D’un temps ençà i quan només fa uns mesos des de la renovació del Govern valencià o Botànic II, comencen a aparéixer senyals d’un cert esgotament de la coalició que governa la Generalitat. Algunes d’aquests senyals són emesos de manera directa per algun dels tres partits que la integra –PSPV, Compromís i Podem–, en forma de crítica a la resta d’integrants de la coalició o a través de pronunciaments polítics que plantegen reformulacions del propi partit. També hem pogut llegir notícies sobre desavinences de gran importància estratègica entre els diferents partits del Botànic. El que més crida l’atenció, però, són els articles directament interessats a donar-ne publicitat i volada tot esperant la tornada de la dreta com més aviat millor. En aquest sentit el neoliberalisme, en la seua versió mediàtica, actua com a ariet dels seus vessants polítics i econòmics. Però com diu la dita, quan els gossos borden, alguna cosa senten.

Tot això no serien res més que meres anècdotes especulatives si no fos perquè tothom va rebre amb alleujament la negociació i signatura de l’acord que va donar lloc a la continuïtat del govern autonòmic, que tornava a barrar el pas al retorn del PP –gran espasa de Dàmocles sobre el fràgil sistema democràtic valencià–, però també amb escàs entusiasme, diferència qualitativament important respecte del primer Botànic i que no hem d’interpretar com una qüestió menor.

El primer Botànic, en fer fora del Govern el PP i tot el que aquest partit representava després de 20 anys de corrupció sistèmica i polítiques antisocials, tenia gairebé garantida la seua reelecció. Simplement havia d’evitar errades importants i portar a terme una gestió més transparent, més democràtica i exempta de corrupció i, clar, també propiciar una millor gestió dels recursos públics. Eixes qüestions eren condició suficient perquè la majoria de l’electorat li renovara la confiança. Tanmateix la crisi pràcticament permanent de Podemos a l’àmbit estatal i les seues repercussions al País valencià i l’emergència electoral de Vox van generar dubtes en el tram final de la legislatura, uns dubtes que al capdavall es van resoldre amb una ajustada nova majoria progressista.

Hi ha qui pensa que l’avançament de les eleccions valencianes per fer-les coincidir amb les estatals va generar una desavinença tan profunda entre el PSPV i Compromís que acabarà per fer descarrilar el segon pacte molt abans d’esgotar-se el temps de la legislatura. Sense qüestionar l’existència d’aquesta desavinença, crec que el motiu de fons dels senyals de l’esgotament polític, més enllà de si en el futur hi haurà o no ruptura, es troba en la manca d’il·lusió generada per la inexistència de propostes veritablement decidides en defensa dels interessos de la majoria del País Valencià, quan paral·lelament la dreta llança cada dia propostes més i més desvergonyides i agressives per anar reduint els drets socials de la majoria social i especialment dels sectors socials més desfavorits.

La majoria de les persones ja assumeixen que cada dia hi ha picabaralles entre els diferents actors polítics. Ja assumeixen també que els partits, inclosos els progressistes, anteposen els seus interessos electorals als generals de la societat i del país. El que cada dia es fa més difícil d’assumir i justificar és la inacció política a l’hora de marcar un rumb polític pel qual pague la pena defensar un govern. Cada dia més persones es pregunten on és el Govern del Botànic a l’hora de defensar la ciutadania d’Alacant o València davant els megaprojectes de les seues respectives autoritats portuàries, que semblen embogides en la defensa de l’obsolet paradigma del creixement pel creixement sense parar esment en la desfeta mediambiental. On és el Govern del Botànic a l’hora de defensar l’Horta de València o l’espai natural de Les Moles de Paterna davant l’especulació urbanística? On és el Govern del Botànic a l’hora de defensar el tren convencional i de rodalies enfront de l’especulatiu, classista i depredador AVE? On és el nou model econòmic socialment responsable i respectuós amb el medi que havia de garantir una millora en la qualitat de vida de la majoria? On són les millores objectives en la defensa dels drets lingüístics del conjunt de la ciutadania?…

En aquesta segona legislatura, que hauria de ser la del veritable canvi en profunditat, no sembla suficient continuar vivint políticament de les rendes de la crítica a la corrupció i l’antivalencianisme del PP i de les millores relatives en la gestió. Això pot servir en el millor dels casos per a justificar que no tots els partits són iguals, cosa ben certa, però mai és prou per generar la il·lusió necessària perquè la ciutadania es constituesca en un mur infranquejable front a les polítiques neoliberals i l’auge del feixisme.

Si a més comencen a detectar-se certs símptomes de nepotisme, una manca de diàleg amb els sectors socials afins però crítics davant determinats fets, o lectures excessivament rígides d’algunes lleis, com en el cas de l’exclusió de la mesa de negociació del sindicalisme majoritari de l’administració publica, crec que estem davant un problema seriós de falta de projecte. Un problema que segurament trobaria vies de solució si els partits del Botànic, de tant en tant, recordaren el fet, certament innocent, que ells només són mitjans i no objectius finals. Al Botànic li pot restar encara molta vida, però en lloc de generar il·lusió ja està provocant massa desencant.

[Aquest article es publicà orginilament a El Món]