Fa unes setmanes la revista Sin Permiso va difondre un text poc conegut del gran historiador anglès Edward P. Thompson, que té interès perquè entrellaça aspectes autobiogràfics amb una defensa dels serveis públics, en particular la sanitat que allà s’organitza amb el National Health Service (NHS). Thompson defineix la sanitat pública i universal com una mena de socialisme dins de societats capitalistes: “(…) és realment meravellós que el servei sigui “gratuït”. Ningú et fa sentir culpable si les teves necessitats han estat més grans que les dels altres”.

L’historiador, que havia nascut el 1924, posava en relació en aquest text la creació de l’NHS amb l’esperit que el país va viure durant la Segona Guerra Mundial. Parlava de com l’igualitarisme va guanyar pes en la mentalitat dominant: “(…) qualsevol intent de guanyar prioritat en temes que afectessin les oportunitats de vida era el més gran dels tabús. No va ser només la disciplina de la guerra, ja fos durant el servei actiu o quan ens bombardejaven o ens racionaven el menjar, o quan els joves, sobretot, cedien el seu lloc als ferits, els malalts, els nens i a la gent gran. Era molt més que això. En aquest temps quasidemocràtic, mig antifeixista, les oportunitats de vida es compartien; el 1941-1945, aquesta illa va ser avivada pels estranys aires de l’egalité, quan la recerca del privilegi privat va arribar a semblar quelcom menyspreable”. Aquesta transformació de la consciència col·lectiva va portar a la victòria els laboristes en les primeres eleccions després de la guerra i l’inici de l’estat del benestar al Regne Unit.

Edward P. Thompson adreçant-se als manifestants en una concentració l’any 1980

Thompson és precisament un historiador que va triomfar amb una investigació que va revolucionar la idea de consciència de classe. A partir del seu llibre La formació de la classe obrera a Anglaterra (1962) va definir la classe social com un procés dinàmic i no com una posició econòmica determinada simplement per qüestions objectives. La classe treballadora havia pres consciència de la seva realitat i dels seus interessos a través mateix de la lluita i altres experiències, i per això les classes socials s’expliquen més com una relació que no pas com una categoria.

Els estralls de la pandèmia no són els d’una guerra, però el seu impacte social i econòmic bé pot fer néixer una nova consciència col·lectiva similar a la que recordava Thompson. Dependrà, és clar, de les polítiques i les lluites que es desenvolupin en els propers mesos. Si ens resignem que les desigualtats s’aprofundeixin i deixem sols els col·lectius més afectats (aturats, precaritzats, autònoms, desnonats, endeutats, migrants, jovent amb un futur incert…), el resultat serà una societat amb més ressentiment, camp adobat per als discursos que volen enfrontar el penúltim contra l’últim —i que així els primers continuïn sent els primers. És a dir, camp adobat per a l’extrema dreta. Per contra, han de prevaldre les idees de la solidaritat i el repartiment dels treballs i la riquesa, combinades amb la consciència que el futur ha de ser ecologista. Tinc clar que a Catalunya és l’independentisme el que ha d’encapçalar aquesta opció de futur i que d’aquesta manera faci néixer una nova consciència de país.

La lluita contra el franquisme és tot un exemple d’un procés similar, i per això podem parlar que va forjar una nova idea de país: “Som un sol poble”. Són les lluites compartides, de les quals parla Òmnium, és aquella aliança de les forces del treball i la cultura, de la qual parlava el PSUC, allò que va fer que emergís una catalanitat cohesionadora que es va difondre amb l’Assemblea de Catalunya, el Congrés de Cultura Catalana i les nombroses vagues i lluites veïnals en què la solidaritat anava més enllà dels col·lectius directament implicats.

Dècades després, ens trobem igualment amb un repte majúscul. No cal que us expliqui l’escenari: n’hi ha prou amb llegir les pàgines d’aquesta revista o veure qualsevol informatiu per constatar que ens envolta una realitat cada vegada més angoixant.

De forces en la direcció contrària, n’hi ha. El moviment per l’habitatge, per exemple, aconsegueix certes victòries aturant desnonaments. I al setembre va aconseguir tirar endavant la Llei catalana de regulació dels lloguers gràcies a un desplegament d’aliances (4.000 entitats hi van donar suport, entre les quals Òmnium i l’ANC) que va comprometre a la seva aprovació les tres forces independentistes (JxC, ERC i CUP) i els comuns.

Però no n’hi ha prou i no podem badar. En la resposta a aquesta crisi hi haurà els elements per forjar aquesta nova consciència de país, que ha de ser solidària amb tots els seus fills i filles, els que hi han nascut i els que l’han triat per tenir un futur millor.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]