Els darrers des hem assistit a l’estrena d’un nou sainet dins la tragicomèdia protagonitzada per la direcció d’ERC en el seu procés de suplantació de l’antiga elit convergent com a pal de paller de l’autonomisme català. Tot va començar amb una pregunta ben senzilla: creu vostè que una Catalunya independent hauria gestionat millor la crisi del coronavirus?

No cal ser un geni de l’estadística i la probabilitat, ni un xovinista radical per pensar que si l’Estat Espanyol és el més desastrós en la gestió la crisi a Europa (43 morts per cada 100.000 habitants davant els 38 d’Itàlia, 29 de França, 23 del Regne Unit, 5 d’Alemanya o 3 de Noruega), Catalunya (o qualsevol altre petit estat europeu que són els que precisament s’han mostrat més eficients en la lluita contra la pandèmia) hauria d’esforçar-se molt per fer-ho pitjor.

Tot i això, la resposta afirmativa tant del President de la Cambra de Comerç, com de la Portaveu del Govern provoca la reacció immediata i contundent del President del Parlament en primer lloc, i a continuació de tota la plana major del seu partit en una línia clara: el rebuig al “nacionalisme”. I a partir d’aquí, ja tenim un nova distracció retòrica per tapar les vergonyes de la incapacitat política (o la manca de voluntat) de desplegar una estratègia independentista: To be or not to be?

L’ús del terme nacionalisme per centrar un debat ja és una mostra de les ganes de no treure’n l’aigua clara i limitar-se, senzillament a reproduir monòlegs poc originals per a l’acontentament de les respectives parròquies i per a la justificació de determinades aliances o línies polítiques que res tenen a veure amb el necessari procés de concentració de forces i de preparació de la confrontació democràtica amb un estat que, un cop més, i aquesta vegada amb la total complicitat del’entramat Comuns-Podemos, ens ha mostrat el seu caràcter oligàrquic, militarista, centralista i autoritari.

Així, mentre bona part del republicanisme català de base (ANC, Consells per la República, etc) organitzava una resposta popular i solidària a la crisi sanitària, i quan caldria estar treballant per organitzar la lluita per una sortida a la crisi social, política i econòmica en termes de drets, sobirania, democràcia i empoderament popular, determinades elits polítiques de l’independentisme miren d’emmascarar la seva renúncia a la ruptura i seu subordinament al règim i als dictats del capital amb un debat enverinat d’entrada.

Enverinat perquè no hi ha una definició universalment acceptada ni de nació, ni de nacionalisme: són mots que signifiquen coses diverses en funció del context en què són utilitzats, i fins i tot en funció de la boca que els pronuncia. Així, debatre sobre nacionalisme acostuma a ser un bon recurs per qui no té capacitat o interès en assumir i explicitar una ideologia tangible, una estratègia concreta, una línia política clara, o fins i tot un programa a curt i mitjà termini.

És, alhora, un recurs excel·lent per intentar diferenciar-se en el camp del màrqueting polític quan, en realitat, no existeixen diferències de fons sinó lluites oportunistes per a ocupar un mateix espai electoral i ocupar magres espais de poder amb pactes de curta volada. La realitat és que, a efectes pràctics, quan del que es tracta és de fer política real, prendre decisions o aprovar pressupostos, Elsa Artadi i Pere Aragonès són tant diferents com Santi Vila i Roger Torrent, com CCOO i UGT, o com la Coca-Cola i la Pepsi.

Tot i això, des del fil roig de l’independentisme català que va beure des dels seus orígens de les fonts del marxisme i dels moviments d’alliberament nacional convé potser recordar algunes coses:

Quan l’incipient moviment obrer recelava del nacionalisme en general i del republicanisme irlandès en particular, Lenin tingué la clarividència d’entendre que la Insurrecció de Pasqua de 1916 suposava una via, no tan sols a l’emancipació del poble treballador irlandès, sinó a l’avenç global de la lluita contra l’imperialisme. Al Congrés dels Pobles d’Orient de Bakú el 1920, el moviment comunista va assumir les lluites d’alliberament nacional i la conquesta del dret d’autodeterminació com un eix central de tot procés revolucionari i d’emancipació.

És un parany, doncs, contraposar drets socials i nacionals. En la fase actual de la mundialització capitalista i del segrest de la democràcia a mans del capital especulatiu internacional, la lluita per un model econòmic, polític i social al servei de la majoria és indestriable de la lluita per la sobirania, pel poder popular.

Per nosaltres la nació no és un ens abstracte, etern i immutable, sinó l’expressió d’una col·lectivitat, una determinada forma de comunitat humana dinàmica, configurada a través de la història a partir d’una sèrie de relacions econòmiques i de lluites socials, i organitzada sobre una base territorial i uns paràmetres culturals compartits. En el nostre cas, tal i com explicava Fontana, la configuració de la identitat catalana ha anat lligada en els moments més cabdals de la nostra història a la lluita pels drets (remences, rabassaires, constitucionalisme contra absolutisme, ateneus populars, cercles republicans…). Així, contràriament al que han proclamat a l’uníson el conservadorisme català i el lerrouxisme, el corrent central del catalanisme popular, d’Anselm Clavé a Muriel Casals ha tingut una orientació democràtica, emancipadora i avançada en termes de justícia social.

Per a tot aquest corrent del catalanisme i les seves expressions culturals i polítiques, de Joan Fuster a Isabel-Clara Simó i de Tísner a Comorera, i s’hagi anomenat republicà, obrer i camperol, català i proletari, socialista d’alliberament nacional, o nacionalista d’esquerra, la nació som persones, majoritàriament treballadores; i l’alliberament nacional va intrínsecament lligat a la dignificació de les nostres condicions de vida i a la realització dels drets de la col·lectivitat.

El debat no és doncs si som o no som nacionalistes, és, com deia Lenin, Què fem? en la conjuntura actual per alliberar el nostre poble de les cadenes d’un estat hostil, autoritari i oligàrquic. Com fem de la crisi un oportunitat per bastir un nou futur de drets, llibertats i plena sobirania?

I si algú vol insistir sobre el tema: la resposta, curta i breu, de nou, en els clàssics: “Poden els comunistes, que són internacionalistes, ser alhora patriotes? Sostenim que no només poden, sinó que han de ser-ho. El contingut concret del patriotisme està determinat per les condicions històriques. Existeix el patriotisme dels agressors i el nostre. Per a nosaltres el patriotisme és l’aplicació de l’internacionalisme a les lluites d’alliberament nacional“. Mao Zedong

[Aquest article es publicà originalment al Nació Digital]