L’informe realitzat per Metges Sense Fronteres (MSF) l’agost de 2020 ‘Poco, tarde y mal. El inaceptable desamparo de los mayores en las residencias durante la covid-19 en España’ és un treball de molt recomanable lectura, contrastat i esgarrifador. Moltes vegades s’ha comentat que al nostre sistema neoliberal li interessen més els guanys econòmics que les vides de les persones, una apreciació que per a molts és exagerada però que lamentablement es confirma quan hi ha una crisi com la de la covid-19 amb tan greus costos humans.

Tardarem molt (o potser no ho sabrem mai) a conèixer les xifres reals de persones grans mortes a les residències pel desgavell de dades existent. Segons un primer balanç fet pel Govern espanyol, entre el 6 d’abril i el 20 de juny d’enguany les persones mortes en residències eren 27.359, de les quals 9.003 a conseqüència de la covid-19, 9.830 mortes amb símptomes però sense confirmar, i la resta per altres causes. Aquesta xifra representa el 69 % de les persones mortes per la covid-19 a tot l’Estat espanyol. Segons MSF, el model residencial que tenim no respon a les necessitats socials i sanitàries de les persones majors. Ja sabem que ara com ara les residències estan contemplades com a habitatges o domicilis i que no tenen capacitat sanitària.

Tanmateix, durant la quarantena aquests recursos de convivència hagueren d’assumir tasques sanitàries a vida o mort, sense personal expert ni els mitjans adients. Per un costat el col·lapse del sistema sanitari, de les urgències i de les UCI va obstaculitzar l’atenció a persones provinents de les residències. Per altre costat, es van mantenir en espais tancats les persones contagiades sense l’atenció mèdica imprescindible, i això va propagar el contagi entre residents i personal, derivant en situacions indignes i inhumanes segons MSF, que va oferir la seua organització al Govern espanyol i va actuar professionalment en prop de 500 residències. A més, a la seua web van compartir iniciatives com seminaris, simulacions i plans d’actuació en les residències.

A conseqüència de tot l’exposat, moltes persones velles van morir sense assistència, soles i aïllades, amb molta por i amb l’única companyia del personal que va fer tot el que estava a les seues mans per salvar-les, sense coneixements ni recursos suficients. Caldria agrair-los-ho infinitament no sols amb paraules sinó també amb condicions laborals dignes.

Per això a l’informe es recomana dotar les residències de ràtios de personal format –que garantisquen cures dignes i adequades a les persones majors, incloent-hi les cures pal·liatives i de confort– i l’aprovisionament de materials de protecció: «L’assistència sanitària a les persones majors i la protecció de qui les cuiden no són una opció, són una obligació mèdica, ètica, social i normativa».

Totes aquestes recomanacions professionals xoquen frontalment amb el model residencial que patim a l’Estat espanyol des de fa anys, fruit de privatitzacions, amb ànim de lucre, baixos salaris per a les professionals, alta rotació de personal per les dolentes condicions laborals, etc. Caldria preguntar-se per què no tenim personal format i preparat a les residències en les fornades de graduades i graduats que acaben els estudis cada any. Per què no hi ha els recursos adients si estem parlant del manteniment de la vida de persones en situació de vulnerabilitat. Per què no hi ha una coordinació sociosanitària més estreta com caldria.

Des de fa anys, les administracions públiques han estat signant acords amb les empreses privades mitjançant concerts (els diners públics financen places en residències privades) i concessions (gestió integral privada de centres que mantenen la titularitat pública). En abril de 2019 hi havia a l’Estat espanyol 372.985 places residencials (entre residències, pisos tutelats, centres psicogeriàtrics…), de les quals 271.696 de titularitat privada (72,8 % del total) i 101.289 de titularitat pública (27,1 %) segons Envejecimiento en Red. Però a més, una part de tots els centres de titularitat pública és cedida a la gestió privada mitjançant els concerts, la qual cosa té com a resultat que quasi el 85 % de les places residencials a l’Estat espanyol siguen de gestió final privada. Al País Valencià comptem amb l’informe de la Universitat de València de Tortosa, Fuenmayor i Granell (2017) ‘Instrumentos de financiación y gestión en residencias de personas mayores’, on s’explica que, segons dades de 2014, hi havia un total de 327 centres residencials per a persones majors, dels quals 257 eren privats (78,8 %) i 69 públics.

A la gran desproporció de places públiques existents, que denota la manca de preocupació històrica dels governs de tots els colors, cal afegir-hi que les places privades no estan en mans de xicotetes empreses del sector, especialitzades, familiars i de proximitat, com hom podria esperar, sinó de grans companyies capitalistes estrangeres que dominen el ‘mercat’, ja que tenen el poder d’oferir preus més baixos a les administracions, tot i que preu baix no significa major qualitat. Parem-nos a pensar que eixe ‘mercat’ són els nostres familiars, pares, mares, avis, àvies i ho serem nosaltres si arriba el moment.

Entre aquestes multinacionals capitalistes estrangeres destaquen Domus Vi –la principal companyia de serveis geriàtrics a l’Estat espanyol– Orpea, Vitalia Home o Colisée. Les quatre grans companyies acumulen 297 residències a l’Estat espanyol i evidentment la seua missió empresarial no és fer d’ONG sinó guanyar diners amb les nostres persones majors.

Si analitzem tot aquest panorama que descriuen les dades, podem concloure que l’atenció residencial a les nostres persones majors està en mans de negocis estrangers, que s’alimenten dels fons públics pagats entre totes nosaltres. L’únic objectiu que tenen és el benefici capitalista i no l’atenció de qualitat ni a les residents ni a les treballadores a les quals els paguen baixos salaris per fer un treball vital.

Sabem quina és la realitat de les residències, sabem quin és resultat de l’ànim de lucre enfront de la vida de les persones i per tant, les administracions públiques han de prendre nota que eixe resultat actual es pot modificar –o tornar a repetir– canviant la gestió privada per un model de gestió, control i supervisió pública, de proximitat, amb inversions, recursos i personal suficient, superant la deixadesa passada respecte a les persones grans. Cal una nova orientació respecte als recursos residencials que canvie el model d’aparcament de majors a baix cost i gran benefici empresarial, per un model de centres de convivència i atenció a la vida i la mort dignes, per a les residents, familiars i treballadores. La cura de les persones no es pot estudiar en funció de costos i beneficis sinó en funció de serveis públics i drets humans

Tenim un gran repte al davant i cal que la ciutadania comencem a decidir quin model d’atenció volem per a les nostres familiars i per a nosaltres mateixes en un futur. L’ànim de lucre no és compatible amb les cures i la vida. Rectifiquem o continuem?

[Aquest article es publicà originalment a Levante EMV]