A la gran manifestació a Madrid contra la repressió i en solidaritat amb la lluita catalana pel dret a l’autodeterminació hi han concorregut representacions solidàries de diferents punts de l’Estat espanyol. Des del País Valencià la plataforma Solidaritat i República va ser l’encarregada d’organitzar-ne l’expedició. Per saber com anava aquesta iniciativa vaig trucar al meu amic Toni Infante, i la conversa ens va portar per altres viaranys fins a fer un repàs d’algunes històries de la seva vida, marcada pel compromís polític. Algunes les coneixia i d’altres no, i em va semblar que mereixen ser compartides perquè reflecteixen un itinerari singular en la història política valenciana.

Antoni Infante Pérez va néixer a Guadix (Granada) el 1958, i amb sis anys va arribar amb la seva família a Torrent. Es van instal·lar en una barriada en la qual la majoria del veïnat eren famílies d’origen castellà, andalús i extremeny. La consciència de classe el va portar a militar en el comunisme i a participar en les Comissions Obreres encara clandestines, quan eren una organització sociopolítica, assembleària “i amb certes connexions amb la tradició anarcosindicalista” que tant de pes havia tingut als Països Catalans. Després vindria la seva conversió cap a un sindicat més jeràrquic que ha acabat esdevenint un dels pilars del règim del 78.

En Toni va ser secretari general de CCOO a la comarca de l’Horta, que agrupava més de la meitat de l’afiliació del conjunt del País Valencià. Des d’allà van impulsar la lluita de les treballadores dels magatzems de fruites i hortalisses, que feinejaven com a eventuals i sense contracte. El resultat van ser 60.000 treballadores reconegudes com a fixes discontínues. També es va aconseguir el primer conveni col·lectiu de treballadors de l’arròs de l’Estat espanyol. I des de l’Horta també es va articular la solidaritat amb una important lluita a la comarca veïna del Camp de Morvedre: la primera gran resistència a la reconversió industrial que volia tancar els Alts Forns del Mediterrani.

En aquest procés de fer de CCOO un sindicat d’ordre, en Toni va alinear-se amb el sector crític, va disputar la direcció als oficialistes vinculats al PCE i en va acabar expulsat el 1986. Explica que el detonant va ser quan va denunciar que havien intentat comprar-lo oferint-li una plaça d’alliberat a perpetuïtat.

Va ser a través de buscar referents sindicals alternatius que va entrar en contacte amb LAB, el sindicat basc de l’esquerra abertzale. I això va tenir un altre efecte que va ser la progressiva consciència nacional valenciana que fins aquell moment no havia tingut.

L’expulsió del sindicat i el seu compromís combatiu (havia estat detingut en piquets i ocupacions) van comportar que formés part d’una llista negra del sistema, i ho va poder comprovar amb una anècdota inquietant. Sabent d’aquesta dificultat per trobar feina va decidir demanar-ne a la Ford però presentant-se amb un altre nom i una altra adreça. La negativa per resposta li va arribar a casa seva i al seu nom.

Va anar encadenant treballs precaris, cada dia més presents en una societat valenciana que anava deixant enrere la indústria per abocar-se a la terciarització. I a nivell polític va fundar el Partit Comunista dels Valencians, que acabaria confluint amb el Moviment de Defensa de la Terra (concretament el sector “Unitat Popular”, que fins aquell moment no tenia presència més avall del Sènia). Aquesta nova militància va implicar que fos detingut el 1992 en l’Operació Garzón. En la caserna de la Guàrdia Civil, les empentes i els crits que li etzibaven els botxins li van accelerar el ritme cardíac i gairebé va arribar a perdre el coneixement. El van portar al Clínic on van confirmar que tenia un problema de cor, fet que li va estalviar les tortures físiques per la por dels picoletos que se’ls quedés a les mans, però igualment va restar cinc dies de detenció sota la Llei Antiterrorista i les corresponents tortures psicològiques.

I una nova anècdota crua: quan va sortir dels calabossos el seu cap li va dir que ho lamentava molt però que havia rebut una visita i l’havia de fer fora de la feina. En Toni té clar que les derrotes polítiques es paguen cares: “El sistema no et perdona. I funciona amb un nivell important d’eficàcia”.

Més recentment en Toni ha estat impulsor de la campanya “Nosaltres els fusterians” i la Plataforma pel Dret a Decidir. Manté el compromís amb els Països Catalans i la militància a Poble Lliure, però està convençut que cal adequar el missatge al País Valencià.

Una història valenciana de lluites, victòries i derrotes que ens mostra els costos d’enfrontar-se al sistema i, alhora, ens recorda el valor immens del compromís polític.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]