Al final s’ha comprovat, els camells

arriben a passar pel subtil cos d’una agulla.

Han batut el repte que els féu Crist

Amb una sorprenent facilitat…

                            Miquel Bauçà

I no sols s’ha comprovat que en el sistema capitalista els camells –segons afortunada interpretació del poeta mallorquí Bauçà de les paraules del Jesús evangèlic (Mateu 19, 23-30) passen la prova del cotó i un cop “passat el cos de l’agulla,s’estiren, s’espolsen, es fan netejar les potes, peten de mans, demanen la premsa, el cafè, la copa, el puro de la redempció, la colometa de la pau i l’amnistia per tothom”; també s’ha comprovat que pel forat de l’article 155 de la Constitució espanyola, en mans del trio PP-PSOE-C`s i amb la feliç equidistància dels podemites, el sistema d’autonomies i tota la C.E. és la més gran farsa, engany i ensarronada de la història contemporània de l’Estat espanyol postdictatorial. Alguns, com l’esquerra independentista, ja ho varem saber des del moment que es va cuinar el plat constitucional, amanit només tres anys més tard de ser referendat, amb un cop d’estat que en va forçar una lectura encara més restrictiva, de manera que el fet de ser aquesta constitució i aquestes autonomies una carcassa jurídica concebuda com un instrument de control falsament democràtic i descentralitzat, això, en efecte, s’ha anat demostrant clarament en aquests quaranta anys que han passat;  la prova més òbvia i explícita d’aquest engany ha estat l’aplicació d’un article 155 confús i que serveix per a tota mena d’arbitrarietats antidemocràtiques, que anul·la, de fet, tot el contingut constitucional. És allò que va dir la premsa satírica ja els anys 20 del segle passat  de la dictadura de Primo de Rivera: “diu l’article 26, que en un cas de compromís, tot el govern pot, si cal, refregar-se l’engonal i passar-se pels collons totes les lleis del país”. Doncs això és el que ha quedat clar en aquests moments; i per més que es digui que s’ha de tornar i es pot tornar a “la normalitat”, això és un impossible polític i fins i tot metafísic, ja sigui amb el PP governant, ja sigui amb el PSOE a la Moncloa.

De manera que tenim un fantasma d’autonomia que apareix i desapareix segons convingui a “l’Altíssim” i que només pot ser exorcitzat per un sortilegi compost de insubmissió, revolta i poder popular anomenat procés constituent cap a la  República Catalana Independent.

Estem dins d’un Estat que en aquest precís moment compta amb 16 reductes autonòmics – exclòs el reducte CAC (Comunitat Autònoma de Catalunya) que és l’únic  totalment i exclusivament espanyol per ara- però que demà en pot tenir 15 (exclòs Euskalherria o 12  (exclosos Galícia, País Valencià i les Illes Balears)  o zero si s’imposa la visió Ciudadanos. De fet, les carcasses autonòmiques són una versió dels històrics territoris regionals en mans dels diversos cacics, sobretot en època de la restauració del segle XIX  i, per aquest motiu, els mateixos poders caciquistes estan interessats en la seva fantasmal supervivència perquè són una menjadora prou apetitosa i una “repartidora” de beneficis prou eficaç: només caldria estudiar a fons el cas del País Valencià per adonar-nos de com en mans successivament del tàndem PSOE-PP es va anar convertint  des dels anys 80 del segle passat en una bota de Sant Ferriol per a les butxaques dels diferents cacics i les seves corts respectives. I a les nostres Illes Balears, igual. Ara que, en part, ha rebentat aquest sistema perquè la crisi econòmica i social- sistèmica i no ocasional ni puntual- ha mostrat els seus límits, la proposta és tornar a una única bota de Sant Ferriol amb un estat centralitzat que acapari tot el poder i tot el diner  (evidentment també el diner procedent del supercacicat de la U.E )- per repartir segons interessos d’un gran cacicat central espanyol.

Hi ha, però, una pedra a la sabata en aquest projecte de cacicat espanyol que som nosaltres, els catalans. En els últims 10 anys, de pedreta que podia ser negligida s’ha convertit en un roc punxegut que impedeix el caminar sense sobresalts ni grans inconvenients per a la nova restauració monàrquica de la Constitució Espanyola del 1978. Ara el roc s’està fent perceptible i insuportable per a la continuïtat de l’Estat espanyol i amenaça amb acabar amb les estructures polítiques i socials muntades amb tanta política “de consens entre les elits” arran de la desaparició física del dictador i els anys de la famosa “transició a la democràcia”. Una gent – un poble-  que vol fer efectiu el dret d’autodeterminació que, en teoria, figurava com a acceptable en el pensament i els programes  polítics de les esquerres, està posant en qüestió tot el muntatge farsa de l’Estat Espanyol constitucional i suposadament democràtic. Evidentment els catalans no som els únics rebels, però sí els més persistents, transversals ( o sigui en paraules menys populars “interclassistes”) i obstinats. Sense l´ús de cap força semblant a la que, per exemple, s’ha practicat a Euskalherria, s’ha tirat endavant primer un 9 de novembre de 2014 amb un procés participatiu en precari que va atraure 2.305290 votants i anys després un referèndum vinculant fet en condicions encara més hostils, violentes  i precàries que va arribar gairebé als 2 milions  i mig de votants. Sempre amb una participació més que notable i significativa i un percentatge de Si a la independència abassegador. La reacció dels poders espanyols –el parlamentari, el governamental, el judicial, els poders econòmics, les grans empreses lligades a l’estat, aquells sindicats lligats també a l’estat, els poders mediàtics… primer ha estat de supèrbia, menysteniment i burla i, quan s’han adonat de la força i la importància política del moviment sobiranista/independentista, han desplegat una combinació de mètodes repressius que ja han estat practicats per l’Estat espanyol en altres moments històrics i en altres territoris de nacions sotmeses: jo en destacaria dos: els mètodes aplicats a Euskalherria basats sobretot en les inhabilitacions, detencions, empresonaments i tortures contra el món polític abertzale, entès en sentit molt ampli, el tancament i persecució de mitjans periodístics i culturals  i fins i tot la introducció de la droga entre els jovent patriota (tot el conjunt va ser conegut com “El Pla ZEN (Zona Especial Norte); l’altre model és l’aplicat al País Valencià basat sobretot en la compra de voluntats i quantitats ingents de diners abocats en la construcció del blaverisme i el búnquer barraqueta amb l’objectiu de destruir la llengua i liquidar els mitjans de comunicació del país com TVV; trencar els lligams històrics, polítics, econòmics i socials amb Catalunya; al mateix temps s’ha donat carta blanca a escamots feixistes per rebentar el moviment valencianista, perseguir i atacar (fins arribar a l’assassinat com en el cas de Miquel Grau i de Guillem Agulló), posar bombes (com en els casos de Joan Fuster o Sanchis Guarner o amenaçar i boicotejar actes culturals, llibreries, conferències…

A Catalunya el que s’està aplicant (segur que també existeix un Pla ZENE o plan  Zona Especial Nor-este) és una barreja dels dos models, amb preferència potser pel model País Valencià: els diners, favors i compra de voluntats que s’estan congriant entorn a als promotors del 155, a favor de grups organitzats com SCC, diners injectats per anar contra la llengua i l’escola catalana, favors a grups mediàtics com el grup Godó i el conglomerat Planeta, o El periódico i es dóna barra lliure als informes de la Benemérita religiosament acceptats per la judicatura;  han augmentat clarament en nombre i en intensitat les provocacions procedents de grups organitzats d’ultradreta; s’ha inhabilitat, perseguit, empresonat, condemnat i multat polítics i personalitats de relleu institucional començant per la Presidència de la Generalitat i la Presidència del Parlament de Catalunya  (un exiliat, l’altra empresonada) i els principals dirigents del moviment sobiranista amb l’objectiu perfectament publicitat de “decapitar” el moviment d’emancipació nacional i social;  s’ha inventat el delicte d’odi per estendre la coacció a les llibertats i drets de les persones ; i existeixen proves clares de guerra bruta de les clavegueres de l’estat especialitzada en difondre falsos rumors i desprestigiar persones i entitats. En definitiva, l’objectiu polític essencial és trencar la  cohesió social, destrossar el consens entorn a un projecte de República Catalana Independent.

I si el garrot (govern PP) no funciona, provaran amb la pastanaga (PSOE- moció de censura imminent) i intent de resurrecció de la tercera via.

Com es menjarà una tercera via, amb el famós “diàleg”, combinada amb el manteniment dels empresonats i exiliats i el també imminent judici de la causa general contra Catalunya?

No deixem que els arbres d’una moció de censura, amb canvi de cares que no d’estratègies, ens amaguin el bosc de l’emancipació i de la lluita dia a dia cap a la República Catalana Independent.

Amb PP o PSOE el fantasma de l’autonomia continuarà sent això: una farsa monumental.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]