Introducció i context

Comencem amb una endevinalla; es tracta d’encertar quin estat de fora de la UE podia mostrar amb orgull a inicis del 2020 les dades següents:

• Ocupa el lloc 38 (sobre 193) en el rànquing d’estats amb millor Índex de Desenvolupament Humà, té uns sistemes educatius de salut completament públics i universals, una taxa d’alfabetització del 99%, una taxa de mortalitat infantil del 2,9/1000 (davant el 3,7 del Regne Unit o el 6,6 de Rússia) i disposa de 40,7 metges per cada 10.000 habitants (molt a prop dels 41,9 de Suècia i Finlàndia).
• La taxa d’atur és de l’1,5% i les dones suposen més del 50% de la població activa. El sistema bancari és primordialment públic, el 80% de la indústria està nacionalitzada, així com el 83% de les terres agrícoles. El dèficit públic del 2018 fou de l’1,5% i el deute públic suposa tan sols el 51% del PIB.

…Va, una altra pista:

• Els boscos ocupen el 40% de la seva superfície, són tots de propietat estatal i es troben entre els més protegits del món, amb centenars de guardes forestals, conservant, per exemple, l’única reserva de bisons europeus.

Doncs sí, es tracta de Bielorrússia!

Ja fa molt de temps (de fet, així ha estat gairebé sempre) que el capitalisme i l’imperialisme van decidir que els resultats d’unes eleccions només serien vàlids si, alhora, eren propicis als seus interessos. De fet, des de ja fa un temps la cosa va més enllà: els mèdia occidentals (els mercenaris del segle XXI que diria en Ramon Barnils) no es conformen amb dibuixar realitats esbiaixades i sovint grotesques per descriure governs o règims que no reponen a les seves expectives de negoci o interessos geoestratègics, sinó que darrerament fins i tot ens anuncien amb unes setmanes d’antelació a les eleccions qui les ha de guanyar, preparant el terreny per a un cop d’estat en el molt probable cas que això no sigui així; tot plegat amb el gens dissimulat objectiu de posar el país en qüestió sota el control de l’oligarquia euro-ianqui.

A l’Amèrica Llatina, l’estratègia qu combina la infiltració de sectors ultradretans en els aparells judicials impulsada des de la revolució neocon als EUA amb el control de grans grups mediàtics per part de les oligarquies ha donat sovint els seus fruits en forma de cops d’estat mediàtico-judicials que van dur al poder feixistes com Macri i Bolsonaro, o que han intentat destruir líders nacional-populars o d’esquerres com Correa, Kirchner, Lula o Morales… cops rematats quan ha calgut per l’acció armada d’una suposada revolta popular (com en el cas Bolivià).

Recordem finalment com a les ribes sud i est de la Mediterrània, l’OTAN (en una operació dissenyada i dirigida personalment per Hillary Clinton -com ens va descobrir en Julien Assange- i executada a capella amb Sarkozy) va convertir Líbia, l’estat amb l’IDH més alt de l’Àfrica aleshores, on hi treballaven amb contracte més d’un milió de persones subsaharianes, en una terra cremada cotrolada per diferents faccions islamistes i traficants d’esclaus, de la qual l’Imperi i els sus acòlits se n’han assegurat l’extracció d’hidrocarburs a baix cost, a costa de la mort, la misèria i, insistim, fins i tot l’esclavatge laboral i sexual de centenars de milers de persones.

I tres quarts del mateix en el cas de Síria, que va fer palesa l’aliança estratègica entre l’imperialisme i el terrorisme wahabita que tenia els seus orígens a l’època de la guerra freda en el Pakistan (davant una Índia aleshores suposadament propera a la Unió Soviètica) i que es va manifestar obertament per primera vegada a l’Afganistan. Aliança que inclou, òbviament, el sionisme, qui ja als anys 80 va fomentar la màfia religiosa de Hamas per afeblir l’esquerra palestina, i qui en els darrers anys ha donat suport logístic i fins i tot militar a les faccions d’Al-Qaeda a Síria, per acabar formalitzant relacions amb les dictadures del Golf.

Vol dir això que Lukaixenko, Gaddafi o Al-Assad siguin o fossin el paradigma de la justícia i la llibertat, personatges als quals cal idolatrar i donar un suport acrític i incondicional? En absolut! …però sí que cal posar de relleu que en totes les agressions imperialistes disfressades de guerra (o revolta) per la democràcia, o justificades en denúncies falses o exagerades de corrupció contra dirigents que han mantingut la sobirania nacional, el resultat ha estat la mort, la fam, la misèria i la violació sistemàtica dels drets humans del pobles agredits per part dels cínicament anomenats “demòcrates”, és a dir, els còmplices -i sovint agents actius- del saqueig del país per part del capital transnacional.

I parlem clar d’una vegada: la UE i els EUA, després d’haver arrassat el Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, d’haver promogut el sectarisme i la xenofòbia a Europa de l’Est, d’haver ajudat Erdogan i els Saüd, i, sobretot, després d’haver convertit la Mediterrània en un dipòsit de cadàvers i d’haver internat en camps de concentració a Lesbos i Pantelleria les víctimes de les seves polítiques imperialistes, no té cap mena de legitimitat per anar donant lliçons de democràcia ni de respecte als drets humans. Les pitjors violacions de drets no es donen actualment a Minsk, sinó als camps de Mòria, a les selves del Brasil i als carrers dels barris afroamericans!

I tot això, a l’independentisme català com l’afecta? deuen preguntar-se alguns. Doncs l’afecta, i molt, perquè la quasi-totalitat dels mitjans de comunicació catalans han estat còmplices actius de les mentides, mitges veritats, i fotografies esbiaixades que han permès a l’imperialisme justificar les seves atrocitats en nom de la “defensa de la democràcia”.

Un exercici històric: busqueu informació sobre Ranavalona I, reina de Madagascar. Veureu com encara avui, la premsa dretana, imperialista i supremacista la qualifica com a tirana i genocida, explicant amb to de conte de terror adolescent tota mena d’atrocitats presúmptament comeses per aquesta governant, i bevent tant sols de les fonts de la propaganda imperialista francesa que va justificar així la seva agressió contra l’illa, que acabà envaïda, colonitzada i arruïnada com tantes nacions africanes. Tots els estudis contemporanis coincideixen a dir que tot plegat no era res més que un reguitzell de mentides i desfiguracions ordides pel francesos contra una reina (probablement tant autoritària o compassiva com qualsevol dels seus coetanis) que va unificar diferents pobles malgatxes en defensa de la seva sobirania davant les pretensions de l’imperialisme europeu.

Doncs 150 anys després, tres quarts del mateix; i aquí, als Països Catalans del S. XXI, lluny d’aportar una visió analítica i objectiva de la realitat, els mèdia del país (amb l’oficialista TV3 i l’autonomista Ara al capdavant, però també amb portals de referència de l’independentisme) adoptant sovint els discursos més tronats i guerrafredistes de l’OTAN i les castres extractives de la UE. Tot plegat ha tendit a crear un subconscient comú i irracional carregat de prejudicis, de sinofòbia, anticomunisme, supremacisme occidental, etc, (és a dir, una hegemonia ideològica de la dreta i l’imperialime) que ha castrat tant intel·lectualment com a nivell pràctic les expectatives d’una política internacional pròpia i autocentrada, és a dir, sobirana i sobiranista.

Els prejudicis ideològics han dut bona part de l’independentisme en confiar tan sols i cegament en determinats agents (entre altres l’estat d’Israel que ha col·laborat en tasques d’espionatge contra l’independentisme amb els serveis secrets espanyols, personatges sinistres de la dreta europea com Tajani o Tusk, les diferents administracions nord-americanes, etc.), sense entrar a valorar quins són els interessos objectius i els principis rectors dels diferents governs, estats, grups de pressió o moviments polítics tant en l’àmbit euro-mediterrani, com a escala global.

L’independentisme liberal (ideològicament hegemònic fins ara, i que també inclou els dirigents d’ERC) segueix movent-se amb els paràmetres dels anys 90, amb les quimeres i simplificacions absurdes que van seguir a la caiguda de la Unió Soviètica, i ha estat incapaç d’entendre i adaptar-se a un nou món.

Un món amb un imperi nord-americà en declivi, que es debat entre morir matant o ofegar-se en el provincianisme mentre a l’interior li esclaten les costures, amb una UE incapaç de mantenir la quimera social-demòcrata dels “estats socials i de dret” que va servir de coartada per crear aquest monstre del capitalisme plutocràtic en crisi permanent, amb unes oligarquies que, després de fulminar el somni social-demòcrata, ara es mostren disposades a acabar amb l’entel·lèquia liberal promovent diferents formes de feixisme i autoritarisme arreu del planeta per seguir enriquint-se a costa del desposseïment de milions d’éssers humans, amb la puixança econòmica, científica, i tecnològica de la Xina i el seu lideratge guanyat a base de relacions comercials amb les perifèries de l’imperi euro-ianqui, i a base de mostrar-se com un estat eficient davant les crisis econòmiques i sanitàries… Un món, en definitiva, que no trobareu reflectit en els mèdia catalans.

Però no ens enganyem: segurament l’errada de base en l’acció internacional de l’independentisme ha estat en els objectius, o més ben dit, en la manca d’objectius; o si volem filar més prim en què no s’ha volgut fer una política internacional realment independentista, és a dir, adreçada a facilitar la ruptura amb l’estat espanyol i la viabilitat de la República Catalana.

La intenció d’aquest article és posar al damunt de la taula alguns dels principis rectors i dels objectius que, al nostre entendre, haurien de servir per definir i desplegar l’acció internacional de l’independentisme.

Comentem alguns d’aquests principis rectors:

Capacitat d’anàlisi

Com ja hem apuntat en la llarga introducció, la política internacional no pot estar regida pels prejudicis generats pels aparells de propaganda. Ha de fonamentar-se en una anàlisi rigorosa dels diferents agents susceptibles de participar en un conflicte, dels seus interessos, de les seves potencialitats com a socis i de què poden aportar a la cristalització del noste projecte, del grau de coincidència o compatibilitat entre el seu projecte polític i el nostre, dels riscos que suposa tenir-los al costat o a la contra, etc.

Cal desterrar les etiquetes, tots sabem que hi ha mots que actualment i a la pràctica signifiquen pràcticament el contrari del que volien expressar quan foren creats (com per exemple socialista o democràta) i fixar-nos en les dades i en els fets: qui fa què? qui vol realment fer què? qui pot realment fer què?

Quines són les tendències mundials pel que fa a geopolítica i economia i com hi podria encaixar la República Catalana? Quins han estat els grups polítics europeus, els estats i governs que més suport han donat a l’independentisme i perquè ho han fet? Quins estat de la UE estarien interessats en un nou soci de les nostres característiques? Algú estaria realment disposat a jugar encara la carta de la UE com un espai de drets i llibertats? Hi ha vida més enllà de la UE? Quina relació podem bastir amb el moviment democràtic amazigh, tenint en compte que la seva és la tercera llengua més parlada a Catalunya? I amb els diferents governs llatinoamericans? Com ens podem relacionar amb les potències emergents? A quines portes cal trucar per cercar determinats acords o suports?

L’independentisme necessita urgentment dotar-se d’eines d’anàlisi política i econòmica que ens pemetin respondre aquestes qüestions, formular hipòtesis i contrastar-les amb una acció internacional que superi els esquemes simplistes i l’estretor de mires. Cal enterrar tòtems i prejudiicis, i saber analitzar una realitat dialèctica, on els qui fa uns anys podien ser aliats en la ruptura, ara poden esdevenir un obstacle (o viceversa) senzillament perquè la seva realitat i els seus interessos immediats han canviat. I cal, sobretot, tenir clara la nostra estratègia i els nostres objectius per analitzar, definir i prioritzar les nostres relacions.

Principis polítics: sobirania i anti-imperialisme

Després del fracàs de la globalització a punta de pistola imposada per l’imperi des dels anys 90 del segle passat, és a dir, de l’intent de les grans corporacions d’acabar amb tot bri de democràcia i sobirania al planeta per imposar el saqueig i la dictadura del capital, ens trobem amb un impàs amb diferents tendències.

D’una banda, a la dreta, tenim una fracció de la gran oligarquia euro-ianqui (dreta del Partit Demòcrata als EUA i governs de França, Alemanya, etc) que segueix apostant pel model de globalització neoliberal a sang i foc, i peti qui peti.

Però alhora ens trobem cada vegada més sectors de les oligarquies nacionals en diferents punts del planeta, (representats políticament per personatges que van de Trump a Johnson i del polonès Duda a Le Pen), que amb un discurs xovinista i sovint feixistitzant diuen apostar per la sobirania i/o l’autarquia quan en realitat busquen un blindatge de privilegis i un enfortient cara a la l’expansionisme unilateral que condueix de manera irremediable a l’empobriment de la població, l’autoritarisme i a noves confrontacions regionals i guerres imperialistes. El governs racistes i genocides de Modi a l’Índia o de Bolsonaro al Brasil en són bons exemples.

De l’altra, tenim una esquerra-esnob-ciutadana-del-món, que nega els pobles, nacions i, en general, les col·lectivitats com a fonts de sobirania, en ares d’un “bon govern internacional”, esdevenint així la mllor aliada, de facto, de la dreta neoliberal.

No tot, però, són males notícies: A les experiències de projectes sobiranistes i nacional-populars de llatinoamèrica de les darreres dues dècades s’hi ha d’afegir en els darrers anys, alguns moviments interessants al si de la UE, que poden qüestionar l’hegemonia històrica tant dels partits estatalistes, com de l’europeïsme esntès com a tapadora de la despossessió capitalista:

• D’una banda la influència de l’esquerra verda nòrdica, especialment sensible a temes com els drets fonamentals, la sobirania i l’autodeterminació.
• I de l’altra, (sobretot a Portugal, però també a Alemanya hi ha debats interessants) s’està desenvolupant el concepte d’esquerra patriòtica: és a dir la defensa de la sobirania nacional no com a eina al servei d’una minoria, sinó com a eina d’empoderament popular, de construcció d’una voluntat col·lectiva i d’aprofundiment democràtic, per poder bastir un marc internacional fonamentat en la relació entre iguals i la universalitació de drets.

Entenem que és en aquest marc ideològic on cal situar la lluita per la independència. Ni admetrem un fals internacionalisme (que no és res més que imperialisme) on se’ns neguin drets, s’espolii el nostre poble, o es menystingui la nostra llegua i la nostra cultura, ni volem un estat per blindar els privilegis d’una minoria i aïllar-nos de la resta de pobles del món que aspiren al mateix que nosaltres: un futur de justícia i llibertat.

La nostra aposta per la República Catalana independent tan sols té sentit en una perspectiva de cooperació entre pobles sobirans. Vol dir això que només ens haguem de relacionar amb qui comparteixi aquesta visió del món? Ni molt menys! Però sí que cal tenir en compte l’horitzó i valorar en cada moment la idoneïtat d’una determinada aliança més enllà del pur oportunisme. (i sinó pregunteu als kurds de Rojava pels nord-americans o als tuaregs de Mali pels terroristes wahabites)

Reciprocitat i cooperació

Així com hem criticat l’estretor de mires de la política internacional de l’independentisme liberal, cal ser també conscients que el pagafantisme de l’esquerra independentista és una altra malaltia infantil a extirpar.

Entre els pobles, com entre les persones, hi ha dos tipus de relacions: les que són basades en la reciprocitat, la cooperació i el suport mutu, i les tòxiques, fonamentades en la submissió d’una de les parts als interessos exclusius de l’altra, ja sigui per coerció violenta o per xantatge emocional. Una persona madura, una societat madura i un moviment polític madur han d’entendre dues coses: que la solidaritat (o l’estima, o el respecte) o és mutu, o és una altra cosa; i que la política internacional, la convivència i la cooperació es basen en fer possible la compatibilitat d’interessos.

L’independentisme ha gastat enormes energies en el camp de la solidaritat i la cooperació internacional, i en molts casos, alguns força punyents, s’ha trobat amb la indiferència, la incomprensió, o fins i tot el tancament de files al costat de l’estat espanyol com a resposta de la contrapart. Alhora, cal dir també que hi ha hagut exemples de cooperació sincera que han cristalitzat tant a nivell de suport mutu i coordinació, com fins i tot en el posicionament públic de governs.

No podem deixar de denunciar els crims i abusos de l’imperialisme allà on es produeixin, ni deixar d’expressar la nostra solidaritat amb les lluites emancipadores i amb les víctimes de la injustícia i l’opressió arreu del món, però hem de saber analitzar quins interessos estan en joc en cada conflicte, com ens afecten, quina és (o pot ser) l’actitud dels diferents agents respecte la causa catalana, i, a partir d’aquí, prioritzar i perfilar molt bé les relacions a establir, cercant sempre acords que puguin ser mútuament beneficiosos.

Multilateralitat

Si pretens navegar el mar de la lluita per la independència utilitzant una sola barca, o t’ofegaràs o, en el millor dels casos, arribaràs a ser totalment dependent d’aquesta barca per sobreviure. La multilateralitat és indestriable de la independència, ja que la realitat és dialèctica i diferents conjuntures impliquen diferents comunitats d’interessos. De fet, la independència com a tal no existeix, és una suma equilibrada d’interdependències.

Així, partint dels principis abans citats, l’independentisme ha de ser capaç d’establir alhora diferents tipus de relacions amb estats, governs i moviments polítics i socials divrsos en funció dels objectius a assolir tant a llarg termini com en cada context. De nou, arribem doncs a la necessitat d’una estratègia pròpia i d’uns objectius clarament definits, tant parcials com globals, en el camí de la ruptura democràtica i la construcció republicana

***

Apuntem per acabar els que, al nostre entendre, haurien de ser els objectius a curt termini d’una política internacional independentista:

Denúncia i boicot al règim monàrquic espanyol

Aquest és l’objectiu aparentment més senzill, doncs la crisi sistèmica del règim no pararà d’oferir-nos oportunitats de posar de relleu i denunciar davant el món el seu caràcter repressor, corrupte, oligàrquic i extractiu. Però fora una imprudència pensar que caurà per ell sol, fixem-nos sinó en el poder que encara ostenta la diplomàcia espanyola i, per exemple, en el tancament de files de tot l’aparell mediàtic i l’stablishment polític i judicial amb la monarquia i el Borbó fugitiu, al qual s’ha han sumat fins i tot els referents del sindicalisme del règim (CCOO i UGT) en la defensa del criminal franquista Martín Villa.

Caldrà doncs intensificar la denúncia i el descrèdit d’aquest estat, incidint especialment tant en el seu caràcter repressor i els seus aparells franquistes, com en el seu caràcter extractiu quan la crisi s’acarnissi amb els sectors populars mentre els fons europeus acabin, de nou, enriquint una minoria i afavorint les castes clientelars. Alhora, serà necessari promoure el boicot econòmic, també a nivell internacional a l’IBEX35, pilar fonamental de l’estat opressor

Suports polítics i materials al projecte republicà

L’independentisme ha de buscar urgentment dos tipus de suports.

• D’una banda el suport polític a la lluita democràtica per la independència i a la creació i reconeixement de la República Catalana. Per això cal analitzar quins agents (per principis i/o interès) hi podrien donar suport (i a canvi de què). Apuntem, per exemple, aquells que ja ho han fet, (o que si no ho han fet ha estat per la indecisió i imprecisió dels dirigents catalans), i aquells que podrien veure en la República Catalana un soci, referent o aliat en el marc europeu i mediterrani.
• D’altra banda caldrà establir acords en la recerca de diferents recursos que garanteixin la viabilitat de la República, si més no en la seva fase inicial. I en aquest tema, que cal treballar discretament i des d’instàncies lluny de l’abast de l’aparell repressiu de l’estat, els potencials aliats a més de voler, han de poder.

Xarxa internacional per la sobirania i drets dels pobles

Cada vegada s’ha anat fent més palesa la contradicció fonamental entre l’imperialisme i els drets dels pobles. Contradicció que la crisi ecològica no ha fet sinó agreujar. Amb característiques i situacions històriques, socials i econòmiques diferents, arreu del planeta es generen conflictes entre els pobles que llutien per la millora de les seves condicions de vida, per la sobirania sobre les seves terres i els seus recursos naturals i els estats, corporacions i restes d’imperis decadents que s’aferren als seus privilegis per continuar espoliant pobles, explotant persones i destrossant ecosistemes.

De l’Amazonia a Papua, del poble kanak al maputxe, o d’Escòcia i Irlanda a Catalunya, la lluita per la sobirania ha esdevingut indestriable de la lluita per una vida digna i per la defensa dels drets i llibertats fonamentals. A l’Estat Espanyol, la lluita per l’autodeterminació i el moviment independentista català són l’esperança i la punta de llança de totes i tots aquells -catalans o no- que aspiren sincerament a enderrocar el règim monàrquic, repressor, oligàrquic i corrupte i construir un futur republicà de justícia social i llibertat.

***

El projecte republicà català necessita, com la resta de projectes emancipadors, d’una xarxa internacional de suport polític mutu, basada en el reconeixement del dret a l’autodeterminació i el respecte a la sobirania nacional i popular davant les ingerències i interessos de poderosos enemics, ja siguin estats o corporacions. Una xarxa que, com comentàvem en l’apartat de principis polítics, entengui que la defensa de la sobirania nacional i popular, i la solidaritat entre pobles són la base del veritable internacionalisme.

Descarrega tota La Veu en PDF