Dimecres, 02 Març 2016 17:54

Balanç dels darrers mesos i perspectives

Anàlisi crítica de la negociació i perspectives per al futur immediat

 

 

El moviment polític català actual es troba situat en un moment derivat del mandat de les eleccions del 27 de setembre, de les resolucions del 9 de novembre passat i dels acords finals del 10 de gener.

 

 

És per això que cal partir, en primer lloc, d’una anàlisi crítica dels fets polítics que han tingut lloc al llarg dels darrers mesos de l’any passat. Les negociacions per la investidura del nou president de la Generalitat de Catalunya han mostrat mancances i contradiccions en les dues candidatures independentistes Junts pel Sí i CUP-CC. En el primer cas s’ha mostrat la línia habitual de pressió i de xantatge de CDC, una línia que s’ha aplicat fins al final ja que CDC no estava interessada a anar a unes eleccions avançades al mes de març. I d’altra banda, ERC ha prioritzat també els seus interessos electorals mantenint-se en l’ambigüitat i evitant de prendre posició. La CUP per la seva banda ha de fer també una autocrítica a fons. Es fa necessària una valoració critica amb perspectiva del que ha comportat l'allargament innecessari de les negociacions fins al darrer segon. Més de tres mesos que han servit per tensar al moviment popular independentista i que s'han basat més en criteris estètics que no pas programàtics. És per això que des de Poble Lliure contribuirem a fer que la CUP reprengui de forma autònoma el debat sobre els passos a seguir els propers mesos. Des del nostre punt de vista cal que la CUP assumeixi plenament l'estratègia independentista i que destini els seus esforços a mantenir la mobilització popular i de retruc a forçar la ruptura amb l'Estat Espanyol. També creiem que la CUP no pot caure en el parany del reformisme d'En Comú Podem i els seus satèl·lits que tornen a posar sobre la taula per enèsima vegada la possibilitat idealista d'una reforma de l'Estat Espanyol per tal que els i les catalanes ens hi sentim còmodes. Aquest espai polític també planteja una nova reforma del capitalisme en clau social-demòcrata que no posa en dubte cap dels poders dominants (UE, OTAN, FMI, etc.). L'exemple del que ha passat a Grècia els darrers mesos és prou evident per demostrar que aquest és un carreró sense sortida.

La conjuntura actual. Les tasques i els agents polítics principals

 

La conjuntura política és, en termes generals, favorable a avançar cap a la independència perquè l’Estat Espanyol es troba en una situació d’immobilitat política derivada de les grans dificultats que té la monarquia per a formar govern. El poder polític estatal no pot mantenir les formes de dominació ni tampoc crear-ne de noves que li permetin de regenerar-se. Aquest fet i una situació de crisi que es va estenent socialment fan que cada dia, a Catalunya, hi hagi més gent favorable a la independència com a única perspectiva política que pot introduir canvis en el panorama social. La perspectiva de la República Catalana Independent va guanyant terreny dia a dia.

Per aquesta raó des de la ideologia espanyolista es van segregant missatges al voltant de propostes inviables però que poden estendre desorientació entre la població, com és el cas de la promesa d’un referèndum, que és realment impossible d’acord amb la ideologia dominant a l’Estat espanyol i la correlació de forces que se’n deriva.

Dins els Països Catalans la situació evoluciona amb força rapidesa però es troba en moments diferents: La ideologia espanyolista es veu contrarestada seriosament al Principat pel creixement de la consciència independentista i arreu dels Països Catalans per un reforçament de la consciència nacional i la reculada de l’espanyolisme més atroç del PP i sectors pròxims.

En aquest context, l’activitat central al llarg dels mesos vinents al Principat, que permeti desenvolupar la consciència i l’organització populars, és el desplegament del debat constituent, o – dit d’una altra manera – la Convenció Constitucional Catalana. És important tenir clar que la mobilització al voltant del Debat Constituent és un dels instruments per a desplaçar l’hegemonia, al si de l’independentisme, cap a l’esquerra. I també pot servir per a trenar aliances noves a nivell territorial que superin el sectarisme orgànic (dels diferents partits i organitzacions polítiques i sindicals pre-existents).

Per a això cal superar dues indeterminacions existents en aquests moments:

PRIMERA: Cal una bona formulació del moment fonamental d’aquest procés de debat, que és la vinculació entre la Fase Participativa i la Fase Parlamentària, de manera que el capital acumulat pels mesos de debat no es perdi en procediments burocràtics. Cal estudiar diferents propostes sense excloure la possibilitat d’establir una Assemblea Constituent Mixta (de polítics i de representants del debat popular previ) que doni profunditat i representativitat a la participació

SEGONA: Cal que l’ANC, ÒMNIUM i el projecte REINICIA arribin a establir una proposta comuna (o compartida) que permeti la dinamització del debat arreu del territori. Des de Poble Lliure treballarem perquè aquest esforç de debat territorialitzat sigui capaç de superar les barreres de les organitzacions (per àmplies que siguin) i pugui desplegar plataformes àmplies que serveixin com a acumulació de forces favorable a la defensa de la República Catalana Independent. Cal comptar amb la màxima unitat de cara a promoure la mobilització creixent que demanarà la fase de ruptura en la que estem entrant.

Un dels instruments institucionals importants per a aquesta fase serà l’Assemblea de Representats Electes dels Països Catalans que ha de permetre avançar en l’articulació dels Països Catalans i en el camí de la creació d’una nova legalitat democràtica alliberada de les estructures autonomistes i construïda sobre la base de la representativitat popular i la mobilització.

Un dels altres punts claus dels mesos vinents serà el de la consolidació del nou govern i la creació de les estructures d'Estat. D'això en dependrà en bona part l'aprovació dels pressupostos per a aquest any en què caldrà que les forces independentistes treballin conjuntament amb voluntat constructiva, ja que no es pot avançar amb posicions immobilistes. Pel que fa a Junts pel Sí, haurà  d'evitar que els sectors més conservadors de CDC es neguin a debatre i es limitin proposar uns pressupostos calcats dels del 2015. Per part de la CUP-CC, cal posar sobre la taula propostes amb un marcat caràcter social tenint en compte que, en aquest moment, encara formem part d'una Comunitat Autònoma intervinguda. La CUP té un programa clarament d'esquerres que trenca amb les polítiques neoliberals. Amb aquesta perspectiva, hem de tenir en compte, d’una banda, que no es pot caure en la paràlisi i no podem restar al marge de les necessitats més immediates del poble treballador. I, d’altra banda, que necessitem uns pressupostos que incloguin la construcció d'estructures d'Estat. Hem de tenir clar que aquest no és un govern de la CUP ni amb la CUP i que, per tant, els pressupostos que farà el Parlament de Catalunya en aquest moment de preparació de la ruptura amb l’Estat espanyol no seran els que faria la CUP pel seu compte. La discussió entorn dels pressupostos no pot ser, per tant, un debat que encalli el procés de ruptura amb l'Estat. Cal advertir també que el moviment independentista no es pot permetre prorrogar els pressupostos actuals, elaborats per un govern de CiU i amb un caràcter autonomista. Aquesta etapa ja està superada; ara toca avançar. La CUP ha de comptar, doncs, amb tot el suport necessari com a instrument imprescindible de mobilització i de ruptura amb l’Estat espanyol.

Des d’un punt de vista global haurem de contribuir, doncs, a reforçar la capacitat política i mobilitzadora de la CUP i alhora a desplegar un espai independentista i d'esquerres ampli, amb un caràcter suprapartidista que aglutini el conjunt de persones lluitadores vingudes del món sindical, cultural, veïnal, ecologista, del jovent en lluita, del feminisme, etc. Aquest espai s’ha d’expressar amb la voluntat de donar un caràcter participatiu i popular al debat constituent i d’adquirir, al llarg del procés, la capacitat de disputar l'hegemonia als sectors burgesos avui dominants per tal de construir la República Catalana al servei de les classes populars.

 

Països Catalans, 2 de març de 2016

 

Secretariat Nacional de Poble Lliure

 

Una llibertat que covardament t’han negat durant anys i que mai estarà completa sense la llibertat de tots i totes, sense la llibertat dels nostres pobles, sense els mil i un esclavatges que encara ens resten per trencar i enviar a l’abocador de la història. La teva aportació i el teu mestratge ens és imprescindible.

 

Com fem la ruptura independentista? Aquesta ha estat la pregunta que el diputat de la CUP i militant de Poble Lliure, Albert Botran, ha intentat respondre davant una dotzena de ciutadans que dimecres van participar a la segona jornada de debat i formacióque organitza l’assemblea territorial de Barcelona de Poble Lliure. En el context actual, quan el procés s’està obrint per dotar-lo del caràcter constituent, el cupaire ha insistit “que cal definir les vies de ruptura”. En aquest sentit, en un gest d’autocrítica, ha reconegut que ara mateix el full de ruta pot generar “certa incertesa” entre la ciutadania.

Aquests darrers mesos, a mesura que s’aguditza el debat sobre la independència, van apareixent escrits de diversa volada sobre aspectes que, sens dubte, interessa anar debatent i clarificant pel bé del camí que ens resta per recórrer.Aquest debat ha tingut part de la seva expressió al voltant de la posició de la CUP arran del 27S. Si la dinàmica imposada per un cert biaix personalista (el nom del president) no hagués desviat l’atenció, podríem haver aprofitat les condicions del moment per aprofundir discussions amb un cert rigor teòric que sempre ens és ben necessari, com seria la qüestió de l’existència i la forma de l’Estat independent. Aquest debat, que ha de superar l’àmbit de la CUP, s’esdevé necessari per saber el què, el com, el quan i amb qui, uns continguts que marcaran els pròxims mesos i perfilaran tant la tàctica com l’estratègia del moviment d’alliberament nacional.

 El proppassat diumenge 14 de febrer, rebíem amb gran estupefacció la notícia de la mort de Muriel Casals i Couturier, diputada de Junts pel Sí i expresidenta d’Òmnium Cultural. En aquests moments de dolor i consternació, no podem fer altra cosa que fer arribar el nostre condol més sincer als familiars, amics i companys de la Muriel, en nom del conjunt de la militància de Poble Lliure.

Dijous 18 de febrer comencen les jornades de Debat i Formació (Hivern 2016) que organitza l'Assemblea Territorial de Barcelona de Poble Lliure. Tots els actes tindran lloc a l'Espai Basset de Barcelona (C/ Elisi, 20).

L'acte que obre el cicle porta el títol de "Què entenem per imperialisme?" que anirà a càrrec del militant de la CUP i de Poble Lliure, Xavi Oca. Es projectarà un videofòrum sobre el conflicte a Síria.

Les següents sessions seran les següents:

Dimecres, 24 de febrer - Com fem la Ruptura Independentista? amb el diputat de la CUP i militant de Poble Lliure, Albert Botran.

Dijous, 3 de març - Presentació del decàleg "Un país lliure de patriarcat" a càrrec de membres de Feministes per la Independència.

Article publicat a Llibertat.cat el 14 de febrer de 2016.

Alguna cosa s’està movent a tot el territori de la nació que obre uns nous horitzons polítics i socials impensables fa uns anys: un enorme i depredador procés amb una economia criminal i unes castes corruptores i corruptes s’està ensorrant a tots els Països Catalans amb més o menys terrabastall ; no es tracta únicament del PP i els seus entorns o el sistema polític de la transició format per l’entramat fins ara de PP-PSOE-CIU amb afegitons de les marques de la tradició comunista, sinó que és tot el sistema monàrquic parlamentari, judicial, financer, d’organització dels treballadors, i del sistema de valors, de drets i deures que han de regir una societat lliure i justa que està corcat i necessita un canvi profund i un començar de nou amb una empenta popular i un plantejament de ruptura de les estructures de l’Estat Espanyol.

Parlo de la necessitat de ruptura i no únicament de regeneració o de recanvi d’aquestes estructures i de les seves castes governants i hem de remarcar que sempre que hi ha una crisi profunda d’aquest estat, la qüestió política de la nació catalana completa apareix com un element clau d’aquesta ruptura i menystenir, ocultar, esborrar, silenciar, refusar, esclafar o destruir la realitat dels Països Catalans és una missió estratègica central que comparteixen tots els unionistes siguin del color que siguin – inclosos els que defensen un dret de decidir no se sap ben bé què- i visquin dins o fora dels Països Catalans.

Qui hagi donat un cop d’ull a les memòries de José Maria Aznar haurà llegit com un dels eixos inalterables que guia la seva política i del qual se sent més orgullós és precisament la destrucció de les relacions històriques, polítiques i de confiança entre la gent del País Valencià i la de Catalunya i la seva substitució pel l’eix València-Madrid , el que els del PP han anomenat “el eje de la prosperidad”! que ha resultat ser l’eix de la corrupció més depredadora! Escriu Aznar :« cambiar el signo político del Levante español representaba para el centroderecha un gran reto y conseguirlo fue una operación histórica que suponía un valioso factor de equilibrio general en España. El vínculo entre Madrid i Valencia generaria por razones de proximidad geográfica sinergías muy importantes a la Comunidad Valenciana, que contribuirían a fortalecer una posición propia ante el expansionisimo del nacionalismo radical desde Cataluña y desde la misma Valencia [...] En tan sólo una década el PP pasó a ser la fuerza ya no sólo mayoritaria sinó prácticamente hegemónica; la transformación económica y social ha sido espectacular» Al servei d’aquesta política s’han sacrificat  tant un espai comú de comunicació en català com el corredor ferroviari mediterrani, com l’optimització entre els ports i aeroports dels Països catalans, com la política de l’aigua i els transvessaments, i sobretot s’ha fomentat el recel, l’odi i els tòpics de menyspreu i desconeixement mutu entre valencians, catalans i illencs amb quantitats immenses de diners destinades a comprar voluntats i interessos i amb una repressió selectiva contra tot allò que podia refer llaços d’agermanament pancatalanistes.

Ens enganyaríem si pensem que amb el fracàs i l’enfangament en la corrupció d’una part important del blaverisme, la coneguda com a “batalla de València” s’ha acabat; hem de comptar que la construcció política del blaverisme ha rebut un cop negatiu important que es reflecteix fins i tot en la situació del València CF o en la desaparició de les caixes d’estalvi valencianes però per a l’unionisme continua sent una estratègia imprescindible a la qual no renunciaran fàcilment ni el PP, ni el PSOE més estatalista, ni els nous grups polítics, els C’s de manera molt contundent i els Podemos amb maniobres d’encerclament, promeses de veus pròpies i opes més menys hostils. De moment al Congrés espanyol asseguren més una veu pròpia els diputats valencians que s’han estimat més anar al grup mixt que els podemites del Principat que han quedat subsumits a les ordres de Pablo Iglesias.

Ara mateix tot el conjunt de la nació –els Països Catalans- és com si hagués sortit d’una greu malaltia i s’hagués de dedicar , sobretot, a curar les ferides, refer el teixit sa, recuperar la salut psíquica, social, econòmica, cultural i lingüística i restaurar la confiança mútua entre els ciutadans dels PaÏsos Catalans.

Políticament tot aquest procés de sanejament i ruptura pot ser considerat com a part d’un procés constituent molt ampli que vagi desplegant diferents eines i estructures noves a tots els Països Catalans,- assemblees i plataformes reivindicatives entorn a temes concrets com els diferents temes de corrupció, l’espai comunicacional en català, el sentit de sentir-se enllaçats per la llengua a tots els nivells, la lluita conjunta per desobeir la Llei Wert, les accions conjuntes per preservar el territori i la cultura, els temes de l’aigua, dels enllaços ferroviaris, de parar els peus a temes com el Castor, les lluites per una regeneració de les pràctiques polítiques dins i fora dels parlaments autonòmics, l’aprofundiment de la democràcia i la lluita per les millores socials i contra l’avanç de la precarietat i la pobresa. 

En aquest context que des del Principat es treballi per un procés constituent cap a la República Catalana Independent que no tanqui la porta a relacions fraternals  i organitzatives amb la resta de la nació és perfectament plantejable i factible : Una Assemblea de càrrecs electes dels Països Catalans ha d’aparèixer en un horitzó temporal i polític no massa llunyà com a materialització de les necessitats que – descartat l’infaust eix de la prosperitat aznarià – el projecte tàctic i estratègic estableix per uns Països Catalans lliures.

Article publicat a ElMón l'11 de febrer de 2016.

El 9 de novembre de 2014, centenars de milers de catalans i catalanes van desconnectar nacionalment d'Espanya, en un acte de desobediència massiva contra el govern de Mariano Rajoy i les institucions de l'Estat. El disbarat antidemocràtic fou tan immens que no van permetre la celebració d'un referèndum vinculant, ni tampoc una consulta, ni tan sols un procés participatiu, on la població pogués pronunciar-se sobre la independència de Catalunya.

D'aquesta manera, tot el que va venir a continuació del 9N va ser l'obertura d'un parèntesi que encara no s'ha tancat. Per a molts va ser com omplir-se d'aire els pulmons i aguantar la respiració fins encara a dia d'avui, entrar als llimbs com a nació, a un estadi passatger del ser i del no ser, a un "mentrestant" que porta a molta gent a formular-se la mateixa pregunta: Què esperem per començar a construir la República Catalana?

De respostes n'hi ha moltes i per a tots els gustos. Però una de les més eloqüents, ja que la defensen, fins i tot, alguns sectors favorables a la independència, tant de dretes com d'esquerres, és que no tenim "encara" legitimitat per materialitzar la independència. Per declarar-la, per proclamar-la, per realitzar-la, diguem-ne com vulguem, el fet és que aquests sectors consideren que Catalunya encara no es pot constituir en una República Independent.

L'argument d'aquesta suposada "falta de legitimitat" quin és? Doncs que a les eleccions del passat 27S no vam arribar al 50% dels vots favorables (alguns diuen que havien de ser el 51%, d'altres el 55%...) que consideren necessaris per legitimar l'aposta independentista. No cal dir que des del búnquer espanyolista se'ls escapa més d'una rialleta per sota el nas quan senten que sectors autoproclamats partidaris del dret decidir exposen aquests arguments, i encara són més sorneguers quan ho afirmen alguns que s'han postulat a favor de la independència.

La nostra és una lluita d'alliberament nacional. No és una altra cosa. Ni una oportunitat per a la regeneració democràtica de les institucions, ni una manera de forçar l'obtenció del concert econòmic o d'un tracte fiscal més favorable per a Catalunya, ni una batalla partidista, ni una simple crisi territorial. Res de tot això. El poble català té la legitimitat històrica per alliberar-se unilateralment, no requereix el permís ni l'aprovació prèvia de cap institució, ni de ningú, en el camí del seu alliberament. És que el 1707, per posar un exemple, les tropes borbòniques van necessitar alguna legitimitat (que no fos per motu proprio de Felip V) per incendiar i exterminar la població de Xàtiva?

Els fonaments de tota estratègia independentista han de partir del fet que som una nació ocupada i que, per tant, tenim no només el dret, sinó també el deure d'alliberar-nos. Tota nació esclava té el deure d'alliberar-se. Com digué Lluís Maria Xirinacs, "una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers". Per això, l'independentisme també ha de tenir clar que les condicions d'opressió nacional no poden ser considerades al mateix nivell de legitimitat que la constitució d'una República Democràtica Catalana.

El filòsof alemany Fichte va escriure que "el poble és de fet i de dret el poder suprem sobre el qual no n'hi ha cap altre (...) El seu aixecament és, per naturalesa de les coses, sempre just, no només quant a la forma, sinó també quant a la matèria". I això és exactament el que estem emprenent: la Revolució Catalana. Per a la qual no necessitem cap més legitimitat que la històrica, la que ens aporta el sol fet d'existir com a nació i la de tenir consciència de la necessitat d'alliberar-nos.

Dit d'una altra manera: quan una massa crítica d'una nació ha pres consciència de si mateixa (condicions subjectives favorables) i de la seva condició de societat oprimida (realitat material objectiva), aquesta esdevé poble en lluita; és a dir, subjecte polític revolucionari. "Allò que val és la consciència de no ser res si no s'és poble", que deia el poeta Estellés. I si alguna cosa hem demostrat els catalans i les catalanes durant els últims anys, en les grans manifestacions de l'11 de setembre, és que som poble, i un dels més ben organitzats i mobilitzats del món.

Per això, la suposada condició sine qua non sobre la necessitat de superar un llindar de vots o d'assolir una victòria que superi el 50% de vots (o els que siguin) en un referèndum no és res més que una coartada populista de l'unionisme i del regeneracionisme espanyolista. Com a nació oprimida, doncs, tenim la legitimitat històrica per alliberar-nos i, per poder-ho fer, tenim la valuosa eina d'una majoria absoluta parlamentària i de representants electes municipals favorables a la independència. I tenim un poble mobilitzat per empènyer-los quan s'arronsin, i a donar-los suport quan s'arrisquin. Sense més dilació, per tant, cal avançar cap a la constitució de la República Catalana Independent.

Per altra banda, però, això no significa que els sectors més conscients i organitzats del poble català "imposin" la independència a la resta de la població. Imposar la independència, com imposar la llibertat, òbviament seria una contradicció en els termes. Però l'Estat de les autonomies espanyol, sorgit de la reforma de la legalitat franquista, no pot ser considerat font de legitimitat democràtica. L'independentisme, de fet, ja no va reconèixer ni va avalar l'anomenada transició, com un procés democràtic, sinó com un règim de continuïtat. Per tant, cap procés electoral ni referendari sota el marc espanyol pot ser considerat legítim des d'un punt de vista democràtic.

Així doncs, per tal que el poble català pugui decidir el seu futur, tal i com pretenia fer el 9N, cal que es doti d'un veritable marc democràtic. Només en un marc de llibertat, el poble podrà decidir lliurement i, aquest, només pot ser el de la República Catalana. Perquè només una nació lliure pot decidir federar-se, confederar-se o, fins i tot, deixar d'existir. Una nació sotmesa, en canvi, podria decidir poc més que la mida i la forma de les seves cadenes, sempre i quan l'amo ho acceptés. Per tant, no veig altre camí possible, legítim i just que no sigui el de la via unilateral cap a la independència.

 

Article publicat a Llibertat.cat el 9 de febrer de 2016.

Aquesta és la qüestió. Després de les confrontacions dels darrers mesos en què ha semblat que alguns sectors s’oposaven a la independència en una mena d’embogiment esquerranista, ara sembla que es vulgui entrar en una etapa en què  s’hagi d’esborrar aquesta deriva que ha portat d’esquerra independentista a la vora del precipici per l’obstinació d’alguns per a anar a unes eleccions al mes de març que invalidarien la majoria parlamentària independentista del 27 de setembre. Després d’un acord d’investidura sense gaire solta ni volta, tothom s’afirma ara, amb una insistència sospitosa, com a més independentista que ningú, proclamant als quatre vents la seva adhesió fervent al procés de ruptura i desconnexió orientat cap a la independència.

Què hi ha de cert en tot això? – és lícit de preguntar-se -, quan sabem que els sentiments de fredor independentista estan arrelats i vénen de lluny des d’una mateixa banda. Ja es van expressar en el moment de les Consultes sobre la Independència i, d’aleshores ençà, el recel envers les mobilitzacions de masses organitzades per la PDD i per l’ANC han trobat el seu públic, el mateix que s’ha entusiasmat amb els avanços electorals de l’esquerra espanyola (com Podemos i entorn) a les eleccions del 20 de desembre passat.

És per això que seria bo que, des de l’independentisme, exigim que les proclames de fe independentista siguin acompanyades per fets. D’aquesta manera, més que fer cas del que es proclama caldrà tenir en compte quina política es fa realment.

Fer política independentista en aquests moments vol dir assumir un conjunt d’elements mínims que defineixen les línies bàsiques del rumb cap a la República Catalana Independent.

Podem resumir aquests elements en tres grans línies d’acció:

  1. La ruptura amb l’Estat espanyol.
  2. Assumir l’abast social i polític del bloc independentista.
  3. La construcció de l’Estat català. 

1) Un aspecte bàsic de la línia d’acció independentista és la ruptura amb l’Estat espanyol, un procés que té diverses expressions: d’una banda, la famosa construcció d’estructures d’estat, la més significativa de les quals és la Hisenda pròpia. D’altra banda, la ruptura es traduirà per diferents confrontacions successives amb el poder de l’estat, aspecte que s’ha descrit com a desobediència o insubmissió. Pensar que aquesta ruptura es pot portar a terme sense transgredir la legalitat espanyola és una barrabassada pròpia dels qui es diuen independentistes però es mantenen dins la ideologia autonomista.

Només el desplegament de la mobilització i l’organització independents del marc estatal i autonomista (com per mitjà d’una Assemblea de Representants Electes dels Països Catalans) permetrà portar a terme la ruptura necessària.

D’altra banda caldrà preparar la capacitat de respondre des de la mobilització i des de les institucions als embats que l’estat i l’oligarquia perpetraran contra el nostre projecte polític; és a dir, preparar el poble català per a la lluita democràtica en defensa de la República, repel·lint les agressions exteriors i fiscalitzant l’actuació dels representants institucionals.

2) La independència s’assolirà si partim del conjunt de sectors socials que hi estan interessats, des de les classes populars i la petita burgesia, fins a sectors de la mitjana burgesia. Assumir aquesta composició social bàsica és una prova d’estar en una orientació independentista o no. L’altre aspecte comú de l’independentisme, en aquesta qüestió, és la necessitat d’estendre la influència social per mitjà d’una actuació adequada: reforçant les organitzacions populars, la mobilització i el protagonisme dels qui dia a dia lluiten i treballen en defensa del territori, l’educació, la sanitat, la igualtat de gènere, el dret a l’habitatge, la llengua i la cultura… I, més concretament, treballant de bracet administracions i col·lectius socials, per l’activació de plans de xoc contra la pobresa i la precarietat, fent de la garantia dels drets socials inalienables una de les prioritats de tota acció de govern. I desplegant un procés constituent participatiu i de base. És a dir, amb la implicació i participació del màxim de persones i col·lectius lligats als moviments populars, les lluites socials i la societat civil per definir els principis rectors de la nova República. 

3) No hi pot haver independència sense construcció de l’Estat, des de les primeres mesures ja esmentades com la Hisenda pròpia fins a d’altres estructures també necessàries  com la banca pública, un cos jurídic i administratiu, i una política de relacions internacionals que garanteixi els màxims suports possibles al reconeixement de la República Catalana.

Les bases de la nova República s’hauran de determinar, com ja ho hem apuntat més amunt, a través d’un debat constituent participatiu per tal de garantint-ne el seu caràcter de justícia social i radicalitat democràtica.

La defensa del nou Estat català és important i no pot ser desestimada per concepcions poc polítiques de la societat. Des del punt de vista de l’indepedentisme l’Estat català independent pot ser, doncs, un instrument útil per a la defensa dels interessos de les classes populars també com a instrument per a frenar les intrusions del capitalisme europeu i internacional.

Cal tenir clar que la conquesta de la independència és una qüestió de poder i aquest poder s’expressa per la construcció de l’Estat independent. Ser independentista inclou, doncs, de manera indefugible la defensa de l’Estat com a instrument de poder apropiat pel poble català.

A part d’aquestes característiques que poden definir una acció com a independentista o no, l’independentisme d’esquerra té una altra necessitat pròpia imperiosa que és la de construir una Unitat Popular capaç d’aglutinar els sectors més mobilitzats de les classes populars. I això s’haurà de fer sense sectarismes ni ideologismes que poden limitar la seva capacitat d’incidència i d’arrelament social. Això és necessari perquè sense una Unitat Popular arrelada arreu del territori, la força del moviment independentista es pot veure molt limitada i la capacitat de confrontació amb el poder de l’Estat molt disminuïda.

Actualment els sectors que estan d’acord amb aquestes línies d’acció política són àmpliament majoritàries al si de l’independentisme d’esquerra. Això no vol pas dir que no hi hagi dubtes ni vacil·lacions. Uns dubtes i unes vacil·lacions que no s’haurien de confondre, però, amb les posicions obstruccionistes o liquidacionistes que treballen objectivament contra l’independentisme desenvolupant teories de dissolució de l’alternativa independentista en una vaguetat política de múltiples sobiranies, o posant traves al procés per mitjà de propostes de referèndums abans del procés constituent etc, accions diverses que apareixen com a desviacions o obstruccions al procés de desconnexió i confrontació institucional entre Catalunya i Espanya que és avui el centre de l’acció independentista.

La clarificació del que vol dir fer política independentista (o no) és, doncs, fonamental en aquests moments.

 

La societat dels Països Catalans s’ha anat constituint al llarg del temps al voltant de les conques fluvials que els travessen, les quals han possibilitat i garantit la vida. Així, des de la vall de la Tet al nord fins les valls del Vinalopó al sud, el nostre país ha tingut i té una relació determinant i condicionada pels rius Tet, Fluvià, Ter, Besòs, Llobregat, Ebre, Millars, Túria, Xúquer i Vinalopó, per anomenar-ne alguns dels més importants.

Pàgina 8 de 18

La Veu de Poble Lliure

LaVeu

Contacta amb PL

Poble Lliure

organització política en lluita per la independència, el socialisme i el feminisme als Països Catalans

Contacta'ns

Facebook

Twitter

YouTube

Issuu

Agenda

Octubre 2017
Dil Dim Dic Dij Div Dis Diu
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31