La setmana passada vaig comparèixer com a testimoni al tercer dels judicis contra l’1-O. El primer va ser el del Suprem contra el Govern, la Presidenta Forcadell i els líders d’Òmnium i l’ANC. El segon, contra Trapero i la direcció dels Mossos, també al Suprem. I el tercer és el que es va desenvolupar al TSJC contra els membres de la Mesa i la meva companya diputada de la CUP, Mireia Boya. Tot això ja ho sabeu però ho torno a escriure per fer evident la bigarrada agrupació de les persones jutjades així com l’arbitrarietat d’acusar-ne unes i deixar-ne unes altres fora. Com vaig dir davant del jutge, res del que es pugui acusar a la Mireia Boya (o l’Anna Gabriel, que també formava part d’aquesta investigació) és diferent del que se’m podria acusar a mi o a qualsevol dels altres diputats de la CUP en aquell moment. Crec que el mateix es podria dir pel que fa els membres del Govern respecte dels seus equips. Però el que busquen els jutges és un escapçament exemplar i, des del seu punt de vista jeràrquic i militarista, això es fa anant a pels que tenen més rang, i no tant pels que fan o desfan de forma efectiva. En el cas de la Mireia i l’Anna, elles tenien el càrrec de Presidenta i Portaveu del grup i això va marcar el seu processament.

La particularitat d’aquest últim judici és que ataca la sobirania del Parlament i el dret al lliure exercici del càrrec de diputats i diputades. En una democràcia aquests càrrecs electes han de poder tenir el dret a la iniciativa parlamentària i això és inviolable. Però a Catalunya això ha quedat esclafat sota una mena de “govern dels jutges” que concorda totalment amb la tendència mundial al lawfare. Els sectors oligàrquics, quan veuen amenaçada la seva situació, ja no recorren al cop d’Estat militar com havien fet històricament, sinó als processos judicials. Perquè, amb honroses excepcions, igual com els alts comandaments militars sempre havien sortit de les classes dominants i/o s’hi relacionaven estretament, això mateix passa amb els jutges.

Avui al Parlament de Catalunya no es pot debatre sobre l’autodeterminació ni tampoc sobre la Monarquia. El Parlament s’havia pronunciat a favor de l’autodeterminació en nombroses ocasions. La primera, el 1989. No en el Ple sinó en una Comissió, la d’Organització i Administració, que va aprovar una resolució redactada per Carod-Rovira, llavors un dels tres diputats d’ERC, que incloïa aquest redactat: “El Parlament manifesta que l’acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació”. Hi van votar a favor CiU, Iniciativa, CDS i ERC. S’hi va oposar el PSC i el PP no havia assistit a la Comissió.

La segona vegada va ser el 1998, ara ja sí en el Ple, que va aprovar el següent text: “El Parlament, en el marc de la celebració del cinquantè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau i democràcia i solidaritat”. Hi van votar a favor els diputats i diputades de CiU, ERC, PI, Els Verds i EUiA, mentre que Iniciativa i el PSC s’abstenien i el PP hi votava en contra.

I encara n’hi va haver una tercera, el 2010, en el marc de les consultes populars sobre la independència, que es va aprovar a la Comissió d’Afers Institucionals un text favorable a l’autodeterminació votat per CiU, ERC i ICV-EUiA, amb l’abstenció del PSC i l’oposició de PP i Ciutadans.

Cap d’aquests pronunciaments del Parlament va tenir conseqüències penals, ni tan sols administratives, contra la Mesa o els diputats que les havien votat. El context, és clar, era diferent, i el poder judicial espanyol encara no se sentia cridat a actuar contra això que anomenen, en les comunicacions oficials del CGPJ, “el desafiament independentista”.

Tot i que la primera andanada judicial contra la sobirania catalana no va ser en el context del procés independentista, sinó el 2010 contra l’Estatut que havia aprovat una majoria de la societat catalana. Allò va ser un cop d’Estat judicial tal com l’ha definit Javier Pérez Royo. Aquella sentència va fer saltar pels aires els pactes de la Transició i va situar el TC a l’avantguarda de la contraofensiva recentralitzadora, amb especial incidència contra lleis socials aprovades pel Parlament: habitatge, pobresa energètica, igualtat entre homes i dones…

Per això el 2015 la majoria independentista vam aprovar la resolució 1/XI on negàvem la legitimitat del TC. D’aquella afirmació de la sobirania catalana n’acabaria sortint el referèndum de l’1-O. Reivindiquem tot el que vam fer, que significava donar el poder al poble per autodeterminar-se. I treballem per tornar-hi.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]