Quan s’haurà acabat l’exhibició de xifres de caire quantitatiu, es faran evidents les mancances qualitatives. Costa d’entendre, per exemple, que no hagi estat possible que un familiar (protegit adequadament com ho ha d’estar el personal sanitari) es pugui acomiadar de la persona moribunda. El tractament d’aquesta qüestió crucial hauria de permetre conductes més humanes.

Com és que els malalts confinats a casa, en algunes àrees metropolitanes (descric la informació que m’ha arribat), que han tingut símptomes, han hagut d’esperar a trobar-se en un estat molt greu per a poder ser presos en consideració? Quantes persones poden haver mort perquè, havent estat rebutjades per l’assistència primària –seguint una norma establerta–, no s’ha estat a temps d’atendre aleshores la seva gravetat? I també… com és que les persones confinades que han mostrat símptomes són abandonades per més d’un centre públic sense seguiment ni tan sols telefònic? Si això no passa en poblacions més petites… no és una mostra de manca de recursos? Mancances que a les residències geriàtriques s’han manifestat amb molta més cruesa mostrant els dèficits assistencials de la gestió privada. En el cas concret dels tests és significatiu que no s’hagin posat els mitjans necessaris perquè estiguessin disponibles per tal que la població i la sanitat pública poguessin sortir de la greu incertesa provocada. Ara sembla que la gestió dels tests està derivant, en bona part, en un negoci privat. Tractant-se novament de mancances públiques, té poca justificació que les treballadores i els treballadors del sistema de salut s’hagin hagut de trobar sense la protecció necessària durant massa temps, en massa centres. No s’entén que una qüestió tan greu no hagi estat objecte de cap autocrítica entorn de les retallades en recursos i sous.

El comportament del personal implicat ha estat i és exemplar; i heroic, en un entorn precari. És la manca de recursos i els procediments de l’administració el que hauria de ser revisat perquè no es pot maquillar darrere xifres i propaganda una realitat marcada per la precarietat. Cal una sanitat que, a més d’efectiva en un moment donat, sigui previsora, rigorosa i, també en els procediments, justa socialment, i empàtica. Sembla que s’hagi pensat només a simplificar les tasques recorrent a restriccions dràstiques.

Un cop superat el tractament quantitatiu del virus caldran més inversions, tant en recursos tècnics i econòmics, com en una altra sensibilitat en la gestió. Sobretot per tal d’evitar en el futur alguna mena d’abusos, crueltats o negocis privats que, a l’hora de fer el balanç, ens pugui semblar amb raó que eren evitables. Si el futur passa, com sembla, per construir una societat més humana, justa i igualitària, això s’hauria de reflectir sobretot en el sistema de salut.

[Aquest article es publicà originalment a El Punt Avui]