La “visió nacional, la visió de la ciutadania lligada a la terra” (p.325) a la qual es referia la intel·lectual-política Eva Serra (1942-2018) és una síntesi afortunada del que suposa l’estudi de les formes històriques que vinculen lluita política i condició civil contra diversos tipus de servatge i opressió. Es tracta de la lògica (republicana) que esdevé model alternatiu al concepte burgès de ciutadania, vinculat a l’estat-nació dominant eixit de les revolucions burgeses. Tot just, doncs, l’anàlisi de la historicitat de la lluita per la terra –metàfora del que significa la lluita de classes com a confrontació política en un marc nacional oprimit– explica igualment el sentit polític d’un combat intel·lectual, concretat en el projecte independentista i socialista. La síntesi entre reflexió històrica i raons polítiques d’una lluita que se’n deriven és el que permet de pensar, en conseqüència, en l’encertat títol del volum ‘Per la revolució catalana’.
L’aplec de 24 textos editats –encapçalat amb una ben elaborada introducció biogràfica i intel·lectual d’Eva Serra a càrrec de l’historiador Albert Botran– permet de recórrer la dilatada trajectòria de recerca de la seva autora. L’acurada selecció de les referències de l’estudi mostra que la gran majoria dels textos vinculen científicament i cívica els processos revolucionaris al conjunt dels Països Catalans, àmbit de recerca en constant replantejament (“Per una història global i integradora dels Països Catalans: el cas de l’època moderna”). La pràctica investigadora de l’estudiosa dels segles XVI-XVIII es contraposa, doncs, a l’academicisme universitari, mai no “asèptic” atès que la suposada “neutralitat” (inexistent) acaba essent una “marca blanca” de la socialització de projectes polítics suposadament “anacionals”, però que, al capdavall legitimen l’ordre estatal establert.
El bastiment d’un model historiogràfic nacional-popular, al servei de l’alliberament social i polític de les classes subalternes del país és la principal “lliçó” que podem extreure d’una obra que vincula cicles del passat a conflictes del present (en són dues mostres l’article sobre la misogínia a la Catalunya Moderna, o el sginificat del Tractat del Pirineus i el entrellat intern de construcció l’estat modern i de la consegüent fragmentació política d’una nació). No en va la història moderna explica l’origen de conflictes contemporanis. La projecció política de l’expressió de l’època moderna “Visca la Terra”, que l’Eva va impulsar, n’és un exemple notori.
En l’obra de la investigadora sobre la Guerra dels Segadors, dels aixecaments de la pagesia i de la menestralia urbana no hi trobarem l’erudició per l’erudició, sinó que de la lectura de les seves propostes s’extreu l’organització d’un programa de recerca segons els imperatius d’elaboració d’una contraproposta alternativa a la ideologia historiogràfica dominant. Ideologia que deriva en estratègies polítiques contranacionals (disfressades, sovint, de progressia cosmopolita).
Del programa intel·lectual que deriva de l’estreta relació entre modernitat i contemporaneïtat definit per Eva Serra es desprèn que el lligam ‘recerca’/’lluita’ no prové, és clar, del no res. La tradició cultural familiar, la consciència de l’origen de classe popular i de comunitat de barri, la formació parauniversitària dels impagables Estudis Universitaris Catalans, la lluita universitària amb el FNC, els referents ideològics vuitcentistes (Narcís Roca i Farreras), el fil historiogràfic republicà minoritzat per l’estatus universitari (Rovira i Virgili, Ferran Soldevila i Fèlix Cucurull), els assaigs civilment crítics (Nosaltres, els Valencians), l’adscripció a un marxisme no pas abstracte, sinó arrelat a transformacions revolucionàries del Principat (Josep Soler Vidal assabentà la historiadora del Decret de les Col·lectivitzacions) expliquen el perquè de la confluència, en Serra, del compromís cultural i del compromís polític (molt ben reflectit en l’article “Una memòria personal de la postguerra i la transició”).
Tot aquest bagatge, configurat i pastat per l’Eva Serra i els seus germans –Blanca i Josep de Calassanç–, amb el rerefons de les vivències del pare, l’arqueòleg, Josep de Calassanç Serra i Ràfols, explica que la síntesi ‘teoria’/ ‘pràctica política’ requereix, com a contrast comparatiu, una lectura historiogràfica indagatòria de la trajectòria política d’historiadors liberals com Jaume Vicens Vives i la seva concepció “entrista”, per reformadora, en la història de les noves elits econòmiques espanyoles que es formaven als anys seixanta al si dels cercles de poder franquistes tecnocràtics (“La història moderna: grandesa i misèria d’una renovació”).
El recorregut d’aquesta trajectòria portà a la denúncia de la identificació –comuna al PSUC-PCE, PSOE– entre ‘fi del franquisme-‘fi de la dictadura’-reforma política constituent-fi de la vindicació nacional, “closa” en l’estatut d’autonomia. Una lectura detinguda del capítol “Independentisme i nacionalisme d’esqueres” permet de recórrer les aportacions d’una militància independentista (cinquanta-sis anys de dedicació, no pas exempta de repressió policial) davant els tripijocs tacticistes que permeteren, en part, el cop militar del 23-F de 1981, el qual explica l’ascensió dels socialdemòcrates espanyols (1982) amb una renovada política repressiva d’acord amb els interessos de mercat derivats de la modernització de les forces productives capitalistes.
D’altra banda era evident que aquesta nova etapa de democràcia policial necessitava legitimar-se amb nous referents històrics. Heus ací la vinculació apologètica entre l’absolutisme dels borbons i la modernització de les estructures polítiques que se’n derivaren d’ençà de noves interpretacions del “1714” i la “Nova Planta”. Aquest aspecte, no gens menor, origina el treball col·lectiu –que hauria de ser de lectura obligada als instituts i a les facultats de ciènces socials– “L’historiador dalt del caval””, anàlisi al voltant de la crítica del concepte de modernitat, modernització i política assimilacionista de Felip V en contraposició a una institució concebuda, per a un tipus d’historiador d’estat (J. Elliott), com a “arnada”. Era el qualificatiu que volia “sintetitzar” la capacitat de representació de la Diputació del General.
Hi ha un darrer aspecte que constitueix una gran aportació del mestratge de l’Eva Serra: mai no estalvià temps per a la formació de la militància de l’esquerra independentista. No concebia que el treball teòric adreçat al partit (necessitats teòriques de l’organització) no hagués de ser rigorós, fet que constitueix una altra lliçó política.
L’Eva no era un intel·lectual tradicional, allunyat del batec del temps col·lectiu, ans la doble dimensió del treball que la caracteritzà: treball de recerca acadèmica i síntesi historiogràfica i ús i lectura política del capítal intel·lectual acumulat, comporta que la conjuntura política present potenciï aquesta relació, si és que volem assolir la ‘revolució catalana’ republicana. I és que no se sap del cert si, massa sovint, plataformes (ANC, OC) i partits (ERC i JCAT) ignoren que avui som on som –i són on són (o hi creuen ser)– perquè en temps de foscor hi hagué saó, com ens ensenya la trajectòria de l’Eva Serra.
L’estudi, la reflexió, la relació passat-present, ha estat preponderant en la tasca intel·lectual de la historiadora. Una manera de reproduir el seu mestratge és projectar, per tant, la relació entre anàlisi comparativa i perspectives de lluita.
