Es més que evident que la crisi sanitària de la COVID19 donarà pas a més crisi econòmica i social de la que ja teníem abans, ja que partim d’una situació molt desavantatjosa per a gran part de la població.

Segons dades de la Xarxa Europea contra la Pobresa i l’Exclusió (EAPN, 2019), el 5’7 % de la població de l’Estat espanyol viu en pobresa severa; és a dir, 2’6 milions de persones -que prompte està dit- i el 55’3 % de la població tenen dificultats per arribar a final de mes, inclosa la gent amb treball remunerat.

Per tant, ja partim d’un mapa en què hi ha sectors amplis de població que viuen en la pobresa, sota el llindar de la pobresa, i amb risc d’exclusió social.

Al País Valencià la situació és pitjor que a la resta de l’Estat, com s’evidencia en l’Informe sobre l’Empobriment al País Valencià (Decidim, 2020), a causa de l’infrafinançament, al qual cal afegir el deute acumulat i les inversions publiques estatals, que sempre estan per sota de la mitjana. Tots aquests factors fan que tinguem salaris més baixos i pitjors serveis i prestacions.

No fa massa dies que el relator de l’ONU sobre pobresa extrema alertava dels índexs de pobresa existents a l’Estat espanyol i les disfuncions del sistema per atendre els col—lectius més vulnerables.

Aquesta població en situació de vulnerabilitat i en risc d’exclusió està formada majoritàriament per dones, com a conseqüència dels salaris més baixos, treballs més precaritzats, temporals, a temps parcial (23 % de les dones), per hores, sense contractes, etc. Som majoria entre els treballs d’hostaleria, empleades de la llar (98 % són dones), cura de persones dependents… i un nombre substanciós són treballadores del camp (45 % són dones).

Tot açò ja sabem que és fruit de la bretxa social, laboral i salarial endèmica que patim pel fet de ser dones, al que cal sumar la bretxa en les pensions de jubilació, que no sols són de menys quantitat, sinó que moltes dones tenen més difícil aconseguir els anys de cotitzacions necessaris per a poder cobrar. El nombre de dones amb pensió de jubilació és un 36 % inferior als homes. Un altre punt a tenir en compte quan parlem de situacions de necessitat és que el 12’4 % de les unitats familiars són monomarentals, sustentades majoritàriament per dones.

Però aquest panorama és la situació de les dones que podríem qualificar-nos de «privilegiades». Sabem que n’hi ha en pitjors condicions, si tenim en compte factors que interseccionen amb la pobresa, com les dones amb discapacitat, les dones migrants i racialitzades, dones refugiades -que ara veuran les fronteres més tancades que mai-, les dones que tenen condicions d’esclaves, com les treballadores de les maquiles, les dones «mula», les xiquetes víctimes de matrimonis forçosos…

Les dones dels països més empobrits que sols tenen l’opció de ser prostituïdes, augmentaran. Les màfies de la prostitució, la pornografia, la tracta de dones i xiquetes veuran augmentat el nombre de dones per a explotar i baixaran els preus per als puters. El patriarcat i el capitalisme, socis guanyadors en totes les crisis, és possible que es vegen més enfortits que mai.

Com a conseqüència del confinament d’aquestes setmanes, la violència de gènere està augmentat a nivell mundial, segons ha manifestat el secretari general de l’ONU, António Guterres. També la Delegació de Govern espanyol diu que aquests dies ha augmentat les consultes al 016 un 286 % i, tanmateix, les denúncies han disminuït en un 70 %, segons dades de l’Observatori contra la Violència de Gènere (2020). En altres països, com Xile, la ministra de la Mujer y la Equidad de Género, Carolina Cuevas, diu en el mateix sentit que hi han augmentat un 70 % les telefonades d’emergència per violència de gènere.

És obvi que les conseqüències d’aquesta crisi per a les dones -i per a la població treballadora en general, que viu en precarietat estructural- seran pitjors i es veuran augmentades. Si no volem viure una pandèmia social de dimensions gegantines, caldrà que s’implementen a tots els nivells mesures per garantir uns ingressos suficients per a viure dignament.

Els Serveis Socials atenen en l’àmbit estatal 6 milions de persones, i no sols no han deixat de treballar, sinó que són serveis essencials i les professionals han estat donant el màxim que han pogut amb els recursos de què disposen. És previsible que, amb tot el que estem comentant, aquesta demanda augmentarà amb persones que estan en situació d’exclusió, i que ara ho estaran més encara, així com les que quedaran a partir d’ara en situació de vulnerabilitat per la pèrdua de treball.

És hora, doncs, de reforçar els equips de Serveis Socials d’atenció primària sense por, amb més professionals per atendre l’allau de demanda, més prestacions i amb tràmits alleugerits. Enfortir els serveis socials municipals, que són la xarxa més pròxima a la ciutadania, la que dona un enfocament comunitari a la intervenció amb persones, lluny de centralismes que desconeixen la realitat de cada poble i cada barri. La intervenció social, amb les seues vessants de prevenció, promoció de l’autonomia personal i atenció a les necessitats, ha estat sempre essencial, tot i que poc reconeguda. Doncs ara serà més essencial que mai.

També seria el moment de recordar-li a la banca que ens deuen més de 60.000 milions d’euros del rescat que els vam pagar entre totes i tots i que ara necessitem, així com de recordar al conjunt de la societat que la riquesa, el coneixement i els avanços científics són produïts socialment. A mitjan i llarg termini és obligat que s’aposte decididament per reforçar el sector públic, que és el que sap donar resposta davant situacions de crisi, i decidir quin model de societat volem a partir d’ara, si és que hem entès alguna cosa.

[Aquest article es publicà originalment a Levante-EMV]