Vaig llegir amb interès l’article del company Albert Botran “Sobre el principi de realitat” a El Temps de primers de juny d’enguany, en el qual suggeria que el llibre “Principi de realitat” de Jordi Muñoz podia servir per a construir una estratègia per a l’independentisme. Botran advertia que “sense tenir una visió més o menys compartida de què va funcionar bé i què va mancar en aquell moment seria impossible construir una estratègia guanyadora”.
En aquest aspecte l’advertiment de Botran és ben raonable; vull dir que compateixo la idea que cal considerar necessari accedir a les diferents anàlisis del procés independentista per a treure’n les conclusions més adequades amb el màxim coneixement obtingut de múltiples perspectives. Des d’aquest punt de vista general, cal reconèixer que el llibre de Muñoz té el mèrit d’oferir aspectes d’anàlisi prou detallats en algun dels temes tractats. Però, més enllà d’aquest fet, crec que aquest Principi de realitat de Muñoz falla de manera molt evident a l’hora d’aportar consideracions d’ordre estratègic, alguns dels casos ja assenyalats per Botran com a mancances. Exposaré tot seguit quins aspectes d’aquesta obra he observat que posen més de manifest contradiccions concretes en qüestions relacionades amb una estratègia de caràcter independentista.
Observarem aportacions principals del text, com les següents:
- La valoració del 50% dels vots.
- La descripció de l’espanyolisme militant a casa nostra.
- La descripció general de la confrontació independentista.
- La combinació d’elements per a assolir la independència.
1. La valoració del 50% dels vots
El fet que l’independentisme no hagi aconseguit en diferents votacions el límit del 50% del total dels vots possibles a Catalunya (comunitat autònoma), ha estat analitzat per alguns polítics com una mancança. Muñoz s’apunta a aquesta percepció però afegint-hi encara una consideració negativa de caràcter absolut: descriu l’actuació de l’independentisme, durant la tardor del 2017, com un error. Segons l’autor la inexistència d’un suport del 50% – o més – no atorgava a l’independentisme la legitimitat necessària per a portar a terme la declaració d’independència. Simplement, la declaració no s’hauria hagut de fer.
Aquesta posició posa en evidència dues qüestions: la primera, compartida amb les posicions que posen en un primer pla la xifra del 50%, mostra una manca d’esperit crític a l’hora de valorar unes votacions en un context repressiu. Un 48% dels vots en aquest context és una xifra molt important que es pot traduir, a més, en una majoria parlamentària, com ha estat el cas. En un context d’opressió i de repressió com el que patim, només poden ser valorades amb caràcter absolut en aquelles votacions que es puguin portar a terme sense coaccions, amenaces ni distorsions. Unes eleccions autonòmiques o espanyoles, per exemple, on es voten candidatures no poden ser mai interpretades amb un valor plebiscitari. No considerar aquests condicionaments fonamentals porta a una valoració distorsionada del vot en context repressiu que indueix a errors greus.
La segona qüestió derivada de la precedent és la deducció de Muñoz segons la qual no s’hauria hagut de portar a terme mai la declaració d’independència pel fet que, amb menys d’un 50% dels vots, el nostre moviment no posseïa la legitimitat per a fer-ho. Aquí Muñoz ha estat presoner del seu fantasma. Si l’autor hagués reaccionat en una perspectiva estratègica independentista (és a dir, dins la confrontació) no hauria defensat la proposta d’aturar el procés just després de l’apallissament dels votants per les forces de repressió espanyoles. L’estat de consciència independentista en aquella conjuntura exigia que s’avancés en concreció política. Més enllà dels fets i els comportaments concrets dels diferents protagonistes dels fets de l’octubre del 2017, aquesta necessitat d’un avanç en concreció política és el criteri estratègic amb el qual crec que s’ha d’abordar aquella conjuntura concreta. En aquest cas, l’argument és per reducció a l’absurd que hauria estat aturar-ho tot després de l’ofensiva repressiva de l’1 d’octubre, tal com recomana Muñoz. El fet de considerar el Procés com un fenomen acabat l’octubre del 2017 és una altra de les expressions de l’autor que revela la seva incomoditat davant la persistència d’una confrontació de caire rupturista.
2.La descripció de l’espanyolisme militant a casa nostra
L’autor descriu l’espanyolisme militant a casa nostra com una simple qüestió d’adhesió emocional a una altra identitat que no coincideix amb la catalana. Es tractaria d’una qüestió d’opcions, de sentiments: jo em sento català a Catalunya; i jo em sento espanyol a Catalunya. I jo voto per aquí; i tu votes per allà.
Però això no és el reflex de la realitat amb què es presenta aquesta contradicció en el conjunt de les relacions socials relacionades amb l’expressió de la catalanitat. L’espanyolisme a casa nostra és un fenomen de llarg recorregut que té el seu fonament principal en la manipulació ideològica per tal de trobar suports que ajudin a mantenir una dominació de l’estat espanyol que és opressiva. Quan una persona s’expressa o actua contra la catalanitat està actuant per delegació del poder d’un estat opressor; esdevé un instrument d’una cadena de coaccions espanyolitzadores i descatalanitzadores.
És evident que, de la mateixa manera que hi ha població amaziga que no vol renunciar al seu bagatge lingüístic i cultural, també hi ha casos ben legítims de persones que volen mantenir la seva adhesió nacional originària. Però, mentre que una persona amb consciència amaziga se solidaritza força espontàniament amb la llengua i la cultura catalanes, el fet que un nombre important de persones d’origen espanyol se situïn en posicions i actituds hostils a la catalanitat, revela l’existència d’una ideologia de caràcter imperialista. L’adhesió a la identitat espanyola a Catalunya es troba fortament contaminada per una instrumentació de part del poder de l’estat espanyol.
És cert que, com comenta Muñoz, existeixen factors de tipus personal sentimental que incideixen en les persones que se senten vinculades a la identitat espanyola, però aquesta descripció simplement sentimental no explica les formulacions ideològiques ni els comportaments no sols hostils a la catalanitat sinó, fins i tot, adreçats, com ha succeït en la primera irrupció recent de l’espanyolisme de carrer, a ofegar qualsevol protesta contra la repressió (persecució de símbols, agressions a persones, patrulles de caire feixista amb objectiu intimidador etc.). Amb una visió global de Països Catalans l’acció intimidadora de l’espanyolisme no seria un fenomen tan sorprenent perquè el règim monàrquic espanyol ja la va exhibir durant anys al País Valencià i l’ha anat passejant arreu del territori.
En una situació com la que coneixem, reduir l’espanyolisme a casa nostra a un simple fenomen sentimental revela una manca de perspectiva estratègica bàsica. Si, a més, aquest error d’anàlisi va acompanyat de consideracions tendents a reduir la defensa de la llengua catalana amb la falsa argumentació de no provocar malestar als castellanoparlants, la desorientació estratègica arriba a posicions extravagants i contràries a l’avanç del moviment.
És evident que cal una activitat política amb l’objectiu d’adherir a la proposta independentista el màxim nombre de persones, vinguin d’on vinguin, però la tasca necessària de convenciment polític pot seguir processos de conscienciació desalienadors entorn de la lluita contra les formes d’opressió i no pas camins de submissió i d’alienació davant el poder de l’estat ocupant, actituds que són contràries a una estratègia independentista.
3. La descripció general de la confrontació independentista
Les consideracions precedents no són casuals ni conjunturals sinó que revelen una concepció distorsionada de les característiques de la confrontació independentista. En aquest Principi de realitat, la confrontació independentista és descrita, com hem vist, com un simple intercanvi d’opinions.
Les tesis de Muñoz pateixen del fet de no situar en el seu just context la confrontació. A l’hora de cercar una solució a l’enfrontament de llarg recorregut entre l’estat espanyol i el poble català, considero que caldria partir de la pugna existent entorn de l’acceptació (o no) de l’ocupació amb què es manté el domini opressiu de l’estat espanyol. Per això la confrontació no es pot reduir a una disputa d’opinions de tipus parlamentari, com fa l’autor sinó que, en una estratègia adequada, cal considerar els mitjans per a combatre la situació d’ocupació en què es troba el poble català.
L’observació de la realitat de les lluites nacionals mostra que una situació d’ocupació no es venç només amb el vot i amb una apel·lació genèrica a la mobilització, sinó per mitjà d’accions que facin l’ocupació més i més insostenible i injustificable. Centrar l’anàlisi en el joc d’uns vots emesos, a més dins una arquitectura institucional construïda per al manteniment de la dominació, és una base de raonament desenfocada, fora de l’estratègia pròpia de l’independentisme.
Des d’una perspectiva estratègica independentista no és pot estar, doncs, d’acord amb aquesta reducció dels termes de la confrontació a un simple contrast d’opinions que no s’adiu amb la realitat ni explica els diferents aspectes de la lluita (repressió, manipulació informativa etc.). Aquest enfocament reduccionista no permet el rigor necessari per a abordar l’anàlisi d’una confrontació de caire rupturista com ho és la lluita per la independència. Com a corol·lari podem observar com el marc d’acció considerat, reduït a l’acció parlamentària espanyola difícilment permet, per ell sol, la ruptura política que porta a la llibertat col·lectiva.
4. La combinació d’elements per a assolir la independència
És lògic que com a corol·lari de les concepcions distorsionades que hem comentat, les propostes de l’autor per a poder arribar a la independència estiguin mancades de profunditat estratègica. Resumeix les perspectives favorables a l’independentisme català per mitjà de la combinació d’una majoria parlamentària a Catalunya i l’existència d’un govern “d’esquerra” encapçalat pel PSOE a Madrid. Es tracta d’un reduccionisme greu de la política a una aritmètica parlamentària que és conseqüència del reduccionisme en els termes de la confrontació que ja hem exposat més amunt.
Situar, a més, el PSOE (i possibles aliats) com una oportunitat per a l’independentisme català revela un error greu d’anàlisi de la funció d’aquest partit almenys des del naixement del règim parlamentari monàrquic espanyol actual instaurat l’any 1978 sobre la base d’un bipartidisme del qual el PSOE és una peça fonamental. El PSOE és una força del règim, creada per a garantir-ne l’estabilitat i, com a entitat, neix, viu i perviu gràcies a aquest règim; i, per aquesta raó, aquest partit ha combatut i combatrà d’una manera rabiosa, qualsevol possibilitat d’avançar cap a la independència. L’estat espanyol anirà combinant les seves dretes i les seves esquerres segons interessos conjunturals d’acord amb necessitats d’imatge canviants, però la seva línia d’acció serà invariablement contrària a l’autodeterminació i a la independència de Catalunya. Cal partir d’aquesta realitat conformada per anys i anys d’experiències històriques repetides.
D’altra banda, pel que fa al territori català, és important tenir clar que una situació de força parlamentària de l’independentisme dins el règim autonòmic del Principat pot servir de suport a la lluita del moviment però no n’és l’element de fons, com hem comentat.
* * * * *
En totes aquestes consideracions precedents hi sobrevola un pensament alienat en el tractament de la confrontació independentista. La qüestió pertinent, en una situació d’opressió, consisteix en el fet de considerar (o no) l’existència d’una opressió nacional a l’hora de situar el marc de relacions entre l’estat espanyol i el poble català. No tenir en compte aquest aspecte fonamental del fenomen, que és l’opressió nacional, pot portar, com és el cas que comentem, al reduccionisme de considerar la confrontació independentista com una simple diferència d’opinions; una reducció que impedeix de situar convenientment diferents elements importants, com la repressió en tots els seus vessants (ideològica, administrativa, judicial i policíaca, militar, de bandes feixistes etc.).
Una estratègia adequada a l’avanç de l’independentisme ha de partir d’una anàlisi rigorosa de les formes d’opressió i ha de traçar línies d’acció pertinents per a superar-les; aspectes absent de l’obra que comentem. Seguir l’enfocament equivocat del llibre, porta a decantar-se per proposar formes de reculada tàctica en els diferents camps d’intervenció: concessions a l’espanyolisme, iniciatives tàctiques sense fonament (com maniobres parlamentàries sense recorregut, el famós diàleg amb l’enemic etc.). El diàleg amb el poder opressor només té sentit quan és forçat per una necessitat real pel fet d’expressar una correlació de forces favorable prou avançada, pròxima a la ruptura.
En definitiva: tot i l’interès de l’autor per a acostar al públic una anàlisi crítica de la realitat, el llibre ha estat a la pràctica més aviat una mena de porta d’entrada acrítica pels terrenys de l’alienació nacional. És per aquestes raons que aquest llibre és de fet una guia per a aquells sectors de l’independentisme (com dirigents i ideòlegs d’ERC, entre d’altres) allunyats del caràcter rupturista de la confrontació independentista i que perviuen fent la viu-viu dins els espais electorals i mediàtics sota domini de l’estat espanyol: és a dir, una pràctica política ja coneguda dins l’autonomisme, un estil polític que el poble català ja fa anys que ha abandonat d’una manera massiva.
