No entendrem el moment present si no som conscients de la Gran Mentida que va ser la Transició al règim monàrquic que va continuar el franquisme en tants aspectes. Un sistema parlamentari que afavoreix les oligarquies que es van reforçar amb el franquisme. Ens convé assumir, doncs, que les classes populars dels Països Catalans hem estat víctimes d’una gran mentida sense la qual no tindríem les dificultats que tenim ara per a exercir els nostres drets democràtics. La que han volgut anomenar “Transició modèlica” no va ser altra cosa que un mitjà per a facilitar la dominació dels de sempre per mitjà d’una disfressa que amb la confrontació independentista ha desaparegut, mostrant la realitat del que és el règim monàrquic espanyol.

Ja aleshores la transició espanyola va combinar una repressió ferotge (centenars de morts) juntament amb el col·laboracionisme d’uns partits que van permetre, entre d’altres restriccions i abusos socials i nacionals, que no es poguessin presentar candidatures independentistes i que no es poguessin federar els Països Catalans. Res que fos realment “modèlic”, doncs.

El tauler de joc en què ens trobem

El coneixement d’aquesta gran mentida dels orígens ens pot ajudar a veure amb més claredat quin és el tauler de joc en què ens han ficat i què hem de fer per a desempallegar-nos-en. El sistema polític opressor es basa en uns instruments i uns mètodes com els següents:

Instruments

• Una estructura econòmica financero-extractiva, basada en empreses de l’IBEX-35 energètiques, d’obra pública i especulació immobiliària i financera.
• Una administració  estatal jerarquitzada d’origen, tradició i ideologia franquistes.
• Una estructura repressiva armada: forces i cossos repressius heretats del franquisme.
• Una estructura repressiva judicial, sorgida del franquisme sense ruptura.
• Una estructura mediàtica (RTV, xarxes) de control ideològic dins els mateixos paràmetres.
• Partits del règim per a mantenir el sistema monàrquic, sobre la base d’un bipartidisme PSOE-PP, a la manera dels partits dinàstics històrics, aliats amb els partits autonomistes.
• Grups parapolicíacs i bandes de carrer (d’inspiració feixista i falangista), amb connexions amb els cossos armats i en connivència amb el sistema repressiu.
• La institució monàrquica com a coronació d’aquest conglomerat.

Aquest és el marc polític que manté una situació de veritable ocupació de la nostra nació. Des d’aquesta perspectiva no s’entén que els instigadors de les bandes de carrer (que es troben en l’àmbit dels partits monàrquics) siguin considerats, per molts dels nostres polítics i mitjans de comunicació, com a uns “demòcrates” més i anomenats asèpticament “unionistes”. No identificar bé l’espanyolisme feixistitzant és un error que no fa més que reforçar el règim.

Mètodes

Els mètodes utilitzats són coneguts de tothom: d’una banda, la repressió sistemàtica avalada per les diferents estructures de l’Estat. D’inspiració militarista es basa en la creença que la pràctica de l’abús portarà a fomentar l’adhesió del poble català envers Espanya com a estat; i s’equivoquen de mig a mig perquè el poble català no admet racionalment la injustícia i no tolera la pràctica de l’abús.

I, d’altra banda, la manipulació i tergiversació de les idees amb l’objectiu d’impedir la presa de consciència de la població i fins i tot l’expressió de qualsevol forma de protesta contra l’ocupació. Uns mètodes característics dels grups feixistes que neixen al costat del poder polític, viuen del seu suport i treballen per la seva pervivència. Tots els grups i partits que s’oposen fanàticament a l’independentisme són partits que han de ser anomenats, per tant, pròpiament com a ‘monàrquics’.

La línia d’acció de l’independentisme

Només aconseguirem la independència si sabem combatre i afeblir l’ocupació del règim monàrquic espanyol a casa nostra. Aquest fet és central en el cas de la nostra lluita independentista perquè un enfocament limitat a utilitzar els mitjans del marc polític del règim mateix, com fan alguns analistes, és tancar-se en un camí sense sortida. En aquest mateix portal d’informació i debat (Llibertat.cat) s’han publicat comentaris tangencials al voltant de la recent argumentació política de Jordi Muñoz (Principi de realitat, l’Avenç 2020) que és una mena  de crida a la desmobilització perquè autolimita dins aquest àmbit les perspectives del moviment independentista. Cal sortir de la gàbia, desbordar el tauler de joc i partir de la consideració seriosa de la contradicció fonamental entre les classes populars catalanes i el règim monàrquic espanyol.

L’avanç de l’independentisme tindrà lloc per mitjà d’una pressió constant contra els seus representants i els seus símbols; i treballant per a reduir al mínim possible la implantació dels negocis de les empreses monopolístiques extractives que són el cor de l’Estat espanyol, basades en l’exacció d’uns clients captius. La manera de combatre aquesta ocupació i els seus mètodes és la mobilització constant i la lluita ideològica fins arribar a desfer al nostre país el poder d’aquest règim continuador del franquisme. En aquestes condicions d’ocupació les concessions al poder (com les propostes de diàleg o les mostres servils d’espanyolisme) tenen efectes negatius.

Només es pot dir que segueixen una estratègia independentista aquelles organitzacions i partits que combaten les condicions d’ocupació. La resta no canvia res; és fer volar coloms, pura propaganda buida. La simple gestió d’un règim autonòmic dins la legalitat de l’estat ocupant, no converteix cap pràctica en independentista. La simple proclamació de la necessitat d’una DUI, tampoc. Només la lluita contra l’ocupació permet l’avanç cap a la independència.

Parlar de lluita contra l’ocupació és parlar també de la confrontació. Algunes persones es pensen que la confrontació és una mena de moment màgic que no acaba mai d’arribar; confonen la confrontació amb el moment de ruptura. La confrontació (l’oposició a la política de l’estat espanyol en els aspectes més variats: lleis i decisions abusives, representants i símbols del poder monàrquic espanyol) és una forma d’acció quotidiana, permanent i persistent que ja ha començat però que s’ha d’intensificar i generalitzar.

Reforçar l’alternativa de la República catalana

Cal afeblir la dominació i alhora reforçar l’alternativa de la República catalana independent. Es tracta d’una pugna per la legitimació. Per això la implantació de les estructures de la República catalana (Consells per la República), a la manera dels governs provisionals en els casos de les independències reeixides, és una línia d’acció que materialitza la contradicció. Els règims despòtics, com la monarquia espanyola, no són eterns; i ara aquest règim està travessant una crisi forta de credibilitat. Com en les experiències d’independències aconseguides, la República catalana serà el resultat d’aquest torcebraç de legitimacions. Rebuig de l’ocupació i reforçament de la incidència política de la República catalana independent (denúncia i càrrec dels crims del règim contra el poble català, legislació republicana, fonaments de la Banca Nacional del nou Estat, implantació de polítiques socials, rebuig sistemàtic i creixent dels instruments representatius del poder ocupant etc.). Tot preparant les condicions de la ruptura necessària. Amb insistència, amb persistència, sense parar; fins a la llibertat, fins a la Independència.

[Aquest article es publicà originalment a Llibertat.cat]