Escric aquestes ratlles tornant de l’acte de cloenda de l’Any Cucurull, que hem celebrat a l’Ateneu Barcelonès i que ha comptat amb la presència de les autoritats corresponents, de seguidors de l’obra de Cucurull i d’un nombrós públic, en bona part vingut d’Arenys de Mar, el poble on va néixer i morir Fèlix Cucurull (1919-1996).

Tothom ha coincidit que recuperar l’obra de Cucurull serviria per trencar molts tòpics que encara s’arrosseguen sobre el catalanisme i sobre l’esquerra.

Cucurull va escriure poesia (“Amb la boca tancada” va ser musicat per Ramon Muntaner), novel·la, un llibre interessant sobre la relació entre Portugal i Catalunya (que s’hauria d’haver anomenat així, però que la censura d’aquell 1967 va convertir en Dos pobles ibèrics) i molta recerca sobre la història del catalanisme, incloent-hi la seva gran obra, en sis volums, Panoràmica del nacionalisme català (1975).

Aquesta obra, i molts altres textos seus, signifiquen una capbussada en els orígens del catalanisme per a reivindicar fonamentalment la seva connexió amb moviments històrics com són les resistències durant la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió. És a dir, per entendre’ns, que el catalanisme no havia sigut la derivada política del poetes romàntics dels Jocs Florals, sinó que totes dues coses, la Renaixença i el primer catalanisme, eren manifestacions de corrents de fons d’aquest poble, que mantenia la consciència de ser-ne precisament per la memòria d’aquells fets passats. I més, en particular, Cucurull va reivindicar que el republicanisme federal es trobava a la base del catalanisme.

El catalanisme conservador ha fet la seva particular genealogia i ha consolidat unes dates per a la memòria: 1833, “Oda a la pàtria”, recuperació literària; 1892, Bases de Manresa, concreció de la reivindicació política. Però Cucurull (i molts d’altres després seguint la seva estela) han recordat tot d’altres dates que podrien ser igualment considerades com a moments fundacionals. Per exemple, el 1883, abans que les Bases de Manresa, el republicanisme federal aprovava en assemblea una Constitució de l’Estat Català que era més rupturista i més esquerrana.

Passa el mateix amb la figura de Josep Narcís Roca i Farreras, de qui Cucurull va ser el gran divulgador fins que Toni Strubell li va agafar el relleu. En la galeria dels grans pares del catalanisme, hi trobem Almirall (que precisament va ser republicà federal, però que en escriure Lo catalanisme ja estava en procés de moderació) i Prat de la Riba. Però Roca i Farreras s’ha considerat anecdòtic quan, en realitat, escrivia als principals diaris del moment i va participar en el míting del Teatre Novedades el 1886, que podríem considerar el primer acte públic del catalanisme. Roca i Farreras trenca tots els tòpics sobre els orígens del catalanisme com a moviment burgès i pactista. Ell va definir el catalanisme com un “patriotisme social i defensiu” per oposar-lo als nacionalismes expansionistes; va explicar que no era el contrari de l’internacionalisme, sinó precisament dues dimensions d’una mateixa lluita; va explicar que calia aprofundir el vincle del catalanisme amb l’obrerisme, i va parlar, amb una claredat que avui ens sorprèn, de Països Catalans (va ser pioner en l’ús d’aquest nom), de República Catalana i d’independència. En el míting citat va dir, precisament: “No vull comprometrer ab las autoritats á la reunió dihent quins son els meus ideals per Catalunya; las nostras quatre barres sobre las portas d’embaixadas á Madrid, Lisboa, París y tot arreu com Portugal”.

Seguidor d’Irlanda i el moviment del home-rule promogut per Parnell, escrivia això a La Publicidad: “Los nacionalistas (…) irlandeses en vez de encerrarse en una mera cuestión política, jurídica, ó filológica reducida á la clase media, han tendido ambas manos á las clases populares, á los desheredados que no poseen propiedad, á los labradores de ‘‘remensa’’ de allá, y el cuarto Estado irlandés, viendo que la cuestión no era esclusivamente política, jurídica ó de idioma…”.

Fèlix Cucurull forma part del fil roig que connecta Roca i Farreras amb l’independentisme d’avui. Juntament amb la seva obra també va militar políticament i va participar en el primer míting al Fossar de les Moreres el 1977, en el qual va fer bandera d’aquest patriotisme social: “si estem d’acord a afirmar que la pàtria ha de ser de tothom, hem d’arribar a la conclusió que ha de ser de tots plegats la riquesa, tota la riquesa, de la pàtria. Cal, per tant, que la pàtria no sigui controlada o explotada des de fora, però cal que tampoc no sigui controlada i explotada, per uns quants, des de dins”.

Independència i justícia social, més de 130 anys de lluita.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]