Ja hem passat un altre cop per les urnes espanyoles, aquesta vegada amb bel·ligerància de la CUP i una presència al “Congreso de los Diputados” de dos escons al cor de la bèstia, que ens poden permetre veure-li les costures a la ruptura de més a prop i trepitjar alguns ulls de poll si en tenim l’oportunitat. De moment anirem a sabotejar la investidura i tot el que puguem i a establir llaços més sòlids amb republicans i gent rupturista de les Espanyes.

Una primera valoració d’aquests tercers comicis seguits és que qui s’ha clavat la patacada no ha estat precisament l’independentisme, que ha resistit i fins i tot ha crescut, sinó els inefables “ciudadanos” i, entre nosaltres, ni el PP ni els ultres extrems han tret pràcticament el cap, i els “podemites” van arrossegant una decadència ja molt visible.

La conclusió i la pregunta seria la següent: PSOE i PP es preparen per retornar al bipartidisme:  Com es repartiran els trossos de formacions com els baldats “ciudadanos” i els atrotinats “podemitas”? Una part de “ciudadanos” es buscarà la vida sota les faldilles del PP, ja directament, ja xuclant dels seus negocis, i una altra part buscarà el sou a l’ombra del Psoe i les múltiples possibilitats que dóna la vida política funcionarial en aquests moments (que si regiduries, alcaldies, càrrecs autonòmics, càrrecs provincials, càrrecs al “Congreso”, al “Senado, càrrecs de confiança, eurodiputacions i conselleries diverses al Regne d’Espanya, a Europa, la Banca , l’OCDE, l’OTAN, l’ONU, l’UNICEF l’OMS, les Càtedres Universitàries… hi ha molt de camp per ocupar i amb bons sous…) Ara s’ha obert el tema del famós “canvi o crisi climàtica” que donarà molt de sí en conferències, viatges, assemblees i càrrecs diversos. I els crims contra les dones? Per cada acció realment seriosa contra la criminalitat patriarcal, ja hi ha ara i hi haurà en el pròxim futur una pila llarguíssima de gent que viurà del tema i anirà a trobades i simpòsiums  ben retribuïts.

Quant als desfonats “podemitas” poden ser fagocitats tranquil·lament pel Psoe (de fet una de les seves cares més il·lustres, l’alcaldessa de Barcelona, ja ha estat fagocitada pel seu 1r Tinent d’alcalde del Psoe) i els tres o quatre noms que encara suren probablement no trigaran a fer el mateix camí, amb algun càrrec més o menys vistós, si és que tira endavant el nou govern espanyol PSOE-Podem. Tot això referit a l’Estat estrictament espanyol i el seu ecosistema polític, que, en cap cas posa en qüestió el sistema monàrquic borbònic, ni la repressió contra la dissidència, -singularment la rupturista independentista- ni el fet que descaradament no hi hagi divisió de poders i que realment manin els informes de la Benemèrita. Ja no diguem que les lleis que van dirigides a aturar la democràcia, retallar els drets de manifestació, de protesta, de vaga, de llibertat d’expressió no són tampoc qüestionades, ni es parla evidentment que el dret d’autodeterminació i de referèndum estan continguts amb tots els ets i uts a la Constitució Espanyola del 78 des del moment que en l’article 10-2 diu que “las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos  Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España” ; de manera que el dret a l’autodeterminació forma part del text constitucional a través dels textos aprovats i referendats pel Regne d’Espanya, entre ells el dret d’autodeterminació.

Si ens traslladem als Països Catalans, el festeig amb els “podemitas” per part del Psoe és evident però no és l’únic ni molt menys: un tros de l’ex-CIU ja va ser incorporat a l’area del psoe, però, sobretot, hi ha una maniobra de seducció engegada fa temps que justifica les anades i vingudes i les ballarugues  d’Iceta als festivals de Sociedad Civil Catalana i demés amics i satèl·lits: la maniobra es quedar-se amb una gran  part dels sectors de “ciudadanos” i l’esquer és  sobretot sumar-se a la política contra el català, contra l’escola catalana i els plantejaments i les polítiques de la immersió i la normalització lingüística a les aules i contra la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. I, evidentment, estomacar el màxim possible l’independentisme i el rupturisme i tot el que representa de democràcia i mobilització;i  adorar la Constitució  i les lleis tot mirant a l’altre costat quan es parla de presos polítics. No els costarà gran sacrifici perquè –un cop esbandits els sectors del PSOE-PSC més oberts a les tesis a favor de la llengua i la nació catalanes i més recelosos amb l’aplicació del 155, el que queda és PSOE pur i dur, encapçalat pel cinisme dels Zaragoza, Illa, Iceta, Granados, Cunillera, etc., és a dir aquell Psoe que té les seves arrels a l’Espanya profunda i a Madrid i Andalusia i que es reparteix aquest territori i els votants amb el PP.  Naturalment que els caldrà disfressar-ho una mica i exhibir noms com el de Marta Mata o Ernest Lluch i algun altre mort (no pas en Pallach!). Però l’operació de desmantellament de la catalanitat i de l’escola catalana amb conjunció lingüística a través de la immersió en llengua catalana vehicular i continguts, està per part del psoe definitivament planificada. La maniobra es completa amb un gairebé calc amb el projecte Bargalló (ERC) que ja representa una seriosa i caòtica garrotada a l’escola catalana tal com havia funcionat, a empentes i rodolons -tot s’ha de dir- fins ara.

No cal dir que aquest adéu socialista a la immersió agradarà d’allò més a la dreta més extrema i no deixa de ser una complicitat amb aquest cantó de l’espectre polític, rival del PP, que més aviat d’hora que tard s’esfumarà  com la UPID  de la sra. Lozano de l’España Global i tornarà als braços del pare.

Mentrestant el moviment independentista de ruptura va fent un camí irreversible entre la mobilització i la repressió, sobretot al carrer i fent avenços seriosos en l’eixamplament de la seva base: cada cop que hi ha una mobilització de solidaritat amb els pobles llatinoamericans, amb els que fugen de la guerra i busquen un futur millor arriscant la vida al mar, o amb els habitants massacrats d’una pila de països com el Kurdistan, el moviment independentista dels Països Catalans se sent interpel·lat i sent la necessitat de mobilitzar-se i fer-hi costat de manera clara; cada cop que defensem els llocs de treball, la sindicació de lluita i el dret de vaga, la lluita contra la criminalitat patriarcal envers les dones, el dret a tenir un habitatge digne i no caure a les grapes dels desnonadors… fem un pas cap a l’alliberament nacional i de classe.

Cada cop que freqüentem els tribunals espanyols com a acusats- des del M.H.President de la Generalitat a l’última CDR o veí/veïna qualsevol-, estem establint un nou perímetre més ampli del moviment d’alliberament.

[Aquest article va ser publicat per primera vegada a Llibertat.cat]