Subscric totalment les paraules de l’advocat Gonzalo Boye de fa uns mesos : “L’etapa dura de veritat encara ha d’arribar”.  Ha d’arribar a l’interior de l’estat espanyol i a l’exterior; a l’interior de les institucions postfranquistes i a l’exterior de les institucions europees i mundials potguerra freda, la guerra continuarà en diferents fases i en escaramusses diverses però  no s’aturarà en una pau al bany maria com pretenen alguns.

I entre les estructures totalitàries de l’estat espanyol i les aspiracions de llibertat de la majoria del poble català la confrontació i la ruptura creixerà, al costat, per sota i per damunt de les diverses conteses electorals. Ara hi ha hagut tota una fase d’eleccions pretesament democràtiques, des del 28 d’abril, que es van fer eleccions espanyoles i autonòmiques al País Valencià fins al 26 de maig que s’han fet eleccions europees, autonòmiques a les Illes i als consells insulars, a l’Aran, i municipals a tot l’Estat espanyol. I  dic pretesament democràtiques, perquè després de les votacions s’ha produït, com ja va passar amb les eleccions a la CAC, imposades pel 155, una adulteració dels resultats mitjançant la suspensió de drets dels diputats i senadors independentistes elegits: la farsa consisteix en admetre la inscripció dels presos polítics i exiliats a les llistes electorals, i un cop fetes les votacions amb les irregularitats ja conegudes del vot exterior,  si aquests presos i exiliats surten elegits (cosa que no han pogut evitar perquè els votants proautodeterminació, sobiranistes i independentistes són perseverants i coherents) aleshores els expulsen i suspenen no tant sols els seus drets de diputats i senadors sinó els drets dels seus milers i milers de votants, deixant  burlada la democràcia participativa i, en definitiva, trencant amb total cinisme l’estat de dret, amb la conxorxa establerta i poderosa entre el poder judicial, el poder legislatiu i el poder executiu feta tant amb el govern del PP. com amb el govern del PSOE. No hi ha, doncs, autèntica democràcia ni electoral ni de cap mena a l’Estat espanyol, ni possibilitats de diàleg polític tenint els principals líders polítics de Catalunya exiliats o empresonats i a la societat catalana sotmesa.

I després de totes aquestes conxorxes antidemocràtiques, venen els tripijocs als despatxos, és a dir els pactes i les negociacions per conservar poltrones, diners i zones de poder i influència i venen també les amenaces i bretolades d’un Iceta avisant que estan disposats a fer “el que sigui”  per tal d’impedir que es compleixi allò que han volgut els votants. I en boca d’un “padrino” com aquest “el que sigui” o “allò que calgui” és una amenaça molt seriosa que abasta no únicament el cap i casal de Barcelona sinó tota la nació sencera i tot l’estat sencer i la mà d’en Borrell a la UE i totes les clavegueres de l’estat que ens puguem imaginar. De manera que la predicció de l’advocat Boye és totalment creïble i ens hem de preparar per a una repressió més forta que pot facilitar, de moment, la pobresa de resultats electorals de les propostes polítiques més rupturistes com la de la CUP i la baixada ininterrompuda de les amalgames a l’entorn de Podemos i d’allò que va ser el moviment dels indignats, devorat per la política institucional tradicional.

Ara bé, hem de comptar també que la societat dels Països Catalans està mostrant una capacitat de tirar endavant propostes i accions tant socials com polítiques de caire independentista molt notables i esperançadores: en el compte de les batalles guanyades hem de posar, en efecte, els vots a ERC i JxC i  altres eleccions no estrictament polítiques: el sindicalisme català ha fet un gran salt endavant en representació del poble treballador; les eleccions a les cambres de comerç han sacsejat positivament un panorama dominat fins ara  per la classe més depredadora de les empreses de l’Ibex 35; els votants de tot l’espectre sobiranista/independentista han obtingut resultats que demostren que som més del 50% partidaris de l’autodeterminació i de la construcció d’una República Catalana Independent; contra tot pronòstic, a les eleccions espanyoles es va fer present un Front Republicà que en unes  setmanes va arrossegar més de 100.000 votants amb el treball de gent de la CUP-Poble Lliure, de Som Alternativa i de Pirates de Catalunya, decidits a impulsar la insubmissió com a línia política i a dir prou a la monarquia, i a la política del 155 i a la repressió social i política ; vulguin o dissimulin  els partidaris de l’equidistància i d’una treva en la confrontació, per tal de plantejar i forçar unes eleccions a la CAC  molt properes en el temps que puguin beneficiar-se de les maniobres del trio Pedro Sánchez-J. Borrell- M. Iceta, que tenen un recorregut probablement curt com a forces pretesament progressistes.

Ara amb el tema del judici i la sentència probablement molt dura contra tot el poble que va intervenir en el referèndum del 1-O representat pels presos i exiliats i la  confrontació inevitable amb els elegits com a eurodiputats (el pres Junqueres i els exiliats Puigdemont i Comín ) no es possible contemplar una situació política de diàleg, pau i concòrdia, sinó ben al contrari: un augment de la tensió i la mobilització al carrer.

Allà ens trobarem!

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]