonio Baños la tasca feta. De ben segur, amb ell i persones com ell construirem la República Catalana independent.

Visca la Terra!

Països Catalans, 5 de gener de 2016

 

Les eleccions al Parlament espanyol celebrades el passat 20 de desembre han permès constatar la pèrdua de pes als Països Catalans dels partits que han estat centrals des del 1978 ençà, cosa que evidencia la continuació de la crisi del règim polític del 1978.

 

El proper dissabte 19 de desembre, Carles Castellanos presentarà el seu llibre El fenomen nacional a l'Espai Basset de la ciutat de València.

De la trajectòria de Carles Castellanos i Llorenç se subratlla el seu paper com a escriptor i traductor, com a lingüista, intel·lectual polititzat i fundador de les organitzacions de l’independentisme modern; amb tota certesa és una de les ments més preclares d'aquest moviment i l’autor més prolífic de reflexions sobre l’independentisme i sobre altres tantes realitats (com la del poble amazig), sempre des dels fonaments del marxisme.

Els passats 6 i 13 de desembre han tingut lloc les darreres eleccions “regionals” franceses convocades amb la mateixa clau centralista habitual en l’Estat francès, on la indesitjable presència del FN és utilitzada com a fetitxe per la resta de partits del sistema per aplicar cada vegada més unes polítiques més dretanes i centralistes. Malgrat això, el triomf de les forces polítiques corses ha tornat a evidenciar el caràcter imperialista d’un Estat que no reconeix el dret a decidir de les nacions que manté sotmeses, entre d'altres una part del nostre país, Catalunya Nord.

El proper 20 de desembre se celebraran les eleccions al Parlament espanyol amb l’evident objectiu de barrar el pas al procés independentista de Catalunya i foragitar qualsevol mena de “contagi” a la resta dels Països Catalans o a les altres nacions sotmeses per l’Estat imperialista espanyol. Aquesta raó de fons és clarament compartida per la totalitat dels partits polítics espanyols (PP, PSOE, Ciudadanos i Podemos) amb opcions de governar, segurament en coalició.

El debat espanyol esquerra versus dreta apareix absolutament condicionat i desdibuixat per l’acceptació implícita o explícita per part dels principals agents polítics dels marcs de dominació i de les estructures del capital i els seus estats centrals (OTAN, UE, TTIP, etc.). Igualment, el debat sobre la corrupció i regeneració del sistema amaga en el fons la naturalesa espoliadora i parasitària de l'Estat espanyol des de la seva gènesi i la impossibilitat de la seva transformació sense la implosió prèvia de la seva realitat imperialista.

L’intent de Podemos de portar al debat electoral el conflicte Catalunya/Estat espanyol per reduir-lo a la possibilitat quimèrica d’un referèndum mentre maniobra per fagocitar directament o indirecta les opcions independentistes de l’esquerra combativa o nacionalment autocentrades (l'exemple més evident és el Bloc) palesa que les intencions de fons no són veritablement diferents de les que mantenen els partits ancorats en els valors de l'espanyolisme més reaccionari.

L'absència de la CUP en aquestes eleccions i la situació del procés independentista en el qual ens trobem immersos al Principat, a més de la necessitat de continuar eixamplant el dret a decidir a la resta dels Països Catalans, obliga l’Esquerra Independentista combativa a orientar el vot de totes les persones que no volen abstenir-se ni renunciar en cap moment a participar en la batalla ideològica i política a favor de la independència.

És per aquestes raons que considerem que al Principat cal votar opcions nítidament independentistes i no corruptes, mentre que a la resta dels Països Catalans cal apostar per les opcions que com a mínim se situen en la seva estratègia clarament a favor del Dret a Decidir i estan centrades en la construcció d'un subjecte polític propi, no sucursalitzat.

Per tant, ni un sol vot dels Països Catalans ni per activa ni per passiva a les opcions espanyoles tant si es presenten com a legitimadores o com a regeneracionistes de l’Estat que ens oprimeix.

Poble Lliure

Països Catalans, 17 desembre de 2015

Pàgina 8 de 17

La Veu de Poble Lliure

LaVeu

Contacta amb PL

Poble Lliure

organització política en lluita per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans

Contacta'ns

Facebook

Twitter

YouTube

Issuu

Agenda

Juny 2017
Dil Dim Dic Dij Div Dis Diu
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30