Amb el Brexit aprovat i en procés de consumació, la pandèmia del COVID19 ha tornat a sacsejar amb gran virulència la Unió Europea (UE), consumida per la burocràcia i amb dues grans contradiccions internes de més profunditat que les picabaralles dialèctiques entre els seus actuals mandataris. La primera contradicció és la que s’estableix entre la propaganda del que diu de si mateixa l’UE i allò que està fent realment des del seu naixement. La segona entre el fet de ser un dels espais més importants del món per a la valorització del capital[1], a causa del seu gran desenvolupament econòmic, i, alhora, un dels territoris on, malgrat els retrocessos, encara hi resten importants conquestes en drets laborals i polítics que dificulten precisament aquesta valorització.
Hi ha, però, una opinió molt estesa que accepta de manera acrítica que la Unió Europea va nàixer perquè no es tornara a una situació de guerra entre els estats europeus. Però és una consideració ideològica[2], parcialment falsa, generada per anys de mentides, mitges veritats i tones i més tones de propaganda interessada. Aquest dies, amb la crisi del coronavirus, hem llegit i escoltat declaracions en aquest sentit de multitud de persones rellevants com ara Pedro Sánchez o Ximo Puig entre moltes altres.
Si mirem, tanmateix, la realitat sense la bena de la ideologia tapant-nos els ulls, podem comprovar com la gènesi de la Unió Europea, aquells primers acords dels anys 50 del segle passat sobre el carbó i l’acer entre sis estats, van estar impulsats pel mateix capital financer nord-americà, delerós d’espais on poder invertir i de mercats necessitats de mercaderies on vendre els seus productes. Recordem que prèviament va ser el mateix capital financer nord-americà l’impulsor del famós Pla (del general) Marshall de 1948 al 52 en una Europa ocupada militarment, que amb el vistiplau de les elits europees, va dirigir una determinada reconstrucció europea, amb l’obsessió per impedir l’avanç polític de les forces d’esquerres, especialment les liderades pels partits comunistes.
Un cas paradigmàtic d’aquesta obsessió va ser el suport nord-americà a les forces minoritàries i reaccionàries a Grècia, que va originar un guerra civil des del final de 1944 fins a 1949, però també el reconeixement i suport militar i econòmic a la dictadura franquista i la direcció, mitjançant la CIA i l’MI6 britànic, de la guerra bruta contra les forces populars i d’esquerres a Itàlia, com va destapar anys més tard l’escàndol mediàtic sobre l’operació Gladio[3].
Paral·lelament a la construcció d’eixe espai tan idealitzat de l’UE, alguns dels estats que en formen part no han estalviat esforços militars arreu del món per a continuar les seues polítiques extractives a qualsevol cost. Hi han traslladat la guerra perquè la pudor de la mort i la misèria no impregne els nostres salons. Alguns exemples paral·lels en el temps al procés de construcció de l’UE:
Quan Indonèsia va declarar la seua independència en 1945 els Països Baixos (Holanda), amb el suport de Gran Bretanya i EUA, la va rebutjar fins al 1949 i provocant un greu conflicte armat. En 1947 França va reprimir militarment la lluita independentista de Madagascar causant 100.000 morts. Del 1950 al 53, França, Bèlgica, Grècia, Holanda i Anglaterra (juntament amb altres països no europeus) van donar suport militar als EUA en la guerra de Corea, que va generar més de 3 milions de morts.
Del 1945 al 1954 França va desfermar la guerra d’Indoxina amb el resultat de més de mig milió de morts. Després li passaria el testimoni als EUA.
En 1956 França i Anglaterra, amb el suport d’Israel, van intervenir militarment contra Egipte en la denominada guerra del Sinaí pel control del Canal de Suez.
En els anys 1957/58 les tropes franceses van donar suport a les espanyoles en la guerra d’Ifni amb 5.000 i 9.000 soldats respectivament. França ho va repetir salvatgement a Argèlia de 1954 a 1962. Les xifres oficials de morts són de 525.000 (es parla oficiosament de més d’un milió) de les quals només uns 17.000 eren soldats de l’exèrcit francès, molt majoritàriament de la legió estrangera. França va aplicar a Argèlia[4] la tàctica del terror generalitzat que ja havia practicat a Indoxina, torturant salvatgement i massivament milers i milers de persones.
Els britànics es mantingueren en guerra colonial fins al 1968 al Iemen (protectorat d’Adem). Bèlgica va ocupar el Congo durant 80 anys, i després d’haver de reconèixer-ne la independència en 1960, li va imputar el deute extern que ella mateixa havia provocat, cosa que va empobrir-lo brutalment. Després va maniobrar juntament amb els EUA i França per a escindir el nou estat, tot i assassinant-ne el president legítim, Patrice Lumumba.
A Kènia, Anglaterra va mantenir-hi una guerra de més de 6 anys fins a l’any 1963 per tal d’impedir la independència, amb més de 100.000 morts i més de 320.000 persones detingudes.
Portugal havia declarat les colònies com a províncies d’ultramar. Tant Angola com Moçambic van haver de lluitar per la seua independència fins a la Revolució portuguesa dels Clavells de 1974. Un any abans Portugal havia assassinat Amílcar Cabrar, líder del Partit Africà da Independència da Guiné e Cabo Verde. La descolonització portuguesa de Timor va donar lloc a una immensa massacre perpetrada per Indonèsia amb el suport dels EUA.
L’estat espanyol va abandonar El Sàhara després de la visita del rei emèrit, el corrupte, en 1975, i va deixar que fos ocupat pel Marroc.
En 1987 França va donar suport a un colp d’estat a Burkina Faso, i va executar el seu líder, Thoma Sankara, i més recentment, en 2011, va liderar una aliança internacional per a enderrocar Muamar Gadafi, president de Líbia, un estat que tenia aleshores el PIB per càpita més alt de tot el continent africà. Avui Líbia és un “no estat”.
Podríem continuar referint-nos a les guerres provocades pel control del territori i les matèries primeres que “necessitem” a la nostra idealitzada Europa a tot Àfrica i amb milions i milions de morts, esclavatge infantil, violacions de dones i xiquetes en massa, etc. Més de 5 milions de morts al Congo, vora 1 milió a Ruanda… Ja no solen aparèixer-hi (si no són imprescindibles) els exèrcits colonials, i el seu lloc és ocupat per les “corporacions de seguretat”, exèrcits de mercenaris que quan es veuen desbordats provoquen algun incident perquè puguen tornar els exèrcits metropolitans, amb uniformes de forces de pau, que mai s’equivoquen de quin costat estan.
No, la Unió Europea i els estats que la componen no són el paradís terrenal. I malgrat això ha estat i és possiblement el territori on de manera genèrica i de fronteres endins, més ha avançat la llibertat i el reconeixement dels drets civils, socials i polítics de la majoria social. Un reconeixement forçat sempre per dures lluites on la suor i la sang les hi ha posades molt majoritàriament el poble, i per la realitat geopolítica que va representar la revolució soviètica primer i la derrota de l’exèrcit nazi a mans fonamentalment de l’exèrcit roig.
Un espai de llibertats reals i formals cada vegada més esquifides i precàries, i sempre amb el perill del seu retrocés, amb normes semblants a la “Llei Mordassa” espanyola escampant-se pertot arreu amb tota mena d’excuses (algunes més creïbles que altres), majoritàriament autofabricades per al control de la població. Unes llibertats formals que costen molt d’aplicar perquè les nacions minoritzades puguem exercir el dret d’autodeterminació, per a les minories ètniques, per a les persones migrants, per a les dones, per a la diversitat d’opcions sexuals…. I són llibertats formals sobre, cada dia, menys temes importants per a la població, perquè els temes importants els negocien a porta tancada.
Sí, malgrat tot, podem continuar dient que Europa, com a continent, ha sigut on més s’havia avançat en les llibertats col·lectives i les formes democràtiques. Ara bé, és precisament la Unió Europea com a estructura política la que ha anat reduint eixos espais de democràcia, la que ha anat bastint un poder supraestatal no contra els estats, sinó contra els pobles. Una UE que va intentar aprovar una constitució d’àmbit europeu restrictiva de les llibertats individuals i col·lectives i que, quan va ser rebutjada en diversos països, va aprovar allò fonamental de tal constitució per la porta de darrere amb el Tractat de Lisboa.
Ha sigut aquesta UE la que ha donat total llibertat al Banc Central Europeu perquè puga aplicar les polítiques econòmiques que només afavoreixen el capital financer internacional, complint les directrius de l’FMI i el Banc Mundial. El BCE funciona sense cap control democràtic per part ni del Parlament Europeu ni dels parlaments estatals, i juntament amb l’FMI i la Comissió Europea, no li va tremolar la mà a l’hora d’imposar un primer ministre italià no elegit per la ciutadania i unes polítiques terribles contra el poble grec, sotmés als més grans xantatges polítics.
És aquesta Unió Europea la que ara es nega a la coordinació continental en la lluita contra la pandèmia del COVID19. I la que, sobretot, no està disposada a canviar les seues regles de joc econòmiques, perquè això seria tant com anar en contra de la seua pròpia gènesi constitutiva.
Crec que ens cal una primera tasca de clarificació del llenguatge. Cal que sapiguem diferenciar quan parlem d’Europa i quan parlem de la Unió Europea. Des de la reivindicació d’Europa com a espai de lluita per la llibertat hem de qüestionar l’essència de la Unió Europea com a contrària a eixes llibertats. Ens hi juguem el futur i la vida, com amb el coronavirus.
[Aquest article es publicà originalment a El Món]
[1] Realització de beneficis al final de tota la cadena de producció i comercialització dels valors materials o immaterials produïts.
[2] Utilitze ací el concepte d’ideologia com a falsa consciencia dominant.
[3] La CIA i la guerra fria cultural, de Frances Stonor Saunders
[4] Una molt interessant pel·lícula sobre aquests fets, per a poder visionar aquests dies de confinament, és la Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo