L’estancament polític que vivim d’ençà del 21 de desembre i que sembla que no tingui solució no es pot reduir a assenyalar unes causes personals, a fer consideracions genèriques sobre l’ètica dels polítics etc. perquè és el reflex d’una qüestió més complexa, lligada als interessos de determinats sectors socials. Exposaré només els grans eixos d’una ideologia fàcil d’identificar, el conservadorisme sociopolític, que és una ideologia emanada de la mitjana burgesia.

En l’anàlisi de la societat catalana és clar que cal distingir entre la burgesia pròpiament dita i la mitjana burgesia: la primera (que es podria anomenar també alta burgesia) és bàsicament de caràcter financer (la Caixa, Banc Sabadell, entre d’altres) i està estretament vinculada a l’oligarquia monopolista espanyola (empreses de l’IBEX-35, per a simplificar) i identificada amb el règim monàrquic espanyol vigent d’ençà de l’any 1978.

La mitjana burgesia és formada principalment per l’empresariat d’empreses mitjanes i petites i, d’ençà de l’any 2007, ha anat donant suport (amb una convicció variable) al moviment independentista a través, sobretot, de la política de CDC, sectors pròxims i les seves metamorfosis successives, fins a arribar al PDecat. El que descric en aquest text és que el conservadorisme sociopolític és una ideologia emanada de la mitjana burgesia que ha penetrat en diversos sectors de l’estament polític i en diferents àmbits de les classes populars de manera que avui té una capacitat important de difusió i d’autoconvenciment. Això vol dir que les posicions individuals que avui estanquen el moviment es troben emparades per un cert entorn social i mediàtic que fa que siguin més difícils de superar que el que seria una dèria o una desviació de quatre polítics sense principis.

El conservadorisme sociopolític es defineix per la seva impossibilitat d’abordar la confrontació i tendeix a idealitzar la situació o a cercar estratègies per a evitar l’enfrontament. Aquests comportaments són propis d’uns determinats sectors socials moguts per una manera concreta de concebre els conflictes de poder, i difícilment superaran globalment aquests límits. Però això no vol dir que alguns individus no els puguin superar. Cal tenir clar, però, que globalment continuaran pensant que la manera de fer adequada és anar  cap a la independència “de la llei a la llei”, malgrat l’evidència dels fets. I el dilacionisme (el fet d’anar diferint el moment de la contesa) és la seva tàctica més corrent.

No cal dir que aquesta ideologia emana de sectors relativament ben situats econòmicament i socialment, en la proximitat de la mitjana burgesia (ben situats per estatus econòmic o pel fet de ser beneficiaris d’una situació social relativament privilegiada dins els aparells polítics, mediàtics, docents, culturals etc.). Aquesta ideologia és la pròpia de bona part dels dirigents del PDecat i d’ERC i també dels directius dels mitjans de comunicació autonòmics i d’alguns diaris que s’anomenen independentistes com podria ser el diari Ara, entre d’altres. S’ha desenvolupat especialment a Catalunya-Principat  a partir d’una certa consolidació d’un estament sociopolític de l’autonomia. Actualment es troba en una situació de crisi: atrapat entre les mobilitzacions populars i la repressió del règim monàrquic espanyol que el voldria integrar o fer desaparèixer. La seva desconfiança envers el moviment popular independentista i republicà li fa assajar maniobres de control o de divisió, entre els quals la provocació o la criminalització dels sectors més combatius de l’independentisme.

Per la seva ideologia el conservadorisme sociopolític no pot impulsar a fons programes de transformació social importants ni és capaç tampoc, com a sector  de posar la policia catalana a prendre una actitud activa favorable a la mobilització i a la protecció del poble davant els atacs del falangisme de carrer. Això vol dir que les exigències justes del moviment independentista actual, trobaran una certa resistència en aquests sectors.

El combat actual

Tot plegat expressa la importància de la tasca de clarificació ideològica en aquests moments extremament importants perquè els portaveus del conservadorisme sociopolític deformen la valoració de la realitat i escampen la confusió sobre els elements importants de la confrontació. Consideren, per exemple, formes d’opinió a protegir i fomentar, les que emeten els defensors de al repressió i de la manipulació; i ajuden així a reforçar la difusió de les manipulacions i intoxicacions informatives dels grups franquistes i espanyolistes. En resum, tendeixen a promoure la desmobilització, el descoratjament; i intenten la criminalització de l’independentisme combatiu, perverteixen el debat i no protegeixen el poble.

Aquestes posicions no es poden combatre només a través de l’insult o la desqualificació primària. Cal una lluita política i ideològica sistemàtica. Això avui és difícil perquè, d’altra banda, hi ha sectors avantguardistes que menystenen la necessitat d’una anàlisi precisa i d’una organització popular unitària i amb capacitat d’actuar amb independència de les institucions autonòmiques i fora de l’abast de la repressió. En lloc de col·laborar en la construcció d’organitzacions populars àmplies, massa sectors de l’independentisme prefereixen restar refugiats en proclames que satisfacin petits cercles en què s’han instal·lat com a zones pròpies de confort.

L’única sortida d’aquest estancament ha de ser adreçar-se al conjunt de les classes populars, on hi ha la gran part de la militància de tots els partits independentistes i favorables al dret d’autodeterminació, amb un programa clar, que identificant-se amb els interessos generals del moviment, ajudi a desbordar les formes d’estancament que hem descrit.

Unes bases de la lluita per la Independència i la República catalana podrien ser resumides, a grans trets, en sis punts principals:

A. ACCIÓ

1. Acció no violenta activa i defensa de les reivindicacions populars.  Cal mantenir la línia general no violenta, però s’ha de concebre d’una manera activa (i no sols reactiva o passiva). Perquè la nostra lluita és una confrontació. La força del moviment és la capacitat d’assumir les lluites de les classes populars (drets socials, igualtat i feminisme, ecologisme etc.).

2. Rebuig de la Repressió i de l’Ocupació. Llibertat dels presos i exiliats, i rebuig dels representants del poder ocupant. La lluita contra la repressió ha de ser col·lectiva i política.

3. Rebuig dels Monopolis econòmics. Per a incidir en les elits del poder espanyol cal que hi hagi un rebuig generalitzat i massiu als seus monopolis (IBEX.35 etc.).

B. INSTRUMENTS DEL MOVIMENT

4. La direcció fora de l’abast de la llei espanyola. La direcció del Moviment no pot ser assignada a institucions (Parlament etc.) o a partits institucionals que es mouen sota la llei de la monarquia espanyola. Cal una direcció representativa i lliure d’aquesta mena de lligams. I situada bàsicament a l’interior del país. Les institucions (Parlament, Ajuntaments etc.) han de partir de la consciència general i han de donar suport a les lluites i tasques del moviment sense pretendre marcar (des de la seva gran limitació) la dinàmica del conjunt del moviment.

5. Una organització de masses englobadora. Tots els partits i institucions que defensen la Independència i la República s’haurien de coordinar en una organització àmplia realment unitària que permeti que les línies d’acció principals siguin compartides.

6. Estructures per a la ruptura. La independència només serà possible si ens preparem en tots els camps per a la ruptura i el manteniment de la República independent (Hisenda, Autoprotecció, Xarxa internacional, Constitució republicana etc.).

Perquè aquestes propostes puguin ser efectives, caldria que la pressió popular aconseguís que la majoria de partits i instàncies polítiques (de l’interior i de l’exterior) avancessin en aquesta direcció.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]