El producte interior brut (PIB) és la magnitud que mesura en unitats monetàries el valor dels béns i serveis finals que s’han produït en un país durant un període de temps, generalment un any. Un dels problemes pel qual ha estat criticat el PIB com a indicador de la riquesa és perquè no mesura la distribució de la riquesa dintre d’un país ni la diferència entre països i, a més, el seu creixement no garanteix el repartiment de la riquesa, ni tampoc mesura aspectes tan importants com el valor social i ambiental. Hi ha altres indicadors com l’índex de Desenvolupament Humà de Nacions Unides, més vàlids. Però, a hores d’ara, ací encara continuem mesurant per aquest índex. El PIB dividit pel nombre d’habitants del país és el PIB per capita, que és el que estem analitzant i comparant.

El PIB per càpita del País Valencià, en dades de 2019, està 3.029€ més baix que la mitjana estatal, 21.859€ enfront a 24.969€, però en comparació a les comunitats amb hisenda pròpia, Nafarroa i Euskadi, les diferències es multipliquen amb PIB,s per damunt o quasi per damunt de 10.000€ per persona amb valors de 30.508€ i 32.167€ respectivament. Vol dir que som un país endarrerit a nivell de riquesa respecte als que hauríem de ser iguals, la resta de comunitats de l’Estat Espanyol.

D’altra banda analitzarem l’evolució del PIB per capita des de 1980 a 2015 tant del País Valencià com de la mitjana estatal i Nafarroa i Euskadi per a intentar buscar les causes variades de l’evolució a la baixa de la renda per càpita del País Valencià respecte a la mitjana estatal com a les comunitats d’hisenda pròpia. El PIB per capita del País Valencià ha anat cap a baix durant aquest període en un percentatge major que totes las comunitats autònomes, de 1980 a 2018 el PIB per capita valencià és un 14,56% més baix, per a la resta de comunitats autònomes la baixada és d’1,49%, per a Nafarroa és una baixada d’un 2,34% i per a Euskadi és una pujada de 0,76%. D’aquestes dades es desprèn que la baixada tant important del País Valencià i molt més acusada que en altres comunitats es deu a raons més enllà de les conjunturals.

De les dades analitzades podem extraure algunes conclusions. Per una banda està clar que el País València dintre de de l’Estat Espanyol és una comunitat pobra, o més pobra que la mitjana. Per altra banda la caiguda del PIB del País Valencià en picat des dels anys 80 és degut a causes estructurals, com pot ser el canvi de model econòmic iniciat a finals dels 80 i principis dels 90 fins a l’esclat de la bombolla immobiliària en 2008. En els anys 80 les contribucions al PIB valencià estaven més equilibrades entre els diversos sectors productius. Una agricultura encara rendible mantenia un 7,4% de participació, però es va desplomar durant els anys 90 i 2000 fins al magre 2,4% de 2015. La indústria tradicional de les comarques valencianes funciona mal que bé i en alguns llocs prou bé, alguns exemples com la indústria del moble amb moltes fàbriques en la majoria dels pobles de l’Horta amb satèl·lits d’indústries i tallers auxiliars, com el tèxtil en les comarques centrals, l’Alcoià i la Vall d’Albaida, com la fabricació de joguets en la Foia de Castalla que també arrossega un fum d’empreses i tallers al seu voltant, com les fàbriques de sabates en l’Alt i Baix Vinalopó. La construcció és un sector que creix en funció de les necessitats d’habitatge, no ha entrat en la fase especulativa característica dels anys 90. Els serveis ocupen ja més d’un 50% en l’economia del País Valencià, fonamentalment en els pobles de la costa, on ja han començat, des de l’èxit turístic de Benidorm en els anys 50 en ple franquisme, a fer plans per a construir i urbanitzar més les platges dels seus termes. Aquests entramat econòmic manté una distribució un poc més equilibrada entre la diversitat de sectors econòmics, però dos circumstàncies que es produeixen entre els anys 90 i 2000, canvien el mapa econòmic valencià de forma dràstica.

La primera circumstància és la intensificació i l’esclat total de la globalització, que porta a que grans empreses importen a preus molt baixos productes que es fan ací, amb la qual cosa les empreses locals no poden competir i moltes tanquen, altres empreses valencianes tanquen les seues fàbriques ací i les obrin en països del tercer món o Xina per a abaratir costos laborals, deixant ambdós un rastre d’aturats. La segona circumstància és l’eclosió a partir de la segona mitat dels anys 90 d’una cultura econòmica, al recer dels nous dirigents del PP, basada en un model econòmic d’especulació immobiliària, de corrupció econòmica, de robatori de diners públics, d’arrasar les terres d’horta i cultius, de no tindre respecte pels temes ambientals, ni en protecció de territori ni en la densitat de la construcció.

Aquestes dos circumstàncies obliguen a les treballadores i treballadors expulsats de la indústria i del camp a traslladar-se als sectors de la construcció i de serveis, que són els únics que creixen exponencialment en la costa. Es pot constatar aquest moviment en el quadre adjunt.

Per tant podem deduir, sense por a equivocar-nos, que el model econòmic implantat a partir dels anys 90 és el que ha propiciat la baixada del PIB del País Valencià, ja que, any rere any, el sector turístic no ha parat de créixer i és el sector amb més precarietat -salaris baixos- i més temporalitat -contractes per temporada o per setmanes o per dies- junt amb la construcció que té característiques molt semblants.El PIB Valencià baixa, fonamentalment, per una depreciació de la massa salarial. La primacia d’aquests dos sectors, característics pel poc valor afegit al PIB i el caràcter depredador de recursos, és insostenible econòmicament, socialment, ecològicament i territorialment, per tant no podrem redreçar la nostra situació si no és amb un canvi de model econòmic, del qual estem reclamant un debat a les institucions i a la societat civil.

[Aquest article es publicà originalment a Nosaltres La Veu]