Encetem nou any i nova etapa. Som, en bona part, on els poders fàctics volien, embolicats i sense entendre res, desorientats al laberint de la repressió judicial. A Madrid hi ha nou Govern. De coalició. Suport als borbons i apuntalament del Règim del 78. La CUP, tot i les amenaces apocalíptiques, vam complir el promès durant la campanya: no donar suport a cap Govern que no posés sobre la taula l’autodeterminació, la fi de la repressió, l’amnistia i els drets que ens han arrabassat.

És un acord pel diàleg, diuen. El diàleg sempre  és positiu, si és amb continguts i sense restriccions. Però fer-ho amb qui et reprimeix i sense força al carrer és una aposta perdedora. Serà mera estètica i diran “no” a tot el substancial: ni reconeixement nacional, ni autodeterminació, ni fi de la repressió, ni amnistia, res. Sobre la taula un nou estatuet per la gestoria i una guardioleta nova. Els implicats prou que ho saben.

El que segur que aconseguiran és alimentar la desmobilització, augmentar la divisió de l’independentisme i estendre el relat que el conflicte està en vies de solució  i en mans d’un Estat dialogant i superdemocràtic. Amb aquesta aposta, guanyar partides a Europa i forçar una mediació internacional es complicarà molt i  molt.

El panorama a casa nostra no és gaire millor. Amb un Govern instal·lat en la inacció legislativa i republicana i en la disputa per l’hegemonia del moviment independentista, tampoc s’han fet els deures i urgeix fer molta autocrítica. Sense una estratègia comuna i factible no sortirem de l’estancament actual. Es pot criticar ERC i no compartir la seva estratègia, però al menys en tenen una i més enllà d’acabar amb el calvari del President Torra per forçar noves autonòmiques, ens toca fer foc nou i posar a treballar les eines que tenim, conformar estratègia i full de ruta unitari, dotar-nos de nous lideratges polítics i de  nova institucionalitat fora del control de l’Estat, en la línia de l’Assemblea d’Electes i el Consell per la República i els Consells Locals, fer créixer  el sindicalisme nacional i  de classe per implicar el món laboral i tocar la butxaca, el que més els cou, als oligarques del règim del 78 i als seus amics de l’IBEX-35.

Tinguem-ho clar. Lluny de les renúncies d’uns i els simbolismes estèrils d’altres, serà només des de la mobilització unitària coordinada, la desobediència popular i institucional i la confrontació amb el Règim que aconseguirem ampliar la base, internacionalitzar realment el conflicte i forçar una solució democràtica negociada.

[Aquest article es publicà originalment a clicama.cat]