L’eix de la meua reflexió és el grau d’identificació d’electores i electors amb el subjecte polític que subjau darrere de cada vot. Així mentre a Catalunya el conjunt de forces que reconeixen el poble català com a subjecte polític de decisió ha obtingut el millor resultat electoral de la seua història en unes eleccions d’àmbit estatal, al País Valencià no només no ha millorat, sinó ha sigut impossible avaluar-lo, ja que no es presentava cap oferta política en clau estrictament valenciana.

De fet, l’opció amb més possibilitat de fer-ho, Compromís, hi va renunciar –almenys parcialment– i va preferir lligar el seu destí immediat amb el projecte estatal d’Iñigo Errejón, assumint d’una banda la renúncia a potenciar el poble valencià com a subjecte polític propi, diluint-lo en una coalició estatal, i prenent partit a més en una batalla, en principi totalment aliena als interessos valencians, com és participar en la confrontació política per un determinat espai electoral en l’àmbit espanyol.

Compromís apareixia així davant l’electorat com deixant de costat la prioritat en la defensa dels interessos valencians, amb una campanya en clau molt més defensiva i al vell estil, i contraposada amb Podem per no perdre vots. La figura d’Errejón era omnipresent en tota la propaganda electoral i l’acte de tancament de campanya va ser a Madrid.

Per aquestes raons, el dilema valencià de la coalició no era anar o no amb Más País o amb Unidas Podemos. El dilema era continuar reconeixent l’àmbit espanyol i de rebot el “poble espanyol” com a subjecte polític de decisió o treballar per conformar una candidatura en clau de País Valencià. Aquesta segona opció tenia –i té per a un futur—diverses opcions: des de presentar-se només amb les forces integrants de l’actual coalició o, mostrar més ambició i pivotar una candidatura més àmplia que podria encabir potencialment tots els sectors a l’esquerra del PSPV i fins i tot poder emplaçar sectors socials que ara mateix encara donen suport electoral a aquest darrer partit.

Quan des de Decidim es va llançar la proposta d’una candidatura de progrés valenciana, vam rebre preguntes i alguns missatges en clau positiva de diversos actors polítics que en principi veien possibilitats a la idea. Tots, però, estimaven que qui havia de fer el pas, pel rol que actualment juga a l’àmbit del País Valencià, era Compromís. Amb una candidatura d’aquestes característiques s’hauria pogut arribar a ser una de les principals forces electorals en competició amb el PSPV i el PP i, el que és molt més important, ampliant un nou espai polític amb un registre molt més ambiciós, més transversal i en clau de país i que reconeguera de manera inequívoca el nostre poble com a subjecte de decisió política. Si s’haguera optat per aquesta fórmula, s’hauria pogut mantenir segurament una majoria electoral de progrés, cosa que no ha succeït i que ens ha permés comprovar una vegada més com les dretes s’envalenteixen amb un triomf que no es mereixen i que condicionarà la resta de la present legislatura.

No ha estat només Catalunya qui marca el camí en aquest sender. Hem pogut veure també l’exemple d’Euskal Herria, on per camins molt diferents les forces que prioritzen la identitat entre el poble com a subjecte polític i les ofertes electorals que el representen, han obtingut també un excel·lent resultat.

Sempre és difícil trobar un camí nou i que al principi pot generar un cert vertigen, és cert, però continuar per espais ja massa trepitjats només ens pot portar a destinacions que ja coneixem i que no responen a les nostres necessitats com a país.

[Aquest article va ser publicat per primer cop a El Món]