Ha estat una de les polèmiques de la darrera quinzena: afirmar que una Catalunya independent hauria gestionat millor la crisi del coronavirus és una mostra de supremacisme, aquest concepte que alguns han rebregat tant que acabaran per banalitzar-lo i buidar-lo de contingut? Es poden fer afirmacions d’aquest tipus enmig d’una situació de crisi, o és oportunisme partidista? Encara més preguntes: té sentit que anem dient com de bé ho hauríem fet en una Catalunya independent quan, precisament, el que no vam saber fer va ser la independència?

Que cadascú es faci les seves respostes. Per part meva penso que, al marge de declaracions concretes de portaveus concrets, el que no tindria sentit és que les forces independentistes deixessin de fer política independentista segons les circumstàncies. De què serveix? Quina credibilitat pot transmetre un projecte que quan les coses es compliquen, difumina el seu programa? La part de la societat catalana que no està a favor de la independència, de qui s’hauria de refiar més: d’un independentisme acomplexat o d’un independentisme convençut? Segurament tindrà més efecte el segon, encara que no sigui un efecte immediat. I sempre que aquest convenciment no es confongui, és clar, amb una poció màgica, amb un discurs carrincló de desideràtum permanent.

Però faríem bé de preguntar-nos a nosaltres mateixos què ens fa ser independentistes. I d’aquesta resposta en traurem conclusions.

Hi ha una base, és clar, d’identificació nacional. Amb la llengua (l’hàgim après a casa o a l’escola), amb la terra, amb les cultures polítiques que històricament han reivindicat la sobirania del país. Una identificació que res té a veure amb la transmissió de sang, per moltes raons, la més material de les quals és que ni tan sols la majoria de catalans i catalanes som descendents únicament d’ancestres nascuts als Països Catalans. La immigració és un fet constitutiu del país. Aquesta identitat ens pot portar a voler la independència com una manera de defensar-nos dels Estats espanyol i francès perquè, com la majoria d’Estats-nació, el que busquen és l’homogeneïtzació de les diferents comunitats lingüístiques i nacionals.

Però les raons d’aquesta índole són molt minoritàries quan es pregunta a la gent per què vol la independència. Tenen molt més pes, en canvi, les raons instrumentals, com ara guanyar capacitat de gestió o poder construir un model de país nou. Aquestes preferències expressen la idea de país que transmet l’independentisme: té una part d’herència però té molt més de projecte. Hi ha una part de passat, és clar, seria impossible d’altra manera. De passat polític, també. D’assumir tot de lluites que ens han portat a ser com som. D’entendre per què ja fa més de cent anys, un republicà com Roca i Farreras es declarava independentista alhora que veia la necessitat de lligar aquest objectiu amb les reivindicacions socials, i definia el catalanisme com un “patriotisme social i defensiu”, per remarcar-ne el contingut de classe i per diferenciar-lo dels nacionalismes i imperialismes expansionistes.

Perquè l’independentisme, com a expressió actualitzada del que històricament havia sigut el republicanisme federal, és una impugnació de l’ordre de classes establert per l’Estat espanyol. És l’alternativa al poder de l’oligarquia. És a dir, la impugnació dels sectors socials que, per no remuntar-nos més enllà, direm que es van enriquir durant el franquisme, van mantenir una posició d’influència gràcies a una Transició sense ruptura i avui formen l’IBEX-35. Ben relacionats igualment amb PP i PSOE, ben tractats per uns mitjans de comunicació que són seus i ben integrats en el poder capitalista internacional.

Governi qui governi a l’Estat espanyol, aquesta oligarquia no es despentina. Per mostra, veurem la gestió de la present crisi per part d’un govern espanyol “el més progressista”. La banca, que encara ens deu el rescat, no haurà de fer cap sacrifici.

Per això és tan absurd afirmar que l’independentisme és de dretes. És clar que una part dels que avui els comptem en les files independentistes venen de fer polítiques al servei d’aquests sectors. I que encara hi tenen tirada, especialment quan hi ha La Caixa pel mig.

Per fer polítiques a favor de les classes populars necessitem la sobirania i això comença per la ruptura amb l’Estat (i continua per trencar amb la UE, però això ja són figues d’un altre paner). En una crisi com la present ho hauríem fet substancialment diferent perquè el poder polític no hauria estat lligat a l’oligarquia espanyola en decisions com la tornada al treball, les polítiques d’habitatge o l’enfortiment dels serveis públics a través dels impostos a les grans fortunes. Adaptant un eslògan escocès: “Espanya és un país per als rics; les Repúbliques dels Països Catalans podrien ser per a nosaltres”.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]