Sovint podem tenir la temptació de creure que construint una majoria electoral  incontestable n’hi ha prou per guanyar una transformació política substancial, però la història és plena de contarexemples.

Un dels èxits literaris més clamorosos a Itàlia ara mateix és “M, il figlio del secolo” d’Antonio Scurati, premi Strega 2019, amb una vintena d’edicions a la venda i, dissortadament, encara sense traducció al català. És la versió novel·lada de la conquesta del poder per part dels feixistes , encapçalats per Benito Mussolini entre els anys 1919 i 1925. A més de ser un excel·lent exercici literari , el llibre està farcit de notícies i declaracions polítiques del moment, les quals contextualitzen diàfanament com un moviment residual (que es nodria del ressentiment dels soldats italians desmobilitzats de la Primera Guerra Mundial – la qual va ser una autèntica carnisseria, també al front italià, “gràcies” , entre d’altres, a les ”proeses” del sinistre general Cadorna- ) arriba a força hegemònica enfront un Partit Socialista Italià que, al final de la guerra ho tenia gairebé tot a favor, no només per guanyar tota mena d’eleccions (cosa que , efectivament, va fer) sinó per fer una autèntica revolució socialista a l’Europa capitalista.

Gairebé tot he dit, hegemonia pública i electoral a bona part del país, al camp i a la ciutat, amb un sindicalisme fortíssim als centres industrials i a les zones agrícoles, organitzat en les “Camere del lavoro”, al govern de moltíssims ajuntaments i amb implantació a tot el país, però…

Però no tenia una estratègia ni un discurs que llegís correctament el moment polític italià on un règim tocat de mort agonitzava, incapaç de gestionar les misèries de la postguerra i amb un buit discursiu que hi donés algun sentit. Però el PSI semblava creure que en comptes d’accelerar la descomposició del marc institucional caduc, el que calia era anar eixamplant la base electoral i esperar així que el socialisme arribés com a fruita madura. A l’altra banda però, una fracció dels escindits del mateix partit, encapçalada per Mussolini, amb una tàctica implacable, violenta (que té un dels moments culminants en l’assassinat de la figura més respectada  del PSI, el dirigent Giacomo Matteotti) sovint encoberta, quan no ajudada per l’aparell de l’Estat , amb un discurs populista confús però eficaç per mantenir la cohesió interna dels descontents, i persistent malgrat les contínues derrotes electorals, sabia ordir una aliança amb les classes mitjanes urbanes i rurals contra l’”amenaça bolxevic” i davant la caiguda d’un règim a la qual activament contribuïen. La  incapacitat del PSI per plantar cara al violència feixista (apallissaments, assassinats, cremes de locals), la seva ingènua confiança en la neutralitat d’un Estat en mans conservadores que aparentment defensava la democràcia i la manca d’una estratègia per a la presa del poder van fer passar un país d’estar al caire de la revolució socialista a l’avantguarda de les dictadures feixistes que es van imposar a bona part del continent.

En la lectura del llibre sorprenen tant els paral·lelismes amb les situacions que vivim al nostre país uns segle després com les semblances entre l’estratègia feixista i la que el supremacisme polític espanyol de PP, Cs i Vox està desplegant contra el moviment català d’autodeterminació. I sobretot corprèn adonar-se com no n’hi ha prou amb disposar d’unes condicions objectivament favorables per a la materialització d’un projecte polític si no hi ha una estratègia política capaç de garantir una efectiva presa i defensa del poder quan es produeixi la reacció dels contraris (com ja va passar l’octubre de 2017).

Al Partit Socialista Italià eren molts, més que els seus adversaris, estaven ben organitzats i carregats de raó però varen ser derrotats, escombrats.

Que no ens passi a nosaltres el que els va passar a ells.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]