Una vegada més i tal com ve succeint repetidament els darrers anys, assistim a un de tants atacs dels governs neoliberals [1] al sistema públic de pensions que amb tant de sacrifici va poder conquerir la classe treballadora. Un sistema de pensions que no és cap regal sinó que és fruit de la lluita de les treballadores i els treballadors per un repartiment més equitatiu de la renda generada entre “el capital” i “el treball” i de l’esforç contributiu que realitzem ara nosaltres i anteriorment els nostres pares, mares, iaios i iaies.

Ara “el capital”, mitjançant els governs, la patronal, els media i la col·laboració dels partits i del sindicalisme reformista, de nou ens diuen que la guardiola està buida (millor diríem que l’han buidat) i que hem de recórrer a complementar la nostra futura pensió amb pensions privades que es troben en mans de la banca, les asseguradores i altres multinacionals de les que tindran consells d’administració formats per “experts” provinents de portes giratòries. Una ofensiva del capital i els seus lacais per emportar-se la major part del pastís de la riquesa generada.

Malbaratar el sistema de pensions públic i de qualitat és exercir violència contra la població més vulnerable com són les persones majors, que tenen uns ingressos molt per baix del que seria adequat i desitjable en una societat democràtica. Una noticia al Levante-EMV del 7 de març ens alertava que set de cada deu pensionistes valencians cobra per baix del salari mínim i quasi 107.000 d’aquestes pensionistes malviuen amb menys de 350 euros al més. Es el que s’anomena pobresa severa i la tenim ací a casa nostra. Fer-nos més pobres perquè ells siguen més rics.

Segons l’informe EAPN 2017, a l’estat espanyol unes 4.716.000 de pensions –la meitat del total– estan per baix de l’umbral de la pobresa, és a dir, que són inferiors a 684€ mensuals.

En molts casos, aquestes pensionistes estan mantenint econòmicament membres de la família extensa en situació d’atur i d’atur sense cap ingrés. Aproximadament el 6,4 % de la població a l’estat espanyol (2,9 milions de persones) viuen en pobresa severa (llars amb ingressos inferiors a 4.104 euros a l’any per unitat de consum o 342 € al mes).

Però la pitjor part és com sempre per a les dones que tenen pensions més baixes a causa que els seus salaris han estat més baixos que els dels homes, que a més de les tasques de reproducció i cures han treballat en ocupacions feminitzades i pitjor remunerades i, en molts casos, sense cotització, en feines submergides i molt precaritzades.

Quan parlem de violència contra la dona no podem oblidar-nos de l’estructural, aquella que exerceix el sistema patriarcal i capitalista [2] contra nosaltres a nivell econòmic, social, polític, ideològic… pel fet de ser dones, i ací cal assenyalar també els atacs contra el futur de les dones majors, la violència que les condemna a l’exclusió social en l’etapa de la vida més vulnerable.

El moviment feminista ha sabut donar resposta a les envestides d’aquest sistema que tant defensen els partits polítics més reaccionaris i que tampoc combaten els partits reformistes i ho hem vist en la vaga general, les immenses manifestacions i concentracions celebrades el 8M a tot l’Estat i la resta del món. L’èxit del feminisme en aquesta ocasió ha estat precisament el fet d’autoorganitzar-se salvant les diferències i posant en valor aquells punts primordials que ens uneixen i fer-ho sense esperar ningú, cap salvador, simplement perquè ja ens tenen fartes.

Ara no podem romandre en silenci davant d’aquest nou atac contra la població, en general, i les dones, en particular. El feminisme ha de donar exemple, som subjecte polític amb veu, vot i capacitat de mobilització. Hem d’eixir al carrer amb el nostre color violeta, les nostres cançons i la nostra sororitat i fer costat en totes les mobilitzacions que tenim per davant en defensa del sistema públic de pensions, en defensa del nostre futur.

[Aquest article es publicà originalment al Diari La Veu]

[1] El neoliberalisme és la forma d’anomenar l’actual fase del capitalisme iniciada pels voltants de 1980 amb l’objectiu de recuperar a taxa de guanys reduint els drets socials, polítics i econòmics del conjunt dels pobles.

[2] http://elmon.cat/opinio/29058/contra-el-masclisme-no-hi-ha-dreceres