El 30 de novembre de 1920 queia, abatut per set bales, Francesc Layret i Foix, advocat dels obrers catalans. Els seus assassins estaven a les ordres de la patronal catalana i de l’Estat espanyol, a través del sinistre governador civil Martínez Anido. Després de la victòria de La Canadenca, i amb un anarcosindicalisme puixant, l’estratègia de les classes dominants va ser la repressió en totes les seves formes: il·legalitzacions, deportacions, empresonaments i guerra bruta mitjançant pistolers.

En la memòria de l’esquerra catalana el nom de Layret ens remet sobretot a aquest tràgic assassinat. Juntament amb el de Salvador Seguí, dos anys i mig després, constitueixen el símbol dels anys del pistolerisme. I Layret és recordat, sobretot, per la seva tasca d’advocat. Com a pioner del laboralisme al nostre país i com a defensor, en judicis penals, de nombrosos sindicalistes represaliats.

Però l’amic Vidal Aragonés ha fet una documentadíssima biografia (Francesc Layret. Vida, obra i pensament. Tigre de paper, 2020) que ens descobreix totes les dimensions d’aquest barceloní que va viure tan sols quaranta anys, entregat a la causa del republicanisme, el catalanisme i l’obrerisme. I el que ens queda clar, després de llegir el llibre, és que va maldar perquè aquestes tres forces confluissin. Layret era un home frontissa, capaç d’articular de manera coherent les tres causes, i precisament per això avui se’ns fa tan interessant.

Des del punt de vista del catalanisme, Layret és una peça clau en tot el sotabosc del republicanisme nacionalista que ens ha quedat a l’ombra, per culpa de relats interessats, de l’hegemonia lligaire d’aquest primer quart de segle XX. No tots els avenços del catalanisme en aquelles dècades eren obra tan sols de Prat i Cambó. Trobem Layret al front de successives organitzacions del catalanisme d’esquerres, generalment amb resultats electorals molt dignes malgrat no poder arrabassar la primera posició a la Lliga, sense la persistència de les quals no s’explicaria la victòria d’ERC el 1931. I el trobem participant d’iniciatives clau en la construcció nacional, tals com la Mancomunitat, les campanyes per l’autonomia, el Congrés Universitari i, abans que tot això, el Pressupost de Cultura de 1908. Aquest fet és dels més significatius: l’esquerra catalanista va proposar una potent inversió en escoles públiques i en català. Però aquesta empenta a l’educació pública va ser el motiu que va portar la dreta catalanista lligaire a trencar l’aliança amb l’esquerra que s’havia sostingut durant dos anys, en la coalició unitària de la Solidaritat Catalana. També és interessant de veure, sobretot del present estant, que l’hegemonia conservadora en el catalanisme no va portar Layret, tal com diu l’autor, a l’equidistància o el relativisme. Ell va ser un catalanista conseqüent fins al final, no un oportunista.

Des del punt de vista del republicanisme, Layret es va situar en les posicions més esquerranes, que lligaven la República a una transformació social de fons. Malgrat que no en va parlar en la seva genial obra, Layret és un d’aquells republicans que Antoni Domènech va posar en valor amb El eclipse de la fraternidad (2004). Aquell republicanisme que entén que la llibertat necessita una base material: “Aquesta llibertat econòmica coronarà completament la llibertat política, que sense aquella serà sempre defectuosa”, deia Layret el 1917.

L’evolució del seu republicanisme, cada cop més connectat amb les reivindicacions obreres, el va portar a uns posicionaments inequívocament socialistes. I el llibre destaca com va arribar a identificar-se amb la Revolució soviètica, fins al punt d’adherir el Partit Republicà Català a la flamant Tercera Internacional. El seu assassinat ens deixa la incògnita de cap on hagués continuat aquesta evolució. La seva reivindicació d’autonomia plena per Catalunya, com deia en diversos articles, hagués esdevingut independentista? Difícil de saber, fins 1922 no es fundaria Estat Català. El mateix ens passa amb les primeres organitzacions pròpiament comunistes.

Finalment, el que més colpeix de Layret és la seva entrega a la lluita. Al llibre en trobem exemples, des de sostenir amb diners propis (o del petit negoci familiar, una rellotgeria) les publicacions del partit, fins a no voler cobrar els honoraris dels obrers als quals defensava. I d’això en parlava en un dels seus últims articles: “Catalunya no obtindrà les seves reivindicacions (…) si tots els catalans no estan disposats a fer tota mena de sacrificis, perquè sense aquests mai cap poble ha conquerit la seva llibertat. (…) Serem nosaltres tan covards o ineptes que consentim que la nostra pàtria sigui una excepció al món?”. Layret és un referent que cal redescobrir.

[Aquest article es publicà originalment a El Temps]