La reacció popular a la sentència del judici contra l’independentisme català ha deixat clara la capacitat d’organització i mobilització d’un poble que, dia rere dia, a còpia de bastonades, abusos i humiliacions, pren més i més consciència. Les grans demostracions de les darreres setmanes i la diversificació d’aquestes han agafat de nou de sorpresa no tan sols l’aparell repressiu de l’Estat i els seus valedors polítics i mediàtics, sinó també aquells qui des de posicions pretesament sobiranistes han estat dos anys actuant com a agents desmobilitzadors.
‘Eppur, si muove’… i cada dia som més i més les persones que compartim dues tesis fonamentals: que tan sols una república catalana independent ens pot garantir un marc de justícia i democràcia on desenvolupar-nos col·lectivament i com a ciutadans lliures, i que l’única via a la República, a la independència, és la ruptura democràtica respecte a l’Estat hereu i portador de les essències víriques del franquisme; ja que l’única (contra-)reforma que preveuen els poders fàctics de l’Estat espanyol és la involució autoritària. La força d’un poble en marxa ha forçat fins i tot les forces polítiques independentistes a tractar de superar les praxis partidistes i convocar-se, a través del Consell per la República, a una primera Assemblea d’Electes, que caldrà anar dotant de contingut en termes de bastir una nova legitimitat republicana el màxim de representativa de les aspiracions populars. Però, malgrat això, aquestes forces segueixen essent incapaces de fixar i desplegar una estratègia unitària de ruptura.
Aquesta mancança contamina més enllà de les institucions, i afecta directament el conjunt del moviment, ja que la mobilització popular tan sols és sostenible i efectiva quan respon a uns objectius polítics comuns i concrets, objectius que han de ser assumits i compartits, perquè esdevinguin la guia d’acció de la totalitat dels agents polítics i socials de l’independentisme.
Sense un programa concret, explícit i mesurable, i sense l’acord d’actuar de manera coordinada, al carrer i a les institucions per aconseguir-ne l’aplicació, la mobilització esdevé una simple vàlvula d’escapament momentani de la indignació popular. Per molt espectaculars i participatives que siguin les performances, per molt gran que sigui la fermesa contra la repressió i la brutalitat policial, hi ha un element clau sense el qual el moviment perd capacitat transformadora: la necessitat de saber, fixar, acordar, què es vol aconseguir amb un determinat període mobilitzador, i el convenciment del conjunt d’actors de no aturar-se fins a aconseguir-ho.
Diverses veus de l’independentisme i el moviment republicà vam formular les passades setmanes una proposta programàtica per al moviment en l’actual fase: la pacificació, entesa com la retirada de les forces d’ocupació i la democratització dels Mossos d’Esquadra; l’amnistia, entesa com l’alliberament de tots els presos polítics i el tancament de totes les causes judicials contra l’independentisme, i l’autodeterminació, arrencant a l’Estat el compromís per al seu exercici i l’aplicació dels resultats del referèndum. Malauradament, no tan sols aquest programa no ha estat assumit de facto i en la praxi per algunes de les forces polítiques independentistes, sinó que ni tan sos s’han molestat a fer una contraproposta, si és que el consideraven maximalista. Han passat 15 dies de les eleccions espanyoles i, de nou, el neoautonomisme ens castiga amb vaguetats i arracona les demandes concretes, mentre els seus propagandistes fan una crida a la resignació, movent plegats i subtilment els fils de la desmobilització.
El Tsunami Democràtic, les bases de l’ANC i dels CDR, el Pícnic per la República i les desenes d’iniciatives en l’àmbit local són la demostració evident tant del nivell de consciència política i la potencialitat transformadora del nostre moviment com d’una realitat sistemàticament tergiversada: que el moviment republicà creix i s’enforteix quan es confronta a un règim corrupte, autoritari i decadent, incapaç de donar respostes a les demandes i necessitats de la ciutadania i de les nacions ocupades, quan denuncia i afebleix els oligarques de l’Íbex 35, i quan es contraposa al feixisme rampant promogut per la dictadura financeromediàtica.
Aquesta confrontació, més enllà de les formes, ha de fer-se palesa tant en el desplegament de polítiques al servei de la majoria i la denúncia de les limitacions de la institucionalitat actual com en un programa de ruptura compartit entre el poble mobilitzat, els seus agents socials i els representants polítics. És en la concreció d’objectius on podrem superar tant els mantres del processisme com les temptacions autonomistes o l’esterilitat del purisme ideològic. I a falta d’arguments que ens diguin el contrari, o de propostes diferents però concretes que es puguin posar damunt la taula, insistim en la necessitat d’un pla d’acció coordinat amb l’objectiu d’assolir les tres fites abans citades: pau, amnistia i autodeterminació. Pla que hauria de regir el desplegament de les futures mobilitzacions, l’actuació dins de les institucions monàrquiques actuals i la construcció d’una nova institucionalitat republicana.
Allò que distingeix una revolució d’una bullanga no és l’espectacularitat de les accions o la bellesa de les proclames, sinó la seva capacitat transformadora real: en una revolució s’assoleixen fites concretes que modifiquen de manera significativa l’estat de les coses, en una bullanga acostuma a fer-se bona la dita shakespeariana… molt soroll per no res!
[Aquest article es publicà originalment a El Punt Avui]