Les dones hem estat tradicionalment excloses tant de la definició de la comunitat política com de l’establiment del contracte social entre els membres d’aquesta comunitat política. Hem hagut de lluitar per aconseguir els drets civils i polítics més bàsics. Sabem, per tant, que la llibertat no s’atorga, sinó que es guanya, emprant quan cal la desobediència. Catalunya s’afronta també ara, com en altres moments de la seva història, a la negació del dret a decidir sobre el seu futur com a poble. Sent la independència un instrument per fer un país nou que garanteixi una vida digna per a tothom, feminisme i independència han d’anar de la mà.

Cal apostar per una profunda transformació social i econòmica, que qüestioni de baix a dalt tant l’Estat centralista, les desigualtats socioeconòmiques, com el masclisme, amb un independentisme plenament implicat en aquestes lluites. La independència del país ha de ser indestriable de la independència de les dones del patriarcat, així com d’altres formes d’opressió interrelacionades (per motiu de classe, origen, orientació sexual o diversitat funcional). Això no ho garanteix necessàriament un estat propi però ens ofereix un millor escenari per aconseguir-ho.

L’Estat espanyol s’assenta sobre una constitució mancada de participació popular i aprovada per una població encara atemorida per una dictadura clarament criminal i patriarcal que imposà un rei com a cap d’Estat –d’entre els mascles d’una dinastia tradicionalment gens amiga de Catalunya. En l’elaboració de la Constitució del 78 es menystingueren la major part de les reivindicacions del moviment feminista i cal recordar que fou redactada per tan sols (set) “pares” i discutida en unes Corts on només hi havia un 5% de diputades. Per contra, tots els espais i processos constituents de la República Catalana han de ser paritaris i cal aprofitar l’oportunitat per fer avançar tant les polítiques d’igualtat de gènere com la perspectiva de gènere en les estructures polítiques i econòmiques, tant en les formes com en els continguts, amb la participació activa en el seu disseny del moviment feminista. Per impulsar aquests canvis necessitem les competències i els recursos d’un estat propi.

La República Catalana proporciona l’oportunitat de posar la vida de les persones al centre de les polítiques econòmiques alhora que es combat la divisió sexual del treball remunerat i no remunerat i el repartiment desigual del temps – les dones dediquem de mitjana el doble d’hores setmanals que els homes a les tasques de la llar i de cura. Malgrat que la cura de les persones ha de ser una responsabilitat social compartida entre dones i homes i degudament sostinguda pels poders públics, aquest estat centralista ha convertit les comunitats autònomes en meres gestores d’uns serveis d’atenció a la dependència infradotats de recursos. S’ha seguit així delegant la cura en les famílies i, en última instància, en les dones. A més, restringint l’accés a la salut de les persones migrades, l’Estat espanyol no només ha desposseït d’un dret bàsic a moltes persones sinó que també ha augmentat indirectament la càrrega de la cura de les dones.

Quan l’Estat ens impedeix actuar sobre la pobresa energètica i sobre els habitatges buits es produeix una clara penalització de gènere, degut a l’elevada feminització de la pobresa –a Catalunya les dones tenen gairebé el doble de possibilitats de ser pobres que els homes, especialment les famílies monoparentals o les dones grans amb pensions minses. En matèria laboral, un estat propi ens permetrà aplicar en la seva totalitat la Llei per a la igualtat efectiva de dones i homes (Llei 17/2015) que el Tribunal Constitucional va suspendre parcialment –els articles referents a l’elaboració de plans d’igualtat a les empreses, la prevenció i l’actuació vers l’assetjament sexual en el món laboral i la creació de la figura sindical d’igualtat. Així mateix, podríem combatre amb millors garanties la bretxa salarial – les dones encara cobren de mitjana gairebé un 25% menys que els homes –i establir uns permisos de maternitat i paternitat que siguin iguals en durada i intransferibles. També cal fer avançar una reforma horària que trenqui amb els horaris imposats pel franquisme i apostar per una flexibilitat laboral que parteixi de les necessitats de les persones, a diferència de la darrera reforma laboral que permet a les empreses imposar hores complementàries o disposar del 10% de la jornada dels treballadors i treballadores, a més d’haver debilitat la negociació col·lectiva.

Amb un Estat propi podrem seguir aprofundint en els avenços en els drets de les dones i el col·lectiu LGTBI que Catalunya ha introduït en els darrers anys. Malgrat que el moviment feminista va aconseguir aturar l’envestida que suposava la contrareforma de la llei de l’avortament del govern espanyol, actualment es requereix a les menors de 16 anys el consentiment dels seus tutors legals. Una restricció que la nova república podrà revertir, tot fent efectiu el dret a l’avortament lliure i gratuït. Catalunya també ha estat capdavantera en el desenvolupament de drets i en la lluita contra la discriminació dels col·lectius LGTBI (Llei 11/2014), mentre que el govern espanyol ha exclòs de l’accés a la reproducció assistida a les parelles lesbianes. Sens dubte, estarem en millors condicions d’assegurar aquests drets si comptem amb un estat laic, on les creences religioses no puguin intervenir en l’acció pública. El dret a decidir sobre el nostre cos –en matèria de drets sexuals i reproductius, sexualitat o identitat i expressió de gènere– no han d’estar subjectes a la moralitat de cap confessió.

La lluita contra la violència masclista que pateixen les dones pel sol fet de ser-ho pot esdevenir per fi una qüestió d’Estat en la nova república. Comptem amb una legislació pròpia més avançada que la llei espanyola –que només actua sobre la violència exercida per la (ex) parella – així com amb un circuit d’actuació i prevenció més complet, però seguim patint les conseqüències d’un sistema judicial ineficient i cec al gènere, que sovint exerceix més violència contra les supervivents dels assetjaments i maltractaments. A més de necessitar urgentment un cos judicial més modern i capacitat, eradicar les violències masclistes també passa per una llei pròpia d’educació que faci efectiva d’una vegada per totes la coeducació, incorporant transversalment els continguts curriculars relacionats amb la igualtat i la no violència i una educació sexoafectiva de qualitat.

Per últim, volem marxar d’un Estat que, en plena crisi econòmica, ha seguit augmentant la despesa militar, que segueix exportant armes als països en guerra i que ens restringeix la possibilitat d’acollir persones refugiades. La República Catalana ha de renunciar al militarisme. Hi ha millors maneres de destinar els recursos públics i de relacionar-nos amb el món. L’aposta ha de ser per la promoció dels drets humans i la cultura de la pau, per la garantia de l’asil i per considerar la mobilitat de les persones com un dret. Una república, per tant, sense CIEs i sense distincions eternes en drets entre les persones que han nascut “aquí” i les que ho han fet en altres indrets del món.

A què esperem per fundar una república amb igualtat efectiva de dones i homes i amb un model econòmic inclusiu que respongui a un desenvolupament humà lliure d’opressions i desigualtats?

[Aquest article es publicà originalment a El Món]