Pedro Sánchez ja és president. L’esperada estabilitat que sectors de l’Estat necessitaven ja ha arribat, però no ha estat fruit de majories en solitari del PSOE ni de grans acords entre els dos principals partits espanyols, ha estat gràcies a l’abstenció de la principal formació de l’independentisme català: ERC.

Aquesta part de l’independentisme que ha consumat la investidura, amb la inhabilitació del president Torra encara calenta, ho ha fet a partir de les següents premisses: a) s’ha obert una porta al diàleg que calia explorar, i b) cal aprofitar l’actual conjuntura perquè és millor negociar amb aquest bloc del règim que no amb un Estat tancat i barrat en mans de la dreta extrema i l’extrema dreta.

S’assumeix doncs, l’existència d’una pretresa cara amable del PSOE que permetrà acomplir uns determinats objectius, que a hores d’ara ningú sap ben bé quins són i que no tenen cap mena de concreció ni línia vermella. Només la garantia d’una governabilitat que, maquillada de polítiques socials i de diàleg, vol iniciar la fase de tancament de l’opció de ruptura democràtica amb l’Estat a partir de l’enèsim intent de reforma. Res de nou: com al 78, pactar per aïllar la ruptura o evitar un nou embat. Als dirigents d’ERC els tocarà dir si això serà realment així o no.

L’autodeterminació, l’amnistia i la fi de la repressió han quedat desats al calaix, obviant que sense aquestes demandes sobre la taula hauria de ser impossible qualsevol plataforma negociadora. O és que per alguns pretesos dirigents, el #sitandtalk i les grans mobilitzacions postsentència eren només un foc d’encenalls?

Però la gravetat de tot plegat no és tant la tàctica emprada per ERC per resoldre el conflicte o, si més no, desinflar-lo, ja que quedar-se només amb la denúncia de les seves contradiccions seria una posició molt fàcil, sinó la manca d’una estratègia compartida i unitària de l’independentisme. O, davant la impossibilitat d’aquesta, la construcció d’una alternativa real a nivell estratègic que abraci els paràmetres de la confrontació democràtica republicana contra l’ocupació espanyola. I ara com ara, per tal d’evitar l’atomització de la via independentista i la victòria del no-res, és més que urgent.

Aquest plantejament estratègic de confrontació ha d’assumir, per una banda, que si realment volem forçar una negociació vertadera s’han de generar les condicions per a que el proper embat amb l’Estat sigui més exitós. I per l’altra assumir, d’una vegada per totes, que aquesta fase serà llarga i que haurà de ser sostinguda per tal d’acomplir els seus objectius.

Cal reforçar les eines d’organització de la nostra societat per tal de crear una nova línia estratègica i de lideratge polític al si del moviment republicà català, i que alhora estiguin allunyades del control de l’Estat. Aquestes eines s’han de transformar en la institucionalitat de la nova etapa de confrontació. Per tant, traiem de manera urgent del simbolisme l’Assemblea de Càrrecs Electes i que actuï de manera clara com a eina republicana dels electes del nostre país, reforcem el sindicalisme nacional i de classe (amb la Intersindical-CSC al capdavant) perquè esdevingui el motor de la defensa dels nostres drets laborals, convertim el Consell per la República i els seus Consell Locals en la institucionalitat republicana fora de les urpes de la legalitat espanyola, i sostinguem l’ANC com a motor mobilitzador. Aquestes eines han d’actuar en un marc de legalitat pròpia que connecti amb les demandes populars en matèria de drets socials i polítics han de posar les bases de la futura República Catalana.

A més a més, qualsevol estratègia necessita d’un mínims i aquests han de ser clars:

– Abans del següent #sitandtalk ens cal un #GetUpStandUp. Qualsevol nova apel·lació al diàleg, o millor dit a la negociació política, ha de partir de la idea que a l’Estat li han de sortir els comptes de resultats negatius en el manteniment de l’ocupació espanyola a casa nostra. Generem-li  costos  als seus valedors de l’Íbex-35 i els legitimistes del règim. Les reaccions populars a la sentència del Tribunal Suprem en forma de vagues, marxes per la llibertat i dignitat a la plaça d’Urquinaona en foren un exemple. Mantinguem més i millor la mobilització permanent i les accions de desobediència civil, marquem en cada moment quin objectiu busquem amb les nostres accions.

– Som gent normal com tu. La suma més gran de gent al projecte independentista vingué de la defensa i realització del referèndum d’autodeterminació de l’octubre del 2017. Fa deu anys era impensable. I és a tota aquesta gent qui dia rere dia omple les places i carrers del nostre país i que s’ha organitzat en mil formes durant aquests anys per sostenir el conflicte al carrer, a qui ens pertoca no seguir venent jugades mestres ni implementacions irreals, i sobretot a qui cal fer partícip de les decisions tàctiques i estratègiques que ens caldrà prendre en la preparació del nou embat.

– Som molts, volem ser més. No és legítim aturar l’agudització del conflicte amb l’argument de no sumar o restar per cada intent d’eina de desgast que vulguem tirar endavant contra l’Estat. Hem de tenir molt clar que això no va de que ens comptin si som més o menys per tal d’avalar o no una sortida política al conflicte. Mai havíem estat tants i en disposició de ser molts més. Ningú dubta de la necessitat de seguir creixent a nivell de suport social, però el conflicte ha existit de manera explícita per l’Estat i per la comunitat internacional quan hem portat al carrer la mobilització i la confrontació. Eixamplar la base sempre serà necessari i mai contradictori amb la confrontació. Caldrà exigir a les majories independentistes que gestionin les institucions una estratègia clara d’avenç en drets socials i populars molt més ambiciosa que la que tenim ara, i a l’independentisme d’esquerres, participar-hi de manera clara i amb un programa de mínims per incidir-hi.

No renunciem a res i, sobretot, no permetem que separin l’independentisme entre els bons/dialogants i els dolents/radicals. Aquest és el parany de l’Estat: la seva lògica de guerra que ens fa pagar amb operatius de matinada de la Guàrdia Civil que acaben tancant a Soto del Real, Puig de les Basses, Mas d’Enric o Lledoners la dignitat de tot un poble en moviment. Que ningú ens torni a tancar per dalt el que hem obert per baix.

[Aquest article es publicà originalment al Nació Digital]