Si res no canvia, el proper 7 de gener es consumarà el suport d’una part de l’independentisme català al govern del PSOE i Unidas Podemos.

Les premises de fons sobre les que s’aguanta l’acord són dues: a) s’ha obert una porta al diàleg que cal transitar i b) cal aprofitar l’actual conjuntura perquè és millor negociar amb aquest bloc que no tenir un Estat tancat i barrat en mans de l’extrema dreta. I tot plegat amb l’objectiu d’esgarrapar alguns vots de la base social del PSC i dels Comuns a Catalunya i així poder sumar més suports a l’independentisme.

Des de Poble Lliure compartim l’objectiu (que l’independentisme sigui clarament hegemònic al si de les classes populars catalanes) i, per això mateix, ni entenem ni compartim la proposta tàctica d’ERC: donar estabilitat al Regne d’Espanya i donar aire a un dels seus pilars fonamentals, el PSOE.

No l’entenem perquè, en primer lloc, el PSOE és, sobretot, un dels pares del règim del 78. Una de les eines que ha fet possible totes les regressions en drets socials i nacionals dels darrers anys. Un pilar fonamental de la societat desigual i empobrida en la que vivim. No és malgrat el PSOE que ens trobem en la situació en la que estem, sinó que és “gràcies” a la seva constant col•laboració.

L’error, doncs, no és només d’ERC sinó, també, dels Comuns i el seu entorn social i polític. És una evidència que d’aquest Estat i d’aquesta correlació de forces no en pot sortir cap canvi estructural, sense la seva prèvia ruptura. I això ja es comença a veure al minso acord de govern al que han arribat en el qual, més enllà d’alguns tímids avenços, no s’hi inclou gairebé cap de les reformes estructurals anunciades per Podemos. L’Estat no cedirà en aquest àmbit ni tampoc cedirà en res nacionalment significatiu.

En segon lloc, tampoc entenem de quina manera ERC pensa forçar aquest escenari de negociació després de la investidura. El paper ho aguanta tot (consulta i acord) i la no aprovació d’uns pressupostos estatals és quelcom que l’Estat també pot aguantar perfectament.

Un cop superat el tràmit de la investidura, ERC i l’independentisme en general es trobaran fora de joc. I amb un independentisme popular esgotat, dividit i desorientat. I aquest és el pitjor error que ens podem permetre: el replegament i la disminució de la mobilització popular per haver generat falses expectatives i frustració al conjunt del poble català sobre un enèssim i hipotètic intent de reforma d’una estructrura caducada i corcada.

Sense mobilització i sense iniciativa política l’independentisme està destinat a deixar de marcar l’agenda política i, per tant, a ser incapaç de forçar escenaris de negociació vertadera amb l’Estat.

Si l’aposta de la direcció d’ERC fos sincera (replegar-se i reforçar posicions al si de la societat catalana, eixamplant la base) estarien desplegant una estratègia d’avenç en drets socials i populars des de la Generalitat infinitament més ambiciosa. I, enlloc d’això, sembla que la línia política vagi exactament en sentit contrari i el partit s’obri cada vegada més a posicionaments menys d’esquerres i més socioliberals que, com ja han demostrat tots els grans partits “socialistes” arreu d’Europa, estan generant una profunda desafecció entre les clases populars.

Per tant, la pregunta és: i mentrestant i després, què? Què ha de fer l’independentisme d’esquerres davant d’aquest escenari, a banda de la denúncia de les seves contradiccions? Per Poble Lliure, tal i com hem repetit a bastament, la via és la confrontació democràtica republicana a tots els nivells (econòmic, social, polític i institucional). Generar costos a l’Estat i als seus valedors (gran burgesia espanyolista, IBEX35, oligarquia) que forcin aquesta negociació vertadera i generin les condicions per a que el proper embat a l’Estat sigui més exitós. I això passa necessàriament per un període llarg i sostingut de confrontació democràtica i de deslegitimació constant de les eines del règim. Una estratègia, però, que no es concreta en una desobediència en abstracte, sense planificar, ni pensada pel conjunt del poble amb qui ens volem alliberar, tal i com se’ns planteja des d’algunes posicions de l’esquerranisme. Ni tampoc en la via de la desobediència simbòlica i des de perspectives liberals que ven JxCat, sense anar més enllà.

El que necessitem imperiosament és reforçar les eines d’organització popular capaces de marcar aquest camí, línia estratègica i lideratge polític per a la nova etapa. Necessitem reforçar els espais i eines del republicanisme popular allunyades del control de l’Estat i properes a la ciutadania catalana: l’Assemblea de Càrrecs Electes, el sindicalisme nacional i de classe (encapçalat per la I-CSC), el Consell per la República i els seus Consells Locals, les organitzacions populars de masses (com l’ANC), etc. I necessitem que aquestes eines connectin i es reforcin amb aquelles de defensa dels interessos populars concrets en matèries com l’habitatge, la pobresa energètica, el feminisme, la lluita contra el canvi climàtic, entre d’altres. I que es generin sinergies i espais de treball en comú cap a l’objectiu final: la culminació del procés d’autodeterminació engegat l’1 d’Octubre de 2017 i la proclamació de la República Catalana Independent al servei de la majoria del nostre poble.

Visca la Terra!

Països Catalans, 3 de gener de 2020