L’espai polític que un dia va ocupar Convergència i Unió fa anys que viu un procés de fissió/fusió que escampa i alhora agrupa personalitats, organitzacions i tendències, tot canviant de sigles i buscant també una acomodació en el nou mapa polític català. D’una banda, hi ha la necessitat de deixar enrere una sigla associada a la corrupció, una pràctica persistent i sistematitzada a CiU com ens recordava la setmana passada el final de la fase d’instrucció del cas 3%. Però l’altre fenomen de fons, segurament més decisiu en la transformació de l’espai convergent, ha estat el procés independentista. La independència ja va ser la causa que es desfés una aliança que havia durat 37 anys entre CDC i UDC. Que la gent procedent d’UDC hagi acabat per un costat aliant-se amb el PSC menys catalanista dels últims temps i, per l’altre, amb l’ERC que té els dirigents empresonats o exiliats, recalca que el mapa polític ha viscut una bona sacsejada en els darrers anys.

L’últim episodi ha estat la fundació d’un nou partit, Junts, liderat per Carles Puigdemont. Fa uns dies, Jordi Turull va definir que és un partit “que se situa al centreesquerra”. Hi ha qui veu en aquest posicionament ideològic un cert oportunisme per arreplegar el gruix dels votants independentistes, que s’ubiquen en la seva immensa majoria en posicions d’esquerres. A aquesta crítica normalment l’acompanya l’emplaçament al món postconvergent perquè ocupi l’espai del centredreta i que d’aquesta manera l’independentisme tingui —com aquell qui diu— més oferta i no abandoni certs sectors diguem-ne conservadors.

No vull entrar aquí a valorar si es tracta d’oportunisme o d’un canvi real. El temps dirà. El que m’interessa de reflexionar en aquest article és sobre les limitacions d’aquesta idea de l’oferta electoral, que no té en compte que els processos de transformació, si són reals i profunds, també afecten la distribució del mapa polític perquè també canvien la consciència política popular. En definitiva, que els espais polítics no són estàtics perquè la consciència de la gent tampoc ho és.

Poso un exemple concret: el Decret llei sobre la regulació dels preus de lloguer. D’una banda, tenim el Sindicat de Llogaters, els promotors, que aconsegueix pactar amb els tres partits independentistes (JxC, ERC i CUP) i amb els comuns un text per intentar que la bombolla dels lloguers s’aturi. Per alguna raó el PSC, partit que es reclama de l’esquerra, queda fora d’aquest bloc. D’altra banda, tenim JxC que s’acaba despenjant d’aquest acord i presenta esmenes al text, les quals limiten moltíssim l’aplicació d’aquests criteris i, entre d’altres coses, proposen que un arrendador no es vegi obligat a limitar el preu del lloguer si els seus ingressos mensuals són inferiors a 3.130 euros.

Sembla que són les pressions de les cambres de la propietat i de sectors del negoci immobiliari el que ha fet que JxC, a través del Departament de Damià Calvet, s’hagi despenjat de l’acord amb el Sindicat de Llogaters. Tot i que, ironies del destí, a qui li va tocar defensar aquestes esmenes al Parlament va ser a Toni Morral, procedent d’ICV i representant de l’ala més explícitament esquerrana dins el conglomerat.

Segons la teoria de l’oferta electoral independentista, JxC hauria fet bé desmarcant-se i no abandonant el flanc diguem-ne del centredreta, ja sigui actuant de corredor dels interessos d’aquests sectors immobiliaris, ja sigui consolidant els prejudicis de classe de petits propietaris que puguin veure minorats els seus ingressos.

Però, segons una altra visió —que em sembla més interessant des del punt de vista independentista—, el despenjament de JxC és una mala notícia. En una societat com la nostra, en la Catalunya del 2020, l’independentisme no creixerà i li mancarà força de ruptura si no va associat a un programa de transformació social. Així ho resumia fa uns dies Julià de Jòdar: “Si el moviment independentista vol recuperar forces, ha d’arromangar-se i entrar directament en la ‘qüestió social’. (…) L’autèntic eixamplament demana una nova síntesi entre l’eix nacional i l’eix social, no pas amb un independentisme fent paternalisme en llocs inhòspits, sinó pastant una nova consciència de país. Una consciència que només pot sorgir del laboratori de la realitat viva (…)”.

Aquesta nova consciència de país em sembla clau i neix amb processos com el que ha portat alguns moviments socials —per exemple, en aquest cas, el de l’habitatge— a trobar en l’independentisme la força associativa que generi poder transformador. Per això, la bona notícia ha estat que Òmnium i l’ANC s’hagin sumat a l’acord per la regulació dels lloguers. La catalanitat que van generar les lluites compartides de l’antifranquisme, i més enllà, continua sent un model a seguir.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]