La investidura de Pedro Sánchez, consumada gràcies a l’abstenció d’ERC, obre un nou escenari polític que se’ns presenta com un camp sembrat d’interrogants que no sabem ni tan sols si arribaran a germinar a curt termini; és a dir, no sabem si podrem arribar a esbrinar què en traurà l’independentisme de facilitar la formació del nou govern espanyol. 

D’entrada, n’hi ha que diuen que la decisió és la correcta, en la mesura que no s’alinea amb la negativa de les dretes espanyolistes. Hem vist, en aquest sentit, dures crítiques cap a la posició de la CUP i de JxCat. Tanmateix, podríem formular-nos la qüestió en un sentit invers: com és que la decisió d’ERC d’abstenir-se, dissenteix justament de la posició adoptada per les altres dues forces independentistes catalanes?

Gabriel Rufián ha repetit mil vegades allò de “quin PSOE ens trobarem?” i, durant el seu discurs en la sessió d’investidura, va semblar que finalment s’havien trobat amb la cara més amable del socialisme espanyol, el que amb Unidas Podemos formarà la coalició del que diuen que serà el govern “més progressista” des del 1936. En un moment en què l’extrema dreta espanyolista s’ha vist reforçada, amb l’ascens de Vox, sembla que això justificaria la famosa premissa del “mal menor”.

Ara bé, fins a quin punt aquesta lectura del moment històric s’ajusta a una estratègia independentista o no, seria el que ens portaria a reformular la qüestió que ens plantejàvem més amunt: no és que les forces independentistes que van votar en contra de la investidura s’hagin alineat amb la dreta espanyolista, sinó que és ERC la que s’ha alineat amb l’esquerra espanyolista. Perquè en el primer cas hi ha una mera coincidència del sentit del vot, per raons diferents, mentre que en el segon hi ha també un relat compartit.

Com ha reiterat Pablo Iglesias en nombroses ocasions, el patriotisme retòric de la dreta espanyola dista molt de les seves propostes antisocials i pràctiques corruptes que de cap manera poden qualificar-se de patriòtiques. En aquest mateix sentit, parlava de la paradoxa que sigui la dreta monàrquica la que posi en escac la monarquia, quan intenta apropiar-se de la defensa de la institució. I és que com deia Camilo José Cela “en cuestión de separatismos siempre fueron más los separadores que los separatistas” (1974).

Així doncs, si entenem l’espanyolisme com aquella dimensió política que defensa el projecte històric d’Espanya, com a estat-nació, amb tots els matisos i variacions possibles (plurinacional o unitari, federal o centralitzat, etc.), no podem deixar de qualificar el PSOE, però també Unidas Podemos, com a forces clarament espanyolistes. És més: potser ens trobem davant de l’espanyolisme més intel·ligent, en tant que viable, ja que és l’únic que ha sabut llegir el moment històric i entendre que sense una reforma democràtica, social i territorialment inclusiva (si és que això és possible o té algun sentit), el projecte espanyol està sentenciat.

És així com podem considerar que la posició de possibilitar la formació del nou govern espanyol respon més aviat als interessos de l’espanyolisme que no pas als de l’independentisme. Contra aquesta crítica, però, els defensors de facilitar la investidura ja s’han previngut, contraposant l’argument del “mal menor” contra el del “com pitjor, millor”. És a dir, sempre serà més permeable al diàleg el bloc espanyolista d’esquerres que el de dretes i, per tant, donada la correlació de forces, la millor opció per l’independentisme és escollir l’interlocutor més amable possible.

D’aquesta manera, diuen que l’opció del “com pitjor, millor” representaria permetre que governés la dreta reaccionària, per tal d’erosionar encara més el projecte espanyol envers la societat catalana i, així, atiar el conflicte i la revolta independentista. Aquesta perspectiva, però, segons al·leguen els defensors del “mal menor”, no contempla la correlació de forces actual ni la capacitat real del moviment independentista per emprendre la via unilateral. Per això, consideren que cal protegir les institucions catalanes i evitar qualsevol regressió de les competències autonòmiques ja adquirides, tot treballant per eixamplar la base social independentista i, com es titula la ponència política d’ERC del proppassat 28è Congrés Nacional, “enfortim-nos per tornar-hi; enfortim-nos per guanyar”. És a dir, com han reiterat tantes vegades: encara cal ser molts més.

El problema d’aquest esquematisme és, novament, la perspectiva que s’adopta: perquè des del punt de vista de l’espanyolisme “progressista”, sí que podrien considerar que, per a nosaltres, ells són el nostre “mal menor”. Però des de la perspectiva independentista, la qüestió seria plantejar-nos que no som pas nosaltres, els independentistes catalans, els que hem de garantir la supervivència del projecte d’Espanya, si l’esquerra espanyolista no és capaç de garantir-la per si sola, ja sigui obtenint prou suport social o guanyant-se realment el nostre suport. Perquè la tessitura que se’ns planteja és rotundament falsa: “si no dones suport a Sánchez, permets que governi la dreta”. Doncs no, senyors: són ells que prefereixen abans que governi la dreta que reconèixer el dret a l’autodeterminació.

Això, per tant, no significa que es defensi l’argument del “com pitjor, millor”, sinó més aviat que l’independentisme adopti una posició pròpia i no subordinada, capaç de fer camí per si mateixa, sense haver de dependre d’interessos aliens i, de fet, diametralment oposats als nostres, com són els de l’espanyolisme, per més reformista i federalista que afirmi ser. Això, els defensors del “mal menor” ho saben perfectament, ja que la seva posició justament es basa, com hem dit, en una lectura concreta de la correlació de forces i del nivell de consciència que consideren encara immadura o insuficient com per poder tirar pel dret.

Aleshores, ens trobem que aquells que opten pel “mal menor” de facilitar la investidura, acusant als que s’hi oposen de defensar el “com pitjor, millor”, no tan sols subordinen la seva posició política als interessos de l’espanyolisme, sinó que, paradoxalment, acaben adoptant de facto l’argument contrari. Perquè més enllà de la immediatesa de “frenar el feixisme” i “obrir una etapa de diàleg”, el problema de fons de l’aposta d’ERC és que parteix d’un cert determinisme històric: d’una banda, considera que l’independentisme està destinat a ser majoritari; és a dir, que les futures generacions seran cada cop més independentistes i que la base social s’eixamplarà necessàriament. Així, d’una predicció demoscòpica, en fem el fonament futurologia política.

D’altra banda, tenen al cap el procés d’acumulació de forces, organització i mobilització que es va iniciar el 2009, després de la retallada i de la sentència del TC contra l’Estatut, culminant amb el Primer d’Octubre de 2017. Així, considerant que la història és en certa manera cíclica, pensen que insuflar oxigen al reformisme espanyolista i rellançar un nou intent d’encaixar la realitat nacional catalana al projecte espanyol (sigui via reforma estatutària, de traspàs de competències o de reconeixements simbòlics), amb la previsió evident de fracàs, generarà necessàriament un nou avanç de la consciència independentista, sumant noves adhesions i, així, anar avançant inevitablement cap a l’hegemonia social.

En altres paraules: com pitjor (reforçar l’espanyolisme), millor (nou desencís, nous suports a l’independentisme). Però, és clar, això significa al capdavall deixar la independència en mans del destí (o del futur més probable), enlloc de situar-la en mans del poble català. D’un destí, a més, completament incert, ja que no podem assegurar que la història es repeteixi, és a dir, no podem ni assegurar que les futures generacions seran necessàriament més independentistes ni que una nova reforma estatutària acabarà fracassant i desembocant amb més mobilització social. Aquesta lectura no tan sols és subordinada, sinó que a més suposa que el contrincant romandrà impassible i estàtic, que no entraran nous factors en joc ni trobaran nous mitjans per fer renéixer el projecte espanyol entre els catalans.

Com que no disposem d’una bola de vidre ni som coneixedors de cap veritat revelada, així doncs, no ens queda altre remei que cercar allò que podem fer per nosaltres mateixos per aconseguir els nostres propis propòsits. La investidura ja s’ha facilitat i ara sembla que s’iniciarà alguna cosa semblant a un diàleg. Encara som a temps de reconduir la situació:

1) No acceptar una nova reforma estatutària autonomista ni rebaixes penitenciàries als presos polítics com a via de resolució del conflicte;

2) Reactivar la mobilització popular i la confrontació democràtica a tots els nivells, per tal de reforçar la posició de l’independentisme i augmentar la pressió sobre el govern espanyol;

3) No facilitar la governabilitat del govern espanyol, d’ara en endavant, sinó hi ha passos reals que avancin vers el reconeixement del dret a l’autodeterminació i l’amnistia.

[Aquest article es publicà originalment a El Món]