La defensa, avui, de la llengua catalana als Països Catalans té mala peça al teler, com se sol dir. Això es pot afirmar també sobre la llengua occitana, que sabem que ara és oficial al Principat i participa del mateix marc polític.

I això és perquè tot el que toca a la llengua (ús social, forma de la llengua referencial, territori, denominació etc.) es troba manipulat per la política electoralista pròpia de l’autonomisme que ha tractat, des de fa temps, la qüestió de la llengua pròpia amb frivolitat i des d’un enfocament utilitari, fent-la servir com una mena de moneda de canvi per a obtenir més vots o més simpaties entre la gent sense formació específica. Els llargs anys d’opressió (imposició i propaganda agressiva permanent dels estats adversos) han desenvolupat complexos d’inferioritat entre sectors importants de la població, de manera que la temptació de cedir a les diferents formes d’alienació és avui molt estesa dins els hàbits degenerats de la política. Les ideologies de subordinació sorgides de l’autonomisme i l’alienació nacional són el brou de cultiu on neden tota mena d’ambigüitats sempre pernicioses.

Abordarem només quatre aspectes fonamentals de la qüestió: Primer: el vell mite del bilingüisme. Segon: l’engany “del català que ara es parla”. Tercer: la dispersió de la identitat formal i territorial. Quart: la negació de les condicions per al seu ús social.

Primer: El vell mite del bilingüisme

D’entrada cal dir que la ideologia bilingüista que s’ha desenvolupat dins l’estat espanyol és el marc ideològic que resulta de la legislació autonòmica que ha fet pensar als polítics autonomistes que, introduint sigil·losament el català en diferents espais de la societat, ja tindria garantit el seu ús. La realitat ha demostrat que no és així perquè el fet de tenir permanentment com a alternativa fàcil, una llengua com la castellana estatal -amb molts més recursos-, en conflicte amb el català, té com a  resultat la regressió progressiva dels usos de la nostra llengua.

La proposta bilingüista ha estat discutida, des dels orígens de l’autonomisme, per la majoria de sociolingüistes i per les organitzacions de defensa de la llengua més clarividents i combatives, com els Grups de Defensa de la Llengua. La lluita al llarg de molts anys va fer que, entre els sectors més conscients de la societat dels Països Catalans s’assumís que el bilingüisme, començant per la doble oficialitat, és un marc polític i social desfavorable que impedeix la normalització sociolingüística. Nombrosos llibres apareguts al llarg dels darrers trenta anys han anat en aquesta direcció.

Però la crítica científica del bilingüisme no ha entrat al cap dels polítics de la Catalunya autonòmica que, alguns com ERC, continuen predicant la necessitat de mantenir una doble oficialitat actual per a la República catalana independent. La crítica tampoc no ha penetrat en bona part dels mitjans de comunicació catalans que, començant per TV3, cada dia practiquen un poti-poti català/castellà que té com a conseqüència aprofundir en els efectes nocius de la pràctica bilingüista que no fa altra cosa que anar afavorint el replegament del català cap a usos secundaris que, al capdavall, fan la llengua pròpia innecessària i supèrflua. I sabem que arreu dels Països Catalans es combat contra diferents formes de subordinació encara més accentuades.

Això vol dir que la lluita contra el bilingüisme i qualsevol forma de subordinació ha de continuar perquè són obstacles bàsics que impedeixen el procés de normalització social.

Segon: L’engany “del català que ara es parla”

Pompeu Fabra va treballar per superar aquesta ideologia enganyosa tot promovent el desenvolupament d’una llengua culta en els usos formals. Però, malgrat els esforços fets per diverses generacions d’escriptors, ensenyants i lingüistes, encara hi ha sectors importants de la població catalana que neguen al català la possibilitat de posseir una llengua estàndard com la majoria de llengües ben establertes.

La ideologia subalterna (davant el poder espanyol, en general) ha desenvolupat una mena de complex d’inferioritat que impedeix tractar aquesta qüestió d’una manera objectiva. No cal dir que la ignorància sobre la funció de la llengua estàndard ha contribuït a retardar el procés social d’acceptació i difusió d’aquesta varietat referencial dins la societat. I les pràctiques espontaneistes i infantilistes han servit sovint de cobertura presentant l’anarquia lingüística com un bé en ell mateix. I és ben sabut que la limitació que representa la manca d’un estàndard ben establert és un obstacle molt important per a l’expansió dels usos lingüístics i fins per a la creació literària perquè si no existeix aquest esforç d’endreça en la llengua, el caos impedeix de distingir, entre les desviacions de la norma, allò que pot ser un error personal degut a la ignorància, dels casos voluntaris de creació literària.

La defensa d’una llengua estàndard ben establerta és, doncs, una altre objectiu important de la lluita ideològica en el camp de la llengua.

Tercer: La dispersió de la identitat formal i territorial.

Alguns filòlegs desorientats, empesos per ideologies pròpies del postmodernisme, són especialment amants de negar l’especificitat lingüística (o lingüicitat) del català, posició que ha contribuït a afavorir els processos de secessió fomentats per l’espanyolisme polític a les Illes i al País Valencià, principalment. Tot seguit, alguns altres pseudolingüistes, suposadament més erudits que els precedents, han recorregut a la proximitat existent entre el català i l’occità per a defensar que, en aquest conjunt, només hi ha un cert nombre de dialectes sense una identitat clara en la seva agrupació: d’aquesta manera, alguns valencians formats en l’espanyolisme ideològic catalanofòbic han defensat que el valencià seria un dialecte occità passant per damunt de la proximitat amb les diferents varietats del català; i s’han quedat descansats.

Es tracta de posicions sense fonament científic basats en apreciacions falses de la realitat sociolingüística. Com hem comentat al punt segon, cal tenir clar que tota llengua ha de tenir un àmbit referencial o estàndard comú, és a dir, unes formes que siguin reconegudes com a referencials arreu del territori, sense que això vulgui dir proclamar la condició falsa d’una homogeneïtat total. El cas de la llengua catalana, amb un grau molt elevat de coherència interna, és un exemple molt clar de llengua ben definida en la seva identitat pròpia i en el seu abast territorial.

Quart: La negació de les condicions per al seu ús social

Un cop abordats els conceptes precedents, podem entrar en l’aspecte fonamental que fa referència a l’ús social de la llengua. Una llengua manté el seu ús social si la societat que la parla és capaç de garantir dues condicions fonamentals: la necessitat de l’ús social en la majoria dels àmbits; i la perennitat de la transmissió intergeneracional. En una situació de multilingüisme com la que existeix als Països Catalans avui, el futur del català només serà garantit fent que sigui reconeguda com a llengua comuna de la societat, com a llengua general de relació social.

Però com hem vist cal partir, d’entrada, de la importància dels diferents aspectes ideològics que emmarquen la pràctica lingüística perquè si l’entorn polític i social es troba immergit en ideologies subalternes i alienadores (com les que acompanyen els tres altres aspectes comentats en aquest escrit) serà molt difícil que es puguin desenvolupar unes condicions socials favorables amb prou solidesa perquè siguin una garantia suficient.

És per això que la defensa de la llengua necessita, de part del moviment que assumeix aquesta responsabilitat mobilitzadora, una tasca important de clarificació al si de la societat. No ens hem de cansar de defensar els conceptes i idees que ajuden a la conquesta de les condicions necessàries per a garantir l’ús social de la llengua catalana d’una manera permanent. Això s’ha de completar amb una línia d’acció per la conquesta d’espais socials en els quals la presència de la llengua es veu perjudicada per diferents condicions negatives, com la ideologia del continuisme franquista (l’aparell judicial, per exemple); o per les pautes imposades pel mercantilisme capitalista (en la diversió de masses, les xarxes socials, les plataformes monopolístiques etc.).

El moviment de defensa de la llengua té, doncs, una funció triple: una activitat de lluita ideològica clarificadora; una activitat de conquesta d’espais socials; i una activitat genèrica d’estímul permanent de l’ús. Només una acció conjunta i coordinada de les diferents línies d’acció ens pot assegurar l’objectiu d’aconseguir per al català, la plenitud de l’ús social com a llengua comuna de la societat i la perennitat de la seva presència social tot garantit la transmissió intergeneracional. Un objectiu sempre necessari en les llengües ben establertes i amb un present i un futur garantits. Com ha de ser per a la llengua catalana.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]