Entenem la situació geopolítica com un tauler d’escacs on s’interrelacionen diferents lluites amb un denominador comú: fer escac al rei. Lluites d’alliberament nacional, lluites antiimperialistes, lluita de classes per exercir la sobirania popular i decidir col·lectivament construir un present amb dignitat i un futur en llibertat.
En una lluita constant en l’àmbit mundial podem analitzar diferents punts on les contradiccions capitalistes es fan més intenses i la seua resposta popular. Actualment, en Amèrica Llatina entren en confrontació dos models antagònics, un representat per la intersecció entre els moviments social, la classe treballadora i els governs nacional popular i l’altre conformat pel pacte entre les oligarquies nacionals i els interessos extractius del capital estatunidenc i europeu. A Xile, Bolívia, Equador, Colòmbia, Argentina o Veneçuela el poble està donant escac a les oligarquies i a la ingerència estrangera, marcant el camí a seguir i fent pales de la necessitat de la mobilització popular i l’organització de la classe treballadora per a poder garantir els drets de la majoria de la població.
A la Unió Europea, el gran capital tracta de mantenir el seu poder i beneficis promovent i alimentant el fantasma dels feixismes, enfortint el discurs de l’odi i la intolerància com a palanca de les polítiques neoliberals i les marcades pel Fons Monetari Internacional. Es tracta de generar la por i l’enfrontament social per poder proposar respostes al conflicte cada cop més conservadores i dretanes, cada cop més alienadores al sistema imperant.
Al regne d’Espanya, és evident com l’auge del feixisme ha estat acompanyat per tot l’entramat mediàtic, polític i judicial espanyol, dedicat a enquistar-se dins el règim del 78 (hereu del règim franquista del 39) per sotmetre les diferents espurnes d’alliberament nacional i social. Sembla extret d’un manual que apliquen pas per pas sempre que hi ha una crisi de règim, sempre que està en perill la sacrosanta unitat del regne i els interessos econòmics de les famílies que controlen els diferents poders fàctics. Enfront d’aquesta resposta recentralitzadora i dretana es poden donar diferents escenaris emmarcats en dues línies estratègiques o models d’intervenció política, ruptura o recomposició. El possible govern de coalició entre el PSOE i Unides Podem sembla que cada cop s’alinea més en una recomposició de règim ensucrada, amb canvis epidèrmics per a la galeria, que a una possible transformació substancial de la societat que s’hauria de treballar des del dret a decidir dels pobles i les persones, des del radicalisme democràtic i la justícia social com a base de construcció d’una nova societat, com s’ha vist amb l’abstenció de Podem amb la llei mordassa digital. Tot sembla indicar que la línia de recomposició de règim serà la que marque aquest possible, podem analitzar com Unides Podem renuncia cada cop més a les poques polítiques de gran importància i de millora social que defensava, sotmetent-se a la dinàmica del PSOE d’apropar-se al centre, un centre cada cop més dretà i més excloent.
A diferència del que s’espera del govern de l’Estat i de la tònica imperant en gran part del regne d’Espanya, el poble català sí que ha engegat un procés que no té marxa enrere, un procés rupturista que creix com un tsunami democràtic i que està empoderant cada cop més a la població en la construcció d’una República Catalana lliure. Un model rupturista que també sembla que s’engegue, en menor mesura, a Euskal Herria o Galiza amb l’impuls de Bildu i el BNG.
Al País Valencià hem de decidir si som la crossa del règim en la seua recomposició o som la palanca d’alliberament que engegue un altre procés rupturista i constituent que ens aprope a la República Valenciana. Al País Valencià també es donen dos models antagònics, o exercim la sobirania popular o ens sotmetem a la restauració del sistema.