La setmana passada es va aprovar al Congrés de diputats una Proposició No de Llei que insta el Govern espanyol a retirar les condecoracions a policies de la dictadura franquista. Rere aquest gran titular, que és una bona notícia, hi ha algunes vergonyes i contradiccions que ens demostren que la memòria històrica de l’antifeixisme continua incomodant a l’Estat espanyol.

Primera. Tots els grups hi van votar a favor excepte VOX, en contra, i el PP, que es va abstenir. Tot i que un diputat del PP, Suárez Illana, va alinear-se amb el no. Quina paradoxa, precisament el fill de l’artífex de la modèlica Transició (llegiu-ho tot entre cometes) és qui va necessitar desmarcar-se explícitament d’un acte de restitució de la memòria dels lluitadors antifranquistes.

Segona. Els grups que presentaven la PNL eren els grups que formen el Govern: PSOE i Unides Podem. Podrien haver retirat aquestes condecoracions per decret, de la mateixa manera que van fer amb l’exhumació de Franco. Tots dos ho duien com a compromisos electorals. No s’entén per què van preferir fer aquest tràmit de portar-ho a votació, potser per obligar el PP a prendre posició.

Tercera. Tanmateix, el seu pas pel Congrés, pel que va servir va ser per aigualir la proposta inicial del PSOE i UP, a través d’una esmena transaccionada amb Ciutadans. Allà on el text inicial qualificava de “contràries a la memòria democràtica” les condecoracions a policies de la dictadura, Ciutadans va introduir que tan sols en aquells casos en els quals aquests policies “haguessin realitzat actes o observat conductes manifestament incompatibles amb els valors democràtics”. És a dir, que caldria demostrar quins policies de la dictadura havien torturat. És la visió edulcorant que alguns tenen de la policia franquista, que prefereixen observar conductes individuals enlloc d’entendre la monstruositat de la tortura com un dispositiu més d’un aparell estructural de repressió per dominar i atemorir la societat. El redactat, doncs, va quedar tacat per aquest enfocament propi de Ciutadans. Que el PSOE hi accedeixi a pactar i hi arrossegui Unides Podem demostra com de vives encara estan les pors i negligències de la Transició.

Quarta. L’esmena que sí que mereixia ser incorporada és la que havia presentat Bildu, que assenyalava la necessitat de revocar condecoracions a qualsevol policia torturador, de la dictadura o de 1978 en endavant. En canvi aquesta no va ser ni negociada pels grups proposants.

Aquesta mesura arriba tardíssim. El més conegut dels torturadors franquistes que encara era viu, Antonio González Pacheco, àlies “Billy el Niño”, va morir fa un mes, i ho va fer amb les medalles posades. Això no obstant, la restitució de la memòria de les seves víctimes hauria de servir per al que serveix la memòria històrica: per evitar la repetició d’atrocitats. Però ni tan sols per això servirà.

Només alguns dels portaveus independentistes vam recordar que la principal mancança d’aquesta iniciativa era que la denúncia de la tortura s’aturava el 1978. Si bé hi ha una continuïtat absoluta, de les més explícites de totes les continuïtats en les quals es va sostenir la Transició, entre la pràctica de la tortura abans i després de 1978. Perquè no hi va haver depuració dels cossos policials i perquè els nous responsables polítics, fossin d’UCD, PSOE o PP, indistintament, van anar permetent que les forces policials utilitzessin la tortura com un dispositiu repressiu més, com una arma de guerra contra la dissidència. Valguin com a exemples dos personatges que ara se’ns apareixen com a enemics: Marlaska i De los Cobos. El primer, quan era jutge, no investigava les denúncies de tortures que feien els detinguts. De les nombroses condemnes que el Tribunal d’Estrasburg ha emès contra l’Estat espanyol per aquesta qüestió, cinc corresponen a qui ara és Ministre de l’Interior. I pel que fa De los Cobos, va estar investigat en un cas de tortures al País Basc en el qual van ser condemnats tres guàrdies civils, tota una excepció. I hi havia indicis de la seva participació però no es va poder provar. De Marlaska a De los Cobos: fins a aquest punt la tortura és estructural a l’Estat espanyol.

M’he format políticament a redós de la generació d’independentistes detinguts per Garzón el 1992. Les seves denúncies de tortures (que també van comportar una condemna d’Estrasburg), així com les d’altres referents com en Carles Castellanos, feien explícites aquestes continuïtats amb el franquisme i feien més profundes les nostres conviccions per trencar amb aquest Estat repressor. Encara llegim testimonis estremidors dels maltractaments als detinguts en les passades manifestacions contra la sentència als presos independentistes, no fa ni un any. És també contra tot això que volem la independència.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]