La setmana passada vam viure, en el ple del Parlament de Catalunya, dues sessions intensíssimes i maratonianes, en les quals la majoria independentista va aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat.
Cadascuna de les lleis es va aprovar el mateix dia que la Mesa les admetia a tràmit. La intenció d’ajuntar en un mateix dia el procediment d’admissió i el debat i la votació en el ple, un fet poc habitual, era evitar que el Tribunal Constitucional intercedís contra els textos abans del ple. Un fet que podria haver suposat algun entrebanc afegit. Tanmateix, els grups parlamentaris contraris a la independència no van estalviar recursos demanant permanentment la reconsideració en l’admissió a tràmit, així com informes al Consell de Garanties Estatutàries i altres queixes relatives als procediments. Això va allargar el ple, però la intenció de la majoria independentista no va a uixar, amb el consegüent augment de la tensió verbal i repetides acusacions d’estar passant per sobre dels drets dels diputats.
En un moment del ple, xerrava amb un diputat unionista que em va dir: “Vosaltres els de la CUP, si volguéssiu matar algú, li dispararíeu; jo també ho faria així; el que em fot és que aquests de JxS ara ens maregen dient que primer cal el permís d’armes”. Deixo de banda elcontingut pejoratiu (matar algú) i la falsa empatia, per centrar-me en el que hi ha de fons: si l’autodeterminació dels pobles que no són l’espanyol, no cap en l’ordenament jurídic vigent… té sentit que estiguem aprovant lleis que seran automàticament suspeses? És clar que calen textos que ordenin el que ha de passar, però quin valor tindran de cara a qui els ha de complir? No ens trobarem en la mateixa situació de desempara legal que si, directament, no aprovem les lleis?
Certament, el procés de la llei a la llei és impossible en el marc d’un Estat espanyol que no té la més mínima intenció d’habilitar vies perquè s’expressi un subjecte polític, Catalunya o el poble català, el qual no reconeix. El nostre anhel apel·la directament a un principi fonamental dels drets humans com és el dret a l’autodeterminació.
D’aquest xoc entre drets escrivia un article fa uns dies el jurista Albert Noguera, a propòsit de les esquerres espanyoles o catalanes que no donen suport a l’1-O: “L’esquerra ha tingut, tradicionalment, una concepció pluralista del dret i les garanties. La legalitat i la seguretat jurídica no són res a defensar per elles mateixes i que no es puguin transgredir, com si el dret fos una cosa separada de la moral i que no depengués de les persones. Tota constitució i llei són creades per legisladors i interpretades per jutges amb una ideologia determinada en una conjuntura determinada, que són defensables en aquelles parts que, d’acord amb els principis ètics de democràcia i dignitat humana, siguin justos, però que en les seves altres parts injustes no són defensables sinó atacables”.
Per això, en el moment en què els poders de l’Estat suspenguin les nostres lleis entrarem en una situació de desobediència o d’insubmissió. L’obediència a la legalitat del Parlament i del Govern implicarà sortejar totes les prohibicions judicials i persecucions policials. Haurem d’actuar pràcticament com a Estat independent. I per a això tindrem la força moral que ens doni la mobilització, l’apel·lació al dret d’autodeterminació i el convenciment d’estar lluitant no per imposar un projecte com la independència, sinó per permetre que tots els projectes es puguin realitzar, també la independència. David Fernàndez va trobar una manera molt afortunada d’expressar-ho: si ens tallen la via democràtica a la independència, haurem d’agafar la via independentista a la democràcia. És a dir, actuar de facto com a Estat independent d’ara fins a l’1-O, per donar la veu a la gent en aquell dia.
No serà senzill sostenir aquestes setmanes. Cal que tothom que ha de tenir un paper en la celebració del referèndum faci la seva feina i es mantingui al seu lloc sense vacil·lar, a pesar de jutges i guàrdies civils. I per a això és imprescindible enfortir les aliances socials i polítiques en defensa de l’1-O. Que hi hagi un gran mur popular que impedeixi cap maniobra contra el referèndum. La reacció de la gent davant del registre a El Vallenc, cada dia si cal.
Catalunya no hauria recuperat mai l’autogovern, i Espanya no hauria proclamat una Segona República, si no fos per un moment de ruptura com el del 14 d’abril de 1931. Només aquest record, amb la importància que significa aquell període per als avenços democràtics i nacionals, hauria de ser suficient perquè tothom entengui les potencialitats de futur d’una ruptura democràtica.
[Aquest article es publicà originalment a El Temps]